miniatura|307px|Fraga - Vista general amb l'església de San Pere La Fraga musulmana. Segons que explica l'anònim de Córdova, entre 712 i 718 van caure en poder dels àrabs algunes plaçes fortes com Osca, Montsó, Fraga, Tamarit i Lleida que la crònica del Ahbãr, diu que capitularen sense oferir resistència. Évariste Lévi-Provençal i Ramon d'Abadal fan intervenir, en la submissió de les valls del Cinca i del Segre, el magnat visigot Fortuny, el qual per continuar senyorejant la conca del Ebre es convertí a l'islam. Fortuny així com els descendents de Càssius (Banu Qasi) i altres famílies de renegats informaran la vida religiosa social del Baix Cinca, sobretot de Fraga, que acabarà essent cap d'un petit reialme entre els Banû Hǔd (Banu Hud) i els almoràvits. Sota la dominació sarraïna la vila s'anomenarà Faraga, 'Alfaraga o Ifaraga.
Fraga restarà afectada per totes les ensulsiades que patirà durant 430 anys l'antiga Ilergècia, que els àrabs anomenaran al-Läridï. L'esperit independent dels antics ilergets es desvetllà entre els seus homes quan el 800 irrompé pel país Lluís el Pietós i quan el 889, al-Tawil, valí d'Osca, davallà pel Cinca i s'apoderà de Lleida. També en els alçaments dels Banü Qasï (913-44) contra els califes de Córdova, actuaren conjuntament els valís de Fraga, Mequinensa i Lleida. Sotmesos per les tropes del califa, aquest el 960 ordenà a les tres poblacions, junt amb els caids de Saragossa, Osca i Tarragona, de fer una ràtzia contra els cristians dels comtats d'Urgell i Barcelona.
Amb la descomposició del califat de Córdova (1031), el valiat de Fraga, que s'estenia per la vall del Baix Cinca, es féu independent. El 1063 el rei sarraí de Fraga hagué de pagar paries al comte Ermengol III d'Urgell. Però el 1091 s'alçà contra el seu fill Ermengol IV, que, ajudat per Sanç Ramires d'Aragó, el sotmeté, igual que els reis de Lleida i Tortosa. El dit monarca, junt amb el seu fill i hereu Pere, el futur conqueridor d'Osca, el 1903 s'apoderà de Fraga, plaça que el mateix any recuperà Àhmad ibn Yússuf al-Mustaín de Saragossa. En començar el segle XII Alfons el Bataller, rei d'Aragó i Navarra i fill segon de Sanç Ramires, ja tenia en poder seu els castells de Vilella de Cinca, Vallabar, Xalamera i Saidí, però el de Fraga es mantenia en poder dels almoràvits, que, procedents del Sàhara, havien destruït les reialmes dels Banü Hüd.
Fraga com a frontera Fraga formava part de la Frontera Superior de les terres subjectes a l'Emirat i després Califat de Córdova, la capital de la qual era Saragossa. Durant la dominació musulmana els nuclis de població hispano-visigòtica que habitaven els predis rurals es posaren sota la protecció dels antics castres romans, utilitzats a partir del segle X pels àrabs, que els ocupaven contra els cristians de lAfranc des d'on també vigilaven les hortes i els passos dels rius. Llavors a Fraga convivien tres comunitats: la musulmana, formada pels indígenes islamitzats, els mossàrabs i els jueus que persistien al país a despit de la invasió musulmana. Així restaren abandonats els antics pagi rústics, i els monestirs i les esglésies paleocristianes de Santa Quitèria, la Villa Fortunatus, Sant Valeri, etc..
