La vaga de les camiseres de Nova York de 1909, també coneguda com la Revolta de les 20.000, va ser una vaga laboral que va involucrar principalment dones jueves que treballaven a les fàbriques de camises de Nova York. Va ser la vaga més gran de treballadores nord-americanes fins a aquella data. Liderada per Clara Lemlich i el Sindicat Internacional de Treballadores de la Confecció Femenina, i recolzada per la Lliga Sindical Nacional de Dones d'Amèrica (NWTUL), la vaga va començar el novembre de 1909.
El febrer de 1910, la NWTUL va arribar a un acord amb els propietaris de les fàbriques, aconseguint millores salarials, condicions laborals i horaris. La fi de la vaga va ser seguida només un any després per l'incendi de la fàbrica Triangle Shirtwaist, que va posar de manifest la difícil situació de les dones immigrants que treballaven en condicions perilloses i difícils."Sweatshop Tragedy Ignites Fight for Workplace Safety" on the American_Postal_Workers_Union website
Rerafons Durant el segle XX, les treballadores americanes de totes les categories —i les treballadores tèxtils en particular— van ser sotmeses a unes condicions laborals pèssimes, marcades per instal·lacions insalubres i massificades, llargues jornades laborals i salaris miserables. La producció a la capital de la confecció, Nova York, durant la primera dècada del segle es va dividir entre 600 botigues i fàbriques, que donaven feina a 30.000 treballadores i produïen mercaderies per valor estimat de 50 milions de dòlars anuals.Tony Michels, "Uprising of the 20,000 (1909)," in Paula E. Hyman and Deborah Dash Moore (eds.), Jewish Women in America: An Historical Encyclopedia. New York: Routledge, 1997; vol. 2, p. 1432–34.
Les dones sovint es veien atrapades per un sistema intern de subcontractació, que feia un ús extensiu del treball a domicili i, a més, limitava l'accés a llocs de treball d'"operador" qualificats, relegant moltes a la categoria d'"aprenents", una categoria de conveniència que tenia poca correlació amb el nivell real d'habilitat o experiència. Aquests anomenats "aprenents" sovint no guanyaven més de 3 o 4 dòlars al dia, una petita fracció dels salaris típics de 7 a 12 dòlars que guanyen els "operadors" semiqualificats, que generalment eren homes. Al capdamunt de la jerarquia de la indústria tèxtil hi havia els patronistes i talladors qualificats, que eren gairebé exclusivament homes.
Els treballadors de la indústria tèxtil sovint treballaven en petits tallers clandestins. Les setmanes laborals de 65 hores eren normals, i durant la temporada podien ampliar-se fins a 75 hores. Malgrat els seus escassos salaris, els treballadors sovint havien de subministrar els seus propis materials bàsics, com ara agulles, fil i màquines de cosir. Els treballadors podien ser multats per arribar tard a la feina o per fer malbé una peça de roba en què estaven treballant. En alguns llocs de treball, com ara la Triangle Shirtwaist Company, s'utilitzaven portes d'acer per tancar els treballadors i evitar que fessin pauses i, com a resultat, les dones havien de demanar permís als supervisors per utilitzar el lavabo.
La indústria estava dominada per treballadors immigrants, incloent-hi jueus de parla jiddisch prominent, aproximadament la meitat del total, i italians, que constituïen un altre terç. Al voltant del 70% de la força laboral eren dones, aproximadament la meitat de les quals tenien menys de 20 anys.
En la producció de camises (bruses) en particular, la força laboral estava formada gairebé exclusivament per dones jueves. Algunes d'elles havien pertangut a sindicats a Europa abans de la seva immigració; moltes de les dones jueves en particular havien estat membres del Bund. Per tant, no eren alienes al moviment obrer organitzat ni a les seves tàctiques. De fet, les dones jueves que treballaven a la indústria tèxtil es trobaven entre les defensores més vocals i actives del sufragi femení a Nova York.
Vaga de les 20.000 alt=A large group of women wearing dark, early 20th century clothing pose for the camera.|miniatura|Una fotografia del gener de 1910 d'un grup de dones que van participar en la vaga de camiseres de 1909 El setembre de 1909, els empleats de la fàbrica Triangle Shirtwaist van fer vaga. El 22 de novembre de 1909, es va celebrar una reunió al Gran Saló del Cooper Union, on el Local 25 va votar a favor d'una vaga general. La reunió havia estat organitzada pel Sindicat Internacional de Treballadores de la Confecció Femenina i va ser presidida pel socialista Benjamin Feigenbaum.
