El Giovanni delle Bande Nere va ser un creuer lleuger italià de la classe Giussano, que va servir a la Regia Marina durant la Segona Guerra Mundial. Va rebre el nom del condottiero epònim del i membre de la família Medici. La seva quilla va ser col·locada el 1928 als Cantieri Navali di Castellammare di Stabia, Castellammare di Stabia; va ser botat el 27 d'abril de 1930 i la seva construcció es va completar el 1931. A diferència dels seus tres germans, l'acabat i la mà d'obra del vaixell no van ser molt ben valorats. Va ser enfonsat l'1 d'abril de 1942 pel submarí britànic .
Els creuer tipus Giussano van sacrificar la protecció per l'alta velocitat i l'armament, com a contrapès dels nous grans destructors francesos.
Disseny esquerra|miniatura|Esboç dels creuers classe Giussano Després de la Primera Guerra Mundial, la Regia Marina (Marina Reial) italiana va rebre un grup de creuers lleugers de les flotes alemanya i austrohongaresa derrotades. En aquell moment, el comandament naval italià estava satisfet amb aquests vaixells com a complement als seus creuers d'exploració existents en la postguerra immediata. Després que la Marina francesa comencés a construir dotze grans destructors de les classes Chacal i Guépard, el comandament italià va respondre encarregant els quatre creuers de la classe Giussano. Els Giussano estaven destinats a dominar els nous destructors francesos amb armament superior i velocitat molt alta, a costa de la major part de la protecció blindada.
El Giovanni delle Bande Nere tenia una eslora total de 169,3 metres, una mànega de 15,5 m i un calat de 5,3 m. Desplaçava 5.130 tones llargues amb desplaçament estàndard i fins a 6.844 tones llargues amb plena càrrega. El vaixell tenia una coberta de proa llarga que s'estenia durant el primer terç del buc, abans de baixar a la coberta principal que continuava durant la resta de l'eslora del vaixell. El seu buc estava construït molt lleugerament per estalviar pes. La seva superestructura consistia en una gran torre de comandament a proa que incorporava un pal trípode i una torre secundària més petita a popa. Estava equipat amb una catapulta d'avions a la proa i podia transportar dos avions de reconeixement; inicialment transportava hidroavions CANT 25, però aquests van ser substituïts posteriorment per IMAM Ro.43. Tenia una tripulació de 520 oficials i mariners.
La seva central elèctrica consistia en dues turbines de vapor Belluzzo amb engranatges accionades per sis calderes Yarrow de petroli, que es canalitzaven en dos embuts àmpliament espaiats. El sistema de propulsió estava disposat sobre el sistema unitari de maquinària, que dividia els motors i les calderes en dos parells separats. Els seus motors tenien una potència nominal de 95.000 cavalls de força (71.000 kW) i produïen una velocitat màxima de 36,5 nusos (67,6 km/h). Durant les seves proves al mar, va assolir una velocitat màxima de 38,2 nusos (70,7 km/h) des de 101.231 cavalls de força (75.488 kW), tot i que en servei només podia mantenir una velocitat de 30 nusos (56 km/h) al mar.
El Giovanni delle Bande Nere estava armat amb una bateria principal de vuit canons Mod 26 de 152 mm (6 polzades) de calibre 53 en quatre torretes. Les torretes estaven disposades en parelles de superfoc a proa i a popa. La defensa antiaèria estava proporcionada per una bateria de sis canons de 100 mm (4 polzades) de calibre 47 en muntatges dobles, vuit canons de 37 mm (1,5 polzades) /54 en muntatges dobles i vuit canons de 13,2 mm (0,52 polzades) en muntatges dobles. El seu armament es completava amb quatre tubs llançatorpedes de 533 mm (21 polzades) en dos llançadors dobles a la coberta principal del mig del vaixell.
