miniatura|Els 5 principis Lean descrits per Womack i Jones (1997), inspirats en https://www.lean.org/lexicon-terms/lean-thinking-and-practice/ El temps takt, o simplement takt, és un terme de fabricació per descriure la durada necessària per al muntatge del producte per satisfer la demanda. Sovint confós amb el temps de cicle, el temps takt és una eina utilitzada per dissenyar treballs i mesura l'interval de temps mitjà entre l'inici de la producció d'una unitat i l'inici de la producció de la següent unitat quan els articles es produeixen seqüencialment. Per als càlculs, és el temps per produir peces dividit pel nombre de peces demandades en aquest interval de temps. El temps takt es basa en la demanda del client; si un procés o una línia de producció no pot produir en el temps takt, cal anivellar la demanda, recursos addicionals o reenginyeria de processos per garantir el lliurament a temps.
Per exemple, si la demanda del client és de 10 unitats per setmana, aleshores, donada una setmana laboral de 40 hores i un flux constant a través de la línia de producció, la durada mitjana entre els inicis de la producció hauria de ser de 4 hores, idealment. Aquest interval es redueix encara més per tenir en compte aspectes com el temps d'inactivitat de la màquina i les pauses programades dels empleats.
Etimologia El temps Takt és un préstec de la paraula japonesa , que al seu torn va ser manllevada de la paraula alemanya , que significa "temps de cicle". La paraula probablement va ser introduïda al Japó per enginyers alemanys a la dècada del 1930.
La paraula prové de la paraula llatina "tactus" que significa "tacte, sentit del tacte, sensació". Alguns significats anteriors inclouen: (segle XVI) "pulsació desencadenada per contacte regular, pulsació de rellotge", després en música "pulsació que indica el ritme" i (segle XVIII) "unitat regular de valors de notes".
Història El temps takt ha jugat un paper important en els sistemes de producció fins i tot abans de la revolució industrial. Des de la construcció naval del segle XVI a Venècia, la producció en massa del Model T per Henry Ford, la sincronització del moviment de l'estructura de l'avió a la indústria aeronàutica alemanya i molts més. La cooperació entre la indústria aeronàutica alemanya i Mitsubishi va portar el takt al Japó, on Toyota el va incorporar al Sistema de Producció Toyota (TPS).
James P. Womack i Daniel T. Jones a The Machine That Changed the World (1990) i Lean Thinking (1996) van introduir al món el concepte de " lean ". A través d'això, el Takt es va connectar als sistemes lean. En el Sistema de Producció Toyota (TPS), el temps takt és un element central del pilar just-in-time (JIT) d'aquest sistema de producció.
Definició Suposant que un producte es fabrica una unitat a la vegada a un ritme constant durant el temps de treball net disponible, el temps takt és la quantitat de temps que ha de transcórrer entre dues complecions d'unitats consecutives per satisfer la demanda.
El temps de takt es pot determinar primer amb la fórmula:
On
T = Temps Takt (o takt), p. ex. [temps de treball entre dues unitats consecutives]
D = Demanda (demanda del client) durant el període, p. ex. [unitats necessàries per període]
El temps net disponible és la quantitat de temps disponible per fer la feina. Això exclou els temps de descans i qualsevol temps d'aturada previst (per exemple, manteniment programat, reunions informatives d'equip, etc.).
Exemple :
Si hi ha un total de 8 hores (o 480 minuts) en un torn (temps brut) menys 30 minuts per dinar, 30 minuts per a pauses (2 × 15 min), 10 minuts per a una reunió informativa de l'equip i 10 minuts per a comprovacions de manteniment bàsic, aleshores el temps disponible net per treballar = 480 - 30 - 30 - 10 - 10 = 400 minuts.
Si la demanda del client fos de 400 unitats al dia i s'estigués funcionant un torn, la línia hauria de produir a una velocitat mínima d'una peça per minut per poder satisfer la demanda del client.
El temps de treball es pot ajustar segons les necessitats dins d'una empresa. Per exemple, si un departament lliura peces a diverses línies de fabricació, sovint té sentit utilitzar temps de treball similars en totes les línies per suavitzar el flux de sortida de l'estació precedent. La demanda dels clients encara es pot satisfer ajustant el temps de treball diari, reduint els temps d'inactivitat de les màquines, etc.
Implementació El temps takt és comú en les línies de producció que mouen un producte al llarg d'una línia d'estacions que realitzen un conjunt de tasques predefinides.
Fabricació: fosa de peces, perforació de forats o preparació d'un lloc de treball per a una altra tasca Tasques de control: prova de peces o ajust de maquinària Administració: resposta a consultes estàndard o funcionament del centre d'atenció telefònica Gestió de la construcció : programació dels passos del procés dins d'una fase del projecte
Takt en la construcció Amb l'adopció del pensament "lean" en la indústria de la construcció, el temps "takt" s'ha introduït en els sistemes de producció basats en projectes de la indústria. Començant amb mètodes de construcció que tenen productes altament repetitius com la construcció de ponts, la construcció de túnels i edificis repetitius com hotels i gratacels residencials, la implementació del "takt" està augmentant.
Segons Koskela (1992), un sistema de producció ideal té un flux continu i crea valor per al client alhora que transforma les matèries primeres en productes. Els projectes de construcció utilitzen el mètode del camí crític (CPM) o la tècnica d'avaluació i revisió de programes (PERT) per a la planificació i la programació. Aquests mètodes no generen flux en la producció i tendeixen a ser vulnerables a la variació del sistema. A causa dels sobrecostos i els terminis habituals, els professionals de la indústria i el món acadèmic han començat a considerar el CPM i el PERT com a mètodes obsolets que sovint no aconsegueixen anticipar les incerteses i assignar els recursos de manera precisa i òptima en un entorn de construcció dinàmic. Això ha portat a un augment del desenvolupament i la implementació del takt.
