L’artèria tiroidal superior és una artèria del coll que habitualment s’origina a la cara anterior de l'artèria caròtide externa, prop del nivell del corn major de l'os hioide, i es dirigeix cap al pol superior de la glàndula tiroide. És una de les principals fonts d’irrigació arterial de la tiroide i també contribueix a la irrigació de la laringe, de músculs infrahiodals i d’estructures veïnes del triangle carotidi.
En la nomenclatura anatòmica internacional rep el nom llatí d’arteria thyroidea superior i correspon a una branca anterior de la caròtide externa. La seva relació amb el nervi laringi superior, especialment amb la seva branca externa, li dona una importància quirúrgica destacada en la tiroidectomia i en altres procediments sobre el pol superior de la tiroide.
Terminologia El terme català artèria tiroidal superior designa el vas que la Terminologia Anatomica recull com a arteria thyroidea superior. En la literatura anatòmica també es troben formes pròximes com artèria tiroïdal superior o, en altres llengües romàniques, arteria tiroidea superior. En català mèdic, l’adjectiu tiroidal s’empra per indicar relació amb la tiroide, de manera paral·lela a altres denominacions anatòmiques com artèria tiroidal inferior o vena tiroidal superior.
La denominació no s’ha de confondre amb l'artèria tiroïdal ima, una variant vascular inconstant que pot ascendir per davant de la tràquea fins a la tiroide i que té un origen molt variable. Tampoc equival a l'artèria laríngia superior, que és una branca habitual de l’artèria tiroidal superior i acompanya el ram intern del nervi laringi superior a través de la membrana tirohioïdal.
Anatomia Origen En el patró més habitual, l’artèria tiroidal superior neix de la cara anterior de l’artèria caròtide externa, poc després de la bifurcació de l'artèria caròtide comuna i per sota del corn major de l’os hioide. Forma part del grup de branques anteriors de la caròtide externa, juntament amb l'artèria lingual i l'artèria facial.
El punt d’origen pot variar. En alguns individus pot aparèixer molt a prop de la bifurcació carotídia o originar-se de la caròtide comuna. Aquestes variants no canvien necessàriament el territori irrigat, però poden modificar les relacions del vas amb el nervi laringi superior extern i amb les estructures que el cirurgià troba en dissecar el pol superior de la tiroide.
Trajecte Des del seu origen, l’artèria fa un curt trajecte ascendent i anterior dins el triangle carotidi. En aquesta regió queda coberta per la pell, el platisma i la fàscia cervical, i se situa prop del marge anterior del múscul esternoclidomastoïdal. Després gira inferiorment cap al pol superior del lòbul tiroïdal corresponent i passa profunda als músculs infrahiodals, especialment en relació amb el múscul omohioïdal, el múscul esternohioïdal i el múscul esternotiroïdal.
A la seva cara medial es relaciona amb el múscul constrictor inferior de la faringe i amb la branca externa del nervi laringi superior. Aquesta relació és variable, però és clínicament important perquè el nervi laringi superior extern innerva el múscul cricotiroïdal, que participa en la tensió de les cordes vocals i en la modulació del to de la veu.
A mesura que s’aproxima a la tiroide, l’artèria travessa o acompanya la càpsula glandular i es divideix en branques glandulars que irriguen sobretot el pol superior i la cara anterior del lòbul tiroïdal. Les seves branques s’anastomosen amb les de l’artèria contralateral i amb l’artèria tiroidal inferior, fet que contribueix a la rica vascularització de la glàndula.
Branques L’artèria tiroidal superior emet branques musculars, glandulars i laríngies. La disposició concreta pot variar entre individus, però les branques descrites de manera clàssica són la branca infrahioïdal, la branca esternoclidomastoïdal, l’artèria laríngia superior, la branca cricotiroïdal i les branques glandulars.
