L'amfiteatre de Tours és un antic monument escènic situat al centre històric de la ciutat francesa de Tours, rere la catedral.
Es va construir en el segle I, quan Tours, amb el nom de Caesarodunum, era la capital de la petita ciutat dels túrons. L'indret triat, al cim d'un turonet al límit de l'antiga zona urbana, el protegia de les inundacions, facilitava el trànsit dels voltants i l'assenyalava des de lluny com un símbol ostentós del poder de la ciutat. L'edifici tenia una estructura massissa i una forma el·líptica, amb una grandària d'uns 122 m × 94 m. Es va ampliar en el segle II (156 m × 134 m) i esdevingué un dels edificis més grans de l'Imperi romà, fins al punt de ser qualificat de "monstre arquitectònic", i en el segle XXI les seues colossals dimensions no s'expliquen en funció de la grandària de Caesarodunum i de la ciutat dels túrons. Transformat en fortalesa en el segle III, es va integrar en recinte gal·loromà del Baix Imperi romà, del qual constitueix l'element estructurador, en la primera meitat del segle IV. Durant l'edat mitjana es va anar enrunant, alhora que es construïen habitatges sobre les seues estructures i l'anaven ocultant a poc a poc.
Totalment oblidat fins al segle XIX, el van redescobrir el 1853 gràcies a l'acció de la Société archéologique de Touraine, en un context molt favorable a les societats científiques i als estudis arqueològics. Els soterranis de les cases construïdes en les muralles es van estudiar des del 1962 fins a mitjan anys 1970, complementats per treballs sobre l'evolució topogràfica i arquitectònica del barri al llarg dels segles i en la dècada dels 2000. El descobriment fortuït de noves restes va brindar l'oportunitat de reprendre les dades arqueològiques i bibliogràfiques més antigues per a proposar una nova història del monument; aquest nou examen, que incloïa la creació de plànols de l'amfiteatre a escala 1/1000 i 1/20, seguia en curs el 2017.
Les restes actuals de l'Amfiteatre de Tours estan soterrades en les cases del barri canònic de la catedral; els seus vomitoris, convertits en cellers, a vegades en dos nivells superposats, són inaccessibles al públic. Només els carrers donen testimoni de la seua existència: un segueix parcialment el contorn del perímetre de la càvea, mentre que un altre creua l'arena quasi pel mig; els dos darrers carrers perfilen el perímetre des del nord-oest fins al nord-est. La parcel·la radiada del barri, tan característica en una vista aèria o en un mapa cadastral, així com els trams de muralla moderns que s'assenten a la part sud de la seua el·lipse, en són una prova més. Tot i que algunes de les cases construïdes al seu emplaçament estan catalogades com a monuments històrics, les restes de l'amfiteatre no estan subjectes a cap mesura de protecció. El perímetre i el barri de la catedral on es troba l'amfiteatre, però, formen part de la zona protegida de la ciutat.
L'amfiteatre en la ciutat antiga Caesarodunum en l'Alt Imperi Fundat probablement durant el regnat d'August o Tiberi, entre el 10 abans de la nostra era i el 20 o 30, Caesarodunum es va establir a la vall entre els rius Loira i Cher, a l'indret que hui ocupa Tours. En el moment de la fundació, l'antiga ciutat ocupava un espai entre el Loira al nord, una línia perpendicular al Loira que passava per la plaça de la Victòria i, finalment, una línia que unia la rotonda dels Francesos Lliures al nord-est amb l'encreuament del carrer Marceau i el bulevard Béranger al sud-oest. Dins d'aquestes 80 hectàrees Caesarodunum conté monuments públics: un temple, dues termes, dos aqüeductes, un pont i l'amfiteatre estan testificats; la ciutat arribà a l'esplendor durant l'Alt Imperi, al segle II, abans de ser comprimida en un castrum durant el Baix Imperi, del qual l'amfiteatre era un dels elements estructurals.
