miniatura|Tipus 094 Un submarí de míssils balístics és un submarí capaç de desplegar míssils balístics llançats des de submarins (SLBM) amb ogives nuclears. Aquests submarins es van convertir en un sistema d'armes important durant la Guerra Freda a causa de la seva capacitat de dissuasió nuclear. Poden disparar míssils a milers de quilòmetres dels seus objectius, i el silenci acústic els fa difícils de detectar (vegeu signatura acústica), convertint-los en un element dissuasiu de supervivència en cas d'un primer atac i en un element clau de la política de destrucció mútua assegurada de dissuasió nuclear. Moltes polítiques de submarins de míssils balístics també inclouen disposicions per al primer atac nuclear. Per aquestes raons, el 70% dels caps nuclears dels EUA són transportats per submarins de míssils balístics.Rafal, A. S. (2021). THE FUTURE OF SUBMARINE WARFARE: NUCLEAR POWERED SUBMARINES ARE THE BEDROCK OF NAVAL WARFARE, OR MAYBE NOT. MS Thesis. Joint Forces Staff College-NDU, Joint Advanced Warfighting School]. https://apps.dtic.mil/sti/trecms/pdf/AD1153995.pdf miniatura|Classe Arihant El desplegament de submarins amb míssils balístics està dominat pels Estats Units, Rússia (després del col·lapse de la Unió Soviètica) i la Xina. Un nombre més petit està en servei amb França, el Regne Unit i l'Índia. miniatura|Classe Borei miniatura|Classe d'Ohio També se sospita que Corea del Nord té un submarí experimental propulsat per motor dièsel-elèctric.
Cal distingir els submarins amb míssils balístics dels anomenats submarins nuclears, que no es refereixen a un submarí que porta armes nuclears, sinó a submarins amb un motor de propulsió nuclear. miniatura|Classe Triomfant
Història Les primeres forces dissuasives de míssils amb base al mar van ser un petit nombre de submarins de míssils de creuer de propulsió convencional i vaixells de superfície desplegats pels Estats Units i la Unió Soviètica a la dècada de 1950, desplegant el míssil Regulus I i el soviètic P-5 Pyatyorka (també conegut pel seu nom d'informe de l'OTAN SS-N-3 Shaddock), tots dos míssils de creuer d'atac terrestre que es podien llançar des de submarins de superfície. Tot i que aquestes forces van servir fins al 1964 i (al costat soviètic) es van veure reforçades pels submarins de míssils de creuer Projecte 659 (classe Echo I) de propulsió nuclear, van ser ràpidament eclipsades pels SLBM transportats per submarins de míssils balístics de propulsió nuclear a partir de 1960. miniatura|Classe d'avantguarda
Orígens dels submarins amb míssils balístics miniatura| : el vaixell principal de la primera classe de submarins de míssils balístics de la flota de la Marina dels Estats Units. El George Washington va ser el primer actiu de dissuasió estratègica multimíssil nuclear operatiu desplegat per qualsevol marina. I-400I-400 de la Marina Imperial Japonesa es consideren els predecessors estratègics dels submarins balístics actuals, especialment del programa de míssils Regulus, que va començar aproximadament una dècada després de la Segona Guerra Mundial.
Durant la Segona Guerra Mundial, investigadors alemanys van desenvolupar l'A4 (V2), el primer míssil balístic. Cap al final de la guerra, es va desenvolupar una versió V2 a l'Estació de Recerca de l'Exèrcit de Peenemünde per ser remolcada en un contenidor de llançament darrere d'un submarí. Cada submarí havia de remolcar fins a tres d'aquests contenidors de 36 metres, tripulats per deu soldats, a través del Mar del Nord. Davant d'Anglaterra, el contenidor hauria estat portat a la superfície i els míssils disparats. Ja s'estaven provant prototips a la costa bàltica abans que el projecte hagués de ser abandonat el 1945 amb l'evacuació de Peenemünde. En aquell moment ja hi havia tres contenidors en construcció. El comandant de l'Estació Experimental de l'Exèrcit, Walter Dornberger, va descriure el projecte com "no poc prometedor".
