miniatura|El míssil MIRV US Peacekeeper, amb els vehicles de reentrada ressaltats en vermell. Un vehicle de reentrada múltiple amb objectius independents (MIRV) és una càrrega útil de míssil balístic exoatmosfèric que conté diversos caps de guerra, cadascun dels quals pot ser dirigit a un objectiu diferent. El concepte s'associa gairebé invariablement amb míssils balístics intercontinentals que porten caps de guerra termonuclears, tot i que no es limita estrictament a ells. Un cas intermedi és el míssil de vehicle de reentrada múltiple (MRV), que porta diversos caps de guerra dispersos però no dirigits individualment. Actualment s'ha confirmat que tots els estats posseïdors d'armes nuclears, excepte el Pakistan i Corea del Nord han desplegat sistemes de míssils MIRV. miniatura|Els tècnics asseguren diversos vehicles de reentrada Mk12A en un autobús Peacekeeper MIRV. El primer disseny MIRV veritable va ser el Minuteman III, provat amb èxit per primera vegada el 1968 i introduït en ús real el 1970. El Minuteman III contenia tres caps nuclears W62 més petits, amb una producció d'unes cadascun en lloc dels W56 utilitzat al Minuteman II. De 1970 a 1975, els Estats Units van retirar aproximadament 550 versions anteriors del misil balístic intercontinental Minuteman de l'arsenal del Comandament Aeri Estratègic (SAC) i les van substituir pels nous Minuteman III equipats amb una càrrega útil MIRV, augmentant la seva eficàcia general. La menor potència dels caps de guerra utilitzats (W62, W78 i W87) es va compensar augmentant la precisió del sistema, permetent-li atacar els mateixos objectius difícils que el W56, més gran i menys precís. El MMIII es va introduir específicament per abordar la construcció soviètica d'un sistema de míssils antibalístics (ABM) al voltant de Moscou; el MIRV va permetre als EUA desbordar qualsevol sistema ABM concebible sense augmentar la mida de la seva pròpia flota de míssils. Els soviètics van respondre afegint el MIRV al seu disseny R-36, primer amb tres caps de guerra el 1975, i finalment fins a deu en versions posteriors. Tot i que els Estats Units van eliminar gradualment l'ús de MIRV en missils balístics intercontinentals (ICBM) el 2014 per complir amb el New START, Rússia continua desenvolupant nous dissenys d'ICBM utilitzant aquesta tecnologia. miniatura|Un míssil Trident II, operat exclusivament per la Marina dels Estats Units i la Royal Navy . Cada míssil pot transportar fins a 12 caps nuclears. La introducció del MIRV va comportar un canvi important en l'equilibri estratègic. Anteriorment, amb un cap de guerra per míssil, era concebible construir una defensa que utilitzés míssils per atacar caps de guerra individuals. Qualsevol augment de la flota de míssils per part de l'enemic es podia contrarestar amb un augment similar d'interceptors. Amb el MIRV, un sol míssil enemic nou significava que s'haurien de construir múltiples interceptors, cosa que significava que era molt menys costós augmentar l'atac que la defensa. Aquesta relació cost-intercanvi estava tan esbiaixada cap a l'atacant que el concepte de destrucció mútua assegurada es va convertir en el concepte principal en la planificació estratègica i els sistemes ABM van ser severament limitats en el Tractat de Míssils Antibalístics de 1972 per tal d'evitar una cursa armamentística massiva.
El juny de 2017, els Estats Units van acabar de convertir els seus míssils Minuteman III per tornar a utilitzar un sistema de vehicle de reentrada únic, com a part de les seves obligacions en virtut del nou tractat START. miniatura|LGM-118A Peacekeeper MIRV al Museu Nacional de les Forces Aèries dels Estats Units . El 21 de novembre de 2024, Rússia va utilitzar un sistema MIRV d'armament convencional al míssil balístic d'abast intermedi Oreshnik per atacar la ciutat ucraïnesa de Dniprò, marcant el seu primer ús en combat.
