La música araboandalusina o música mauroandalusaARS. Dedicat a Manuel de Falla. Revista d'Art.- Any XXV - 1965.DE FALLA, Manuel et SOPEÑA, Federico. Escritos sobre música y músicos: Debussy, Wagner, el cante jondo. Espasa-Calpe, 1950 (espanyol). (), també anomenada al-musiqa al-andalusiyya, o a Algèria, gharnati, sanâa i malouf per a les variants geogràfiques i aroubi, chaâbi, hawzi per als gèneres derivats i tarab al-ala, tarab al-andalusi al Marroc, malouf a Tunísia i Líbia, és un gènere profà, clàssic o culte, del Magrib, diferent de la música àrab clàssica practicada a l'Orient Mitjà (o Màixriq) i a Egipte.
Noms L'expressió música araboandalusina es va establir en les darreres dècades; és un punt de vista estrictament occidental per designar un conjunt de peces musicals i poètiques originàries de l'Àndalus, que es prefereix al de música andalusa (andalusiyya). Aquesta denominació no sempre s'entén de la mateixa manera i ha anat canviant des que va aparéixer..
La primera menció de música andalusa apareix a començament del en els textos de Jules Rouanet, un musicòleg francés establert a Alger.. Havia imprés amb l'ajuda d'Edmond Nathan Yafil, un músic jueu d'Alger, una sèrie de transcripcions del repertori nouba, titulades Música àrab i morisca.. És difícil saber si Rouanet, el primer que va ratificar per escrit el terme música andalusa, s'inventà l'expressió o la va manllevar dels seus informants algerians Yafil i Cheikh Sfindja.
Durant el , aquest patrimoni es va transmetre sota el nom de música andalusa (andalusiyya) i no pas àraboandalusa, al nord d'Àfrica i més particularment a Algèria. Els algerians consideren el patrimoni andalusí com un reflex de la seua pròpia cultura i la música andalusina només pot ser àrab.. El 1921, Mohamed Ben Smail, un algerià de Tlemcen, fundà el 1921 a Oujda l'associació musical andalusina (al-Jam'iyya al-andalusiyya), la primera del Marroc i la primera d'aquesta mena a dur aquest nom.
A la dècada dels 1930, els espanyols renovaren l'interés pel repertori acadèmic àrab, segurament vinculat a la seua presència al nord del Marroc. Per a ells, hi ha una música andalusa, però és diferent de la del nord d'Àfrica.. Per a evitar qualsevol ambigüitat, els espanyols adoptaren el terme al-Àndalus per a designar el patrimoni llegat pels àrabs, i Andalusia quan es referien a la regió espanyola..
A Algèria, després de la Segona Guerra Mundial, va aparéixer-hi una nova denominació: "música clàssica" (mûsîqá klasikiyyah).. Els 1951-1952, El Boudali Safir publicà un estudi sobre el patrimoni musical andalusí: Música àrab clàssica.. Aquesta nova expressió es refina amb música clàssica algeriana (Bouali, 1968), després amb música clàssica del Magrib (Guettat, 1980). Finalment, Ahmad Sefta publica a Alger el 1988 una obra titulada Música clàssica andalusina.
El 1932, es va fer al Caire el Congrés de Música Àrab, un esdeveniment crucial per a l'evolució de la música àrab. L'anomenada música andalusina hi aparegué dividida en tres entitats diferents: música magrebinoandalusa, música algerianoandalusa, música tunisianoandalusa..
El 1962, Mohamed Ghali El Fassi, ministre de Cultura del Marroc, ho capgiraria tot. Feu una conferència sobre el tema Música marroquina anomenada música andalusa.. Hi denuncia obertament Occident per haver imposat erròniament el terme música andalusa, i proposa substituir-lo per un altre terme que reflectisca millor la realitat: música andalusomagribina.. El ministre assenyala que aquest art no és fix i que sempre s'ha renovat amb la contribució dels seus intèrprets. El nom andalusomarroquí s'adoptà al Marroc mentre que també s'emulava a Algèria, on, tot i que tímida, l'expressió música andalusoalgeriana s'utilitza ara.
L'Orient Mitjà també reivindica vincles amb el llegat de l'Àndalus. Els països del Màixriq veuen l'aparició de l'expressió andalusa a la segona meitat del , i l'apliquen a la mouachaha, una forma que és alhora poètica i musical..