La primera nació a desplegar submarins amb míssils balístics va ser la Unió Soviètica, el primer vaixell experimental de la qual va ser un submarí dièsel Project 611 (classe Zulu IV) convertit equipat amb un únic tub de llançament de míssils balístics a la vela. Aquest submarí va llançar el primer SLBM del món, un R-11FM (SS-N-1 Scud-A, modificació naval de l'SS-1 Scud) el 16 de setembre de 1955.
Cinc vaixells addicionals del Projecte V611 i AV611 (classe Zulu V) es van convertir en els primers submarins balístics operatius del món amb dos míssils R-11FM cadascun, i van entrar en servei el 1956–57. Van ser seguits per una sèrie de 23 vaixells del Projecte 629 (classe Golf) dissenyats específicament, completats entre el 1958 i el 1962, amb tres tubs de llançament verticals incorporats a la vela/aleta de cada submarí. Els míssils balístics R-13 (SS-N-4) inicials només es podien llançar amb el submarí a la superfície i el míssil elevat a la part superior del tub de llançament, però van ser seguits pels míssils R-21 (SS-N-5) a partir del 1963, que es van llançar amb el submarí submergit.
El primer submarí de míssils balístics nuclears operatiu del món va ser amb 16 míssils Polaris A-1, que van entrar en servei el desembre de 1959 i van dur a terme la primera patrulla dissuasiva SSBN entre el novembre de 1960 i el gener de 1961. (Els símbols de classificació del buc de la Marina dels Estats Units per als submarins amb míssils balístics nuclears són SSBN: la SS denota submarí, la B denota míssil balístic i la N denota que el submarí té propulsió nuclear.) El míssil Polaris i els primers SSBN dels EUA van ser desenvolupats per una oficina de Projectes Especials sota el comandament del contraalmirall WF "Red" Raborn, nomenat pel cap d'operacions navals, l'almirall Arleigh Burke. El George Washington va ser redissenyat i reconstruït al principi de la construcció a partir d'un submarí d'atac ràpid , l'USS Scorpion, amb un compartiment de míssils soldat al mig. L'energia nuclear va ser un avenç crucial, permetent que un submarí de míssils balístics passés desapercebut al mar romanent submergit o ocasionalment a la profunditat del periscopi ( ) per a una patrulla sencera.
Una diferència significativa entre els SLBM nord-americans i els soviètics era el tipus de combustible; tots els SLBM nord-americans eren de combustible sòlid, mentre que tots els SLBM soviètics abans de 1980 eren de combustible líquid. L'URSS i, posteriorment, Rússia van desplegar tres tipus diferents de SLBM amb combustible sòlid (R-31 el 1980, R-39 Rif el 1983 i RSM-56 Bulava el 2018). Tanmateix, aquests no van substituir els SLBM de combustible líquid en servei, i es van desenvolupar i introduir nous SLBM de combustible líquid (R-29RM introduït el 1986, R-29RMU introduït el 2007) després del desplegament de l'R-31 i l'R-39.
Amb més míssils en un SSBN dels EUA que en cinc vaixells de la classe Golf, els soviètics es van quedar ràpidament enrere en la capacitat de dissuasió marítima. Els soviètics només anaven un any per darrere dels EUA amb el seu primer vaixell de míssils balístics d'energia nuclear, el desafortunat K-19 del Projecte 658 (classe Hotel), encarregat el novembre de 1960. Tanmateix, aquesta classe portava el mateix armament de tres míssils que els Golf. El primer submarí nuclear soviètic amb 16 míssils va ser el Projecte 667A (classe Yankee), el primer del qual va entrar en servei el 1967, moment en què els EUA ja havien encarregat 41 SSBN, sobrenomenats els "41 per la Llibertat".
El primer submarí de míssils balístics nuclears del Regne Unit va ser la un conjunt de quatre submarins construïts per a la Royal Navy com a part del programa Polaris del Regne Unit. El primer a completar-se va ser , que es va instal·lar el febrer de 1964 i va botar el setembre de 1966. Després de la seva posada en servei el 1967, va seguir un període de proves al mar, que van culminar amb el tret de prova d'un míssil Polaris des del camp de proves oriental de la USAF, davant del cap Kennedy, el febrer de 1968. El Resolution va iniciar la seva primera patrulla operativa el juny de 1968.