El cinturó blindat del vaixell tenia un gruix de 24 mm (0,94 polzades), i només s'estenia per tota la longitud del buc que contenia els espais de la maquinària de propulsió i les santabàrbares de municions. El cinturó estava tancat a cada extrem per mampares transversals de 20 mm (0,79 polzades) i estava cobert per una coberta blindada del mateix gruix. A l'interior del cinturó, una mampara interior de 18 mm (0,71 polzades) de gruix estava destinada a atrapar fragments de projectils que penetraven al cinturó principal. Les torretes de la bateria principal van rebre 23 mm (0,91 polzades) de protecció, i la seva torre de comandament va rebre de 25 a 40 mm (0,98 a 1,57 polzades) de placa blindada.
Historial de servei El Giovanni delle Bande Nere va ser construït al Regio Cantiere di Castellammare di Stabia (Drassana Reial de Castellammare di Stabia); la seva quilla es va col·locar el 31 d'octubre de 1928, sent l'últim membre de la classe a començar la construcció. Va ser botat el 27 d'abril de 1930 i les obres del vaixell es van completar l'abril de 1931. Durant la Guerra Civil espanyola, el Giovanni delle Bande Nere va operar a la Mediterrània occidental com a part de les patrulles de no intervenció destinades a bloquejar els enviaments d'armes a les faccions en conflicte. Més tard en la dècada, el vaixell va servir amb el Comandament d'Entrenament.
Segona Guerra Mundial El 10 de juny de 1940, Itàlia va declarar la guerra a Gran Bretanya i França, entrant a la Segona Guerra Mundial al costat d'Alemanya. En aquell moment, el Giovanni dalle Bande Nere va ser assignat a la II Divisió del II Esquadró, juntament amb el seu vaixell germà Bartolomeo Colleoni. Va servir com a vaixell insígnia de la divisió sota el comandament del contraalmirall Ferdinando Casardi. Els dos vaixells van ser traslladats a Palerm, Sicília, i el vespre del 10 de juny van sortir per col·locar mines a l'estret de Sicília. El 22 de juny, els dos creuers van partir per buscar vaixells francesos que, segons es preveia, es trobaven a l'oest de Sardenya, però van tornar al port dos dies després, sense haver localitzat cap vaixell francès. A finals de mes, França havia signat l'Armistici de Villa Incisa, posant fi a la seva participació en la guerra. Com a resultat, el Giovanni dalle Bande Nere i el Bartolomeo Colleoni van ser traslladats a Augusta, a l'est de Sicília. Els dies 2 i 3 de juliol, els vaixells van dur a terme una altra ronda sense localitzar cap vaixell britànic, i l'endemà van cobrir un comboi des de Trípoli, a la Líbia italiana, fins a Itàlia.
El 7 de juliol, Giovanni dalle Bande Nere i Bartolomeo Colleoni van sortir com a part de l'escorta d'un gran comboi que navegava cap a Bengasi, a Líbia. El comboi estava format per cinc vaixells de càrrega i un transatlàntic que transportaven uns 2.200 homes, 72 tancs, 237 vehicles més i una gran quantitat de subministraments i combustible; aquests tenien com a objectiu reforçar la planificada invasió d'Egipte. La II Divisió, juntament amb el 10è Esquadró de Destructors (que estava format pel Maestrale, Libeccio Grecale i Scirocco) i les torpedineres Pegaso, Orione, Orsa, Procione, Abba i Pilo, formaven l'escorta propera del comboi. Elements importants de la flota italiana eren al mar com a part del comboi, que els britànics van intentar interceptar. A la posterior batalla de Calàbria, el 9 de juliol, els vaixells de la II Divisió van ser assignats per assegurar-se que el comboi arribés al port sense danys. El comboi va arribar a Bengasi l'endemà, però Giovanni dalle Bande Nere i Bartolomeo Colleoni aviat es van traslladar a Trípoli per evitar els atacs dels avions britànics amb base a Egipte. El comandament naval italià va considerar enviar els dos creuers a bombardejar posicions britàniques a la costa de Sollum, però va decidir no fer-ho; en canvi, havien de ser enviats a Portolago, al Dodecanès. Des d'allà, havien d'atacar els combois britànics al mar Egeu.
