Neurofisioteràpia o fisioteràpia neurològica és una àrea de la fisioteràpia orientada a la valoració, el tractament i el seguiment de persones amb alteracions del moviment, de la postura, de l'equilibri, de la sensibilitat o de la funció motora causades per malalties o lesions del sistema nerviós. Inclou intervencions adreçades a persones amb afectació del sistema nerviós central, del sistema nerviós perifèric o de la unió neuromuscular, i forma part de la rehabilitació neurològica.Garner, J.; van den Berg, M.; Lange, B.; Vuu, S.; Lennon, S. «Physiotherapy assessment in people with neurological conditions—evidence for the most frequently included domains: a mixed-methods systematic review». Journal of Evaluation in Clinical Practice, 29(8), 2023, p. 1402-1424. doi:10.1111/jep.13909. PMID 37538002.
L'objectiu general de la neurofisioteràpia és optimitzar la funció, reduir la discapacitat i facilitar la participació de la persona en les activitats quotidianes, educatives, laborals i socials. Aquest enfocament és coherent amb la definició de rehabilitació de l'Organització Mundial de la Salut, que la descriu com un conjunt d'intervencions destinades a optimitzar el funcionament i reduir la discapacitat en persones amb condicions de salut en interacció amb el seu entorn.World Health Organization. «Rehabilitation». WHO, 2024. https://www.who.int/news-room/fact-sheets/detail/rehabilitation
La neurofisioteràpia pot intervenir en patologies com l'ictus, la malaltia de Parkinson, l'esclerosi múltiple, la lesió medul·lar, el traumatisme cranioencefàlic, la paràlisi cerebral, les neuropaties perifèriques, la síndrome de Guillain-Barré, les malalties neuromusculars i altres trastorns que afecten el control motor. Les intervencions es poden aplicar en fases agudes, subagudes o cròniques, en hospitals, centres de rehabilitació, consultes externes, domicilis, escoles, residències o entorns comunitaris.
Terminologia i abast El terme neurofisioteràpia s'utilitza sovint com a sinònim de fisioteràpia neurològica. En alguns contextos, especialment en anglès, també es fa servir neurophysiotherapy o neurological physiotherapy. No s'ha de confondre amb la neurofisiologia, que és la branca de la fisiologia que estudia el funcionament del sistema nerviós. Tampoc no equival exactament a la neurorehabilitació, ja que aquesta és un camp interdisciplinari més ampli que inclou fisioteràpia, teràpia ocupacional, logopèdia, neuropsicologia, medicina física i rehabilitació, infermeria, treball social i altres disciplines.
La neurofisioteràpia se centra sobretot en la funció motora, el moviment i la mobilitat, però la pràctica clínica moderna considera també factors sensorials, cognitius, emocionals, conductuals, ambientals i socials. Per aquest motiu, molts programes utilitzen com a marc la Classificació Internacional del Funcionament, de la Discapacitat i de la Salut (CIF), que descriu el funcionament humà a partir de les funcions i estructures corporals, les activitats, la participació i els factors contextuals.World Health Organization. «International Classification of Functioning, Disability and Health (ICF)». WHO. https://www.who.int/classifications/international-classification-of-functioning-disability-and-health
A diferència d'una visió centrada només en el dèficit neurològic, la neurofisioteràpia contemporània intenta relacionar els signes clínics amb objectius significatius per a la persona. Això pot incloure millorar la marxa, facilitar les transferències, reduir el risc de caigudes, augmentar l'ús d'una extremitat superior, prevenir contractures, optimitzar la capacitat cardiorespiratòria, gestionar la fatiga o promoure l'autonomia en activitats de la vida diària.