El primer submarí balístic nuclear de França va seguir-lo molt de prop. El primer submarí SLBM francès, Le Redoutable, va ser instal·lat el 1964 a Cherbourg i botat el març de 1967. Le Redoutable va entrar en servei operatiu el desembre de 1971 i va ser el primer d'una sèrie de 6 vaixells, amb un desplaçament de 7.500 tones i equipat amb 16 míssils M1 de fabricació francesa.
Desplegament i desenvolupament posterior El curt abast dels primers SLBM va dictar les ubicacions de les bases i els desplegaments. A finals de la dècada de 1960, el míssil UGM-27 Polaris A-3 es va desplegar en tots els submarins de míssils balístics dels EUA i del Regne Unit. El seu abast de va ser una gran millora respecte als d'abast del Polaris A-1. L'A-3 també tenia tres caps de guerra que aterraven en un patró al voltant d'un sol objectiu. La classe Yankee estava equipada inicialment amb el míssil R-27 Zyb (SS-N-6) amb un abast de .
Els EUA van ser molt més afortunats en els seus acords de bases que els soviètics. Gràcies a l'OTAN i a la possessió nord-americana de Guam, els SSBN nord-americans estaven desplegats permanentment en llocs de reajustament avançat a Holy Loch, Escòcia i Rota, Espanya, per a les zones atlàntiques i mediterrànies, i a Guam per a les zones del Pacífic, a mitjans de la dècada de 1960, cosa que va resultar en temps de trànsit curts per patrullar zones prop de la Unió Soviètica. Amb dues tripulacions rotatives per SSBN, aproximadament un terç de la força total dels EUA podia estar en una zona de patrulla en qualsevol moment. Les bases soviètiques, a Severomorsk, prop de Múrmansk, per a l'Atlàntic, i a la zona de Petropavlovsk-Kamtxatski, per al Pacífic, requerien que els seus submarins fessin un llarg trànsit a través de les aigües supervisades per l'OTAN a l'Atlàntic fins a les seves zones de patrulla oceànica per mantenir en risc els Estats Units continentals (CONUS).
Les missions de submarins SSBN dels EUA solen durar aproximadament noranta dies (la durada màxima està limitada pel subministrament d'aliments i altres consumibles que es poden portar a bord, així com per la resistència de la tripulació, més que no pas per la quantitat de combustible nuclear a bord) i es produeixen amb pauses de manteniment i reparació de 18 mesos.Rafal, A. S. (2021). THE FUTURE OF SUBMARINE WARFARE: NUCLEAR POWERED SUBMARINES ARE THE BEDROCK OF NAVAL WARFARE, OR MAYBE NOT. MS Thesis. Joint Forces Staff College-NDU, Joint Advanced Warfighting School]. https://apps.dtic.mil/sti/trecms/pdf/AD1153995.pdf Una durada de missió tan relativament curta va fer que només un petit percentatge de la força soviètica ocupés zones de patrulla en qualsevol moment i va ser una gran motivació per als SLBM soviètics de major abast, que els permetrien patrullar a prop de les seves bases en zones de vegades anomenades "bastions profunds". Els míssils eren de la sèrie R-29 Vysota (SS-N-8, SS-N-18, SS-N-23), equipats en els Projectes 667B, 667BD, 667BDR i 667BDRM (classes Delta I a Delta IV). L'SS-N-8, amb un abast de , van entrar en servei al primer vaixell Delta-I el 1972, abans que la classe Yankee es completés. Un total de 43 vaixells de la classe Delta de tots els tipus van entrar en servei entre 1972 i 1990, amb l'SS-N-18 a la classe Delta III i l'R-29RM Shtil (SS-N-23) a la classe Delta IV. Els nous míssils tenien un abast més gran i, finalment, vehicles de reentrada amb objectius independents múltiples (MIRV), múltiples caps de guerra que podien impactar cadascun en un objectiu diferent.
La classe Delta I tenia 12 míssils cadascuna; les altres en tenen 16. Tots els Delta tenen una superestructura alta (també coneguda com a carcassa) per allotjar els seus grans míssils de combustible líquid.
Posidó i Trident I