Nadia Anjuman (Herat, 27 de desembre de 1980 - ibídem, 4 de novembre de 2005) va ser una poeta i periodista afganesa, assassinada a cops pel seu espòs, Farid Anjuman, i els familiars d'aquest. El seu llenguatge modern i directe va cridar l'atenció del públic jove. Un dels seus poemes diuː «Vaig néixer per ser res. Soc una dona afganesa i té sentit la meva queixa».
Biografia Era la sisena filla d'una família nombrosa. Va acabar l'escola secundària malgrat dos anys d'interrupció pel fet que el règim talibà havia prohibit que les dones aprenguessin a llegir i escriure. Per als talibans, fins i tot si un pare ensenyava a escriure la seva filla havia de ser condemnat a la pena de mort. Les dones tenien prohibit treballar, estudiar i riure en veu alta. Només se'ls permetia cosir i brodar. Anjuman i altres joves pertanyien als Cercles de Costura d'Herat, i es reunien tres cops a la setmana a l'Escola de Costura l'Agulla d'Or, a la casa del professor Rahyab (de seixanta anys, en aquella època) a estudiar literatura, usant la costura com a cobertora i posant en risc les seves vides. Anjuman i les seves companyes estudiaven escriptors prohibits, com William Shakespeare, Honoré de Balzac, Fiódor Dostoievski, Charles Dickens, Lev Tolstoi, James Joyce i Nabókov. Si haguessin estat atrapades, el règim talibà les hauria condemnat a ser penjades.
En aquesta època va haver de lluitar contra els desitjos dels seus pares d'unir-la en matrimoni: «Crec que he tingut bastant èxit. Se suposa que aquí les nenes es casen als 14 o 15 anys d'edat». Finalmente els seus pares la van obligar a casar-se amb Farid Ahmad Majid Mia [o Nia], llicenciat en Literatura, conferenciant de Filologia i empleat administratiu a la facultat de Literatura de la Universitat d'Herat. La seva formació superior, com la d'ella, no va impedir el seu crim.
El 2005, mentre encara era una estudiant a la Universitat d'Herat, va poder publicar el seu primer llibre: Gol-e dudi (Flors fumades), que es va fer popular a l'Afganistan, el Pakistan i fins i tot a l'Iran.La poesia descrivia l'opressió que sofreixen les dones afganeses. Un fragment d'un dels poemes de Nadia Anjuman diu:
El 4 de novembre de 2005, la policia va trobar el seu cos a casa seva, a la ciutat occidental d'Herat. Poc després, el funcionari superior de la policia Nisar Ahmad Paikar va indicar que el seu marit havia confessat haver-la colpejat, però no assassinat. Ell sostenia que la jove s'havia suïcidat.Biografía de Nadia Anjuman en el sitio web The Hypertexts
Es va informar que Nadia va morir com a resultat d'un tall al cap. La sang que va vomitar podria ajudar a determinar la causa de la seva defunció, va publicar l'agència de notícies Pajhwok. Els familiars de Nadia Anjuman ―els mateixos que, juntament amb el seu marit, són sospitosos de la pallissa― van aconseguir impedir que es dugués a terme l'autòpsia corresponent. La seva sogra i el seu marit van ser empresonats durant un mes.
Des de la presó, el marit d'Anjuman va insistir que ell no era culpable de l'assassinat: «No he matat Nadia. Com havia de matar algú a qui estimava? Vam tenir una petita discussió i només li vaig donar una bufetada en el rostre, una sola vegada. Se'n va anar a una altra habitació i quan va tornar em va dir que havia pres verí. Em va dir que em perdonava per haver-la bufetejat i em va suplicar: No diguis a ningú que he pres verí; digues que he mort d'un atac de cor». Maria Bashir, fiscal de la ciutat d'Herat, es mostrà escèptica: «Una de les raons per les quals se sospita del marit és que no la portés a l'hospital sinó fins a quatre hores després de donar-li una pallissa». A més, tant el seu marit com altres familiars no van permetre que els metges duguessin a terme una autòpsia, malgrat presentar una gran ferida en el crani, impedint així esbrinar la causa de la mort de l'escriptora.
«S'havia convertit en una gran poetessa en persa», va declarar Ahmed Said Haghighi, president del Cercle Literari d'Herat, fundat el 1920. Va ser Haghighi qui va idear l'ardit d'utilitzar les classes de costura com un encobriment per a ensenyar a les dones, després que els talibans no sols haguessin tancat totes les escoles per a nenes, sinó que també haguessin començat a destruir-les per a construir mesquites en el seu lloc.
Les Nacions Unides van condemnar la seva mort al cap de poc:La periodista i escriptora Christina Lamb, experta en temes de la dona a l'Afganistan, va escriure un llibre sobre els Grups de Costura d'Herat, als quals pertanyia Anjuman.
Milers de simpatitzants van assistir al funeral de Nadia Anjuman al cementiri d'Herat. La seva obra continua sent popular en països de llengua persa, entre joves de tots dos sexes.«Afghanistan: Nadia Anjuman (1980-2005)», biografía de Nadia Anjuman escrita por Rachel Webster con Zuzanna Olszewska, publicada en el sitio web Universe of Poetry (A United Nation of Poetry). Consultado el 22 de julio de 2012.
A Anjuman li sobreviu un fill, Bahram Saíd, que en el moment de la seva mort tenia sis mesos.
Referències
Categoria:Escriptors afganesos Categoria:Periodistes afganesos Categoria:Feminicidi Categoria:Violència contra les dones Categoria:Violència de gènere Categoria:Morts a Herat Categoria:Persones d'Herat Categoria:Periodistes morts al segle XXI Categoria:Escriptors morts al segle XXI Categoria:Escriptors nascuts al segle XX