Valoració fisioterapèutica La valoració en neurofisioteràpia és un procés sistemàtic que combina entrevista clínica, exploració física, observació funcional i ús de mesures estandarditzades. Segons les revisions sobre valoració fisioterapèutica en persones amb condicions neurològiques, els dominis més habituals inclouen mobilitat, equilibri, força, to muscular, coordinació, marxa, funció de l'extremitat superior, rang de moviment, sensibilitat, dolor, fatiga, estat cardiorespiratori, activitats de la vida diària i participació.Garner, J.; van den Berg, M.; Lange, B.; Vuu, S.; Lennon, S. «Physiotherapy assessment in people with neurological conditions». Journal of Evaluation in Clinical Practice, 2023. doi:10.1111/jep.13909.
L'avaluació pot incloure proves com la velocitat de marxa, el test Timed Up and Go, escales d'equilibri, mesures de força, escales de to i espasticitat, anàlisi de transferències, proves d'abast funcional, escales de funció de l'extremitat superior i qüestionaris de qualitat de vida. L'elecció de les mesures depèn de la patologia, la fase evolutiva, l'edat, el nivell funcional i els objectius de la persona.
La valoració també ha de considerar factors de seguretat, com el risc de caiguda, la tolerància a l'esforç, la pressió arterial, la funció respiratòria, la disfàgia, l'estat cognitiu, la negligència espacial, l'hemianòpsia, el dolor d'espatlla, la integritat cutània o el risc de disreflexia autonòmica en lesions medul·lars. En molts casos, la decisió terapèutica requereix coordinació amb medicina, infermeria, teràpia ocupacional, logopèdia, neuropsicologia i treball social.
Principis de tractament La neurofisioteràpia es basa en principis de recuperació neurològica, aprenentatge motor, adaptació funcional i prevenció de complicacions. La neuroplasticitat és un concepte central, ja que el sistema nerviós pot modificar connexions i patrons d'activació en resposta a l'experiència, la pràctica i l'entorn. Tanmateix, la plasticitat no és automàticament beneficiosa: pot afavorir recuperació, compensació funcional o patrons no desitjats segons la dosi, la tasca i el context.
Les intervencions solen prioritzar la pràctica orientada a tasques, la repetició, la intensitat adequada, la progressió de la dificultat, la variabilitat de la pràctica, el feedback, la motivació i la transferència a activitats reals. Una revisió sobre neurorehabilitació després d'ictus va identificar principis com la pràctica massiva o espaiada, la dosi, la pràctica específica de la tasca, l'orientació a objectius, la pràctica variable, l'increment progressiu de dificultat, l'estimulació multisensorial, les senyals rítmiques, el feedback, l'observació d'accions i la imatgeria motora.Maier, M.; Rubio Ballester, B.; Verschure, P. F. M. J. «Principles of Neurorehabilitation After Stroke Based on Motor Learning and Brain Plasticity Mechanisms». Frontiers in Systems Neuroscience, 13, 2019, article 74. doi:10.3389/fnsys.2019.00074. PMCID: PMC6928101.
L'aprenentatge motor és especialment rellevant perquè moltes persones amb lesions neurològiques han de recuperar o reaprendre habilitats com caminar, agafar objectes, mantenir l'equilibri, aixecar-se d'una cadira o pujar escales. La selecció entre pràctica global o per parts, feedback concurrent o terminal, pràctica bloquejada o variable i ús d'ajudes externes depèn de la tasca, de la capacitat cognitiva, de la fatiga i de l'entorn.Kleynen, M.; Beurskens, A.; Olijve, H.; Kamphuis, J.; Braun, S. «Application of motor learning in neurorehabilitation: a framework for health-care professionals». Physiotherapy Theory and Practice, 36(1), 2020, p. 1-20. doi:10.1080/09593985.2018.1483987. PMID 29920128.
Intervencions habituals Les intervencions en neurofisioteràpia són variades i s'han d'adaptar a la persona. Poden incloure entrenament de la marxa, entrenament d'equilibri, exercici terapèutic, pràctica de transferències, entrenament de força, exercici aeròbic, treball de coordinació, entrenament de l'extremitat superior, mobilitzacions, posicionament, prevenció de contractures, entrenament respiratori, educació, prescripció d'ajudes tècniques i programes domiciliaris.
