El Servei Exterior de Falange, a vegades conegut simplement com la «Falange Exterior», va ser un organisme de la Falange Espanya Tradicionalista i de les JONS, el partit únic del règim franquista. Aquest organisme estava encarregat de coordinar les accions de les diverses delegacions de Falange que existien fora del territori espanyol.
Fundat en les albors de la Guerra Civil, amb posterioritat a l'esclat de la contesa l'organisme va ser reorganitzat d'acord amb les necessitats de llavors, servint com a enllaç de les seccions de Falange a l'estranger. En aquests anys desenvoluparia una activa labor propagandística en l'exterior. Durant la Segona Guerra Mundial va tenir un paper rellevant, especialment entre les poblacions espanyoles de Sud-amèrica o Filipines. El Servei Exterior també va estar implicat en una altra mena d'operacions, com el segrest de nens evacuats a l'estranger per la República.
Història Orígens i primers anys Alguns autors situen la creació del servei exterior de Falange en una data tan primerenca com agost de 1935, mentre que uns altres estableixen que va ser a l'octubre de 1936, amb la missió d'agrupar les delegacions de Falange ja existents a l'estranger. Wayne H. Bowen assenyala que no es va organitzar formalment fins a començaments de 1937, i que fins llavors les funcions de coordinació de les organitzacions existents en l'exterior eren exercides des de l'estiu de 1936 per la Direcció Nacional de Premsa i Propaganda, al capdavant de la qual estava Luis Casaús Ardura. No seria fins a febrer de 1937 quan el líder nacional de Falange, Manuel Hedilla, va nomenar un cap per a ocupar-se de l'organització de Falange en l'exterior: Felipe Ximénez de Sandoval. En els seus primers moments d'existència, el Servei Exterior de Falange va mantenir moltes similituds amb l' Auslandsorganisation (AO) del Partit nazi alemany, encara que també amb els Fasci all'Estero del Partit Nacional Feixista.
Després del Decret d'Unificació, a l'estiu de 1937 el Servei Exterior va quedar enquadrat com un organisme del nou partit del règim franquista, FET i de les JONS. Va passar a denominar-se Delegació Nacional del Servei Exterior de Falange (DNSEF). En diversos països de l'estranger es van organitzar diverses delegacions del partit, i amb el temps aquestes van acabar convertint-se en un instrument de l'estat franquista a l'exterior. José del Castaño Cardona, un diplomàtic de carrera, no trigaria a substituir Ximénez de Sandoval al capdavant de l'organisme —agost de 1937—. La Falange Exterior per a llavors ja jugava un important paper, perquè coordinava i controlava a les diferents organitzacions de Falange que existien en l'exterior. Algunes de les funcions que realitzava eren de naturalesa militar, com a operacions de vigilància, repressió encoberta, agressions, espionatge i contraespionatge. Així, tota activitat que la Falange realitzés a l'estranger hauria de dur-se a terme a través del seu Servei Exterior. Tanmateix, tots els falangistes que sortissin d'Espanya en missió oficial tenien prohibit portar els seus uniformes, així com entrar en contacte amb membres de les organitzacions polítiques d'altres països. Inicialment la DNSEF va actuar de manera paral·lela a la diplomàcia franquista, fins que el 18 de maig de 1938 el govern de Burgos va emetre un informe pel qual establia que totes les delegacions de Falange a l'exterior quedarien supeditades als representants diplomàtics franquistes.
Cap al final de la guerra civil el Servei Exterior havia aconseguit establir nombroses seccions a l'estranger, principalment en països de Sud-amèrica. La principal delegació sud-americana de FET i de les JONS es trobava a l'Uruguai, amb prop de 1000 afiliats, en comparació amb els prop de 4000 afiliats que es repartien entre la resta de països de Sud-amèrica. A l'Argentina va arribar a haver-hi unes seixanta delegacions de FET i de les JONS cap a 1939. L'historiador Stanley G. Payne ha assenyalat que la influència d'aquestes delegacions va portar a la creació de partits independents llatinoamericans inspirats en el falangisme, com la Falange Socialista Boliviana o la Falange Nacional de Xile. En contrast, a l'altura de 1939 algunes delegacions de Falange havien xocat amb l'oposició de les autoritats locals. Aquest va ser el cas dels governs de Cuba i Mèxic, països poc receptius cap al règim franquista, que de fet acabarien expulsant a diversos agents falangistes.
No obstant això, va ser el Servei Exterior de Falange qui va tenir el protagonisme de l'acció propagandística del règim a Llatinoamèrica.
El final de la guerra civil va portar canvis en la DNSEF: al maig de 1939 José del Castaño va ser substituït per Rafael Sánchez Mazas, i del Castanyer va passar a ocupar el càrrec d'Inspector general de Falange Exterior —càrrec que ocuparia fins a finals de 1940—. Una altra de les conseqüències del final de la guerra va ser que el Servei exterior va deixar d'aparèixer com una organització que defensava al bàndol franquista, i va passar a ser considerat merament com l'organització exterior del partit únic de la Dictadura franquista, un règim que a més estava molt vinculat amb les potències feixistes. Aquesta circumstància li acabaria generant problemes a la Falange exterior.
Segona Guerra Mundial Després de la fi del conflicte, la seu de l'organisme, anteriorment allotjada per Salamanca, Burgos i Sant Sebastià, es va instal·lar en 1940 al núm. 42 del carrer Alcalá —antiga seu del Círculo de Bellas Artes—, a Madrid. Poc després del començament de la Segona Guerra Mundial, al setembre de 1939 Ricardo Giménez-Arnau va ser escollit per dirigir el Servei Exterior, substituint Sánchez Mazas. Durant els primers anys de la contesa, a l'empara de les victòries alemanyes a Europa i la influència de les potències feixistes, Falange va intentar aprofitar aquell context per a potenciar la seva acció en l'exterior. miniatura|Serrano Suñer i Himmler, al costat d'altres oficials en la seu de la divisió «Adolf Hitler», a Berlín (1940).
