miniatura|372x372px|Nimrod (1939) de Yitzhak Danziger, un emblema visual de la idea cananea. El canaanisme va ser un moviment cultural i ideològic fundat el 1939, que va assolir el seu punt àlgid entre els jueus de la Palestina Mandataria durant la dècada del 1940. Ha tingut un efecte significatiu en el curs de l'art, la literatura i el pensament espiritual i polític israelians. Els seus adeptes eren anomenats cananeus (). El nom original del moviment era el Consell per a la Coalició de la Joventut Hebrea () o menys formalment, els Joves Hebreus; canaanisme era originalment un terme pejoratiu. Va sorgir del sionisme revisionista i tenia arrels en els moviments d'extrema dreta europeus, en particular el feixisme italià. La majoria dels seus membres formaven part de l'Irgun o Lehi.
El canaanisme mai va tenir més d'una vintena de membres registrats, però com que la majoria d'ells eren intel·lectuals i artistes influents, el moviment va tenir una influència que anava molt més enllà de la seva mida. Els seus membres creien que gran part de l'Orient Mitjà havia estat una civilització de parla hebrea a l'antiguitat. Ron Kuzar diu que esperaven reviure aquesta civilització, creant una nació «hebrea» desconnectada del passat jueu, que també abracés la població àrab de l'Orient Mitjà. Veien tant «el judaisme mundial com l'islam mundial» com a endarrerits i medievals; Kuzar també diu que el moviment «exhibia una interessant barreja de militarisme i política de poder cap als àrabs com a comunitat organitzada, d'una banda, i una acceptació acollidora d'ells com a individus que havien de ser redimits de la foscor medieval, de l'altra.»
Els cananeus i el judaisme El moviment es va fundar el 1939. El 1943, el poeta jueu-palestí Yonatan Ratosh va publicar una Epístola a la Joventut Hebrea, el primer manifest dels cananeus. En aquest tractat, Ratosh va demanar als joves hebreus que es desafiessin del judaisme i va declarar que cap vincle significatiu unia els joves hebreus residents a Palestina i el judaisme. Ratosh va argumentar que el judaisme no era una nació sinó una religió, i com a tal era universal, sense reivindicacions territorials; es podia ser jueu a qualsevol lloc. Perquè una nació sorgeixi genuïnament a Palestina, va sostenir, els joves s'han de desvincular del judaisme i formar una nació hebrea amb la seva pròpia identitat única. (El terme «hebreu» s'havia associat amb l'aspiració sionista de crear un «nou jueu» fort i segur de si mateix des de finals del ). El lloc de naixement i les coordenades geogràfiques d'aquesta nació seria la Mitja Lluna Fèrtil. miniatura|«Trompeta» (1964) d'Achiam Com a resultat del seu allunyament del judaisme, els cananeus també es van allunyar del sionisme. L'Estat d'Israel havia de ser, argumentaven, un estat hebreu, no una solució a la qüestió jueva. Després de la primera Aliyah, va sorgir a Palestina una generació que parlava hebreu com a llengua materna i no sempre es va identificar amb el judaisme. Els cananeus argumentaven que designar el poble israelià com a «poble jueu» era enganyós. Si era possible ser jueu en qualsevol lloc, aleshores, l'existència de l'Estat d'Israel era simplement una anècdota en la història del judaisme. Una nació ha d'estar arrelada en un territori i una llengua, coses que el judaisme, per la seva pròpia naturalesa, no podia proporcionar.
Bandera de la Joventut Hebrea miniatura|258x258px|La bandera de la Joventut Hebrea El 1944, Yonatan Ratosh, un dels líders del moviment durant les dècades del 1940 i del 1950, va publicar «El missatge d'obertura: a la sessió del comitè amb els missatgers de les cèl·lules», un fullet de cinquanta pàgines que contenia el discurs fundacional del moviment de la Joventut Hebrea. A la portada de la publicació hi ha enganxada la imatge de la bandera proposada per al poble hebreu. El símbol daurat de la bandera es basa en la primera lletra hebrea, àlef, de l'escriptura paleohebrea (𐤀), que simbolitza les banyes del toro. El símbol daurat també simbolitza els raigs del sol a la sortida del sol sobre les muntanyes de l'est (en blau), que pinten el cel de vermell. Aquest símbol va ser utilitzat posteriorment pel moviment, i després d'ell el diari del moviment també es va anomenar «Alef». Ratosh va donar gran importància a aquesta bandera, que va anomenar «la bandera de tekhelet (‘blau clar’), l'argaman (‘morat’) i els raigs daurats», i en el seu discurs va assenyalar: «Aquesta bandera és el que romandrà del nostre llibre amb tots els nostres cors, és l'essència de l'essència del nostre primer llibre, i qui recordi només aquesta bandera, també en ella l'escriptor va complir la seva missió. També arribarà el seu dia, i ell seguirà aquesta bandera, a la seva ombra viurà i en ella morirà.» miniatura|«Home a Arava» (1952), de Yechiel Shemi
Els cananeus i la història El moviment promovia la idea que la Terra d'Israel era la de l'antic Canaan (o, segons altres, tota la Mitja Lluna Fèrtil) on havien viscut pobles i cultures antics, i que l'ocasió històrica del ressorgiment d'un poble israelià constituïa un veritable renaixement d'aquests mateixos hebreus antics i la seva civilització, i en conseqüència un rebuig del judaisme religiós a favor d'una identitat hebrea nativa i arrelada.