La precisió és crucial perquè duplicar la precisió disminueix l'energia necessària del cap de guerra en un factor de quatre per danys per radiació i en un factor de vuit per danys per explosió. La precisió del sistema de navegació i la informació geofísica disponible limiten la precisió de l'objectiu del cap de guerra. La precisió s'expressa com a error circular probable (CEP). Aquest és el radi del cercle en què el cap de guerra té un 50% de probabilitats de caure quan apunta al centre. El CEP és d'uns 90-100 m per als míssils Trident II i Peacekeeper. miniatura|Diagrama retallat d'un MIRV.
MRV Un sistema de vehicle de reentrada múltiple (MRV) per a un míssil balístic desplega múltiples caps de guerra per sobre d'un únic punt de mira que després es desplacen separant-se, produint un efecte similar a una bomba de dispersió. Aquests caps de guerra no es poden atacar individualment. L'avantatge d'un MRV respecte a un sol cap de guerra és la major eficàcia a causa de la major cobertura; això augmenta el dany general produït dins del centre del patró, fent-lo molt més gran que el dany possible de qualsevol cap de guerra individual del grup de MRV; això el converteix en una arma d'atac d'àrea eficient i fa que la intercepció per míssils antibalístics sigui més difícil a causa del nombre de caps de guerra que es despleguen alhora.
Els dissenys millorats de caps nuclears permeten caps nuclears més petits per a un rendiment determinat, mentre que una millor electrònica i sistemes de guia permeten una major precisió. Com a resultat, la tecnologia MIRV ha demostrat ser més atractiva que l'MRV per a les nacions avançades. Els míssils de múltiples caps nuclears requereixen tant un paquet de física miniaturitzat com un vehicle de reentrada de menor massa, ambdues tecnologies molt avançades. Com a resultat, els míssils d'un sol cap nuclear són més atractius per a les nacions amb tecnologia nuclear menys avançada o menys productiva. Els Estats Units van desplegar per primera vegada caps nuclears MRV al Polaris A-3 SLBM el 1964 a l'USS Daniel Webster. El míssil Polaris A-3 portava tres caps nuclears, cadascun amb un rendiment aproximat de . Aquest sistema també va ser utilitzat per la Royal Navy, que també va conservar l'MRV amb l'actualització de la Chevaline, tot i que el nombre de caps de guerra a la Chevaline es va reduir a dos a causa de les contramesures ABM que es duien a terme. La Unió Soviètica va desplegar 3 MRV a l'SLBM R-27U i 3 MRV a l'ICBM R-36P . Consulteu la reentrada atmosfèrica per obtenir més detalls.
Propòsit Millora l'habilitat de primer atac per a les forces estratègiques. Proporcionant un dany més gran a l'objectiu per a una determinada càrrega útil d'arma termonuclear. Diversos caps de guerra petits i de menor rendiment causen molta més àrea de dany a l'objectiu que un sol cap de guerra. Això, al seu torn, redueix el nombre de míssils i instal·lacions de llançament necessàries per a un nivell de destrucció determinat. – molt semblant a la finalitat d'una munició de dispersió.The best overall printed sources on nuclear weapons design are: Hansen, Chuck. U.S. Nuclear Weapons: The Secret History. San Antonio, TX: Aerofax, 1988; and the more-updated Hansen, Chuck, "Swords of Armageddon: U.S. Nuclear Weapons Development since 1945 " (CD-ROM & download available). PDF. 2,600 pages, Sunnyvale, California, Chukelea Publications, 1995, 2007. (2nd Ed.) Amb míssils d'un sol cap de guerra, s'ha de llançar un míssil per a cada objectiu. En canvi, amb un cap de guerra MIRV, l'etapa post-impuls (o bus) pot disparar els caps de guerra contra múltiples objectius en una àrea àmplia. Redueix l'efectivitat d'un sistema de míssils antibalístics que es basa en la intercepció d'ogives individuals. Mentre que un míssil d'atac MIRV pot tenir múltiples ogives ( - en míssils dels Estats Units i Rússia), els interceptors només poden tenir una ogiva per míssil. Per tant, tant en un sentit militar com econòmic, els MIRV fan que els sistemes ABM siguin menys eficaços, ja que els costos de mantenir una defensa viable contra els MIRV augmentarien considerablement, requerint múltiples míssils defensius per a cada ofensiva. Els vehicles de reentrada esquer es poden utilitzar juntament amb ogives reals per minimitzar les possibilitats que les ogives reals siguin interceptades abans que arribin als seus objectius. Un sistema que destrueix el míssil abans en la seva trajectòria (abans de la separació dels MIRV) no es veu afectat per això, però és més difícil i, per tant, més car d'implementar.