La batalla del Cap Spada miniatura| Tripulants del HMAS Sydney després de la batalla, posant amb el projectil impactat des del Giovanni delle Bande Nere
El Giovanni dalle Bande Nere i el Bartolomeo Colleoni van salpar de Trípoli el vespre del 17 de juliol i van navegar cap al nord de Creta, amb destinació a l'Egeu. El dia 19, els quatre destructors britànics , , i van ser enviats a una patrulla antisubmarina a la zona, mentre que el creuer lleuger australià HMAS Sydney i el destructor britànic buscaven pel golf d'Atenes. Cap a les 06:00 del 19 de juliol, els italians van albirar els quatre destructors britànics davant del cap Spada, a l'oest de Creta, que es trobaven a uns 17.000 m de distància; el Sydney i el Havock es trobaven a unes 60 milles nàutiques (110 km) al nord. Els vaixells britànics van fer immediatament senyals al Sydney i van girar per fugir a gran velocitat. Casardi va ordenar als seus vaixells que perseguissin els vaixells britànics en retirada, creient que formaven part de l'escorta d'un comboi que esperava atacar. A les 06:27, els creuers italians van obrir foc contra els destructors, però els destructors més ràpids van poder sortir del seu abast sense haver estat tocats. Més o menys en aquest moment, un carguer grec va passar entre les formacions però es va retirar ràpidament de la zona.
Casardi va perseguir els britànics a cegues, decidint no llançar cap dels seus avions de reconeixement (tant per l'estat de la mar com per no voler reduir la velocitat per llançar-los), i tampoc va rebre el suport de cap avió terrestre a la zona. Com a resultat, no tenien manera de saber que el Sydney era a la zona, i quan va arribar al lloc dels fets cap a les 07:30 i va obrir foc, va agafar completament per sorpresa els italians. El creuer australià havia obert foc des d'una distància d'uns 12.000 m (13.000 iardes) mentre es trobava enmig d'un banc de boira; gairebé immediatament, va impactar contra el Giovanni dalle Bande Nere, a prop del seu embut de popa. Aquest impacte va matar quatre homes a la coberta i en va ferir quatre més. Els creuers italians van respondre ràpidament al foc, però van tenir dificultats per localitzar l'objectiu a la boira, ja que només tenien els flaixos de boca del Sydney per apuntar. També van balancejar malament a la mar agitada, cosa que va dificultar encara més la seva col·locació d'artilleria. El capità Collins del Sydney va separar el Havock per unir-se als altres destructors, i Collins va ordenar fer un atac amb torpedes contra els creuers. Casardi va respondre girant els seus vaixells cap al sud i després cap al sud-oest per moure's cap a aigües menys restringides més lluny de Creta. A mesura que els italians es retiraven, el Sydney va alternar el foc entre els dos creuers, depenent de quin era més visible, però va centrar el seu foc sobre el Bartolomeo Colleoni, ja que generalment estava més a prop.
A les 08:24, el Sydney va atacar el Bartolomeo Colleoni amb una salva de projectils de 152 mm que li van infligir greus danys. Aquest últim es va quedar enrere, cosa que va permetre als destructors entrar en el seu abast efectiu, i els vaixells britànics van neutralitzar ràpidament el Bartolomeo Colleoni. Un dels destructors el va impactar amb un torpede que li va fer explotar la proa. Poc després, el Casardi va tornar enrere a les 08:50 per intentar ajudar-lo, però va determinar ràpidament que la situació era desesperada, així que va girar cap a l'oest i va fugir a gran velocitat. El Sydney, el Hero i el Hasty van girar per perseguir el Giovanni delle Bande Nere mentre els destructors restants remataven el Bartolomeo Colleoni i després recollien supervivents. Durant la persecució, el Sydney va impactar el Giovanni delle Bande Nere una vegada, cosa que va matar quatre homes i en va ferir dotze més, i en resposta, el Giovanni delle Bande Nere va impactar el Sydney una vegada. A les 09:37, el creuer italià s'havia allunyat prou de Sydney com per interrompre la persecució. El Giovanni delle Bande Nere va tornar després al port de Bengasi.
Operacions posteriors miniatura| El Mediterrani central, on Giovanni delle Bande Bere va passar la major part de la guerra