Un lloc acuradament triat esquerra|miniatura|L'amfiteatre (en marró) en l'actual plànol de la ciutat L'amfiteatre era al nord-est de la ciutat antiga, quasi en el límit de la zona urbanitzada, al sud-est de l'actual catedral. L'elecció d'aquest emplaçament no era casual, sinó que responia a exigències topogràfiques, urbanístiques i polítiques. Després d'un llarg debat sobre el tema, els arqueòlegs es van convéncer que l'amfiteatre s'havia construït sobre un monticle sedimentari natural, en què estava parcialment encaixat i que els arquitectes van aprofitar per a limitar els treballs d'obra de paleta i preservar el monument dels riscs d'inundació; enmig de la plana al·luvial on es fundà Caesarodunum l'altitud de la qual, en l'antiguitat, era d'uns 41 m, el monticle de l'amfiteatre culmina a 51 m.
En la planificació urbana, com en moltes altres ciutats gal·loromanes, l'Amfiteatre de Tours requeria una empresa molt gran en una ciutat que havia començat a construir-se abans; la seua capacitat era tal que havia d'acollir a espectadors fins i tot més enllà de la ciutat de Caesarodunum, —el 1948, Jacques Boussard proposava una població d'uns 6.000 habitants, hipòtesi represa el 1979 per Henri Galinié i Bernard Randoi— i que la circulació de tal multitud, abans i després dels espectacles, es veia facilitada pel rebuig al voltant del monument. L'amfiteatre també havia de ser un monument que assenyalàs la ciutat des de lluny, mostrant-ne la riquesa i poder, la qual cosa a Tours es va aconseguir construint el monument fora de la densa zona urbana i en un punt elevat.
Història del monument miniatura|Cara interior del mur del vomitori principal occidental de l'amfiteatre en la unió de la part original (fons) i l'ampliada (primer pla) esquerra|miniatura|Escala cap a la càvea des del vomitori secundari del sud-oest esquerra|miniatura|Detall de l'entrada a un vomitori principal original: la part superior d'un pedestal (capitell modelat) i la base de l'arc miniatura|Escala exterior de l'amfiteatre romà de Pompeia esquerra|miniatura|Arc sobre l'entrada del vomitori secundari del sud-oest Mentre que els estudis realitzats fins a finals de la dècada dels 1970 mostraven un monument relativament homogeni en la construcció, realitzat en una sola campanya, potser cap a principis del segle II —s'esmenta fins i tot una inauguració per part de l'emperador Hadrià, que estava de visita a Touraine l'any 122— , els treballs realitzats a principis del segle XXI indiquen una realitat molt diferent: un primer amfiteatre construït en el segle I, ampliat en el II, dotat d'una fortificació individual en el III, abans de servir de base per a la construcció del recinte tardoromà de Tours cap al 350 o una mica abans.
L'amfiteatre original L'amfiteatre de Caesarodunum pertany a una mena d'amfiteatre "primitiu", descrit com a sòlid com a Samarobriva (Amiens), Octodurus (Martigny, Suïssa) o Augusta Emerita (Mèrida, estat espanyol); En aquestes construccions, la càvea no recolza en murs radials i voltes, com és el cas, per exemple, de l'Amfiteatre de Nimes, sinó en un terraplé que baixa des de l'exterior de l'amfiteatre cap a l'arena. La maçoneria es redueix a l'estrictament necessari: el mur exterior, el mur de l'arena, les galeries d'accés o vomitoris, també excavats al monticle, les escales i potser alguns murs de contenció radials que delimitaven els cassetons.
