Stripsody és una composició per a veu sola (solo voce) de la cantant i compositora nord-americana Cathy Berberian (1925–1983). Creada el 1966, l'obra es caracteritza per la combinació d'imatge, performance i experimentació vocal, utilitzant onomatopeies inspirades per la iconografia i el llenguatge dels còmics. Berberian mateixa es referia a Stripsody com un divertimento i un revulsiu contra la serietat excessiva que imperava en els cercles de la música culta.
Stripsody és una combinació de les paraules strip (de comic strip, «tira còmica» en anglès) i rhap-sody (rapsòdia), el nom que rep una peça musical formada per diverses parts temàtiques unides lliurement i sense relació les unes amb les altres.”
A la partitura no s'inclouen notes ni pentagrames. Segons Arnau Horta:Integrada exclusivament per dibuixos, formes i tipografies d'inspiració onomatopeica, l’Stripsody de Zamarin és una tira còmica musical hilarant que, per fi, fa justícia a l'espontaneïtat i al dinamisme de la creació vocal de Berberian, així com a l'etimologia del seu títol.
Gènesi i concepte Cathy Berberian, reconeguda per la seva versatilitat vocal i el seu eclecticisme musical, va compondre Stripsody a partir de la seva fascinació per la veu com a «laboratori» sonor i la seva experiència amb el llenguatge dels còmics.
L'origen de l'obra es remunta a la recopilació que Berberian feia d'onomatopeies extretes de revistes i còmics. Altres figures clau en la genealogia de la peça són el semiòleg Umberto Eco, amb qui Berberian mantenia una estreta relació d'amistat i complicitat intel·lectual, i els artistes Eugenio Carmi i Roberto Zamarin.
Antecedents L'exploració de l'onomatopeia en la trajectòria de Berberian es va iniciar anys abans en col·laboracions amb el seu exmarit, Luciano Berio. Una obra anterior clau és Thema (Omaggio a Joyce) (1958), un experiment radiofònic realitzat per Berio i Eco a l’Studio di Fonologia de la RAI, que es basava en l'exploració de l'onomatopeia a partir de la veu de Berberian en un fragment de l'obra Ulisses de James Joyce.
Un altre antecedent directe va ser la col·laboració de Berberian i Eco en la traducció a l'italià de les historietes de l'humorista gràfic nord-americà Jules Feiffer. Aquestes traduccions (com Il complesso facile (1962), Passionella e altre storie (1963), o Il trapianto del trauma ) van coincidir amb la revaloració artística del còmic durant els anys seixanta. Aquesta experiència de traduir vinyetes va deixar empremta en Berberian, i l'onomatopeia es va convertir en el leitmotiv conceptual de Stripsody, amb una aproximació molt més humorística i informal, molt més pop.
Va ser Umberto Eco qui va animar Berberian a tirar endavant l'obra quan es trobava en fase embrionària i sense títol. Després d'una demostració, Eco li va assegurar que no necessitava cap compositor.
Estrena i recepció L'estrena de Stripsody es va celebrar el 7 de maig de 1966 al Festival Pro Musica Nova de Radio Bremen. Va compartir programa amb obres d'altres compositors que van escriure per a Berberian, com Sequenza III, de Berio; Phonèmes pour Cathy, d’Henri Pousseur, i Aria (juntament amb Fontana Mix), de John Cage.
La reacció del públic a l'estrena va ser entusiasta. Alguns crítics destacats, com Heinz-Klaus Metzger i Theodor Adorno, van valorar l'obra de Berberian per sobre de les altres peces del programa. Wolfram Schwinger, a la revista Melos, va qualificar la peça com una mostra del «futur de la nova música».
No obstant això, Berberian va mantenir una consideració informal de l'obra. Quan la revista francesa Communications va publicar una anàlisi complexa de trenta-quatre pàgines sobre Stripsody en clau estructuralista, Berberian va confessar haver agafat molt mal de cap després de llegir-ne les primeres pàgines.
Característiques musicals i escèniques Stripsody és un collage comicomusical rapsòdic fet de gestos vocals i vinyetes cantades. L'estructura i el plantejament conceptual de l'obra es relacionen amb les idees d'Umberto Eco exposades a l'assaig Apocalíptics i integrats (1964).
La peça incorpora fragments de cançons dels Beatles, com ara Ticket to ride; àries clàssiques, un fragment de l'ària Sempre libera del primer acte de La Traviata de Giuseppe Verdi; crits de Tarzan, i altres referències a la cultura de masses i els mitjans de comunicació, com ara pel·lícules de l'oest i la ràdio.
