Sol és la personificació del Sol i un déu de la religió a l'antiga Roma. Durant molt de temps es va pensar que Roma va tenir en realitat dos déus solars diferents i consecutius: el primer, Sol Indiges (el sol divinitzat), es considerava poc important i que havia desaparegut completament en un període primerenc. Segons van defensar diversos acadèmics, no va ser fins a les darreries de l'Imperi Romà quan el culte solar va reaparèixer amb l'arribada a Roma del Sol Invictus sirià (el sol invicte), potser sota la influència dels misteris de Mitra. Diverses publicacions des de mitjans dels anys noranta han qüestionat la concepció de dos déus del sol diferents a Roma, tot assenyalant l'abundant evidència sobre la continuïtat del culte a Sol i la manca de qualsevol diferenciació clara —ja sigui en el nom o en la representació— entre el déu del sol romà «primerenc» i el «tardà».

Etimologia El llatí sol per a «Sol» es creu que té l'origen en la llengua protoindoeuropea, com a continuació de la forma heteròclita *Seh₂ul and *Meh₁not, i per tant és cognat d'altres deïtats solars en altres llengües indoeuropees: el germànic Sól, el sànscrit Surya, l'avèstic Hvare-khshaeta, el grec Hèlios i el lituà Saulé.see e.g. Encyclopedia of Indo-European Culture, p. 556. Compareu també el llatí sol amb l'etrusc usil. Avui dia, les llengües romàniques encara utilitzen reflexos de sol (p. ex., l'italià sole, el portuguès sol, el castellà sol, el romanès soare i el francès soleil) com a paraula principal per a «sol», igual que totes les llengües escandinaves.

A la República Romana Segons les fonts romanes, el culte a Sol va ser introduït per Titus Taci poc després de la fundació de Roma.Varro, De Lingua, 5.68.August, de Civ. Dei, iv. 23 En Virgili, és l'avi de Llatí, fill de la filla de Sol, Circe, que vivia no gaire lluny de Roma, al mont Circeo.Virgil, Aeneid, 12, 161–164. Un santuari dedicat a Sol es trobava a les riberes del Numici, a prop de molts santuaris importants de la religió llatina primitiva.Pliny, Nat. Hist., III 56.

A Roma, Sol tenia un temple «antic» al Circ Màxim segons Tàcit (56–117 d.C.),Tacitus, Annals, 15, 74. i aquest temple va mantenir la seva importància durant els tres primers segles d.C.Tertullian, de Spect, 8. També hi havia un antic santuari per a Sol al Quirinal, on s'oferia un sacrifici anual a Sol Indiges el 9 d'agost per commemorar la victòria de Cèsar a Farsàlia (48 a.C.). Els calendaris rituals romans o Fasti també esmenten una festa per a Sol Indiges l'11 de desembre, i un sacrifici per a Sol i Luna el 28 d'agost. Tradicionalment, els acadèmics han considerat que Sol Indiges representava una forma més antiga i agrària en la qual s'adorava el déu romà Sol, i el consideraven molt diferent del posterior Sol Invictus de l'època imperial romana, que creien que era una deïtat predominantment siriana. Tanmateix, ni l'epítet «indiges» (que va caure en desús poc després de Cèsar) ni l'epítet «invictus» s'utilitzen amb cap mena de consistència, la qual cosa fa impossible diferenciar entre tots dos.

Sol Invictus miniatura|Reproducció policromada de l'escena del banquet mitraic amb Mitra i el déu Sol (Sol Invictus) menjant sobre la pell del toro sacrificat, datada de l'any 130 dC, Lobdengau-Museum, Ladenburg, Alemanya

Durant molt de temps es va pensar que Sol Invictus («Sol Invicte» en català) havia estat un déu del sol estatal d'origen estranger, introduït des d'Emesa o Palmira (Síria) per l'emperador Aurelià l'any 274 i que eclipsava en importància altres cultes orientals,Un exemple típic d'aquesta línia de pensament es pot trobar a: fins a l'abolició de la religió romana clàssica sota Teodosi I. Tanmateix, les proves d'això són escasses en el millor dels casos, i la idea que Aurelià va introduir un nou culte del sol ignora l'abundant evidència en monedes, imatges, inscripcions i altres fonts sobre una forta presència del déu del sol a Roma al llarg de tot el període imperial. Tertul·lià (mort el 220 d.C.) escriu que el Circ Màxim estava dedicat principalment a Sol.Tertullian, De Spect., 8 Durant el regnat d'Aurelià, es va establir un nou Col·legi dels Pontífexs per a Sol. Hi ha un cert debat sobre la importància de la data del 21 de desembre per al culte a Sol. Segons una única font tardana, els romans celebraven un festival el 21 de desembre anomenat Dies Natalis Invicti, «el aniversari de l'invicte». La majoria dels acadèmics assumeixen que es referia a Sol Invictus, tot i que la font d'aquest festival no ho afirmi explícitament.

