Bos de Benac (en occità: Bòs de Benac) és un personatge històric de Bigorra i també l'heroi de diverses llegendes gascones ambientades a l'època de les croades (segles -), més o menys similars en substància, que van circular per Bigorra, les Landes i el Perigord i que van recollir per escrit alguns estudiosos de la zona a partir de mitjan . La història de Bos de Benac es considera una llegenda, més que no pas un conte popular, perquè les versions en són relativament rares i es refereixen a figures i llocs històrics (o suposadament històrics) específics, i perquè molts dels narradors les consideraven certes.
La llegenda A grans trets, la llegenda va així: El senyor de Benac es casa amb una jove virtuosa. Obligat a seguir el rei a la croada, deixa la seva esposa, acceptant una mostra de reconeixement: un contracte matrimonial [s. Bladé] esquinçat en dos, o un anell o diamant [s. Eugène Cordier] tallat en dos. A Terra Santa, lluita coratjosament, però és fet presoner i mantingut captiu durant set anys. Aleshores el diable se li apareix i li anuncia que la seva dona, creient-lo mort, es tornarà a casar. Li ofereix portar-lo de tornada a casa a canvi de la seva ànima. El senyor s'hi nega dues vegades, però finalment accepta el tracte, prometent donar al diable part del primer àpat que comparteixi amb la seva dona. El diable el porta a l'esquena, volant. El senyor és dipositat al peu del seu castell, on tenen lloc els preparatius del casament.
Després de diverses aventures que recorden el retorn d'Odisseu a Ítaca (la seva dona es veu obligada, com Penèlope, a triar un dels pretendents que ocupen el castell; Bos no és reconegut, excepte pel seu vell gos o el seu cavall; després és reconegut, foragita el(s) pretendent(s), etc.), es retroba amb la seva dona. El seu àpat consisteix només a menjar nous, i quan el diable es presenta per a rebre el pagament acordat, li'n donen les closques buides. El diable, enganyat, fuig, deixant un forat a la paret que ningú no podrà tapar. Depenent de la versió, la retrobada de la parella és un final feliç, o bé tots dos es retiren a sengles convents.
El tema de les nous es repeteix gairebé sistemàticament en totes les versions, sense cap explicació racional. Hippolyte Taine diu que Bos de Benac llença un plat de nous a un abisme que hom creu que és el cau del diable. En algunes versions, s'ofereixen nous al pretendent rebutjat: una pràctica tradicional a la Gascunya, on oferir nous al pretendent d'una jove equivalia a una negativa (com el fet de «donar carabassa» en la tradició catalana). Donar les closques buides compleix els termes del contracte (part del menjar) alhora que nega el seu significat (res per menjar, res útil). L'expressió francesa «des noix» ('nous') equival a «res de res», com la interjecció anglesa «Nuts!».
miniatura|El diable portant Bos a casa (il·lustració de Bertall a La vie hors de chez soi, 1876) El simbolisme de l'àpat compartit implica que no es comparteix amb criatures d'un altre món, ja sigui el diable, com en aquest cas, o els morts (vegeu, per exemple, Le souper des morts de Bladé, on hom escapa de la mala sort fent veure que menja, o el simbolisme similar del 'banquet del Comandant' del Don Joan).
Altres llegendes semblants El tema d'aquest conte es troba al Barzaz Breiz de La Villemarqué, cant : «Le Clerc de Rohan», i a les Légendes historiques et religieuses des Ardennes d'Albert Meyrac (llibre , ): «La Légende de Jean d'Anglure». En aquestes històries, el senyor torna de la croada, només per trobar la seva dona a punt de tornar-se a casar (voluntàriament o no). En ambdós casos, però, no s'esmenta cap pacte amb el diable, ni cap tornada sobrenatural.
En el primer conte, la fidel esposa, injustament calumniada, és assassinada pel senyor, igual que el calumniador. Pel que fa a Jean d'Anglure, senyor d'Autricourt, és fet presoner pel sultà Saladí d'Egipte, que li permet de tornar al seu país per a recaptar els diners per al seu propi rescat. Jean d'Anglure troba la seva dona a punt de tornar-se a casar amb un senyor veí, i es fa reconèixer per ella per la meitat de la seva aliança. Incapaç de recaptar el rescat, torna al sultà per a retre's presoner. Saladí, impressionat per aquesta lleialtat, l'allibera, concedint-li un escut d'armes amb fons daurat, esquitxat de mitges llunes de gules i picarols d'argent, i la condició que tots els fills mascles del seu llinatge portessin el nom de Saladí.
