Francesc Farrés i Malian (Vic, 1938) és un enginyer geòleg, especialitzat en hidrogeologia i geofísica aplicada. És un home polifacètic. Conjuntament amb la seva tasca professional ha portat a terme les següents activitats:
Paleontologia En el camp de la Paleontologia, crea el centre de recerca GeoLabVic el 1964, actualment delegació del Museu Geològic del Seminari de Barcelona. La col·lecció del Sr. Farrés és en realitat el patrimoni paleontològic de l’Eocè d’Osona, i està formada tant per fòssils corporals (vertebrats, invertebrats i vegetals) com per traces fòssils (icnofòssils d’invertebrats i vertebrats). La seva tasca en el camp de la icnologia, l’estudi de les traces fòssils, ha estat especialment destacada. La importància dels seus treballs va ser reconeguda amb el premi Francesc Blasi i Vallespinosa per l'Institut d'Estudis Catalans. Referent a les traces fòssils va realitzar estudis l’any 1960 sota la direcció dels Drs. W. H. Häntschell Walter (Hamburg), considerat el pare de la icnologia moderna, i el Dr. Joaquín Gómez de Llarena (Madrid).
Icnofòssils de petjades i rastres d’animals, però també marques produïdes per processos naturals, estructures sedimentàries, com les ondulacions o ripples deixades pel moviment de l’aigua i les onades. Aquest conjunt permet reconstruir els ambients i les condicions del medi durant l’Eocè.
Francesc Farrés proposa per la literatura paleoicnològica espanyola, el terme “icno”, ja utilitzat en la nomenclatura específica alemanya, per diferenciar els fòssils corporals de les pistes i rastres que fins aleshores es feia servir a la sistemàtica del país. La iniciativa d'aquest prefix li va ser reconeguda i aprovada (Gámez Vintanet - Liñan, 1996).
El 1961 va publicar a la revista Ausa un treball sobre les espècies trobades a l’Eocè de la comarca de Vic. El 1963 hi va publicar diversos catàlegs sobre les espècies fòssils de l’Eocè de la comarca, dedicats a les algues, espongers i briozous, als briozous i als equínids.
L'any 1962 va descobrir el jaciment paleontològic de Sant Cugat de Gavadons, a Collsuspina, i en va comunicar l'existència als paleontòlegs J. F. Villalta i J. M. Golpe, de l'Institut Català de Paleontologia de Sabadell. El jaciment es convertiria en un dels principals jaciments de vertebrats continentals de l'Eocè superior de Catalunya. El 2016 va participar com a coautor en un treball científic dedicat als peixos fòssils d’aquest període, juntament amb investigadors especialitzats en paleontologia.
En l'àmbit de la paleontologia, Farrés i Malian va participar en l'estudi de les tortugues fòssils de l'Eocè d'Osona. Va descobrir i preparar l'holotip d'Eocenochelus farresi, una espècie de tortuga fòssil de l'Eocè superior que va ser batejada en honor seu.També va ser coautor de l'article científic que el 2014 va descriure Osonachelus decorata, la qual descobrí, netejar, muntar en un suport de metacrilat, un nou gènere i una nova espècie de tortuga marina de l'Eocè superior d'Osona. Aquesta espècie és la primera tortuga quelonioide (quelonídid) descrita nominalment de la península Ibèrica. Posteriorment, Farrés va participar com a coautor en l'estudi de les tortugues de l'Eocè d'Osona publicat el 2018 a la revista científica Fossil Record, que va descriure, entre altres tàxons, la nova espècie Eochelone voltregana, procedent de Santa Cecília de Voltregà, i va ampliar el coneixement sobre Osonachelus decorata i Eocenochelus farresi. La seva col·lecció inclou una gran diversitat de tortugues marines de l'Eocè del sud d'Europa.
Francesc Farrés i Malian també va participar com a "divulgador" del patrimoni geològic i paleontològic d’Osona. L’exposició «Osona, 50 milions d’anys enrere», presentada al Museu de l’Art de la Pell de Vic el 2018, mostrava la història geològica de la comarca i una selecció de fòssils que permeten conèixer els ecosistemes que hi havia durant l’Eocè.