Cap a 1940 el nou ministre d'afers exteriors, Serrano Suñer, va donar un nou impuls a l'organisme. Una conseqüència d'aquest nova política va ser un augment del pressupost de l'organització exterior, i la conseqüent intensificació de les seves activitats. A més, va recuperar a Ximénez de Sandoval —convertit ara en el seu cap de gabinet—, i a l'agost de 1941 el va posar novament al capdavant de la Falange Exterior. Serrano Suñer va impulsar a través de la Falange Exterior la promoció de la Hispanitat als països d'Hispanoamèrica, i molt especialment un Hispanisme de caràcter més bel·licós i anti-estatunidenc. L'organisme es va convertir en un instrument del règim franquista per a difondre la seva ideologia pels països iberoamericans.
La Falange Exterior també va desenvolupar una important activitat als països de l'Eix, malgrat la situació bèl·lica. Es va mostrar molt activa a Alemanya, el Marroc, Portugal i Itàlia. Llatinoamèrica va ser una regió d'especial activitat per a la Falange. El règim buscava recuperar l'antiga relació privilegiada que Espanya tenia en aquesta àrea, alhora de reforçar la seva imatge de cara a l'exterior, i afermar la seva posició política davant el “Nou Ordre” que les Potències de l'Eix estaven organitzant a Europa. Tanmateix, la reacció de molts països llatinoamericans a la influència feixista —i també la cada vegada major falta de recursos— van afectar seriosament l'activitat de la Falange Exterior. Així doncs, en detriment de l'activitat política, es va acabar optant per utilitzar la cobertura cultural com una plataforma des de la qual continuar irradiant els plantejaments ideològics. Això, tanmateix, no va minimitzar el rebuig a Amèrica. L'amenaça de les potències feixistes també va començar a ser tinguda molt en compte pel Departament d'Estat dels Estats Units, que va considerar la política exterior franquista a Amèrica del Sud com un instrument de l'Alemanya nazi i la Itàlia feixista. Així, a la VIII Conferència Panamericana el secretari d'Estat Cordell Hull va insistir en la necessitat de prendre mesures per a impedir la infiltració de les Potències de l'Eix en el continent americà. Encara que les activitats falangistes a Llatinoamèrica no tenien relació amb l'Alemanya nazi, la veritat és que la doctrina panhispanista de Falange trobava acolliment entre les elits dirigents llatinoamericanes, i constituïa un desafiament a l'hegemonia estatunidenca en la zona.
La desconfiança dels governs hispanoamericans va fer un pas més quan a la fi de 1941 les autoritats de diversos països van deixar fora de la llei a les filials locals del Partit nazi i la Falange.
La possibilitat de la intervenció espanyola en la contesa també es va convertir en un motiu de preocupació per als Estats Units, que va investigar les activitats de la Falange a Amèrica Llatina, especialment a Puerto Rico, on els sentiments pro-Falange i pro-franquistes van ser elevats, fins i tot entre les classes dirigents. Alguns falangistes van promoure la idea de donar suport a la lluita de les antigues colònies espanyoles contra la dominació estatunidenca. Tanmateix, la realitat de l'Espanya de postguerra era que l'estat franquista no estava en condicions econòmiques per a dur a terme una àmplia campanya propagandística; a això es va unir la decidida oposició de les elits liberals i els moviments esquerrans. A més de les activitats a Sud-amèrica, aquesta situació també es va donar en altres territoris. Per exemple, abans de l'esclat de la guerra mundial, el suport a Franco i la Falange era alt entre la comunitat espanyola de Filipines. A través de la Falange Filipina, el Servei Exterior de Falange va arribar fins i tot a col·laborar amb les forces japoneses en la seva lluita contra les forces militars estatunidenques durant la conquesta de Filipines, el 1942.
Decadència i últims anys Serrano Suñer va caure en desgràcia i al setembre de 1942 va ser destituït de tots els seus llocs, sent substituït per Francisco Gómez-Jordana. Això va suposar un canvi en la política del Ministeri d'Afers exteriors, en contrast amb l'anterior postura pronazi de Serrano. Ximénez de Sandoval també havia vist truncada la seva carrera diplomàtica al març de 1942, després d'un incident. Durant la resta de la contesa van passar per la direcció del Servei Exterior Fernando María Castiella (1942-1943) i Antonio Riestra del Moral (1943-1945). Molt afeblit respecte a la seva situació a l'inici de la guerra, el Servei Exterior va continuar desenvolupant les seves accions a l'exterior, encara que cada vegada en un context més difícil, i amb una major falta de fons. Les activitats subversives de Falange a Hispanoamèrica van ser un dels motius que van portar als estatunidencs —també va haver-hi altres raons, especialment l'anomenat Incident Laurel— a imposar un embargament petrolífer a l'Espanya franquista en 1944. Al març d'aquest any el fiscal general dels Estats Units Francis Biddle, va arribar a l'extrem d'acusar la Falange d'estar darrere d'una infinitat d'incidents i successos que havien tingut lloc a Llatinoamèrica, com el moviment sinarquista a Mèxic o el Grup d'Oficials Units a l'Argentina.
Després del final de la Segona Guerra Mundial les activitats del Servei Exterior van quedar molt reduïdes i finalment seria dissolt, el 10 de desembre de 1945. Repatriació i segrest de nens