Branca infrahioïdal La branca infrahioïdal és una branca petita que discorre al llarg del marge inferior de l’os hioide, habitualment profunda al múscul tirohioïdal. S’anastomosa amb la branca homòloga del costat oposat i participa en la irrigació de la regió infrahioïdal. Aquesta anastomosi transversal contribueix a la comunicació vascular entre les dues bandes laterals del coll en el nivell hioïdal.
Branca esternoclidomastoïdal La branca esternoclidomastoïdal es dirigeix inferiorment i lateralment per irrigar el múscul esternoclidomastoïdal i teixits adjacents. Pot néixer de l’artèria tiroidal superior o directament de la caròtide externa, fet que explica diferències en la seva descripció segons els manuals i les disseccions. La seva identificació és útil en anatomia regional perquè travessa una zona propera a la beina carotídia i a les venes tiroïdals superiors.
Artèria laríngia superior L’artèria laríngia superior és una branca rellevant de l’artèria tiroidal superior. Acompanya el ram intern del nervi laringi superior i travessa la membrana tirohioïdal per arribar a la laringe. Un cop dins la laringe, contribueix a la irrigació de la mucosa, de glàndules i de músculs laríngis situats per sobre del nivell de la glotis, i pot anastomosar-se amb branques contralaterals i amb vasos laríngis inferiors.
Aquesta branca estableix una relació anatòmica estreta entre el sistema vascular tiroïdal i la innervació sensitiva supraglòtica. Per això és important distingir-la de la branca externa del nervi laringi superior, que no travessa la membrana tirohioïdal amb ella, sinó que descendeix cap al múscul cricotiroïdal.
Branca cricotiroïdal La branca cricotiroïdal es dirigeix cap a la regió del múscul cricotiroïdal i pot participar en la irrigació de la laringe anterior. El seu trajecte pot ser superficial o profund respecte al múscul esternotiroïdal, i pot anastomosar-se amb la branca corresponent del costat oposat. Aquesta disposició té interès quirúrgic en procediments de la via aèria anterior i en disseccions del pla prelaringi.
Branques glandulars Les branques glandulars són les branques terminals destinades a la tiroide. Clàssicament es descriu una branca anterior, que irriga sobretot la cara anterior del lòbul tiroïdal i l’istme, i una branca posterior o lateral, que descendeix per la cara posterior o posterolateral de la glàndula i s’anastomosa amb branques de l’artèria tiroidal inferior.
La branca anterior pot unir-se amb la del costat oposat sobre l’istme tiroïdal. La branca posterior participa en les comunicacions entre el sistema arterial superior i inferior de la tiroide. Aquestes anastomosis expliquen que la glàndula tingui una irrigació abundant i que l’hemostàsia sigui un aspecte central de la cirurgia tiroïdal.
Irrigació i anastomosis L’artèria tiroidal superior irriga principalment el pol superior de la tiroide i una part de la cara anterior i lateral dels lòbuls tiroïdals. També contribueix a la irrigació de la laringe, de la regió hioïdal i de músculs adjacents del coll.
Les anastomosis principals es produeixen amb l’artèria tiroidal superior contralateral i amb l’artèria tiroidal inferior, que habitualment procedeix del tronc tirocervical de l'artèria subclàvia. Aquestes comunicacions poden localitzar-se sobre l’istme, a la cara anterior de la glàndula i a les superfícies posterior i lateral dels lòbuls. La xarxa resultant és important per mantenir la perfusió de la tiroide, però també explica el risc d’hemorràgia quan les branques tiroïdals no es controlen adequadament durant la cirurgia.
La vena satèl·lit principal és la vena tiroidal superior, que sol drenar cap a la vena jugular interna o cap al tronc venós facial comú, segons la variació anatòmica. Les relacions entre artèries i venes tiroïdals són especialment evidents al pol superior de la glàndula, on els vasos formen un pedicle que cal identificar i tractar amb cura durant la tiroidectomia.