Els ICBM terrestres MIRV es consideraven desestabilitzadors perquè tendien a prioritzar l'atac primer. El primer MIRV del món, el míssil Minuteman III dels EUA de 1970, amenaçava d'augmentar ràpidament l'arsenal nuclear desplegable dels EUA i, per tant, la possibilitat que tingués prou bombes per destruir pràcticament totes les armes nuclears de la Unió Soviètica i anul·lar qualsevol represàlia significativa. Més tard, els EUA van témer els MIRV soviètics perquè els míssils soviètics tenien un pes de llançament més gran i, per tant, podien posar més ogives a cada míssil que els EUA. Per exemple, els MIRV nord-americans podrien haver augmentat el seu nombre d'ogives per míssil per un factor de 6, mentre que els soviètics van augmentar els seus per un factor de 10. A més, els EUA tenien una proporció molt menor del seu arsenal nuclear en ICBM que els soviètics. Els bombarders no podien estar equipats amb MIRV, de manera que la seva capacitat no es multiplicaria. Per tant, els EUA no semblaven tenir tant potencial per a l'ús de MIRV com els soviètics. Tanmateix, els EUA tenien un nombre més gran de míssils balístics llançats des de submarins, que podien estar equipats amb MIRV, i ajudaven a compensar el desavantatge dels ICBM. És a causa de la seva capacitat de primer atac que els MIRV terrestres van ser prohibits en virtut de l'acord START II. START II va ser ratificat per la Duma russa el 14 d'abril de 2000, però Rússia es va retirar del tractat el 2002 després que els EUA es retiressin del tractat ABM.
Operació miniatura|Seqüència de llançament del Minuteman III MIRV: 1. El míssil surt del seu sitjo activant el seu motor de propulsió de primera etapa ( A ). 2. Uns 60 segons després del llançament, la primera etapa cau i el motor de segona etapa ( B) s'encén. La coberta del míssil ( E) és expulsada. 3. Uns 120 segons després del llançament, el motor de tercera etapa ( C) s'encén i se separa de la segona etapa. 4. Uns 180 segons després del llançament, l'impuls de tercera etapa finalitza i el vehicle post-propulsió ( D) se separa del coet. 5. El vehicle post-propulsió maniobra i es prepara per al desplegament del vehicle de reentrada (RV). 6. Mentre el vehicle post-propulsió retrocedeix, es despleguen els RV, els esquers i el chaff (això pot passar durant l'ascens). 7. Els RV i el chaff tornen a entrar a l'atmosfera a altes velocitats i s'armen en vol. 8. Els caps nuclears detonen, ja sigui com a explosions aèries o terrestres. En un MIRV, el motor coet principal (o booster) empeny un "bus" a una trajectòria de vol balístic suborbital de vol lliure. Després de la fase de boost, el bus maniobra utilitzant petits motors coet a bord i un sistema de guia inercial computeritzat. Pren una trajectòria balística que lliurarà un vehicle de reentrada que conté un cap de guerra a un objectiu i després allibera un cap de guerra en aquesta trajectòria. A continuació, maniobra cap a una trajectòria diferent, allibera un altre cap de guerra i repeteix el procés per a tots els caps de guerra.