The Garden of Fand («El jardí de Fand»), GP 175, és un poema simfònic per a orquestra del compositor britànic Arnold Bax. Concebut inicialment el 1913 i orquestrat entre 1913 i 1916, està inspirat en la mitologia irlandesa i, concretament, en l’illa encantada de Fand, filla de Manannán mac Lir, senyor del mar. Escrita en un sol moviment i amb una durada aproximada de disset minuts, l’obra evoca un viatge marítim cap a un món sobrenatural, les danses dels seus habitants i la posterior desaparició de l’illa sota les aigües.

L’obra forma, juntament amb November Woods i Tintagel, un grup de poemes simfònics compostos durant els anys de la Primera Guerra Mundial en què Bax va combinar la seva fascinació pel paisatge atlàntic amb les llegendes celtes.

Composició Bax va escriure una primera versió de l’obra per a piano el 1913 i en va completar l’orquestració el 1916. Durant aquells anys, el compositor mostrava un gran interès per la literatura, els paisatges i la mitologia d’Irlanda, país que visitava habitualment i que considerava una font essencial de la seva imaginació artística.

El títol procedeix de Fand, figura de la mitologia irlandesa relacionada amb el relat Serglige Con Culainn («El llit de malaltia de Cú Chulainn»). En aquesta narració, l’heroi Cú Chulainn és atret al món sobrenatural per Fand, però acaba retornant amb la seva esposa, Emer. Manannán separa finalment els amants amb el seu mantell de l’oblit perquè cadascun perdi el record de l’altre.

Bax va advertir, tanmateix, que el poema simfònic no pretenia narrar directament els esdeveniments de la llegenda. La música descriu una nova escena imaginada pel compositor: un vaixell que navega per un Atlàntic encantat, arriba a l’illa de Fand i queda atrapat en les danses dels seus habitants immortals.

La partitura va ser publicada el 1922 a Londres per Murdoch, Murdoch & Co. El compositor hi va incloure una nota programàtica que explica les diferents etapes del viatge i la desaparició final de l’illa.

Estrena L’obra es va estrenar el 29 d’octubre de 1920 a l’Orchestra Hall de Chicago, interpretada per l'Orquestra Simfònica de Chicago sota la direcció de Frederick Stock. La primera interpretació britànica va tenir lloc l'11 de desembre del mateix any al Kingsway Hall de Londres, amb la British Symphony Orchestra dirigida per Adrian Boult.

L’estrena nord-americana abans que la britànica es va deure a les dificultats per trobar una orquestra anglesa disposada a assumir la complexitat i les dimensions de la partitura. Boult es convertiria posteriorment en un dels principals defensors de l’obra i de la música orquestral de Bax.

Programa El poema simfònic s’inicia amb la representació d’un oceà Atlàntic completament calmat sota l’encanteri de l’Altre Món. Un petit vaixell navega cap a la posta de sol sota un cel que Bax descriu com de «perla i ametista».

Una onada immensa eleva l’embarcació i la diposita a la costa de l’illa de Fand. Els viatgers descobreixen un món de celebració permanent, habitat per éssers immortals que dansen sense descans. Els humans són arrossegats cap a aquest univers màgic i participen en les seves danses.

Després d’una pausa, Fand entona una cançó d’amor immortal que captiva els cors dels navegants. Les danses i els banquets es reprenen, però el mar comença a créixer sobtadament i acaba cobrint tota l’illa.

Els immortals cavalquen alegrement sobre les onades verdes i daurades, indiferents al destí dels humans, que desapareixen sota les aigües. Finalment arriba el crepuscle, el mar recupera la calma i el jardí de Fand s’esvaeix de la vista.

Estructura musical L’obra està escrita en un sol moviment, amb les indicacions principals següents:

Tempo moderato

Poco più mosso

Tempo I

La seva estructura general és ternària: una primera secció dedicada al mar i a l’arribada a l’illa, una secció central que representa les danses i el cant de Fand, i una tercera que recupera la música inicial després de la destrucció del jardí.

Tempo moderato L’obra comença amb una textura transparent i ondulant formada per les cordes dividides, les fustes, les dues arpes i la celesta. Les figuracions ascendents i descendents evoquen el moviment suau de les onades, mentre breus intervencions instrumentals apareixen i desapareixen com reflexos de llum sobre la superfície marina.

La música evita inicialment una pulsació fortament marcada. Les harmonies cromàtiques, els acords paral·lels i les escales de tons sencers contribueixen a crear una atmosfera estàtica i sobrenatural, relacionada amb l'impressionisme musical de Claude Debussy.

A mesura que el vaixell s’apropa a l’illa, la textura es torna més densa i el moviment de l’orquestra augmenta. Les onades creixen fins a una primera gran culminació que representa l’embarcació arrossegada fins a la costa.

Poco più mosso La secció central comença amb una dansa viva i flexible. Els motius passen ràpidament entre els instruments de vent, les cordes i la percussió, mentre els canvis de ritme i de color orquestral evoquen la celebració dels habitants sobrenaturals de l’illa.

Després de la dansa apareix el tema associat a Fand, una melodia extensa i sensual presentada principalment per les cordes. Aquest episodi constitueix el centre líric de l’obra i representa la cançó d’amor amb què la deessa captiva els viatgers.

La dansa reapareix progressivament amb una orquestració més plena. Els ritmes, les melodies i les figuracions marítimes se superposen fins a formar una gran acumulació sonora. Els metalls i la percussió anuncien l’aixecament sobtat del mar, que acaba engolint l’illa i els navegants.

Tempo I Després del clímax, la música retorna gradualment al tempo i a l’atmosfera de l’inici. Les grans masses orquestrals es dissolen i reapareixen les textures ondulants de les arpes, la celesta, les fustes i les cordes dividides.

El tema de Fand és recordat de manera fragmentària, com una imatge que s’allunya. La intensitat disminueix progressivament fins que l’illa desapareix completament i el mar recupera la calma inicial.

Aquesta reaparició de la música d’obertura tanca l’estructura en forma d’arc i suggereix que els esdeveniments sobrenaturals poden haver estat només una visió fugaç o un somni dels navegants.

Estil musical La partitura combina el llenguatge del romanticisme tardà amb procediments propis de l’impressionisme francès. La influència de Debussy es manifesta en les escales de tons sencers, els moviments harmònics paral·lels, les textures transparents i el paper essencial del color orquestral.

Bax, però, construeix una sonoritat més densa i expansiva, amb grans crescendos, melodies apassionades i una utilització poderosa dels metalls. Les textures orquestrals canvien constantment, des de combinacions pròpies de la música de cambra fins a grans acumulacions de tota l’orquestra.

El moviment ondulant de les figures instrumentals no té únicament una funció descriptiva, sinó que participa en l’organització formal de l’obra. Les sonoritats associades al mar, a l’illa i a Fand contrasten entre elles i reapareixen transformades al llarg del poema simfònic.

Instrumentació L’obra està escrita per a una gran orquestra formada per:

tres flautes i flautí; dos oboès i corn anglès; tres clarinets i clarinet baix; dos fagots i contrafagot; quatre trompes, tres trompetes, tres trombons i tuba; timbales i percussió; dues arpes i celesta; cordes.

L’ús de dues arpes, celesta i cordes dividides permet a Bax crear una textura iridescent i contínuament canviant, especialment en les seccions que representen el mar i el món sobrenatural de Fand.

Referències

Categoria:Poemes simfònics de la dècada del 1910 Categoria:Composicions musicals del 1916 Categoria:Obres d'Arnold Bax