El 25 de desembre s'indicava comunament com la data del solstici d'hivern, amb el primer allargament detectable de les hores de llum de dia. El calendari de Filòcal del 354 d.C., part VI, indica una festivitat de el 25 de desembre. Hi ha poques proves que aquest festival es celebrés abans de mitjans del segle IV.Wallraff (2001) 174–177 El mateix calendari de Filòcal, part VIII, també esmenta la naixença de Jesucrist, afirmat que el «Senyor Jesucrist va néixer vuit dies abans de les Calendas de gener» (és a dir, el 25 de desembre). Des del segle XII,Bishop Jacob Bar-Salabi, cited in hi ha hagut especulacions que la data propera al solstici del 25 de desembre per al Nadal va ser seleccionada perquè era la data de la festa de , però els historiadors de l'antiguitat tardana no en fan cap menció, i d'altres especulen que Aurelià va triar el 25 de desembre per fer ombra a les primeres celebracions cristianes que ja estaven en augment. Quan es va instituir el festival del 25 de desembre no és clar, la qual cosa dificulta avaluar quin impacte (si n'hi ha hagut) va tenir en l'establiment del Nadal.

També hi havia festivals en altres dies de desembre, inclòs l'11 (esmentat anteriorment), així com a l'agost. Gordon assenyala que cap d'aquests altres festivals està vinculat a esdeveniments astronòmics.

Al llarg del segle IV, el culte a Sol va continuar essent mantingut per pontífexs d'alt rang, inclòs el prestigiós Vetti Agori Pretextat.CIL VI, 1778, and 1779.

Connexió amb els emperadors miniatura|A l'esquerra, l'emperador romà Aurelià amb una corona radiant i a la dreta, una representació de Sol Segons la Història Augusta, Elagàbal, l'adolescent hereu sever, va adoptar el nom de la seva deïtat i en va portar la imatge de culte d'Emesa a Roma. Una vegada instal·lat com a emperador, va desatendre les deïtats estatals tradicionals de Roma i va promoure la seva com la deïtat més poderosa de Roma. Això va acabar amb el seu assassinat l'any 222. La Història Augusta equipara la deïtat Elagàbal amb Júpiter i Sol: fuit autem Heliogabali vel Iovis vel Solis sacerdos, «També va ser sacerdot d'Heliogàbal, o de Júpiter, o de Sol». Tot i que això s'ha vist com un intent d'importar el déu del sol sirià a Roma, el culte romà a Sol ja existia a Roma almenys des dels inicis de la República Romana.

A mesura que el culte a Sol va créixer i Sol va anar adoptant atributs d'altres deïtats, es va començar a utilitzar com una manera de mostrar el poder imperial. La corona radiant que es mostra en alguns retrats d'emperadors a les monedes encunyades al segle III s'associava amb Sol, i podria haver estat influenciada per representacions anteriors d'Alexandre el Gran. Algunes monedes encunyades al segle IV representen Sol en un dels seus costats. Constantí I va portar la «corona radiant», tot i que alguns argumenten que la intenció era representar els «Claus de la creu» i no pas Sol.

Identificació amb altres deïtats Diversos filòsofs romans van especular sobre la natura del sol, sense arribar a cap consens. Un exemple típic és Publi Nigidi Fígul, un erudit del segle I aC. Les seves obres no s'han conservat, però escrivint cinc segles més tard, Macrobi explica que Nigidi defensava que Sol s'havia d'identificar amb Janus i que tenia una contrapart, Jana, que era Luna. Com a tals, havien de ser considerats com els més alts dels déus, rebent els seus sacrificis abans que tots els altres. Aquestes especulacions sembla que es van limitar a una elit erudita i no van tenir cap impacte en el ben documentat culte a Sol com a deïtat independent: cap font antiga a banda de Macrobi no esmenta l'equiparació de Sol amb Janus.

Connexió amb Mitra Sol apareix moltes vegades en representacions de Mitra, com ara en la Tauroctonia de Mitra matant el toro i mirant vers Sol per sobre de la seva espatlla. Apareixen junts en altres escenes, des de Mitra ascendint darrere del carro de Sol, encaixant la mà, i algunes representacions de Sol agenollat davant de Mitra. Mitra era conegut com a Sol Invictus tot i que Sol és una deïtat separada, una relació paradoxal en la qual són l'un i l'altre però alhora entitats separades. Són deïtats diferents, però a causa de certes similituds es pot crear una connexió entre elles que pot conduir que l'una acabi imposant-se a l'altra.

Notes

Referències

Categoria:Mitologia