Les fases de Venus són les variacions d'il·luminació observades a la superfície del planeta, similars a les fases lunars. Hom creu que les primeres observacions registrades van ser observacions telescòpiques realitzades per Galileo Galilei el 1610. Tot i que la fase creixent extrema de Venus s'ha observat des d'aleshores a ull nu, no existeixen registres històrics pretelescòpics indiscutibles de la seva descripció o coneixement.

Observació miniatura|300px|Las fases de Venus i l'evolució del seu diàmetre angular L'òrbita de Venus és de 224,7 dies terrestres (7,4 mesos, de [30,4 dies] de durada). Les fases de Venus resulten de l'òrbita del planeta al voltant del Sol descrita a l'interior de l'òrbita de la Terra, donant a l'observador telescòpic una seqüència d'il·luminació progressiva semblant en aparença a les fases lunars. Presenta una imatge «completa» quan és al costat oposat del Sol. És una fase «gibosa» quan s'aproxima o s'allunya del costat oposat del Sol. Mostra un «quart de fase» quan està en la seva màxima elongació respecte al Sol. Venus presenta una «mitja lluna prima» en les vistes telescòpiques a mesura que gira cap al costat proper entre la Terra i el Sol, i presenta la seva «fase nova» quan està entre la Terra i el Sol. Atès que el planeta té atmosfera, hom pot veure en estat de «fase nova» amb un telescopi gràcies a l'halo de llum que es refracta al seu voltant. El cicle complet, de «nova a plena» i una altra vegada a «nova», dura 584 dies (el temps que triga Venus a avançar la Terra en la seva òrbita). Venus (igual que la Lluna) té quatre fases primàries de 146 dies cadascuna.

El planeta també canvia la seva mida aparent des de 9,9 segons d'arc en el seu estat «complet» (conjunció) fins a un màxim de 68 segons d'arc en el seu estat de fase «nova» (conjunció). Venus assoleix la seva màxima magnitud, d'aproximadament -4,5, quan presenta una forma de mitja lluna intermèdia en el punt de la seva òrbita, a 68 milions de km de la Terra, moment en què la part il·luminada del seu disc assoleix la seva major àrea angular vista des de la Terra (una combinació de la seva proximitat i el fet que està il·luminat al 28%).

A diferència d'altres planetes, la seva magnitud aparent al voltant de la conjunció no disminueix de forma constant, sinó que experimenta pics abans d'atenuar-se encara més. Això es deu al fet que les gotetes d'àcid sulfúric presents a l'atmosfera de Venus reflecteixen més llum en un angle i, per tant, en fases determinades, un efecte similar al del fenomen atmosfèric denominat glòria a la Terra.

Història El 1610 Galileo Galilei va observar amb el seu telescopi que les fases de Venus, tot i romandre a prop del Sol al cel terrestre (primera imatge), demostraven que el planeta orbita al voltant del Sol i no de la Terra, com va predir Nicolau Copèrnic amb la seva teoria heliocèntrica, desmentint la fins aleshores acceptada teoria geocèntrica (segona imatge).

Les primeres observacions de les fases planetàries completes de Venus van ser realitzades per Galileo Galilei a finals de 1610 (tot i que no es van publicar fins al 1613 a les «Cartes sobre taques solars»). Utilitzant un telescopi, Galileo va poder observar el planeta Venus travessant un conjunt complet de fases, un fenomen impossible segons la teoria geocèntrica, que assumia que Venus era un cos celeste perfecte. En el sistema ptolemaic, el Sol i Venus orbiten al voltant de la Terra, amb Venus orbitant al voltant d'un punt a l'eix Terra-Sol, per la qual cosa Venus mai és al costat oposat del Sol. Mai es podria esperar una alineació Sol-Terra-Venus o Venus-Sol-Terra, per la qual cosa mai es podria observar una silueta de Venus completa. Les observacions de Galileo de les fases de VenusObservacions de Galileo sobre les fases de Venus (diapositiva 4) pràcticament van descartar el sistema ptolemaic i només eren compatibles amb el sistema copernicà i el sistema ticònic, així com amb altres models com el de Capellan i el model de Capellan estès de Riccioli.

Hi ha certa controvèrsia sobre l'afirmació de Galileo d'haver estat el primer a observar les fases de Venus: el desembre de 1610, va rebre una carta del seu col·lega científic Benedetto Castelli, qui li preguntava si les fases de Venus eren ocres a través del nou telescopi de Galileu.Phases of Venus Dies després, Galileo va escriure una carta a Johannes Kepler dient que havia observat les fases de Venus, però que s'atribuïa tot el mèrit. No és clar, a falta de còpies de correspondència anterior, si Castelli li ho contava a Galileo per primera vegada o responia a alguna cosa del que Galileo ja li havia parlat.

Curiosament, la carta de Galileo a Kepler estava xifrada perquè Kepler no pogués avançar-se a Galileo abans que aquest realitzara observacions més exhaustives. Galileo va prendre una frase que afirmava que Venus passava per fases:

Cynthiae figures aemulatur mater amorum (La mare de l'amor imita la forma de Cynthia)

I va regirar les lletres en un estrany anagrama:

Haec a me iam frustra leguntur o.y. (Aquestes són ara massa joves perquè jo les llisca).

Cynthia era un epítet popular per a la Lluna, sent la mare de l'amor, per suposat, Venus. Va enviar l'anagrama a Kepler i, uns mesos després, la versió descodificada. D'aquesta manera, tenia proves d'haver realitzat l'observació, sense que Kepler pogués publicar-la abans.Galileo Galilei's Anagram Aquesta tècnica d'ocultar missatges codificats en cartes no era infreqüent en aquella època. Observacions a simple vista

La fase creixent extrema de Venus es pot veure sense un telescopi per persones amb una vista excepcionalment aguda, en el límit de la percepció humana. La resolució òptica a simple vista és capaç d'apreciar aproximadament 1 minut d'arc (60 segons). El disc aparent de la fase creixent extrema de Venus mesura entre 60,2 i 66 segons d'arc, depenent de la distància a la Terra.

Els sacerdots astrònoms mesopotàmics van descriure Inanna (Venus) en un text cuneïforme com a «posseïdora de banyes», cosa que s'ha interpretat com una indicació de l'observació d'una mitja lluna. No obstant això, altres deïtats mesopotàmiques eren representades amb banyes, per la qual cosa l'al·lusió podria haver significat simplement un símbol de divinitat.

Bibliografia

Referències

Categoria:Venus