Cadascuna de les variants musicals regionals estava dotada d'un vocabulari específic que li assegurava la identitat. Aquest vocabulari, però, no proporciona pas informació sobre un vincle hipotètic amb Al-Àndalus, tret del manuscrit d'Alger d'Ahmad Bin Ali Bin 'Isa (del segle XIX), Al-Safina wa-hiya ashar al-Arab wa-kalâm ahl al-Andalus (El vas, és a dir, els poemes dels àrabs i l'idioma dels habitants d'al-Àndalus)..
En els manuscrits dels segles XVIII i XIX, el terme nouba s'usa més sovint per a designar l'art araboandalusí. El vocabulari vigent, però, varia d'una zona a una altra.. Al Marroc, és el terme âla el que expressa aquest repertori. A Algèria, el terme san'a ('faena'), és particularment popular a Alger. A Constantina, com a Tunísia, la música clàssica tradicional s'anomena malouf ('fidel a la tradició').
Història La música araboandalusina és hereva de la tradició musical àrab transmesa al segle IX des de Bagdad (llavors capital dels abbàssides) fins a Còrdova i Granada gràcies en particular a Abou El Hassan Ali Ben Nafiq o Ziriab, un músic brillant que va crear les bases de l'època, component milers de cançons i instituint el cicle del nouba (nūbāt o nawbat), compost per formes poètiques com el muwashshah o el zàjal (una de les fonts de la literatura galaicoportuguesa i dels trobadors). Aquesta música també tindrà influència en la música occidental contemporània, com el flamenc, i especialment en les obres de Camille Saint-Saëns arran dels seus contactes amb músics algerians, com ara Mohamed Sfindja.Un patrimoine en danger, par Faouzi Adel, Insaniyat (Revue), Numéro 12.
La nouba es distingeix de la <i>waslah</i> i la cassida àrabs tant pels modes com per les formes. Abu Bakr Ibn Yahya Al Sayih, conegut com a Ibn Bâjja o (Avempace), també poeta i músic, feu evolucionar l'afinació de l'ud, perfeccionà la nouba i compongué un gran nombre de temes.
La música araboandalusina de la península Ibèrica s'estengué gràcies als importants intercanvis entre els centres culturals d'Al-Àndalus amb tres grans escoles que seran reivindicades pels centres culturals del Magrib:
Granada (a Tlemcen, Orà,Baron Rodolphe d'Erlanger, La musique arabe, Paris, Paul Geuthner, t.VI, 1959, rééd. 2001 . NédromaLa voyante du Hodna Par Rabia Abdessemed, pàg. 110. i Sidi Bel Abbés a Algèria – Rabat, Oujda,Christian Poché, La musique arabo-andalouse, coll. Musiques du monde, éd. Actes Sud, Arles, 2001, Origine grenadine du Gharnati d'Oujda p. 17 et 21 . Tetuan, Tànger i Xauen al Marroc) Còrdova (a Meknés al Marroc – Alger, Bugia, Mostaganem, Sersell, Miliana,, Medea, Blida i Kolea a Algèria) Sevilla (a Fes al Marroc – Constantina, Skikda, Annaba i Souk Ahras a Algèria – Trípoli, a Líbia – Kairuan i Testour a Tunísia) València (a Tunis a Tunísia)
Els centres magrebins de música andalusina van transferir la seua experiència a altres ciutats del Magrib. Cal destacar que alguns estils de música araboandalusina coexistien a la mateixa ciutat.
Hi ha dues escoles a Granada: del segle XIII al XV, rivalitzen amb els estils de Còrdova, Sevilla i València. Al segle XV, quan els musulmans se'n retiren, van heretar-ne els repertoris. Segons Al-Tifâshî, els pols musicals andalusins preferirien Còrdova, Saragossa i Múrcia.
El poblament magribí augmentà amb l'expulsió dels moriscos i jueus sefardites d'Al-Àndalus, que s'havia convertit al catolicisme el 1492 durant la conquesta cristiana, i n'arribaren milers al territori magribí.
La música araboandalusina, tot i que es basa en regles molt estrictes, és una música no escrita; es transmet de manera oral, de mestre a estudiant. Molt abans de la caiguda de Granada, molts músics musulmans s'havien retirat al nord d'Àfrica. La tradició musical araboandalusina hi ha crescut fins ara, sobretot a les ciutats que acolliren refugiats andalusins.