Tot i que formalment ben diferent, la llegenda basca de Teodosio de Goñi té alguna similitud amb aquesta: el protagonista, Teodosio, deixa la seva muller poc després de casar-s'hi per anar a la guerra contra els sarraïns. En tornar, ja prop de casa, el diable se li apareix disfressat de pacífic ermità i l'enganya, fent-li creure que la seva dona li és infidel. A partir d'aquí, ambdues llegendes ja no tenen cap altre punt en comú.
Context històric La casa pairal de la família Benac sembla ser el llogarret de Barri, una comuna veïna de Benac, a la plana entre Tarba i Lorda. Allà hi havia el castell, del qual gairebé no en queda res excepte les cantonades de dues parets. Els armorials esmenten una línia força llarga de barons de Benac, entre els quals un d'anomenat Bos, que es diu que va acompanyar Lluís IX de França a la vuitena croada, vers el 1270, i que hi va romandre captiu durant set anys abans de tornar a la seva terra natal. Cap document històric no permet determinar si aquest és un esdeveniment real que va donar lloc a la llegenda, o si la llegenda ja era present en aquest relat. Aquest Bos apareix en un document del 1283 com a testimoni de la successió de Peronella de Bigorra, juntament amb els seus dos germans, Arnaud-Guillaume, abat de Sent Pèr, i Auger, abat d'Escaladieu (a Bonamason). En aquella època hauria tingut una única filla, anomenada Oulce.
A causa de l'homonímia, la llegenda s'ha atribuït als senyors de Bainac (en francès, Beynac), amos del castell de Beynac al Perigord, i com que tenien possessions a la regió de les Landes, es troben versions de la història també en aquesta zona. El baró Adhémar de Beynac va participar en una croada, de la qual va tornar el 1194.
Traces de la llegenda miniatura|Vista de Barri, amb els Pirineus al fons A Barri, les restes del castell dels senyors de Benac es limiten a dues seccions de muralla en angle, amb una obertura que es creu que és el forat que va fer el diable en sortir del castell. A certa distància, a Lairiça, hi ha un megàlit, considerat com a la pedra del diable, que es diu que va ser llançat des d'aquella mateixa muralla. També es diu que les marques de les urpes del diable hi són visibles; en aquest cas, la pedra es considera el «punt d'aterratge» del diable i el seu passatger. Segons altres versions, la pedra va ser llançada pel diable des del cim de Miramont, «on es troba la seva germana, la Peyreblanque» (prop de Bots).
Hippolyte Taine, al seu Voyage aux Pyrénées, explica aproximadament la mateixa història en essència, però hi afegeix detalls, com ara l'interior del pic de Bergons (un cim una mica oblidat avui dia, al Lavedan, molt popular entre els turistes al ), que es diu que és buit com una campana i que alberga els aquelarres de les bruixes.
La versió landesa de Césaire Daugé situa la història a la torre de Pouyalè, o Poyalèr, prop de Mugron, a la Chalossa. Daugé indica en una nota:
Versions i fonts bibliogràfiques A la contornada del castell, el diable hauria tornat de nit durant molt de temps, en forma de gos blanc (una de les formes recurrents del diable a la mitologia pirinenca). Una narració molt concisa, com sempre amb Bladé, en forma de conte. Bladé diu simplement en una nota final, després de citar Eugène Cordier: «C'est la légende bien connue de Bos de Bénac, rapportée par divers annalistes de Bigorre» ('És la coneguda llegenda de Bos de Benac, relatada per diversos cronistes de Bigorra'). També assenyala que per a alguns dels seus informants, aquest conte no ho és en absolut, sinó una superstició: la qual cosa, en la seva terminologia, significa que la consideren una història real, per tant, explicada sense les fórmules introductòries i finals tradicionals d'un conte. Entre els «annalistes», Jean-Marie Joseph Deville, el 1818, cita Benac per dir fàstics contra la credulitat supersticiosa dels habitants de la regió.
Situada a la regió de les Landes. El senyor de Beynac (Bainac) dóna les closques de la nou a un gos, que després es revela com el diable.
Aquesta història no està catalogada com a conte popular a Le conte populaire français de Paul Delarue.
Notes
Referències
Bibliografia
Categoria:Mitologia gascona Categoria:Personatges llegendaris Categoria:Participants cristians en les croades Categoria:Nobles d'Occitània Categoria:Persones dels Alts Pirineus