miniatura|Frontispici de l'edició de 1682. Les Fourberies de Scapin (Els enganys de Scapin) és una comèdia de Molière en tres actes (que comprén cinc, vuit i tretze escenes) en prosa, estrenada al Théâtre du Palais-Royal de París el 24 de maig del 1671.

Aquesta comèdia de Molière està fortament influenciada per la comèdia italiana. En el moment de l'estrena, no va aconseguir pas un gran èxit de públic. Nicolas Boileau-Despréaux en criticà el costat popular, i François Fénelon l'exageració dels personatges. En els segles següents, esdevingué una de les obres més representades del repertori teatral francés. El seu argument està inspirat en part en El Formió de Terenci.Page consacrée à Phormion et à son influence sur la comédie de Molière en Molière21.

Gènesi En el moment de la creació de l'obra, el Teatre del Palais-Royal s'estava renovant. Per tal de continuar l'activitat teatral, segurament en un espai més reduït, Molière va escriure, sembla que ràpidament, una obra que es pogués representar fàcilment i que requeria un decorat bàsic.Gabriel Conesa, «Notice des Fourberies de Scapin», in Georges Forestier (dir.), Théâtre complet de Molière. Tome II, Gallimard, Bibliothèque de la Pléiade, 2010, p. 1 467. Tot i que prenen el seu argument del Phormion de Terenci, Les Fourberies de Scapin s'acosta més a l'esperit de la commedia dell'arte que a la "gran comèdia" de la qual l'autor llatí era considerat el model, cosa que Nicolas Boileau-Despréaux criticaria en Art poétique el 1674.Gabriel Conesa, «Notice des Fourberies de Scapin», in Georges Forestier (dir.), Théâtre complet de Molière. Tome II, Gallimard, Bibliothèque de la Pléiade, 2010, p. 1 468.

Creació Les Fourberies d'Scapin s'estrenà el 24 de maig del 1671 al Teatre del Palais-Royal, i només va obtenir un èxit limitat (la recaptació de la nit fou de 545 lliures, una suma molt minsa per a una estrena). Les representacions en decaigueren aviat i Molière només va actuar fins a la seua mort, el febrer del 1673, divuit vegades en el paper de Scapin.Gabriel Conesa, «Notice des Fourberies de Scapin », in Georges Forestier (dir.), Théâtre complet de Molière. Tome II, Gallimard, Bibliothèque de la Pléiade, 2010, p. 1 466-1 467.

Represa pels seus antics companys d'escena després de la mort del dramaturg, l'obra tingué molt d'èxit i es representà 197 vegades entre 1677 i la mort de Lluís XIV, el 1715. Esdevingué una de les obres més representades del repertori teatral francés.

Resum En absència dels seus pares, que han marxat de viatge, Octave, fill d'Argante, s'ha enamorat de Hyacinthe, una jove pobra de naixement desconegut amb qui s'acaba de casar, mentre que Léandre, fill de Geronte, s'ha enamorat d'una "egípcia jove", Zerbinette, que hi era de pas amb la seua companyia.

Argante, el pare d'Octave, torna a la ciutat per a casar-lo. No sap que el seu fill s'ha casat durant la seua absència. Octave, molt preocupat per la reacció de son pare a l'anunci del seu matrimoni i, a més, molt escurat de diners, implora l'ajuda de Scapin, el criat de Leandre. Però aquest "treballador hàbil de recursos i intrigues" no aconsegueix pas doblegar el vell.

Argante repeteix a Geronte una notícia que ha aprés per una indiscreció d'Scapin: Leandre ha comés un greu error. Així, doncs, el jove, molt mal rebut pel pare, renya durament el servent per la seua traïció. Però aviat abandona aquest ressentiment per a suplicar-li que l'ajude: ha de pagar un rescat per Zerbinetta si no vol veure-la segrestada pels "egipcis".

Fent servir estratagemes audaços, l'inventiu Scapin aviat extorsiona la suma als dos vells. Scapin, però, també vol venjar-se de Geronte, que li ha fet un mal favor amb Leandre. Així que li fa creure que un suposat germà de Hyacinte el persegueix, matar-lo com a càstig per voler trencar el seu matrimoni. Per salvar-lo d'aquest perill, Scapin amaga la seua víctima en una bossa i li dona cops violents, mentre fingeix protegir-lo dels espadatxins que el cerquen.

L'engany de Scapin queda destapat, i Gerontius li hauria fer pagar car el seu engany, si per una oportuna diversió un doble reconeixement no revelàs que Hyacinth és la filla de Gerontius, i Zerbinetta la que li van prendre a Argante. Scapin, que fa veure que s'està morint a conseqüència d'un accident, demana i obté el perdó dels vells. miniatura|280x280px| Crispí i Scapin, pintura d'Honoré Daumier, segle XIX

Acte I Escena 1: Octave, que s'ha casat sense el vistiplau de son pare, s'assabenta per Silvestre que aquest ha tornat i el vol casar amb la filla de Geronte.