L'entrenament orientat a tasques busca practicar activitats que tinguin relació directa amb els objectius funcionals, com aixecar-se, caminar, girar, pujar graons, manipular objectes, vestir-se o desplaçar-se en la comunitat. En moltes condicions neurològiques, la pràctica repetida i progressiva de tasques rellevants és preferible a una pràctica exclusivament analítica si l'objectiu és millorar la funció.
L'exercici de força i l'exercici aeròbic poden formar part del tractament quan són segurs i adequats. En persones amb malalties neurològiques cròniques, l'entrenament físic pot contribuir a millorar capacitat funcional, fatiga, salut cardiovascular, mobilitat i qualitat de vida. La dosificació ha de tenir en compte fatiga, termotolerància, espasticitat, medicació, comorbiditats i risc de caigudes.
Les intervencions sobre l'equilibri i la marxa poden incloure exercicis de control postural, canvis de pes, reaccions d'equilibri, marxa sobre diferents superfícies, doble tasca, treball de girs, escales, entrenament en cinta, marxa amb suport parcial del pes corporal, ús d'ortesis o ajudes tècniques i estratègies per reduir el risc de caigudes. En malaltia de Parkinson, les senyals externes visuals, auditives o tàctils poden ajudar a millorar paràmetres de la marxa o episodis de bloqueig en alguns pacients.Osborne, J. A.; Botkin, R.; Colon-Semenza, C.; DeAngelis, T. R.; Gallardo, O. G.; Kosakowski, H.; Martello, J.; Pradhan, S.; Rafferty, M.; Readinger, J. L.; Whitt, A. L.; Ellis, T. D. «Physical Therapist Management of Parkinson Disease: A Clinical Practice Guideline From the American Physical Therapy Association». Physical Therapy, 102(4), 2022, pzab302. doi:10.1093/ptj/pzab302. PMID 34963139. PMCID: PMC9046970.
Patologies i poblacions Ictus L'ictus és una de les causes més freqüents de discapacitat neurològica adquirida en adults. La neurofisioteràpia pot intervenir en fase hospitalària, rehabilitació intensiva, alta precoç amb suport, tractament ambulatori i programes comunitaris. Els objectius poden incloure recuperar mobilitat, millorar la marxa, reduir el risc de caigudes, recuperar l'ús del braç afectat, prevenir dolor d'espatlla, gestionar l'espasticitat, augmentar la capacitat cardiovascular i facilitar la participació social.
La guia NICE de rehabilitació de l'ictus en adults recomana que les persones que necessiten rehabilitació la rebin a través de serveis especialitzats d'ictus, tant en unitats hospitalàries com en equips comunitaris o d'alta precoç amb suport. La guia inclou recomanacions sobre intensitat de rehabilitació, telerehabilitació, marxa, entrenament del braç, teràpia amb mirall, entrenament en circuit, espasticitat, fatiga i participació comunitària.National Institute for Health and Care Excellence. Stroke rehabilitation in adults. NICE guideline NG236. Londres: NICE, 2023. https://www.ncbi.nlm.nih.gov/books/NBK598564/
Malaltia de Parkinson En la malaltia de Parkinson, la neurofisioteràpia pot abordar bradicinèsia, rigidesa, alteracions de la marxa, bloquejos, disminució de l'amplitud de moviment, dèficits d'equilibri, caigudes, dolor, baixa activitat física i limitacions en activitats quotidianes. La guia de pràctica clínica de l'American Physical Therapy Association recomana intervencions com senyals externes, entrenament de la marxa, exercici comunitari, entrenament específic de tasques, estratègies de canvi de conducta, atenció integrada i, en alguns casos, telerehabilitació.Osborne, J. A. et al. «Physical Therapist Management of Parkinson Disease». Physical Therapy, 2022. doi:10.1093/ptj/pzab302.
Esclerosi múltiple