Una hada ('fada' en gascó, del llatí fatum 'fat, destí') és una criatura pròpia de la mitologia gascona. De vegades, lhada s'anomena també démaïsela ('donzella') o dama.

Representació Criatures principalment nocturnes, les hadas viuen sota terra, en coves o prop de fonts i rierols. Les històries i els contes sobre les hadas formen una part important del corpus de la cultura popular i rural dels Pirineus de la Gascunya, on molts llocs s'associen amb la seva suposada presència, en particular els noms de coves o fonts, com ara l'«Hont de las hadas» ('Font de les fades'), «la tutera deras hadas» ('la cova de les fades') i «lo camin de las hadas» ('el camí de les fades').

miniatura|upright|Lo camin de las hadas vora la muralla de la bastida de Valença de Baïsa El terme hada també existeix en castellà, però en aquesta llengua és més general i ve a ser un equivalent de la fada anglosaxona (la fairy), amb totes les seves variants: fada alada, fada madrina, etc. L'hada gascona, en canvi, té molt més a veure amb la lamina basca, anomenada mora a l'Alt Aragó, o la dona d'aigua catalana. En efecte, les hadas gascones s'associen a coves i a genis subterranis, com les laminak basques. Els seus atributs varien considerablement segons la regió, la localitat on es va recollir el relat o fins i tot l'època o l'informant. La imatgeria popular i la mitologia pirinenca també descriuen de vegades una «hadetta» com una dona amb peus palmats, igual que les laminak basques.

Estudis sobre la qüestió Ja a la dècada del 1970, l'etnòloga Suzanne Gratacos (Isaure de nom de ploma) va dur a terme una recollida sistemàtica de la tradició oral del Comenge i el Coserans, als Pirineus gascons. Gràcies a nombrosos enregistraments d'àudio i vídeo, va demostrar la persistència de creences precristianes entre les poblacions d'aquestes valls, almenys fins al període d'entreguerres, particularment pel que fa a aquestes entitats femenines que habitaven les coves.

Al llibre Pyrénées fantastiques, el periodista Olivier de Marliave descriu notablement l'afany d'una hada per casar-se amb un humà com una constant en els contes pirinencs. De Marliave també relata com el catolicisme va intentar suprimir aquestes creences i cita com a exemple la transformació, el 1933, d'un megàlit anomenat «l'Ustau de las Hadas» ('lhostal de les hadas') en un altar per part del rector de la parròquia d'Escou i Escout, a Bearn.

Principalment femenines, les hadas poden tenir fills, els hadeths o hadachs. En els relats, aquest nen pot ser segrestat per humans, als quals revela secrets sobre la vida quotidiana. Generalment, acaba fugint per a reunir-se amb la seva mare.

A la veïna Arieja hi ha un equivalent molt proper a les hadas, les dragas, les quals tenen companys, els dragòts.

Notes

Referències

Categoria:Criatures de la mitologia gascona Categoria:Fades