La composició, en sintonia amb la nova vocalitat que Berberian reivindicava en els seus escrits, utilitza una gamma infinita d'estils vocals i destaca el valor expressiu de diversos elements marginals al cant tradicional, com el sanglot, el sospir, el crit, la rialla o el gruny. Berberian creia que avui dia «Un cantant, ja no pot ser només un cantant», i reclamava que els elements teatrals, com els gestos i els moviments corporals, fossin simultanis als gestos vocals durant la interpretació.
Partitures A partir de la idea sonora, Stripsody va expandir-se en forma de llibre–disc i partitura:
El llibre–disc d'Eugenio Carmi (1966) Poc després de l'estrena, Umberto Eco va proposar un experiment multimèdia que va donar com a resultat la publicació d'un llibre titulat Stripsody. Aquest projecte va involucrar el pintor i dissenyador Eugenio Carmi.
El llibre, publicat el mateix any de l'estrena, incloïa catorze il·lustracions de Carmi inspirades en la peça, un glossari d'onomatopeies, un text de presentació d'Eco i un disc amb una primera versió gravada de Stripsody. Les il·lustracions de Carmi eren una creació autònoma inspirada per l'obra de Berberian, i no s'han de considerar una partitura. Berberian, però, utilitzava les imatges de Carmi com a attrezzo escènic en moltes de les seves interpretacions en directe. La gravació inclosa en el disc era «un catàleg de sons puntuats i espaiats entre si» que s'assemblava més a un inventari sonor d'onomatopeies.
La partitura «oficial» de Roberto Zamarin (1967) Una de les persones més importants en la creació de Stripsody va ser Roberto Zamarin, el qual va dedicar-se a la il·lustració de la partitura «oficial». Cristina Berio, filla de Berberian, explica les intenses i llargues sessions de treball amb Zamarin per tal d'aconseguir el resultat final de la partitura, publicada a les Edicions Peters.
La partitura de Zamarin no inclou ni una sola nota ni un pentagrama pròpiament dit. Està integrada exclusivament per dibuixos, formes i tipografies d'inspiració onomatopeica, funcionant com una tira còmica musical. Les il·lustracions de Zamarin reintroduïen la iconografia del còmic, i a través dels seus dibuixos, l'obra incorporava el dinamisme, la fluïdesa i la gestualitat, amb referències al cos, parts de l'anatomia (boques, punys, ulls) i cal·ligrafies tremoloses. La partitura de Zamarin també fa referència a mitjans de comunicació com la ràdio (el moviment d'un dial zigzaguejant) i el cinema (amb dibuixos emmarcats per fotogrames i perforacions de pel·lícula).
Tot i que la partitura de Zamarin era la notació «oficial», Berberian utilitzava una versió manuscrita pròpia en les seves interpretacions en directe, que reflectia l'evolució performativa de la peça al llarg dels anys.
Stripsody i l'estètica pop i camp Stripsody va ser un dels primers fruits de l'etapa creativa de Berberian marcada per la independència artística i l'autoafirmació després del seu divorci. La peça es va convertir en la seva targeta de visita musical i en una mena d'autoretrat vivent de l'artista. La peça i la imatge que va crear per a ella capturen perfectament el seu caràcter excèntric i l'esperit exagerat.
L'estudiosa Marie Louise Herzfeld-Schild estableix una relació directa entre el concepte artístic de Berberian i l'estètica del Pop Art (com la d'Andy Warhol o Roy Lichtenstein). Berberian es va basar en l'obertura cultural americana i l'ús de la cultura popular, com la de Lichtenstein amb els seus quadres de còmics. A més Stripsody compleix els criteris del Pop Art, ja que trenca les «fronteres imaginàries entre l'alta cultura i la baixa cultura», combina l'entreteniment i la reflexió de manera irònica, i utilitza procediments estètics com la paròdia i el collage.
L'estètica que Berberian va adoptar en les seves interpretacions de Stripsody (com el vestit escènic estampat amb grans ales de papallona i el seu canvi a ros platí) també s'ajustava a l'estètica camp definida per Susan Sontag a Notes On Camp (1964). Stripsody és considerada un artefacte camp en tota regla, caracteritzada per la seva manca de gravetat; la capacitat per «destronar la seriositat» i la seva «visió còmica del món»; l'exageració i l'extravagància pròpies del camp, i la manera «antiapocalíptica» d'incorporar les formes i els productes de la cultura de masses, sense fer distincions entre l'objecte únic i l'objecte de producció massiva, defensant l'«esperit democràtic del camp».
Stripsody a Barcelona El 2025, coincidint amb el centenari del naixement de Cathy Berberian, el Palau de la Virreina - Centre de la imatge va dedicar una exposició a la cantant i compositora i a Stripsody. En paral·lel, el Museu de la Música va programar els tallers de creació col·lectiva Stripsoding, a càrrec de Cristina Cubells i Àlex Tentor.
Referències
Categoria:Obres del 1966