Variacions anatòmiques Les variacions més descrites afecten el punt d’origen i la relació amb el nervi laringi superior extern. Tot i que l’origen clàssic és la caròtide externa, l’artèria pot néixer a la bifurcació carotídia o de la caròtide comuna. En casos rars, s’han descrit disposicions atípiques associades a variacions de la caròtide externa o de les seves branques.
La branca esternoclidomastoïdal pot sorgir directament de la caròtide externa i no de l’artèria tiroidal superior. Les branques glandulars també poden variar en nombre, calibre i trajecte. Aquestes diferències expliquen que les descripcions anatòmiques no sempre coincideixin exactament entre disseccions, estudis radiològics i manuals quirúrgics.
Les variants són rellevants perquè poden alterar la posició del pedicle vascular superior respecte al nervi laringi superior extern. En cirurgia tiroïdal, no és suficient assumir una relació constant entre el vas i el nervi; la dissecció ha de tenir en compte la variabilitat individual i l’existència de branques petites que poden ser font de sagnat.
Importància clínica Cirurgia tiroïdal En la tiroidectomia, l’artèria tiroidal superior i les seves branques s’han de controlar al pol superior de la glàndula. La secció accidental d’una branca sense lligadura o coagulació adequada pot produir sagnat important, perquè la tiroide és un òrgan molt vascularitzat i perquè les seves artèries mantenen anastomosis abundants.
La tècnica quirúrgica habitual busca controlar les branques terminals prop de la càpsula tiroïdal, més que lligar el tronc principal lluny de la glàndula. Aquest principi redueix el risc de lesionar la branca externa del nervi laringi superior, que pot discórrer prop del pedicle vascular superior. La lesió d’aquest nervi pot alterar la funció del múscul cricotiroïdal i causar dificultat per assolir tons aguts, fatiga vocal o canvis subtils de la veu, especialment rellevants en persones que fan un ús professional de la veu.
Nervi laringi superior extern La branca externa del nervi laringi superior sol descendir medial o posterior al pedicle vascular superior abans d’arribar al múscul cricotiroïdal. La seva proximitat amb l’artèria tiroidal superior explica que sigui vulnerable durant la dissecció del pol superior tiroïdal. La classificació anatòmica descrita per Cernea i col·laboradors va contribuir a sistematitzar el risc quirúrgic segons la posició del nervi en relació amb el pol superior i els vasos tiroïdals.
Les guies de neuromonitoratge en cirurgia tiroïdal i paratiroïdal recomanen tenir en compte aquest nervi, sobretot en golls voluminosos, pols superiors alts, cirurgia de revisió o situacions en què l’anatomia està distorsionada. Tot i això, la identificació visual i la dissecció anatòmica continuen essent elements fonamentals, perquè el neuromonitoratge és un complement i no substitueix el coneixement anatòmic.
Procediments sobre la laringe i la via aèria La branca laríngia superior i la branca cricotiroïdal poden tenir importància en procediments sobre la laringe, la membrana cricotiroïdal o la via aèria anterior. La presència de vasos petits però variables a la regió cricotiroïdal pot condicionar el risc de sagnat durant incisions o abordatges d’urgència. Per això, les descripcions quirúrgiques de la via aèria anterior solen remarcar la necessitat de conèixer la vascularització superficial i profunda de la regió.
Imatge i identificació anatòmica En estudis d’imatge del coll, l’artèria tiroidal superior pot identificar-se com una branca anterior de la caròtide externa que es dirigeix cap a la tiroide. L'ecografia Doppler, la tomografia computada amb contrast i l'angiografia poden mostrar-ne el trajecte i les variants quan són clínicament rellevants. Aquesta informació pot ser útil abans d’intervencions cervicals, en valoracions vasculars o en casos de patologia tiroïdal amb augment de vascularització.
Vegeu també Glàndula tiroide Tiroidectomia
Referències
Categoria:Artèries