Com que els cananeus buscaven crear un nou poble a Israel, van ordenar la dissociació dels israelians del judaisme i de la història del judaisme. En el seu lloc, van col·locar la cultura i la història de l'antic Orient Pròxim, que consideraven la veritable referència històrica. Argumentaven que el poble de la Terra d'Israel en els dies dels monarques bíblics no havia estat jueu sinó hebreu, i havia compartit un context cultural amb altres pobles de la regió. Citant la crítica bíblica contemporània, els cananeus argumentaven que el Tanakh reflectia aquesta història antiga, però només parcialment, ja que havia estat compilat en el període del Segon Temple per escribes jueus que havien reescrit la història de la regió per adaptar-la a la seva visió del món.
Gran part de l'esforç cananeu es va dedicar a investigar la història de l'Orient Mitjà i els seus pobles. Els cananeus van citar amb aprovació l'obra d'Umberto Cassuto, que va traduir la poesia ugarítica a l'hebreu. (Ugarit era una ciutat antiga situada al nord de la Síria actual, on a principis del segle XX es van descobrir molts textos antics importants, escrits en llengua ugarítica.) Els versos ugarítics tenien una semblança estranya amb la llengua del Tanakh. Els cananeus argumentaven que aquests textos demostraven que el poble de la Terra d'Israel havia estat molt més proper socialment i culturalment a altres pobles de la regió que al judaisme.
Els cananeus i la literatura En el seu llibre Sifrut Yehudit ba-lashon ha-ʻIvrit (‘Literatura jueva en llengua hebrea’), Yonatan Ratosh va intentar diferenciar entre la literatura hebrea i la literatura jueva escrita en hebreu. La literatura jueva, afirmava Ratosh, podia ser i era escrita en qualsevol idioma. Les idees i l'estil d'escriptura que caracteritzen la literatura jueva en hebreu no eren substancialment diferents dels de la literatura jueva en altres idiomes. Ratosh i els seus compatriotes cananeus (especialment Aharon Amir) pensaven que la literatura hebrea havia d'estar arrelada als seus orígens històrics a la Terra d'Israel i a la llengua hebrea. Com a exemple, van assenyalar la literatura americana, que al seu entendre era de nova creació per al nou poble americà.
Els versos cananeus sovint són obscurs per a aquells que no estan familiaritzats amb l'antiga mitologia ugarítica i cananea. Una de les principals tècniques utilitzades pels cananeus per produir literatura hebrea era adoptar paraules i frases del Tanakh (especialment hàpax legomena, que els cananeus consideraven rastres del Tanakh hebraic original no editat) i utilitzar-les en una poètica que s'aproximés als versos bíblics i ugarítics, especialment en el seu ús d'estructures repetitives i paral·lelisme. Els cananeus no van descartar l'ús de noves paraules hebrees, però molts d'ells van evitar l'hebreu mixnaic. Tanmateix, aquestes característiques només representen el nucli del moviment cananeu, i no tota la seva amplitud.
El difunt erudit literari Baruch Kurzweil va argumentar que els cananeus no eren sui generis, sinó una continuació directa (encara que radical) de la literatura de Micha Josef Berdyczewski i Shaul Tchernichovsky.
Els cananeus i la llengua Ratosh i el seu germà, Uzzi Ornan, també van buscar la romanització de l'hebreu per tal de divorciar encara més la llengua de l'alfabet hebreu antic. Escrivint articles a la premsa en hebreu durant les dècades de 1960 i 1970, van criticar l'alfabet hebreu per les seves deficiències gràfiques i la seva relació amb el judaisme, i van proposar la romanització oficial de la llengua per alliberar encara més els israelians hebreus seculars del control de la religió i integrar-los a la regió llevantina més àmplia. Les seves propostes de romanització generalitzada van ser condemnades per diverses figures públiques a causa de la percepció que la romanització era un mitjà d'assimilació i llevantinització.
İlker Aytürk va comparar més tard la proposta cananea de romanització amb la reforma més reeixida de l'alfabet turc duta a terme per Mustafa Kemal Atatürk durant la Revolució Turca: la reforma de l'ortografia turca, que anteriorment s'havia escrit amb l'alfabet turc otomà, basat en l'àrab, durant més de 1.000 anys fins a la dissolució de l'Imperi Otomà, va ser motivada de manera similar pels intents d'Atatürk de secularitzar i modernitzar la societat turca postotomana.
Referències
Categoria:Cultura d'Israel