Hi ha una diferència entre la nouba "oriental", imbuïda d'elements turcs, perses i fins i tot romana d'Orient, i la nouba "occidental", que ha romàs intacta, tal com existia a l'edat mitjana.Segles de presència otomana en certes àrees del Magrib no han alterat pas certes escoles de l'anomenada música andalusina.Jules Rouanet 'La musique arabe', in Encyclopédie de la musique, Paris, Delagrave, 1922, et 'La musique andalouse dans le Maghreb'.
Només a partir del aparegué un corpus que recollia aquest repertori poètic amenaçat, escrit pel tetuanés Muhammed ibn al-Hassan al-Hayik. Al començament del segle XX se'n feu una recopilació sistemàtica en forma de transcripcions musicals, i se n'organitzaren congressos internacionals al Caire i Fes, i després en altres indrets.
Sistema de música La música araboandalusina es construeix al voltant d'un cicle de 24 noubats originals, dels quals només la meitat sobreviuen i es creu que no s'han alterat. S'inspiren en gran manera en els d'estil romà d'Orient, persa i àrab. Molts dels noms encara ressonen amb els seus orígens: Esfahan, Iraq, Hijaz, Màixriq, etc. Aquests 24 noubats (per a cada hora d'un dia) es tocaven en 24 modalitats, cadascuna corresponent a una hora de les 24 diàries (sistema semblant al raga indi). Cada nouba es compon d'una seqüència fixa que alterna moviments musicals instrumentals i poètics.
No n'hi ha un repertori únic i comú al Magrib; les noubes del mateix nom varien d'una escola a una altra, i dins una escola pot haver-hi desenes de versions de la mateixa nouba.
Escola algeriana miniatura|Extracte d'un Mseddar, primer moviment de la nouba algeriana, 1863 A Algèria, hi ha 12 nouba completes: al-dhîl, mjenba, al-hussayn, raml Al-mâya, ramal, ghrîb, zîdân, rasd, mazmûm, rasd Al-Dhîl, mâya; i 4 d'inacabades: ghribet Hassine – araq – djarka – mûal.
Es componen de cinc moviments bàsics: msaddar - btâyhî - darj - insirâf - khlâs, els preludis i interludis, però, n'augmenten el nombre a set o nou:
Mestekhber çanâa (Alger) o Mishalia (Tlemcen): preludi instrumental de ritme lliure, interpretat a l'uníson; Tûshiya: peça instrumental que serveix d'obertura; Msaddar: la peça vocal i instrumental més important, del sadr àrab: 'pit', per significar la importància d'aquesta peça vocal; Btâyhi: segona peça vocal i instrumental, construïda sobre el mateix ritme que el mçedder, de la bataha àrab: 'estendre', 'estendre's', la qual cosa donarà batha, que designa un vast llit de torrent; Darj: tercer moviment cantat i instrumental construït sobre un ritme binari, més accelerat que les dues peces anteriors, del verb daraja: 'caminar, avançar, pujar'; Tûshiya el Insirafate: peça instrumental que anuncia una part accelerada i animada, construïda sobre un ritme ternari, només queden dos tushiyyat al-insirâfât: un en mode ghrib, l'altre en mode hsin; Insirâf: quart moviment vocal i instrumental amb ritme ternari, de l'àrab insirâf: 'eixida, despullar-se, acceleració'; Khlas: peça cantada final interpretada a un ritme animat i ballable; Tûshiya el Kamal: peça instrumental construïda sobre un ritme binari o quaternari, de l'àrab kamâl: 'perfecció'.
El subsistema que consisteix en nqlabat coneix el ritme n'sraf manllevat dels nouba, a més a més d'altres ritmes específics, com ara el bashraf, sûfiân, berwâli, etc.
Les formes poètiques que encara existeixen són: Muwashshah - Zadjal - Msaddar - Shugl (poema cantat popular) - Barwal (usat a Constantina) i Melhoun.
Hi havia quinze nouba a Alger i Tlemcen, algunes, les de Jeharkah, Iraq i Maoual, han restat oblidades.
Escola líbia El noubat es compon de vuit parts: dos msaddar, dos mûrakaz, dos barwal, khafîf, khatm. Tenen el mateix ritme, el nom del qual varia segons la velocitat del moviment musical.
Escola marroquina Els 11 noubat són llargs: raml al-mâya, isbahân, al-mâya, rasd al-dhîl, al-istihlâl, rasd, gharîbat al-husayn, al-hijâz al-kabîr, al-hijâz al-mashriqî, 'irâq 'ajam, 'ushshâq.