La Suite per aorquestra núm. 3 en sol major, op. 55, va ser composta per Piotr Ilitx Txaikovski entre l'abril al 31 de juliol de 1884, escrivint-la simultàniament amb la seva Fantasia de concert en sol major, op. 56, per a piano i orquestra. El moviment inicial previst originalment per a la suite, ''Contrastes'', es convertí en canvi en el moviment final de la fantasia. Totes dues obres havien estat concebudes inicialment com a composicions més convencionals del que acabarien essent: la fantasia fou pensada com un concert per a piano, mentre que la suite fou concebuda com una simfonia.

La primera representació de la suite va ser a Sant Petersburg, Rússia, el 24 de gener de 1885, sota la direcció de Hans von Bülow. Va ser dedicada al director d'orquestra Max Erdmannsdörfer, que va fer l'estrena a Moscou uns dies després, i que havia dirigit les estrenes de les dues primeres suites.

Origen i context Al segle XIX, després de les darreres simfonies de Mozart i Haydn i sobretot de les nou de Beethoven, la simfonia passà a ser vista com una obra monumental i transcendent, destinada a expressar les idees musicals més elevades del compositor. Això feu que els romàntics en componguessin poques, però amb una gran ambició. Davant aquesta pressió, alguns compositors preferiren crear obres orquestrals en diversos moviments que funcionaven com a «quasi-simfonies». És el cas de les quatre suites orquestrals de Txaikovski, escrites entre 1878 i 1888. Tot i no tenir la profunditat emocional de les seves darreres simfonies, són obres valuoses. La Suite núm. 3 destaca especialment per les seves melodies atractives, l’orquestració evocadora i una estructura clàssica més equilibrada.

Txaikovski, sempre molt sever amb ell mateix, escrigué aquesta obra entre les darreres setmanes de la primavera i els primers dies de l’estiu de 1884, a Kamenka, Ucraïna, a la propietat del seu cunyat Lev Davídov. El diari que mantenia en aquells dies mostra que la concebia expressament com una opció diferent de la gran simfonia tradicional. A poc a poc, la nova obra començà a prendre forma, inicialment com una peça en cinc moviments. L'11 de maig, Txaikovski declarà que havia acabat l'scherzo; el 15 de maig, «l'esbós del vals». El 24 de maig decidí descartar el moviment inicial que havia previst, deixant la peça en quatre moviments.

En la versió definitiva, articulada en quatre moviments, la Suite núm. 3 de Txaikovski fa l’efecte d’una simfonia continguda, com si el compositor hagués reduït l’ambició simfònica a unes dimensions més lleugeres i flexibles. És una partitura d’escriptura refinada i d’un encant immediat, encara que no sempre tingui el caràcter confessional d’altres obres seves. Tot i això, el llenguatge és inequívocament txaikovskià. Només ell podia imaginar la lenta i melangiosa Élégie inicial, amb els seus temes amplis i els acompanyaments vibrants; o aquell vals d’aire fantasmal, desestabilitzat pels accents a contratemps. També li és propi l’enginyós Scherzo, travessat sobtadament per l’aparició gairebé teatral d’una banda militar, així com el moviment final, construït com una sèrie de variacions d’una gran finesa. L’obra funciona gairebé com un compendi dels recursos orquestrals de Txaikovski. Entre els seus efectes més sorprenents hi ha la irrupció inesperada de la melodia fúnebre del Dies irae, tan estimada per Berlioz, Liszt i molts altres compositors romàntics.

Estructura La suite es divideix en quatre moviments; el quart, un tema amb variacions, és més llarg que els altres tres moviments junts:

Élégie: Andantino molto cantabile (sol major) Valse mélancolique: Allegro moderato (mi menor) Scherzo: Presto (mi menor) Tema con variazioni: Andante con moto (sol major)

I. Élégie: Andantino molto cantabile Wiley qualifica aquest moviment de «resoludament melòdic». Un canvi de si a si «produeix tensió en el desajust entre tema i tonalitat», comenta. El primer grup temàtic torna en la tonalitat del segon, i després passa a un pont. Tot seguit retorna a la tonalitat principal, reprèn el segon grup temàtic en la tonalitat del primer i el segueix amb un llarg epíleg.Wiley, 276.

page=948|450x450px

II. Valse mélancolique: Allegro moderato Wiley sosté que, tot i que Txaikovski es referia a aquest moviment com el «número obligatori de vals», no és típic de la seva producció en aquest gènere. El caràcter ombrívol del tema inicial és excepcional, i el segon tema sincopat s'assembla molt al de l'scherzo. Wiley afegeix: «La periodicitat inusual en períodes llargs i desiguals n'és una característica, com també ho és el patró formal, una represa tripartida que també imita l'scherzo. El resultat, poc propi d'un vals i sostingut durant 100 compassos, és enigmàtic. L'abreujament de la represa fa que el Trio sigui encara més sorprenent».Wiley, 274, 276.

page=949|450x450px

III. Scherzo: Presto El tema inicial d'aquest moviment, escriu Wiley, és similar al seu equivalent de la Segona Suite. El canvi constant de combinacions tímbriques i de tempo fa que aquesta música, que alterna entre 6/8 i 2/4, sigui un repte per a l'orquestra. Txaikovski «juga amb els accents en tot moment», afegeix Wiley, «de vegades enriquint la tríada de tònica amb l'addició de la sisena, creant un acord amb les notes de tots dos acords simultàniament, i generant així una fusió de sol major i mi menor». L'orquestració de la secció del Trio, una marxa, inclou caixa clara i triangle.Wiley, 273–4.

page=950|450x450px

IV. Tema con variazioni: Andante con moto (sol major) Les variacions són les següents:

page=951|450x450px

Instrumentació La Suite per a orquestra núm. 3 inclou: 3 flautes (una d'elles flautí), 2 oboès, 1 corn anglès, 2 clarinets (en la), 2 fagots, 4 trompes (en fa), 2 trompetes (en fa i re), 3 trombons, tuba, percussió (timbales, tambor lateral, pandereta, triangle, plats i bombo), arpa i corda (violins 1 i 2, violes, violoncels, contrabaixos).

Referències

Bibliografia Brown, David, Tchaikovsky: The Years of Wandering, 1878-1885, (New York: W.W. Norton & Company, 1986). . Brown, David, Tchaikovsky: The Man and His Music (New York: Pegasus Books, 2007). . Warrack, John, Tchaikovsky (New York: Charles Scribner's Sons, 1973) . Wiley, Roland John, The Master Musicians: Tchaikovsky (Oxford and New York: Oxford University Press, 2009). . Wood, Ralph W., "Miscellaneous Orchestral Works." In Music of Tchaikovsky (New York: W.W. Norton & Company, 1946), ed. Abraham, Gerald. ISBN n/a.

Categoria:Composicions en sol major Categoria:Composicions musicals del 1885 Categoria:Obres de Piotr Ilitx Txaikovski Categoria:Suites per a orquestra