La vaga de fam a Cork de 1920 va començar l'estiu de 1920, durant la Guerra d'Independència Irlandesa, quan 65 homes internats sense judici a la presó del comtat de Cork van iniciar una vaga de fam, exigint l'alliberament de la presó i la reinstauració del seu estatus de presos polítics. Iniciada l'11 d'agost de 1920, se'ls hi va unir l'alcalde de Cork, Terence MacSwiney, reclòs a la presó de Brixton (Londres), el qual va morir el 25 d'octubre després de 74 dies de vaga de fam. Una setmana després de començar la protesta, tots els vaguistes, excepte 11, van ser alliberats o deportats a una presó d'Anglaterra. Els 11 internats restants a Cork estaven detinguts sense càrrecs i mai van ser condemnats per cap delicte. Aquest acte de protesta es va realitzar després que, arran de la mort del revolucionari irlandès Thomas Ashe en vaga de fam (25 de setembre de 1917), presoners republicans irlandesos en féssin diverses i les seves demandes fossin aprovades.
A finals de 1920, les autoritats britàniques van decidir resistir la tàctica de vaga de fam i van advertir que no hi hauria més concessions als homes en vaga a la presó del comtat de Cork. Michael Fitzgerald va morir després de 68 dies, mentre que Joe Murphy va morir després de 79 dies. Els nou vaguistes de fam supervivents – Michael Burke, John Crowley, Peter Crowley, Seán Hennessy, Joseph Kenny, Thomas O'Donovan, Michael O'Reilly, John Power i Christopher Upton – van continuar durant 94 dies, acabant el dejuni el 12 de novembre de 1920, seguint ordres d'Arthur Griffith.
Aquesta vaga de fam va atreure l'atenció i la simpatia mundials per la causa de la independència irlandesa. Els nou supervivents d'aquesta vaga de fam tenen el rècord mundial Guinness de la vaga de fam més llarga de la història, en la qual no es va consumir cap aliment, ja sigui com a resultat de l'alimentació forçada o d'una altra manera.
Cronologia L'11 d'agost de 1920, poc més de 60 homes de la presó del comtat de Cork van iniciar una vaga de fam, exigint que se'ls atorgués l'estatus de presos polítics i que fossin alliberats del centre penitenciari. Terence MacSwiney, l'alcalde de Cork, va ser acusat, més o menys al mateix temps, de possessió d'«articles i documents sediciosos», abans de ser empresonat a Cork amb una condemna de dos anys.
El 12 d'agost, MacSwiney es va unir als altres en vaga. En un intent de dissoldre-ho, la majoria dels homes en vaga a Cork, inclòs MacSwiney, van ser enviats a diverses presons de Gran Bretanya, com ara la de Brixton i la de Winchester. Les autoritats britàniques esperaven que això serviria per desmoralitzar els presoners de Cork i posar fi a la vaga. Onze homes van continuar en vaga a Cork: Peter i John Crowley, Christopher Upton i Michael O'Reilly, així com Joseph Kenny de Grenagh, Cork, Seán Hennessy de la ciutat de Limerick, Michael Burke de Foulkstown, Tipperary, John Power de Rosegreen, Tipperary, Thomas O'Donovan d'Emly, Limerick, Michael Fitzgerald de Fermoy i Joseph Murphy de la ciutat de Cork.
La documentació, publicada a The Nine Survivors (2021), indica que nou dies després de l'inici de la vaga, JJ Kinsella, el cap mèdic de la presó, va advertir que «un incident espantós és imminent» i va demanar al govern britànic que intervingués i alliberés els vaguistes de fam. Tanmateix, es va decidir, des del principi, que el govern adoptaria una estratègia d'ignorar les demandes dels vaguistes, per por que fer el contrari minaria el sistema judicial i serviria com a impuls moral per a l'Exèrcit Republicà Irlandès (IRA). Aquesta va ser l'opinió expressada per Andrew Bonar Law, que estava fent de suplent a Westminster a causa de les vacances del primer ministre David Lloyd George. Lloyd George va tornar dues setmanes després de començar la vaga i va reiterar la decisió de Bonar Law que no es complirien les demandes dels vaguistes de fam. Això va ser malgrat una petició personal del rei Jordi V del Regne Unit per alliberar-los, així com les crítiques de Winston Churchill, que era secretari d'Estat de Guerra en aquell moment.
Opinió pública i religió En gran manera, l'opinió pública a tot Irlanda va donar suport a la vaga de fam i, en tres moments de la vaga, el 24 d'agost, el 22 de setembre i el 15 d'octubre. Els treballadors de la ciutat de Cork, com a part d'una acció organitzada pel Consell Cívic i Laboral de Cork, no van assistir a la feina per poder assistir a les misses que se celebraven pels vaguistes. També hi va haver vigílies gairebé constants realitzades per membres del públic i familiars dels vaguistes de fam fora de la presó de Cork. Com va dir l'historiador Gabriel Doherty en el seu article sobre la vaga de fam: «durant la vaga, pràcticament totes les empreses, totes les zones residencials i tots els organismes públics i privats de Cork (i molts de més enllà) van patrocinar un nombre realment sorprenent de misses per les seves intencions».