Planificació d'espais El takt, tal com s'utilitza en la planificació takt o la planificació takt-time (TTP) per a la construcció, es considera una de les diverses maneres de planificar i programar projectes de construcció basant-se en la seva utilització de l'espai en lloc de només en el temps, com es fa tradicionalment amb el mètode del camí crític. A més, per visualitzar i crear un flux de treball en una obra, la utilització de l'espai esdevé essencial. Alguns altres mètodes de planificació de l'espai inclouen:
El mètode de planificació lineal (LSM) i el mètode de producció vertical (VPM) s'utilitzen per planificar projectes repetitius horitzontals i verticals, respectivament. Mètode de línia d'equilibri (LOB) utilitzat per a qualsevol tipus de projectes repetitius. El sistema de gestió basat en la ubicació (LBMS) utilitza línies de flux amb les taxes de producció de les tripulacions, a mesura que es mouen per les ubicacions amb l'objectiu d'optimitzar la continuïtat del treball.
Comparació amb la indústria manufacturera En la indústria manufacturera, el producte que es fabrica continua movent-se a la línia de muntatge, mentre que les estacions de treball són estacionàries. En canvi, el producte de construcció, és a dir, l'edifici o les instal·lacions d'infraestructura que es construeixen, és estacionari i els treballadors es mouen d'un lloc a un altre.
La planificació del takt necessita una definició precisa del treball a cada estació de treball, que en la construcció es fa mitjançant la definició d'espais, anomenats "zones". A causa de la distribució no repetitiva del treball en la construcció, aconseguir la finalització del treball dins del takt definit per a cada zona esdevé difícil. La capacitat de buffer s'utilitza per fer front a aquesta variabilitat en el sistema.
La raó per la qual es defineixen aquestes zones i s'estableix el takt no està estandarditzada i varia segons l'estil del planificador. El mètode de la densitat de treball (WDM) és un dels mètodes que s'utilitzen per ajudar en aquest procés. La densitat de treball s'expressa com una unitat de temps per unitat d'àrea. Per a una determinada àrea de treball, la densitat de treball descriu quant de temps necessitarà un ofici per fer la seva feina en aquesta àrea (zona), basant-se en:
el disseny del producte, és a dir, què hi ha als dibuixos i especificacions del projecte de construcció l'abast del treball del comerç, la tasca específica del seu calendari (segons la feina ja existent i la feina que seguirà més endavant en el mateix procés o en un altre), els mitjans i mètodes que utilitzarà l'ofici (per exemple, quan es prefabrica fora de l'obra, es preveu que la densitat de treball in situ disminueixi), tenint en compte la capacitat i la mida de la tripulació.
Beneficis del temps takt Un cop implementat un sistema takt, hi ha diversos avantatges:
El producte es mou al llarg d'una línia, de manera que els colls d'ampolla (estacions que necessiten més temps del previst) s'identifiquen fàcilment quan el producte no avança a temps. En conseqüència, les estacions que no funcionen de manera fiable (pateixen avaries freqüents, etc.) s'identifiquen fàcilment. El takt només deixa una certa quantitat de temps per realitzar el treball de valor afegit real. Per tant, hi ha una forta motivació per desfer-se de totes les tasques que no aporten valor afegit (com ara la configuració de la màquina, la recollida d'eines, el transport de productes, etc.) Els treballadors i les màquines realitzen conjunts de tasques similars, de manera que no s'han d'adaptar a nous processos cada dia, augmentant la seva productivitat. En el sistema takt no hi ha lloc per a la retirada d'un producte de la línia de muntatge en cap moment abans de la seva finalització, de manera que es minimitzen les possibilitats de contracció i danys durant el transport.
Problemes de temps takt Un cop implementat un sistema takt, hi ha diversos problemes:
Quan la demanda dels clients augmenta tant que el temps de treball ha de reduir-se, algunes tasques s'han de reorganitzar per adaptar-se encara menys al temps de treball més curt, o s'han de dividir entre dues estacions (la qual cosa significa que s'ha d'afegir una altra estació a la línia i els treballadors s'han d'adaptar a la nova configuració). Quan una estació de la línia s'avaria per qualsevol motiu, tota la línia s'atura completament, tret que hi hagi capacitat de reserva perquè les estacions precedents es desfacin dels seus productes i les estacions següents s'alimentin. Una reserva integrada d'un tres a un cinc per cent de temps d'inactivitat permet els ajustos necessaris o la recuperació després d'errors. Un temps de treball curt pot exercir una tensió considerable sobre les "parts mòbils" d'un sistema o subsistema de producció. En sistemes/subsistemes automatitzats, l'augment de l'estrès mecànic augmenta la probabilitat d'una avaria, i en sistemes/subsistemes no automatitzats, el personal s'enfronta tant a un augment de l'estrès físic (que augmenta el risc de lesions per moviments repetitius (també "estrès" o "esforç")), a una intensificació de l'estrès emocional i a una disminució de la motivació, de vegades fins al punt d'augmentar l'absentisme. Les tasques s'han d'anivellar per assegurar-se que no s'acumulin davant de certes estacions a causa dels pics de càrrega de treball. Això disminueix la flexibilitat del sistema en conjunt.