El destructor classe Zumwalt és una classe de tres destructors de míssils guiats de la Marina dels Estats Units dissenyats com a vaixells furtius multimissió amb un enfocament en l'atac terrestre. La classe va ser dissenyada amb una funció principal de suport de foc naval i funcions secundàries de guerra de superfície i guerra antiaèria . El disseny de la classe va sorgir del programa "destructor d'atac terrestre" DD-21 com a "DD(X)" i estava pensat per assumir el paper dels cuirassats per complir un mandat del Congrés per al suport de foc naval. El vaixell està dissenyat al voltant dels seus dos Sistemes Avançats de Canó (AGS), utilitzant munició única de Projectil d'Atac Terrestre de Llarg Abast (LRLAP). L'adquisició de LRLAP es va cancel·lar, deixant els canons inutilitzables, per la qual cosa la Marina va reutilitzar els vaixells per a la guerra de superfície. El 2023, la Marina va retirar l'AGS dels vaixells i els va substituir per míssils hipersònics.
Els vaixells es classifiquen com a destructors, però són molt més grans que qualsevol altre destructor o creuer actiu de la Marina dels Estats Units. L'aspecte distintiu dels vaixells és el resultat del requisit de disseny d'una secció transversal de radar baixa (RCS). La classe Zumwalt té una forma de casc de tipus "tumblehome" que perfora les ones, els costats de la qual s'inclinen cap a dins per sobre de la línia de flotació, cosa que redueix dràsticament l'RCS en retornar molta menys energia que un casc convencional en forma de campana. miniatura|312x312px|OCÈÀ ATLÀNTIC (21 d'abril de 2016) El futur destructor de míssils guiats USS Zumwalt (DDG 1000) transita per l'oceà Atlàntic durant les proves d'acceptació el 21 d'abril de 2016 amb la Junta d'Inspecció i Estudi (INSURV) de la Marina. La Marina dels Estats Units va acceptar el lliurament del DDG 1000, el futur destructor de míssils guiats USS Zumwalt (DDG 1000), el 20 de maig de 2016. Després d'un període de certificació de la tripulació i una cerimònia de posada en servei a Baltimore a l'octubre, el Zumwalt viatjarà al seu port base a San Diego per a una disponibilitat posterior al lliurament i activació dels sistemes de missió. El DDG 1000 és el vaixell principal dels destructors de la classe Zumwalt, combatents de superfície multimissió de nova generació, dissenyats per a atacs terrestres i domini litoral. (Marina dels Estats Units/Publicat)
La classe té un sistema de propulsió elèctrica integrat (IEP) que pot enviar electricitat des dels seus turbogeneradors als motors d'accionament elèctric o a les armes, la infraestructura total d'entorn informàtic del vaixell (TSCEI), sistemes automatitzats d'extinció d'incendis i aïllament automatitzat de ruptures de canonades. La classe està dissenyada per requerir una tripulació més petita i ser menys costosa d'operar que els vaixells de guerra comparables.
El vaixell principal s'anomena en honor a l'almirall Elmo Zumwalt i porta el número de buc DDG-1000. Originalment, es van planejar 32 vaixells, amb 9,6 dòlars. mil milions de costos de recerca i desenvolupament repartits per tota la classe. Com que els costos van superar les estimacions, el nombre es va reduir a 24, després a 7; finalment, el juliol de 2008, la Marina va sol·licitar que el Congrés deixés d'adquirir Zumwalt i tornés a construir més destructors Arleigh Burke. Finalment, només es van construir tres Zumwalt . Els costos mitjans de construcció van augmentar en conseqüència, fins a 4,24 mil milions de dòlars, superant amb escreix el cost per unitat d'un vaixell de amb propulsió nuclear (2,688 mil milions de dòlars), i amb els grans costos de desenvolupament del programa ara atribuïbles a només tres vaixells, en lloc dels 32 previstos originalment, el cost total del programa per vaixell va augmentar considerablement. L'abril de 2016, el cost total del programa va ser de 22,5 dòlars. mil milions, 7,5 mil milions de dòlars per vaixell. Els augments per vaixell van provocar una violació de l'esmena Nunn-McCurdy.