Important era el poder del castell o suda dels valís sarraïns de Medina Afaräga, en temps dels tutgibites i durant els dies dela fitma, és a dir, el període (1017-1023) de la revolució anti-califal, en que Sulaymán ibn Hud s'apoderà de Lleida i es va fer l'amo de Fraga i Montsó i donà així naixença als esmentats reialmes de taifes dins els Alfoces Leridenses. Fou l'època més brillant de Medina Afagara, amb la seva talaia dominant la vall del Cinca, que és descrita així pel poeta àrab al-Qazwini:Parla de les coves subterrànies, anomenades aigüeres en els texts catalans antics, que servien per a fugir en cas de setge, les quals s'anomenaven també els passadissos, d'algunes de les quals encara hi ha fragments. També descriu la vila al-Hymyarï, amb motiu de la famosa Batalla de Fraga de l'any 1143, decisiva per a la conquesta catalano-aragonesa. I Muhammad Al-Idrissí, geògraf cordovès (1172) va escriure:La descripció de la batalla de Fraga d'al-Hymyari ha estat copiada i comentada per diversos autors. La batalla fou una conseqüència de les aspiracions que sobre les terres del Baix Cinca i del Baix Ebre tenien els reis d'Aragó i els comtes de Barcelona i Urgell. Hem vist com 1093 Sanç Ramirez conquerí per primera vegada la força de fraga; el seu fill la va ocupar novament el 1122 i quants anys després s'establí al castell de Gardeny (Lleida), per la qual cosa topà amb Ramon Berenguer III. Aleshores Alfons I ja posseïa alguns termes del territori de Fraga, Mont-ral i el despoblat de la Lleitera. I com que la seva intenció era conquerir Lleida, volgué avançar-se als plans dels comtes d'Urgell i de Barcelona, que creia un xic arrugats després de la derrota de Corbins (1126). El 1133, doncs, començà les operacions contra Fraga i Mequinensa, amb l'avanç Ebre avall amb barques tramades que conduïen homes i pertrets de guerra des de Saragossa.
Presa de Mequinensa El Bataller s'apoderà fàcilment de Mequinensa, però en atacar Fraga sorgiren dificultats i hagué d'acampar un any i mig davant els murs de la ciutat, on, de fet, ja estava des de 1129. Un document de franqueses del gener de 1133 diu haver-se signat "en el setge d'una vila anomenada Fraga". Una tardor de grans aiguats obligà el rei d'Aragó a alçar el setge, que reprengué ja avançat l'any següent. El 27 de maig de 1134 atacà amb bravesa, però els àrabs fragantins es mantingueren ferms fins el 17 de juliol, quan un poderós estol enviat pel cap almoràvit Tãšfĭn aconseguí entrar a Fraga i sorprengué l'exèrcit aragonès, que fou derrotat. El mateix rei amb prou feines pogué escapolir-se'n i morí dos mesos després. Amb la derrota de Fraga, Alfons el Bataller, vencedor en tantes ocasions, comprometia greument les aspiracions d'Aragó. Lleida ja no fora aragonesa.
Aragó entra en crisi Aragó entra en crisi, però aquesta solucionarà aviat per mitjà de l'enllaç de Peronella d'Aragó amb Ramon Berenguer IV, que donà per resultat l'esforç mancomunat de catalans i aragonesos, que el mateix dia (24 d'octubre de 1149) entraren a Lleida, Fraga i Mequinensa; la primera rebrà els Usatges de Barcelona i les altres dues, els Furs d'Osca i Saragossa respectivament. Ocupat el castell de Fraga, Arnau Mir de Pallars Jussà, que com a senyor de Boïl i de Ricla lluità al costat de l'exèrcit aragonès, fou designat castlà i senyor alodial de Fraga, càrrec que exercirà almenys fins el 1173 regnant Alfons el Cast.
A partir d'ací ja entraren els senyors de Fraga i Casa dels Montcada.
Galeria de llocs i personatges que intervingueren durant la Fraga musulmana </div>
Referències Gran Geografia Comarcal de Catalunya, volum X, pàg. 468/70 (ISBN 84-85194-40-3)
Categoria:Fraga Categoria:Taifa de Saragossa Categoria:Banu Hud