Arqueologia i Recuperació del Castell Monestir de Sant Llorenç (Osona) En el marc de la seva activitat d'historiador i conservador del patrimoni, Farrés i Malian va adquirir el monestir de Sant Llorenç del Munt, a Sant Julià de Vilatorta, i hi va impulsar treballs de recuperació i restauració. A partir de 1970 hi va dur a terme excavacions arqueològiques, que es van prolongar fins al 1973 i que van ser supervisades per especialistes com Eduard Junyent, Eduard Ripoll i Josep Francesc de Villalta. Les excavacions van permetre documentar una àmplia seqüència d'ocupació humana des de la prehistòria fins a l'època moderna. Des del neolític (-- cinc mil anys) passant per un escàs període romà i un notable i complet estatge iber (s. III a. C.) i fins a l'edat moderna. Entre les troballes del període neolític hi ha ceràmica, sílex, destrals de pedra, molins de mà, estris de banya i objectes d'ornament personals de penjolls elaborats amb bivalve o petxina fòssil trobat per primera vegada al país. De l'època ibera es van documentar ceràmiques campanianes i emporitanes, eines de ferro, una moneda ibèrica i diversos molins rotatoris, mentre que de l'època romana es van recuperar restes ceràmiques i nombrosos fragments de teula. Del període medieval i modern procedeixen elements arquitectònics com columnes, capitells, finestrals, canaletes i gàrgoles, com també objectes de culte, sarcòfags, ceràmica catalana decorada de procedència valenciana i barcelonina des del segle XIII al XVIII. També recipients de vidre, tasses i copes de formes costellades de vinculació veneciana del segle XVI, úniques a Catalunya. La numismàtica hi va ser representada amb un esplèndid as iber del segle l aC i també peces d'aram i de plata dels segles XIV fins a monedes de l'ocupació francesa del 1811, amb un total de 26 peces.
També es va recuperar un conjunt d'armes de foc ripolleses, algunes de les quals, datades entre 1628 i 1630 (principis del segle XVII), podrien haver pertangut a la colla del bandoler Joan Sala i Ferrer, conegut com a Serrallonga, que el monestir de Sant Llorenç donava aixopluc. Els resultats de les investigacions van quedar recollits en el catàleg Sant Llorenç del Munt. Sant Julià de Vilatorta. Catàleg arqueològic. Prehistòria - edat moderna, publicat el 2013 per l’Ajuntament de Sant Julià de Vilatorta i el Consorci de l’Espai Natural de les Guilleries-Savassona. L’obra, de la qual Farrés i Malian és autor, va rebre la Beca de Recerca Vilatorta-Vilalleons 2012-2013.
L'església és un edifici d'una nau, amb un absis i dues absidioles més petites, que dibuixen una capçalera trevolada sense cúpula, amb un clar domini de l'absis central sobre els laterals. Té un campanar d'espadanya. Va ser reconstruïda amb un aparell de petits carreus ben escairats, i disposats regularment en filades uniformes. A l'interior del temple es conserven quatre sarcòfags de pedra Al llarg dels segles XIX i XX l'antic conjunt prioral va anar perdent la seva funció religiosa i part de les edificacions foren transformades en masia, fins a la recuperació i restauració impulsades per Francesc Farrés i Malian.
En el marc de la recuperació del conjunt, Francesc Farrés i Malian va reunir a Sant Llorenç del Munt diverses col·leccions i objectes vinculats al patrimoni històric, científic i cultural de Vic i d'Osona. Entre aquests hi havia elements procedents de la farmàcia de Carles Forcada i Sors (Vic, 1870-1954), farmacèutic vigatà que fou un dels capdavanters a la ciutat en les aplicacions terapèutiques físiques. Forcada va crear un laboratori dotat d'aparells per a l'aplicació de corrents elèctrics i va desenvolupar pràctiques d'electroteràpia, radioteràpia i fototeràpia. També va instal·lar al seu domicili el primer aparell de raigs X de Vic, que donava servei a una àmplia àrea territorial, que comprenia, a més d'Osona, el Ripollès, la Cerdanya, el Berguedà i la Garrotxa. El seu laboratori constitueix un testimoni primerenc de la introducció de les noves aplicacions de l'electricitat i dels raigs X en la pràctica terapèutica a Osona. La incorporació d'aquests elements al conjunt de Sant Llorenç del Munt contribuí a preservar una part del patrimoni científic i farmacèutic de la ciutat de Vic. Afegeix més patrimoni, com pintures i mobiliari antic, al Castell i Monestir de Sant Llorenç del Munt.