Història Antecedents i finançament Moltes de les característiques es van desenvolupar sota el programa DD-21 ("21st Century Destroyer"), que originalment es va dissenyar al voltant del Vertical Gun for Advanced Ships (VGAS). El 2001, el Congrés va reduir a la meitat el programa DD-21 com a part del programa SC21; per salvar-lo, el programa d'adquisició va ser rebatejat com a DD(X) i es va reelaborar en gran manera.
Originalment, la Marina havia esperat construir 32 destructors. Aquest nombre es va reduir a 24 i després a 7, a causa de l'alt cost de les tecnologies noves i experimentals. El 23 de novembre de 2005, la Junta d'Adquisició de Defensa va aprovar un pla per a la construcció simultània dels dos primers vaixells a la drassana Ingalls de Northrop Grumman a Pascagoula, Mississipí, i a Bath Iron Works de General Dynamics a Bath, Maine. Tanmateix, en aquella data, el finançament encara no havia estat autoritzat pel Congrés.
A finals de desembre de 2005, la Cambra de Representants i el Senat van acordar continuar finançant el programa. La Cambra de Representants dels Estats Units només va assignar a la Marina els diners suficients per començar la construcció d'un destructor com a "demostrador tecnològic". L'assignació inicial de fons es va incloure a la Llei d'Autorització de Defensa Nacional de 2007. Tanmateix, aquesta assignació es va augmentar a dos vaixells pel projecte de llei d'assignacions pressupostàries de 2007 aprovat el setembre de 2006, que va assignar 2.568 dòlars. mil milions al programa DDG-1000.
El 31 de juliol de 2008, els funcionaris d'adquisicions de la Marina dels Estats Units van dir al Congrés que el servei necessitava comprar més Arleigh BurkeArleigh Burke. destructors i ja no necessitarien la classe DDG-1000 de nova generació; només es construirien els dos destructors aprovats. La Marina va dir que el panorama de les amenaces mundials havia canviat de tal manera que tenia més sentit construir almenys vuit Burke més en lloc de DDG-1000. La Marina va concloure a partir de quinze informes d'intel·ligència classificats que els DDG-1000 serien vulnerables a formes d'atacs amb míssils. Molts membres del subcomitè del Congrés van qüestionar que la Marina completés una reavaluació tan àmplia del panorama de les amenaces mundials en només unes setmanes, després de passar uns 13 anys i 10 mil milions de dòlars en el desenvolupament del programa de vaixells de ,m ,m ,msuperfície conegut com DD-21, després DD(X) i finalment DDG-1000. Posteriorment, el cap d'operacions navals Gary Roughead va citar la necessitat de proporcionar defensa aèria de zona i noves amenaces específiques com ara míssils balístics i la possessió de míssils antinau per part de grups com Hezbollah. Els problemes estructurals debatuts no s'han discutit en públic. El secretari de la Marina, Donald Winter, va dir el 4 de setembre: "Assegurar-nos que tenim —només diré, un destructor— al pressupost del 2009 és més important que si és un DDG 1000 o un DDG 51".
El 19 d'agost de 2008, el secretari Winter va dir que es construiria un tercer Zumwalt a Bath Iron Works, al·legant preocupacions sobre el manteniment de la capacitat de construcció naval. El president del Subcomitè d'Assignacions de Defensa de la Cambra de Representants, John Murtha, va dir el 23 de setembre de 2008 que havia acceptat el finançament parcial del tercer DDG-1000 en el projecte de llei d'autorització de Defensa del 2009.
