Isabel Imbert Lizarralde Isabel Imbert Lizarralde (Pobes, Araba, 24 maig 1912 - Madrid, 15 juliol 1988) Va ser una modista republicana d'origen basc, membre d'una família afincada a Barcelona. Va formar part de la JSC a la reraguarda. Després de la Retirada, en tornar de l'exili francès, va ser una de les resistens protagonistes del cas del pis franc, conegut com Oasi. Va estar empresonada durant 16 anys, repartits entre diverses presons espanyoles.
Biografia Isabel Imbert Lizarralde, segona filla de Luis Imbert Bouchard i Lucía Lizarralde Azcun, procedents del Pais Basc i emigrats Barcelona, tenia set germans: Augusto (1910-1935) Obdúlia (1914-1974), Magdalena (1915-1944), Justo (1916-1937), Ana Teresa (1925-2018), Victoriano (1929-1982) i Rosalía. Era modista-sastressa de professió i militava en moviments progressistes d'esquerra. Després del Cop d'Estat del 18 de Juliol, tota la família va fer tasques de suport a la Segona República Espanyola, en l'àmbit de la JSC. La seva germana, Magdalena Imbert «Lena» i la seva parella, Jaume Ramon Mercader del Rio, van anar al front amb la Columna Durruti i més tard van viatjar a Mèxic, en missió política i propagandística, juntament amb Caridad del Rio, la mare de Mercadé, amb el qual formava part de l'espionatge soviètic de la NKVD.
La derrota del bàndol Republicà va provocar la retirada massiva de republicans cap a França. Ana Teresa i Victoriano Imbert, Els germans petits, ja havien sigut enviats en l'expedició dels Nens de Rúsia el 1937. També Magdalena Imbert es va exiliar i, després d'escapar-se d'un camp de refugiats francès, va aconseguir arribar a Rúsia, juntament amb Maria Cánovas Zamorano i Carme Brufau Civit. En canvi Isabel Imbert i les seves companyes Isabel Vicente i Soledad Real, van romandre internades al camp de La Forge a Moisdon-La-Riviere. Després de l'ocupació de França per les tropes de la Wertmacht, en aplicació del decret de regulació de refugiats del primer ministre Édouard Deladier, van ser repatriades i un tren les va deixar a la frontera d'Hendaia.
Un cop identificades, van poder tornar a Barcelona i de seguida van intentar contactar amb militants dispersos per reorganitzar el partit. Per aquest motiu, Isabel Imbert i Clara Pueyo Jornet, es van traslladar al domicili de Soledad Real, que també era modista i vivia en un piset, típus «quart de casa», situat al carrer Grau i Torres nº 37, del barri mariner de La Barceloneta, on van camuflar a la seva vivenda habitual i taller de costura, un espai "secret" on mantenir contactes, organitzar reunions i editar propaganda clandestina, amb el suport extern de Maria Salvo, segons la qual, el nom de l'Oasi va ser «una metàfora per definir aquell espai de llibertat en mig del desert de la Dictadura Franquista». El soroll de la màquina d'escriure i les persones que entraven i sortien, van despertar les sospites d'un veí que les va denunciar. El 22 d'agost de 1941, l'Oasi va ser assaltat i desmantellat per la policia franquista. En l'escorcoll va ser confiscat abundant material compremetedor que va propiciar la caiguda de molts altres activistes.
Isabel Imbert, Clara Pueyo i Soledad Real van ser traslladades a la Comissaria de Via layetana, en aquell període sota les ordres d'Eduardo Quintela, on van ser interrogades i torturades durant un mes i després de passar a disposició judicial, van ser ingressades a la Presó de dones de les Corts. Maria Salvo va ser detinguda, al cap d'un mes, a Madrid.
Durant el seu llarg periple penitenciari, Isabel Imbert va estar, a més de la Presó de les Corts, a la Presó de dones de Ventas (Madrid), Presó de Torrero (Saragossa), Antiga presó de dones de Màlaga, Antiga presó de Segòvia i Penal d'Alcalà d'Henares. El sumari del seu cas (Causa 27917) va durar força temps i va ser instruit a Alcalà d'Henares per un tribunal militar. La sentència definitiva es va dictar el 15 de desembre de 1944 i li va imposar una condemna de 30 anys de presó. Va sortir en llibertat condicional el 1957, però, no va ser fins el 1959, que va obtenir la definitiva per extinció de gran part de la condemna i haver passat per diversos processos de revisió. En recuperar la llibertat, es va quedar a Madrid i va viure la resta de la seva vida apartada de l'activitat política. A partir de 1974 va establir contacte amb Obdúlia i altres germans exiliats a Rússia. Va morir el 1988 i actualment reposa al Cementiri Civil de Madrid, amb els seus germans Victoriano Imbert, mort el 1982 i Ana Teresa, el 2018.
Reconeixements El 22 de gener de 2026 La Fundació Solidaritat de la Universitat de Barcelona, juntament amb L'Observatori Europeu de Memòries (EUROM) i l'Espai històric «Casa de la Barceloneta 1761», van voler retornar al barri la memòria d'aquells fets amb la presentació d'una exposició immersiva i sensorial reproduint, de la manera més fidel possible, l'ambient de l'interior de l'Oasi, posant així en relleu el paper, sovint invisibilitzat o ignorat, de les dones en un període, especialment dur, de la lluita contra la dictadura franquista.
Referències
Categoria:Exiliats del franquisme a França Categoria:Víctimes de la repressió franquista Categoria:Militants catalans del sud del Partit Socialista Unificat de Catalunya Categoria:Morts el 1988 Categoria:Morts a Madrid Categoria:Polítics catalans del sud nascuts al segle XX Categoria:Polítics catalans del sud morts al segle XX Categoria:Polítics bascos nascuts al segle XX Categoria:Polítics bascos morts al segle XX Categoria:Comunistes de la Comunitat Autònoma del País Basc Categoria:Polítics alabesos Categoria:Nascuts el 1912