La religió va tenir un paper important en l'èxit de la vaga de fam, gràcies al suport que va rebre de la jerarquia catòlica, tant a Irlanda com a l'estranger. Tot i que alguns sacerdots, principalment a Anglaterra, ho van denunciar com a conducta al suïcidi i, per tant, com a pecat, la majoria del clergat d'Irlanda hi va donar suport, retratant els vaguistes com a soldats disposats a lluitar i morir pel seu país. En un viatge a Cork, l'arquebisbe Spence d'Adelaida, Austràlia, va criticar la resposta del govern britànic a la vaga de fam.
Cobertura i suport dels diaris estatunidencs Gabriel Doherty assenyala en el seu article sobre la vaga que un altre factor que va influir en la importància de la vaga de fam de Cork va ser la cobertura que va rebre als diaris d'arreu del món. A Irlanda, la majoria de diaris van donar suport a la vaga, inclòs el Cork Examiner. Diversos diaris a Gran Bretanya, tot i no ser necessàriament favorables a les activitats de l'IRA dels vaguistes, van mostrar simpatia pel seu patiment a la presó, un sentiment que va influir en com es va sentir el públic britànic sobre la vaga de fam, mentre que els informes sobre la vaga també els van informar sobre el que estava passant a Irlanda durant la Guerra d'Independència. Amb el pas del temps, sectors de l'opinió pública britànica van començar a ressentir-se de les accions del seu govern a Irlanda com a resultat d'aquesta cobertura informativa.
Diversos altres diaris britànics van difondre rumors que els vaguistes de fam rebien menjar per visitants en un intent de minar el suport que els donaven, tot i que qualsevol eficàcia d'aquesta estratègia es va perdre després de les morts a l'octubre de 1920 de Michael Fitzgerald i Joseph Murphy a Cork, i de Terence MacSwiney a Brixton, demostrant que els vaguistes de fam no rebien menjar.
Més enllà de les Illes Britàniques, hi havia suport dels Estats Units d'Amèrica, on hi havia una gran comunitat irlandesa. Aquest suport es va escampar ràpidament gràcies al suport del mossèn Patrick Crowley, un sacerdot de Montana i germà de Peter i John Crowley, que va concedir entrevistes a la premsa americana. Els futurs líders internacionals, entre ells els indis Mahatma Gandhi i Jawaharlal Nehru, el vietnamita Ho Chi Minh i l'italià Benito Mussolini, van assenyalar en diversos moments que la vaga de fam els havia commogut.
Fi de la vaga i efectes sobre els supervivents A mesura que la vaga s'acostava a finals d'octubre, després de la mort de Fitzgerald i Murphy, es va informar que tres dels vaguistes, O'Donovan, Burke i Kenny, estaven a punt de morir, i la Constitution of de Cork va assenyalar que «no s'esperava que sobrevisquessin ni un dia més». Malgrat això, tots tres, juntament amb els altres sis que encara estaven en vaga de fam, van sobreviure dues setmanes més, quan la vaga finalment va ser suspesa per ordre d'Arthur Griffith, el president en funcions de la República d'Irlanda. Com que cada cop era més clar que els britànics no canviarien la seva política de rebutjar les demandes dels vaguistes de fam, va ordenar que la vaga acabés el 12 de novembre de 1920, dient: «Sóc de l'opinió que els nostres compatriotes a la presó de Cork han demostrat prou la seva devoció i fidelitat, i que ara, tal com estaven disposats a morir per Irlanda, haurien de preparar-se de nou per viure per ella».
Malgrat el seu èxit en aquest sentit, la vaga encara va tenir efectes negatius duradors en els seus nou supervivents. Cinc d'ells van patir morts prematures a causa de problemes de salut relacionats, mentre que d'altres, com Peter Crowley, van patir problemes de salut durant la resta de les seves vides, cosa que es descriu amb detall dolorós a l'arxiu de pensions del servei militar de Crowley.
Vagues posteriors miniatura| Memorial dels vaguistes de la fam, al cementiri de Glasnevin, a Dublín. A l'octubre de 1923, milers de presoners republicans irlandesos van dur a terme vagues de fam massives que protestaven per la continuació del seu internament sense judici després de la Guerra Civil Irlandesa (vegeu Vagues de fam irlandeses de 1923). Durant aquesta vaga de fam a gran escala van morir tres persones: Joseph Whitty (de 19 anys), Denny Barry i Andy O'Sullivan. Després de les vagues de fam de 1923, es van produir morts en cinc vagues de fam irlandeses més, incloent-hi 10 morts durant la vaga de fam irlandesa de 1981. En total, 22 republicans irlandesos van morir en vagues de fam durant el segle XX.
Notes
Referències
Categoria:Vagues de fam Categoria:Esdeveniments del 1920 Categoria:Republicanisme irlandès Categoria:Segle XX a Irlanda