Derinkuyu (pronunciat en turc , (en grec de Capadòcia: Μαλακοπή; romanitzat Malakopi; 'ciutat subterrània'), també coneguda com a Elengubu, és una antiga ciutat subterrània de diversos nivells a prop de la ciutat moderna de Derinkuyu (a la província turca de Nevşehir) que s'estén fins a una fondària d'uns 85 metres. És prou gran com per haver allotjat unes 20.000 persones amb el seu bestiar i menjar.
És la ciutat subterrània excavada més gran de Turquia i un dels conjunts subterranis que es troben en tot Capadòcia.
Característiques La ciutat subterrània de Derinkuyu es podia tancar des de dins amb grans pedres redolants. Cada planta es podria tancar de manera independent. miniatura|L'habitació amb el sostre voltat, possiblement una escola La ciutat podia acollir fins a 20.000 persones i tenia serveis que es trobaven en altres subterranis de Capadòcia, com ara almàsseres de vi i oli, estables, cellers, magatzems, refectoris i capelles. Un tret únic de Derinkuyu és una sala espaiosa amb sostre voltat situada al segon pis. Està documentat que aquesta sala s'usava com a escola religiosa, i les cambres de l'esquerra eren estudis.
El gran pou de ventilació de 55 m sembla que s'havia fet servir com a pou. Donava aigua tant als vilatans de dalt com, si el món exterior era inaccessible, als que s'hi amagaven.
Història És possible que les coves les haguessen construït en la roca volcànica tova de la regió de Capadòcia els frigis als segles VIII o VII abans de la nostra era. Quan el grec va substituir el frigi en l'època romana,Swain & Adams & Janse (2002), pàg. 246–266. els habitants van ampliar les cavernes amb estructures a diferents nivells, i hi afegiren capelles i inscripcions gregues.Darke (2011), pàg. 139–140.«La zona es va convertir en una important província fronterera durant el , quan començaren les incursions àrabs en l'Imperi Bizantí. Llavors la tova blana es va excavar per a crear ciutats subterrànies on una vida assentada, i cautelosa, pogués continuar durant els temps difícils. Quan els bizantins hi reestabliren un control segur entre els segles VII i XI, la població troglodita emergiu, i esculpí les seues esglésies en parets rocoses i penya-segats de Goreme i Soganli, donant a Capadòcia la seua fama actual. ... En qualsevol cas, hi van florir les seues esglésies per ser esculpides en la roca, i en especial per les seues pintures, relativament ben conservades, riques en color i amb una intensitat emocional que manca del formalisme de Constantinoble; aquest és un dels pocs llocs on sobrevisqueren pintures del període preiconoclasta. Les icones es continuaren pintant després de la conquista seljúcida del segle XI, i la conquista otomana no interferí amb les pràctiques cristianes a Capadòcia, on el camp continuà sent en gran part grec, amb alguns armenis. Però el declivi començà a Goreme, Ihlara i Soganli...» perderen la seua importància inicial. Els grecs finalment posaren fi a la seua llarga història ací amb l'intercanvi massiu de poblacions entre Turquia i Grècia el 1923.»
Derinkuyu fou edificada en l'època romana d'Orient, quan s'utilitzava com a protecció contra els àrabs musulmans durant les guerres arabo-romanes (780–1180). La ciutat estava unida a una altra ciutat subterrània, Kaymakli, per més de 8 quilòmetres de túnels. Alguns objectes trobats en aquests assentaments subterranis pertanyen a la Segona edat d'or romana d'Orient, entre els segles V i X.
Aquestes ciutats també les va utilitzar la població cristiana per a protegir-se de la invasió mongola de Tamerlà al segle XIV.Kinross (1970), p. 168.Dawkins (1916), pàg. 16–17.
Després que l'àrea caigués en mans dels otomans, els colons van fer servir les ciutats com a refugis (en grec capadoci: ) dels governants turcs musulmans.Dawkins (1916), p. 16.
Al , els grecs i armenis capadocis encara usaven les ciutats subterrànies per a escapar de les persecucions periòdiques. Richard MacGillivray Dawkins, un lingüista de Cambridge que va fer investigacions entre els anys 1909 i 1911 sobre parlants nadius de grec capadoci a l'àrea, va registrar aquest incident el 1909: "Quan van arribar les notícies de la recent massacre d'Adana, gran part de la població d'Axos cercà recer en aquestes cambres subterrànies i durant nits no es va aventurar a dormir a fora".
El 1923, els habitants cristians de la zona foren expulsats de Turquia i duts a Grècia en l'intercanvi de població entre Grècia i Turquia fet per Kemal Atatürk, i el seu lloc el van ocupar els turcs de Grècia, sobretot de l'àrea de Tràcia.Rodley (2010), p. 1.Oberheu & Wadenpohl (2010), pàg. 270–271. Poc després els túnels van ser abandonats.
El 1963 un resident local va redescobrir els túnels, quan va trobar una habitació misteriosa darrere d'una paret de casa seua mentre la reformava. Unes excavacions posteriors van revelar l'accés a la xarxa de túnels. El 1969, el jaciment es va obrir als visitants, i més de la meitat de la ciutat subterrània era accessible a partir del 2016.
Notes
Referències
Categoria:Jaciments arqueològics de Turquia Categoria:Història de Turquia Categoria:Capadòcia Categoria:Província de Nevşehir Categoria:Arquitectura rupestre