Segons les recerques i els documents publicats el 2017, les dimensions d'aquest amfiteatre pseudoelíptic, en la primera fase d'existència, es calculen en 112 metres per a l'eix major i 94 m per al menor. Té una superfície de 8.270 m², amb 68 m × 50 m. Els 5.600 m2 de la càvea podien albergar uns 14.000 espectadors. Té vuit vomitoris; les entrades estan coronades amb un gran arc de grans pedres que descansen sobre capitells. Els vomitoris nord i sud tenen una altura de volta d'entre 7,50 m i 8 m i una amplada de 4,90 m; els vomitoris oest i est, una mica menys imposants, tenen 6,80 m d'altura i 2,50 m d'amplada. Els vomitoris secundaris que donen accés a les escales intermèdies són encara menys amples. És probable que hi hagués vuit entrades més, amb dobles escales exteriors contra la façana de l'amfiteatre, que conduïen a la part superior de la càvea, com a Aginnum (Agen) o Segodunum (Rodez); una disposició comparable continua existint en l'amfiteatre de Pompeia. L'orientació de l'amfiteatre sembla estar alineada amb el pla viari de la ciutat —i amb la línia de la riba esquerra del Loira en l'Antiguitat—: el seu eix menor continua, cap a l'oest, per la via que se suposa que és el decumanus de la ciutat, i l'eix major és paral·lel al cardus.
Les entrades dels vomitoris estan formades per grans blocs acoblats amb juntes esmolades; els pedestals estan coronats amb capitells modelats que sostenen un arc cintrat. La muralla tardoromana de Tours conté molts blocs de farciment procedents probablement del mur frontal de l'amfiteatre. Tota la resta del parament de l'estructura de l'amfiteatre, murs i voltes, sembla estar construït amb petits rebles de pedra calcària cimentada (opus vittatum) amb juntes marcades amb ferro, sense inclusió de terracota.
La construcció de l'amfiteatre, en aquest primer estat, dataria de la segona meitat del segle I, és a dir, uns cinquanta anys després de la fundació de Caesarodunum. Sembla que la majoria dels monuments antics de Tours es van construir durant aquest període.
L'amfiteatre ampliat esquerra|miniatura|Figura I: possible reconstrucció esquemàtica del dispositiu de reforç dels vomitoris de l'amfiteatre miniatura|Detall de la volta del vomitori occidental de l'amfiteatre ampliat. (A) Volta del segle I(B) Volta del segle II(C) Ressorgiment medieval esquerra|miniatura|Vista interior d'una torre de contenció. Vomitori del nord miniatura|Vomitori secundari sud-oest al fons, el vomitori del segle I (l'escala és medieval); a la dreta, un arcbotant adornant l'entrada. L'extensió del segle II és visible en primer pla esquerra|miniatura|Possible reconstrucció esquemàtica de l'amfiteatre ampliat esquerra|miniatura|Possible reconstrucció esquemàtica de l'amfiteatre fortificat.(A) Mur anul·lar de fortificacióLes proporcions en longitud i amplada es respecten; les proporcions en alçada i la ubicació del mur de fortificació són hipotètiques.
En una segona fase, segurament en la segona meitat del segle II, l'amfiteatre es va ampliar seguint el principi de mur perimetral (de només 1,40 m de gruix), que suportava una enorme càvea, el sòl de la qual era aquesta vegada només de farciment. Les dimensions totals de l'amfiteatre augmentaren a 156 m x 134 m, ja que l'arena no sembla haver estat modificada. L'aforament s'amplià llavors a 34.000 espectadors. En aquesta configuració, l'amfiteatre s'estenia probablement, en la part sud-oest, més enllà de l'actual mur de contenció de la rue du Général-Meusnier, reconegut com a mur de tancament del monument. A la fi dels anys setanta, els arqueòlegs calculaven l'altura de l'amfiteatre entre 25 i 28 m sobre el nivell de la mar.Aquesta alçada correspon a la dels murs més alts que encara es conserven, mesurats des de l'antic nivell del terra.
Hi ha molts indicis que se'n van reprendre les obres d'ampliació: tant l'amplària com l'altura dels vomitoris principals varien en la unió de les dues fases de treball; dues mitges torres de contenció de més de 5 m de diàmetre (figura I), construïdes a cada costat de l'entrada dels quatre vomitoris principals, serveixen per a compensar parcialment la possible feblesa de l'estructura a prop de les obertures, i la massa del terraplé va augmentar molt.Els murs de contenció, per exemple, es construeixen sempre amb petites unitats de mamposteria.