El tunica o (també tonika, tunixka o yuron) és una llengua aïllada que era parlada pels pobles nadius americans tunica a la vall central i baixa del Mississipi als Estats Units. No hi ha parlants nadius de la llengua tunica, però hi havia 32 parlants com a segona llengua el 2017, i el 2023 n'eren 60.Tunica a ethnologue.com
William Ely Johnson, membre de la tribu Tunica-Biloxi, treballà amb l'etnòleg suís Albert Gatschet per a ajudar-lo a documentar la llengua el 1886. Aquesta documentació inicial fou desenvolupada pel lingüista John R. Swanton a principis del segle XX.
El darrer parlant nadiu conegut, Sesostrie Youchigant, morí el 1948. A la dècada del 1930 la lingüista Mary Haas treballà amb aquest per a descriure el que Youchigant recordava de la llengua, i la descripció es publicà a A Grammar of the Tunica Language el 1941. A aquest treball la seguiren Tunica Texts el 1950 i Tunica Dictionary el 1953.
Al segle XVII el poble havia patit una alta taxa de mortalitat degut a les malalties infeccioses d'origen eurasiàtic, guerres i disrupcions socials. La reduïda tribu tunica vivia a prop de les tribus ofo i avoyelles, a l'actual Louisiana. Es comunicaven mitjançant mobilian jargon o el francès. La petita població i l'ús d'un argot van fer que Haas notés un inexorable deteriorament de la llengua tunica..
Classificació Tot i que el tunica se sol classificar com una llengua aïllada, Granberry (1994) suggerí que el tunica estava relacionat amb el calusa, i que possiblement el calusa havia arribat relativament recentment provinent de la regió del baix Mississipi. Una altra possibilitat era que les similituds entre les llengües derivaven d'un llarg contacte mutu.
Esforços de revitalització lingüística El 2010 la tribu Tunica-Biloxi instituí el Tunica Language Project en col·laboració amb el Programa de Lingüística de la Universitat de Tulane en un esforç continu per revitalitzar la llengua tunica. Membres de la tribu llegiren un nou llibre infantil en tunica en un pow wow del 2010. Només la meitat dels membres de la tribu viuen a menys de de la reserva, a la parròquia d'Avoyelles. El Programa de Revitalització de la Llengua i la Cultura Tunica-Biloxi imparteix a per ensenyar la llengua a aquells que no viuen a prop de la reserva.
Fonologia La fonologia del tunica és la següent.
Vocals El túnica usa set vocals, les quals solen ser curtes però es poden allargar en síl·labes tòniques, i es pronuncien completament, llevat si una /u/ és al final d'una frase en una paraula amb tònica a la penúltima síl·laba, quan és sorda després d'un so /k/ o /hk/. Les vocals s'aparellen amb una determinada melodia a l'última o ocasionalment a la penúltima síl·laba d'una paraula. Les melodies són altes, baixes, ascendents, descendents i ascendents-decreixents.
Anterior Central Posterior Tanca Semitancada Semioberta Oberta Les vocals només poden aparèixer després o precedint consonants, mai adjacents entre si. A més, /i/, /a/ i /u/ poden aparèixer en qualsevol posició, però les altres només apareixen en síl·labes tòniques. Les vocals no solen aparèixer al final d'una frase, i quan una vocal precedeix la n a la mateixa síl·laba, es nasalitza.
Consonants L'estil de transcripció (representat amb símbols en negreta a continuació) es basa en l'obra Tunica Language de Mary Haas. Els símbols de l'alfabet fonètic internacional estan entre parèntesis al costat de cada consonant.
Labial Alveolar Palatal Velar Glotal Oclusiva sense veu p t [t̻] č k ʔ veu b d g Fricativa f s š h Nasal m n Trill r Aproximant w l i
Les consonants /p/, /t/, /k/ i /t͡ʃ/ sempre són força aspirades, tret que apareguin davant d'una /ʔ/, quan són completament sense aspiració . Així mateix els sons /b/, /d/ i /g/ no apareixen amb freqüència, com en el de cas de /f/. Les fricatives /s/ i /š/ es pronuncien amb un xiuxiueig més fort que en anglès, i es diu que /ʔ/ té un tancament molt fort. Les semivocals /j/ i /w/ sempre són sonores, igual que la nasal /m/. D'altra banda, /n/, /l/ i /r/ poden ser sonores o sordes . La /l/ i la /r/ es sonoritzen entre vocals o davant de /ʔ/ o continuants. Tanmateix, són sordes davant de consonants sordes excepte /ʔ/ o al final d'una frase: ši'lka "merla", ši'hkal "pedra". De la mateixa manera, /n/ és sonora entre vocals o abans de /ʔ/ i és sorda al final d'una frase o davant de consonants sordes excepte /ʔ/.