Un memoràndum del 26 de gener de 2009 de John Young, el màxim responsable d'adquisicions del Departament de Defensa dels Estats Units (DoD), va declarar que el preu per vaixell dels destructors de la classe Zumwalt havia arribat als 5.964 mil milions de dòlars, un 81% per sobre de l'estimació original de la Marina utilitzada per proposar el programa, cosa que va resultar en un incompliment de l'esmena Nunn-McCurdy, que obligava la Marina a recertificar i justificar de nou el programa davant del Congrés o a cancel·lar-ne la producció.
El 6 d'abril de 2009, el secretari de Defensa, Robert Gates, va anunciar que el pressupost proposat pel Departament de Defensa per al 2010 posaria fi al programa DDG-1000 amb un màxim de tres vaixells. A l'abril, el Pentàgon va adjudicar un contracte a preu fix amb General Dynamics per construir els tres destructors, substituint un contracte de cost més honoraris que s'havia adjudicat a Northrop Grumman. En aquell moment, s'esperava que el primer destructor DDG-1000 costés 3,5 dòlars. mil milions, el segon aproximadament 2,5 mil milions de dòlars, i el tercer encara menys.
El que abans s'havia considerat la columna vertebral de la futura flota de superfície de la Marina, amb una producció prevista de 32 unitats, ha estat substituït per la producció de destructors que torna a la classe Arleigh Burke després d'encarregar tres Zumwalt. L'abril de 2016, l'Institut Naval dels Estats Units va declarar que el cost total dels tres vaixells Zumwalt és d'uns 22,5 dòlars. mil milions amb costos de recerca i desenvolupament, que són una mitjana de 7,5 dòlars mil milions per vaixell.
Vaixells de la classe de destructors Zumwalt NomCasc núm.EstablertLlançatEncarregatDDG-100017 de novembre de 201128 d'octubre de 201315 d'octubre de 2016DDG-100123 de maig de 201320 de juny de 201626 de gener de 2019DDG-100230 de gener de 20179 de desembre de 2018Previst per al 2027
Disseny miniatura|Característiques del DDG-1000 El gener de 2009, l'Oficina de Responsabilitat Governamental (GAO) va descobrir que quatre de les 12 tecnologies crítiques del disseny del vaixell estaven completament madures. Sis de les tecnologies crítiques "s'acostaven a la maduresa", però cinc d'elles no estarien completament madures fins després de la instal·lació.
Invisibilitat miniatura|La caseta de coberta Zumwalt en trànsit el novembre de 2012 Segons un portaveu del Comandament de Sistemes Marítims Navals, tot i ser un 40% més gran que un destructor de la classe Arleigh Burke, la secció transversal del radar (RCS) s'assembla més a la d'un vaixell de pesca. El casc de tipus "tumblehome" i la coberta de material compost redueixen el retorn del radar. En general, la construcció angular del destructor el fa "50 vegades més difícil de detectar al radar que un destructor ordinari".
La signatura acústica és comparable a la de la Los AngelesLos Angeles. submarins . L'aigua gelada als costats i la inducció passiva d'aire fred al fons redueixen la signatura infraroja.
La caseta de coberta de material compost conté molts dels sensors i components electrònics. El 2008, Defense News va informar que hi havia hagut problemes per segellar els panells de construcció de material compost d'aquesta zona; Northrop Grumman ho va negar.
La Marina dels Estats Units va sol·licitar ofertes per a una caseta de coberta d'acer de baix cost com a opció per al DDG-1002, l'últim destructor Zumwalt, el gener de 2013. El 2 d'agost de 2013, la Marina dels Estats Units va anunciar que adjudicava un premi de 212 milions de dòlars en contracte de a General Dynamics Bath Iron Works per construir una caseta d'acer per al destructor Lyndon B. Johnson (DDG-1002). L'Institut Naval dels Estats Units va declarar: "el disseny original del vaixell hauria tingut un RCS molt més petit, però les consideracions de cost van impulsar la Marina durant els darrers anys a fer els intercanvis per augmentar el RCS per estalviar diners".
Casc perforador d'ones de Tumblehome