A la reunió hi havia Clara Lemlich, una treballadora tèxtil de 23 anys, originària d'Ucraïna. Lemlich ja estava en vaga i havia estat hospitalitzada després que uns pinxos contractats l'agredissin al piquet. A la reunió, Lemlich havia estat escoltant homes parlar sobre els desavantatges i les precaucions de les treballadores camiseres que fessin una vaga general. Després d'escoltar aquests homes parlar durant quatre hores o més, es va aixecar i va declarar en jiddisch que volia dir unes paraules pròpies. Després de pujar al podi, va declarar que les cofeccionadores de camises farien una vaga general. Va dir: "No tinc més paciència per parlar. Proposo que fem una vaga general!" La seva declaració va rebre una gran ovació i el públic dempeus es va tornar boig. Clara va fer un jurament que si es convertia en una traïdora a la causa per la qual votava, la mà que ara sostenia enlaire s'aniria marcint en el seu braç.
El 24 de novembre, menys d'un dia després que es declarés la vaga, 15.000 treballadores camiseres van abandonar les fàbriques, i més es van unir a la vaga l'endemà. La xifra va augmentar fins a 20.000 o 30.000 vaguistes, i la vaga va ser coneguda com la Revolta dels 20.000. La majoria de les vaguistes eren dones joves d'entre setze i vint-i-cinc anys. El 75%-80% eren immigrants jueves de l'Europa de l'Est i el 6-10% eren immigrants italianes.
Les vaguistes van protestar contra les llargues jornades laborals i els baixos salaris. Van exigir un augment salarial del 20%, una setmana laboral de 52 hores, un pagament addicional per hores extres i una millora de les condicions de seguretat.
Els propietaris de la fàbrica, Max Blanck i Isaac Harris, eren vehementment anti-sindicalistes i no van acceptar les demandes. En comptes d'això, van contractar pinxos i prostitutes per agredir les vaguistes. Mentrestant, els pinxos van subornar agents de policia perquè les vaguistes fossin arrestades per infraccions menors.
Les vaguistes es van guanyar la simpatia de moltes dones de classe alta de la societat novaiorquesa, també conegudes com la "brigada dels visons". Moltes d'aquestes dones pertanyien al Colony Club, un club exclusiu que no admetia jueus, cosa que va fer que l'aliança fos inesperada. Entre els membres de la " brigada dels visons " hi havia Anne Tracy Morgan, filla de JP Morgan, i Alva Belmont, exesposa de William Kissam Vanderbilt. El 1908, Morgan havia començat a organitzar un grup auxiliar de dones per a la Federació Cívica Nacional, que tenia com a objectiu millorar les condicions laborals de les dones. El 1909, quan va esclatar la vaga de les camiseres, la "brigada dels visons" va poder connectar amb les vaguistes a través de la Lliga Sindical de Dones (WTUL). La WTUL tenia com a objectiu unir les dones de classe treballadora amb les dones de classe mitjana (que eren conegudes com a "aliades"). El sindicat va posar membres de la "brigada dels visons" al piquet juntament amb les treballadores en vaga. Quan les dones de classe alta van ser arrestades juntament amb les treballadores en vaga, les detencions van ser notícia de portada (cosa que no va passar quan la vaga només incloïa dones de classe treballadora). Belmont va llogar l'Hipòdrom de Nova York per a una manifestació en suport de les treballadores, i les dones riques van fer donacions per recolzar la causa. No obstant això, alguns activistes i diaris, com ara The Call (un diari socialista), van criticar la hipocresia i els prejudicis de les dones riques que van donar suport a la vaga.
La vaga va durar fins al febrer de 1910 i va acabar amb un "Protocol de pau", que va permetre als vaguistes tornar a la feina. Moltes de les demandes dels treballadors s'havien complert, incloent-hi millors salaris, jornades laborals més curtes i igualtat de tracte entre els treballadors que estaven al sindicat i els que no ho estaven. Tanmateix, Blanck i Harris es van negar a arribar a un acord amb el sindicat i no van abordar problemes de seguretat clau, com ara portes tancades i escales d'incendis prohibides al lloc de treball.
Llegat La vaga reeixida va marcar un punt de referència important per al moviment obrer americà, i especialment per als sindicats de la indústria tèxtil. La vaga va ajudar a transformar la cultura i l'activisme dels treballadors industrials als Estats Units. Tanmateix, el triomf de la vaga va quedar eclipsat posteriorment per la tragèdia de l'incendi de la fàbrica Triangle Shirtwaist el març de 1911.
La vaga va inspirar Clara Zetkin a proposar un Dia Internacional de la Dona, que va ser celebrat per primera vegada pel Partit Socialista d'Amèrica el 1909.
Referències
Bibliografia
Enllaços externs
Enllaços del Centre de Llibres Jiddish, Benjamin Feigenbaum
Categoria:Història de Nova York Categoria:Feminisme marxista Categoria:Esdeveniments del 1909 Categoria:Segle XX als Estats Units Categoria:Història econòmica dels Estats Units