Fotografia històrica de Vic i càmeres antigues Farrés també va desenvolupar una important activitat en l’estudi de la història de la fotografia a Vic. Durant més de vint-i-cinc anys va investigar i restaurar càmeres fotogràfiques antigues i va recuperar milers de negatius i còpies d’època, reunint una destacada col·lecció d’aparells fotogràfics i clixés que posteriorment va ser adquirida per l’Ajuntament de Vic. També va presentar exposicions de càmeres fotogràfiques antigues, entre les quals una "Gran exposició de càmeres fotogràfiques", a SONIMAG-17, amb la Conferència: Vic setanta anys d'història fotogràfica, al Palau de Congressos de Barcelona (1979) i Congrés internacional de fotografia a Madrid, Hotel Eurobuilding, amb l'exposició: «Cámaras antíguas, versión madera», amb sessió pràctica i conferència: «cámaras fotográficas de antaño» (1981). Va publicar diverses obres sobre la fotografia vigatana, entre les quals el llibre Fotografia històrica de Vic. De la República a la postguerra. Granollers: Edicions Catalanes Comarcals, Granollers. 1985.; Fotografia històrica de Vic. Volum II: De la República a la postguerra. Granollers: Edicions Catalanes Comarcals, (1985) i Història de la fotografia a la ciutat de Vic. Homes, tècniques i màquines 1849-1930 (1991). Va ser també iniciador de l’arxiu fotogràfic de la Biblioteca Bisbe Morgades de Manlleu.
Porc i història de la llonganissa de Vic Una altra línia original de treball de Farrés ha estat la recerca sobre la història del porc a Osona, des del registre paleontològic fins a l’activitat ramadera i xarcutera contemporània. La seva col·lecció conserva petjades fòssils d'entelodonts de fa uns 34 milions d’anys, animals que, tot i presentar una morfologia semblant a la dels porcs, no són avantpassats o ascendents dels porcs actuals, se situa més a prop de l'hipopòtam. Tot i que té una morfologia semblant a un porc ferotge. Més endavant, el senglar (Sus scrofa) apareix amb l'home prehistòric, els seus ullals són fetitxes del neolític i és un símbol dels ibers en les tribus ausetanes. Aquesta recerca es relaciona amb la història posterior del porc a Osona i amb la tradició de la llonganissa de Vic. Farrés és també coautor amb "Els ulls de la història". Epíleg i base fotohistòrica del llibre. Junt amb Nèstor Lujan i Joan Barril del llibre La llonganissa de Vic: del rebost del pagès a la taula del rei.
Publicacions Diversos treballs de paleontologia publicats a Ausa durant els anys 1961-1963, entre els quals diversos catàlegs sobre les espècies fòssils de l’Eocè de la comarca de Vic. «The turtles from the upper Eocene, Osona County (Ebro Basin, Catalonia, Spain): new material and its faunistic and environmental context». Fossil Record, 21 (2): 237–284. Autors: de Lapparent de Broin, France; Murelaga, Xabier; Pérez-García, Adán; Farrés, Francesc; Altimiras, Jacint (2018) Sant Llorenç del Munt. Sant Julià de Vilatorta. Arqueologia. Prehistòria - època moderna (2013) Fotografia històrica de Vic. De la República a la postguerra. Granollers: Edicions Catalanes Comarcals, 1985. Fotografia històrica de Vic. Volum II: De la República a la postguerra (1985). Història de la fotografia a la ciutat de Vic. Homes, tècniques i màquines 1849-1930 (1991). El retrat fotogràfic a l'època carlista a la ciutat de Vic. Suggeriments i vells records davant un conjunt d'imatges. Autor: Francesc Farrés i Malian. Estat carlista: tradició i furs: II Simposi d'Història del Carlisme, Avià-Berga, 10 de maig de 2014 / coord. per Daniel Montañà Buchaca, Josep Rafart Canals, 2014, ISBN 978-84-941017-2-4, pág. 187-206