Escena 2: Octave explica a Scapin que, en absència de son pare, s'ha casat amb Hyacinthe, i que el seu amic Leandre, fill de Geronte, s'ha enamorat d'una jove egípcia, Zerbinette.

Escena 3: Hyacinte i Octave imploren a Scapin que els ajude. Scapin accepta.

Escena 4: Sol contra Argante, Scapin defensa la causa d'Octave. Però Argante continua decidit a anul·lar el matrimoni.

Escena 5: Scapin explica el seu pla a Silvestre. Silvestre haurà de disfressar-se d'"espadatxí".

Acte II Escena 1: Geronte s'assabenta per Argante que el seu propi fill, Leandre, s'ha portat malament. Escena 2: Geronte troba el seu fill Leandre, que es defensa maldestrament. Escena 3: Leandre insisteix que confesse el seu crim, Scapin confessa tres enganys, però es declara innocent del que se l'acusa. Escena 4: Carle anuncia a Leandre que ha de pagar un rescat per evitar perdre Zerbinette, que ha estat segrestada per egipcis. Desesperat, Leandre implora llavors a Scapin que l'ajude. Escena 5: Scapin comença amb Argante. Inventa un germà per a Hyacinte, un espadatxí, que només acceptaria anul·lar el matrimoni de la seua germana si li oferissen dues-centes pistoles. Argante s'hi nega. Escena 6: arriba l'espadatxí en persona: Silvestre disfressat. Argante li lliura les dues-centes pistoles. Escena 7: Scapin ataca llavors Geronte. Li diu que el seu fill ha estat segrestat pels turcs, que només el retornaran per un rescat de cinc-centes corones. Geronte finalment cedeix. Escena 8: Scapin troba Octave i Leandre, i els anuncia que ha complert la seua missió.

Acte III Escena 1: Zerbinette i Hyacinte discuteixen la condició de les dones, però Scapin se separa del grup per anar a gaudir del plaer de la seua venjança. Escena 2: Scapin suggereix que Gerontius escape de la fúria de l'espadatxí amagant-se en una bossa. El servent colpeja el seu amo, però quan aquest descobreix la traïció, fuig. Escena 3: Zerbinette explica a Geronte, de qui desconeix la identitat, com Scapin li va furtar els diners. Escena 4: Silvestre revela a Zerbinette la identitat de l'home amb qui acaba de parlar. Escena 5: poc després de Geronte, Argante expressa la seua intenció de venjar-se per l'engany del qual ha estat víctima. Escena 6: Argante i Geronte reafirmen el seu ressentiment. A més del turment de Geronte s'afegeix la por que la seua filla haja mort en un naufragi. Escena 7: Nerine, la mainadera de Hyacinte, explica a Geronte que, pressionada pels fets, acaba de casar la jove amb... Octavi! Escena 8: Silvestre informa a Scapin dels darrers fets de la situació i l'avisa. Escena 9: Geronte està encantat de retrobar la seua filla. Escena 10: Argante explica a Octavi que la filla de Geronte, amb qui volien que es casàs, no és altra que Hyacinte. Però Geronte continua oposant-se al matrimoni de Leandre amb Zerbinetta. Escena 11: Argante reconeix Zerbinette com la seua filla gràcies a un braçalet que porta des de petita i que prové dels seus pares. Escena 12: Carle anuncia que Scapin acaba de ser víctima d'un accident mortal. Escena 13: de fet, és un nou truc que permet al criat aconseguir que Geronte i Argante li perdonen els seus mals trucs.

Posteritat Una rèplica d'aquesta obra ha passat no sols a la posteritat sinó també al llenguatge popular francés: «Mais que diable allait-il faire dans cette galère? (Però, què coi havia de fer en aquesta galera?)» (la galera turca on Leandre és fet presoner). Aquesta escena no és directament de Molière, sinó de Cyrano de Bergerac, que la va introduir en la seua obra Le Pédant joue, escrita el 1654.

Nicolas Boileau, en L'Art poétique, rebutja l'estètica d'aquesta obra amb aquests versos també famosos: Dans ce sac ridicule où Scapin s'enveloppe, /Je ne reconnais plus l'auteur du Misanthrope «En aquesta bossa ridícula en què s'embolica Scapin, / ja no reconec l'autor d'El Misantrop». Condemna el seu contingut de farsa, contrari a la concepció mesurada de la comèdia que defensa, i retrau a Molière haver volgut complaure al públic popular.

Adaptacions de pantalla Les Fourberies de Scapin (1965), telepel·lícula de Jean Kerchbron. Les Fourberies de Scapin (1980), pel·lícula de Roger Coggio.

Referències

Categoria:Comèdies Categoria:Molière