L'església de San Giuliano és una església d'estil barroc tardà de Catània. Es troba al costat est de la Via dei Crociferi, un dels carrers més monumentals de la ciutat, i constitueix un dels exemples més refinats del barroc sicilià del segle XVIII.

El temple estava vinculat a un monestir de clausura de monges benedictines, fet que en condicionà la configuració arquitectònica, especialment per la presència de tribunes elevades i espais reservats a la comunitat religiosa.

La façana, característica del barroc sicilià, té un perfil lleugerament còncau, està articulada en dos ordres i presenta una decoració escultòrica refinada. De l’interior, en destaca l’abundància d’estucs ornamentals, marbres policroms i l'articulació de l'espai. La cúpula, visible en el perfil urbà de la ciutat, és un dels elements més distintius de l’edifici. És una de les quatre principals esglésies monàstiques barroques d'aquest carrer; les altres són San Francesco Borgia, San Benedetto i San Camillo.

L'església de San Giuliano forma part del conjunt monumental barroc de Catània integrat en la declaració de Patrimoni de la Humanitat de les ciutats del Val di Noto.

Història L'emplaçament actual de l'església, situat a la primitiva zona grecoromana de la ciutat de Catània, s'alça sobre les ruïnes d'un temple pagà.

De la primitiva ermita extramurs, situada al turó de Santa Sofia des del segle VI dC, les monges eremites de Santa Sofia es van traslladar a la ciutat a principis del on fundaren un monestir de clausura a "San Giuliano". Segons consta a l'anuari de Catània de 1690, la iniciativa es remunta al monjo benedictí Rainaldo Scalciato.

El monestir va ser reconstruït al mateix lloc després del terratrèmol de la Val di Noto de 1693, el qual va matar 60 de les 74 monges. Llavors les monges benedictines van decidir traslladar-se a una zona més cèntrica; a l'actual "Via dei Crociferi", anomenada en aquell moment "Via dei Tre Santi", on hi havia l'hospital de San Marco. Les monges van intercanviar-lo per l'antic monestir benedictí el 1709. El finançament per a la construcció de la nova església està registrat l'any 1735, però la compra del terreny restant necessari per a la construcció data del 1739. La reconstrucció, dirigida per l'arquitecte Giuseppe Palazzotto, va començar el 1741. Entre el 1743 i el 1749 es va completar la façana de la via dei Crociferi. L'edifici es va completar al voltant del 1754. A la primera meitat del segle XIX s'afegiren el cementiri i l'elegant porta de ferro forjat.

Descripció miniatura|Interior de l'església L'església està ubicada davant del Col·legi dels Jesuïtes i està envoltada per una exquisida porta de ferro forjat. La seva façana convexa i les seves línies simples li donen una elegància excepcional.

L'església té una planta de creu grega, una planta octogonal allargada amb braços absidals i una sola nau coberta per una cúpula i adornada amb estuc, cornises i motllures amb perfils d'or pur. El vestíbul d'entrada està coronat per un cor alt, protegit per reixes exquisides. Sota el vestíbul hi ha la cripta, per a l'enterrament de les monges. La nau està embellida amb un sòl del segle XVIII amb refinats dissenys de marbre policromat, obra de l'escultor Giovan Battista Marino. La cúpula, accessible als visitants, és la segona cúpula més alta de la ciutat, després de la del monestir benedictí.

Referències

Bibliografia

Categoria:Esglésies barroques d'Itàlia Categoria:Edificis de Catània