Prosòdia El túnica té síl·labes tòniques i àtones, i les síl·labes tònica poden tenir un to més agut que altres síl·labes, depenent de la posició de la síl·laba en una frase. La primera síl·laba tònica d'una frase es pronuncia normalment amb un to lleugerament més agut que les síl·labes següents. L'excepció és l'última síl·laba quan s'utilitza la melodia aguda o descendent o l'última síl·laba durant l'ús de la melodia greu o ascendent. La melodia final de la frase determina gran part de l'accentuació a la resta de la frase.
Quan s'utilitza la melodia aguda, l'última síl·laba és aproximadament una tercera menor més aguda que la penúltima síl·laba. La primera síl·laba amb tònica sol ser una segona major més aguda que les síl·labes següents, excepte l'última. No es poden pronunciar les altres síl·labes amb cap tipus de to, i el mateix passa amb altres síl·labes àtones. Per exemple, "Mataràs l'esquirol" mostra la melodia. *ta'-* és una segona major més aguda que les síl·labes que la segueixen, excepte -ča, que és una tercera menor més aguda que qualsevol síl·laba que la precedeixi, llevat *ta'-* .
La melodia decreixent fa que la darrera síl·laba comenci en una tercera menor més alta que la penúltima síl·laba: baixa ràpidament: ʔa'hkiš ma'rʔikî "Torna enrere!"
La melodia baixa que apareix com a última síl·laba és més greu que l'última síl·laba tònica, que és una mica més aguda que les síl·labes que la segueixen immediatament. Totes les síl·labes àtones entre la darrera síl·laba tònica i la darrera síl·laba prenen el mateix accent que aquesta última. A no ser que també sigui la darrera síl·laba tònica, la primera síl·laba tònica és més aguda que qualsevol síl·laba següent, llevat aquesta darrera síl·laba tònica: ʔu'riš ma'rʔuwa'nì "Diuen que va tornar a casa".
Quan es produeix la melodia ascendent, la darrera síl·laba comença més avall que l'última síl·laba tònica i puja ràpidament més o menys una tercera menor. En altres parts de la frase, el to és com una melodia baixa: lɔ'ta wiwa'nǎn "Vols córrer?".
La melodia de baixada i pujada és una baixada ràpida per quarta, seguida d'una pujada ràpida per tercera menor. Tanmateix, només una paraula l'usa: hőn "Sí".
Processos fonològics Cada síl·laba del tunica comença amb una sola consonant. De vegades, les consonants dobles o triples poden aparèixer al mig de paraules o frases, però no hi ha més de dues consonants seguides al final d'una frase. El grup fonètic més petit del tunica és una frase, però una paraula i una frase es poden diferenciar mitjançant certs processos. Els que afecten els elements gramaticals que es fusionen per formar paraules són la contracció vocàlica, l'assimilació vocàlica, la síncope vocàlica, la síncope consonàntica, l'haplologia i els patrons d'accentuació. Els que afecten les paraules que es combinen en frases són l'apòcope vocàlica, l'apòcope consonàntica, l'amalgama i les pèrdues d'accentuació. A continuació es detalla informació més específica i exemples corrents:
/a/ s'assimila després de /i/ o /e/ > /ɛ/, i /a/ s'assimila després de /o/ o /u/ > /ɔ/: mi'lʔɛhɛ "no vermell" < mi'li "vermell" + -ʔaha "no". Quan la primera vocal d' aha o ehe es contrau o s'assimila amb la vocal precedent, la segona vocal pren la mateixa qualitat que la primera: ka'šʔɛhɛ "no cert" < ka'ši "cert" + -ʔaha "no". En combinar elements gramaticals en paraules, una vocal que precedeix /ʔ/ es sincopa (es perd) tret que estigui al final d'una arrel o prefix monosil·làbic: la'pʔɔhɔ "no bo" < la'pu "bo" + -ʔaha "no". En síncope consonàntica, es deixa caure /h/ entre una continuant i una oclusiva sorda; es deixa caure /k/ entre /h/ i una oclusiva sorda; es deixa caure /hk/ abans d'una continuant a part de /h/; /š/ abans que una altra /š/ en faci caure una; el prefix ta'- esdevé t- davant de les radics que comencen amb /ʔ/, i /ʔ/ és sincopada. L'haplologia es produeix quan l'última síl·laba del radical nominal precedent pren /k/, seguida d'una vocal: la darrera síl·laba cau si el segon membre del substantiu comença amb /k/: ha'hkiri "farina de blat de moro" < ha'hka "blat de moro" + ki'ri "mòlt". Totes les arrels tenen un accent intrínsec, i alguns afixos tenen accent intrínsec a la primera síl·laba. A l'hora de combinar elements per a formar paraules i frases, els accents es mantenen si és possible, però no es produeixen consecutivament dues síl·labes tòniques, cosa que provoca la necessitat de certes adaptacions. Per exemple, les arrels bisil·làbiques, monosil·làbiques o sincopades, seguides d'un altre element amb accent intrínsec, fan que aquest últim perdi el seu accent. A més, una arrel, combinada amb un prefix monosil·làbic tònic, perd el seu accent. L'apòcope vocàlic es produeix davant d'una altra paraula que comença per /ʔ/ si la paraula anterior no té una penúltima síl·laba tònica: "el mussol va udolar", o, si en té, la paraula següent no conté una primera síl·laba tònica: "ell era una persona". Quan una paraula s'apocopa vocàlicament, amb el so perdut al final de la paraula, i acaba en un grup consonàntic d'una continuant més una oclusiva sorda, passa per un apòcope consonàntic i per tant es perd la consonant final de la paraula. Es perd una oclusiva sorda entre /h/ i una altra oclusiva sorda. Es perd una oclusiva sorda després de qualsevol continuant excepte /h/. Un grup consonàntic de /h/ seguit d'una oclusiva sorda es perd si segueix una continuant. Les amalgames es produeixen quan les paraules que comencen amb /h/ la perden després d'una paraula que s'apocopa vocàlicament: "a terra" < "la terra" + . Si una paraula apocopada irregularment amb una penúltima síl·laba tònica es col·loca abans d'una paraula amb tònic a la primera síl·laba, la primera paraula perd l'accent. Si la segona paraula no té tònic a la primera síl·laba, la primera paraula manté la síl·laba tònica.
Morfologia La morfologia tunica és la següent.
Inflexió Els substantius es poden dividir en les categories d'indeterminatius i determinatius. Els substantius indeterminatius tenen una arrel sense afixos, i els substantius determinatius es distingeixen pel prefix articular o el prefix pronominal. Els substantius determinatius són definitius, no definitius i locatius, que es poden distingir per diferents prefixos o sufixos.
El prefix articular s'assembla a l'article definit anglès i apareix com a ta'- davant de totes les arrels que no comencen amb /ʔ/ o /t/. El prefix apareix com a t- davant de les tiges que comencen amb /ʔ/, i s'omet per haplologia davant de les arrels que comencen amb /t/: te'tiha'yihta "a la carretera"; te'ti "la carretera" < te'ti "carretera"
Tots els noms propis, tret que les seves arrels comencin amb /t/, han de començar amb el prefix articular. Per exemple, "riu vermell" és ta'- + "aigua vermella".
Els prefixos pronominals signifiquen possessió quan s'uneixen a un substantiu i impedeixen la necessitat de prefixos articulars amb la mateixa arrel. Algunes arrels, anomenades arrels nominals inalienablement posseïdes, no es poden fer servir sense un prefix pronominal. Entre aquestes hi ha les de parentiu, parts del cos i termes diversos. Els termes de parentiu són com ara -e'si "pare" o ' -gači "mare". Els termes de part del cos són com ara -e'sini "cap" o -e'neri "banyes". Finalment, els termes diversos poden ser substantius com ara -e'htiwa'hkuni "calçons" o -e'tisa "nom".