"Layla" és una cançó escrita per Eric Clapton i Jim Gordon, originalment enregistrada amb la seva banda Derek and the Dominos, com la tretzena i penúltima cançó del seu únic àlbum d'estudi, Layla and Other Assorted Love Songs (1970). Els seus moviments contrastants van ser compostos per separat per Clapton i Gordon. La part de piano també ha estat controvertidament atribuïda a Rita Coolidge, la xicota de Gordon en aquell moment.
La cançó es va inspirar en una història d'amor que es va originar a la literatura àrab del segle VII i que més tard va formar la base de La història de Layla i Majnun del poeta persa del segle XII Nizami Gandjawi, una còpia de la qual Ian Dallas havia donat a Clapton. El llibre va commoure profundament Clapton, perquè era la història d'un jove que es va enamorar perdudament d'una noia jove i bonica, es va tornar boig i, per tant, no es va poder casar amb ella. La cançó es va inspirar encara més en l'amor secret de Clapton per Pattie Boyd, l'esposa del seu amic i company músic George Harrison. Després del divorci de Harrison i Boyd, Clapton i Boyd finalment es van casar.
Des del seu llançament, "Layla" ha rebut una gran aclamació de la crítica i del públic, i sovint és considerada una de les millors cançons de rock de tots els temps. Dues versions han aconseguit èxit a les llistes, la primera el 1972 i la segona 20 anys més tard com una actuació acústica Unplugged de Clapton. El 2004, "Layla" va ocupar el lloc número 27 a la llista de " Les 500 millors cançons de tots els temps " de Rolling Stone i la versió acústica va guanyar el premi Grammy de 1993 a la millor cançó de rock.
Rerefons El 1966, el guitarrista de The Beatles, George Harrison, es va casar amb Pattie Boyd, una model que havia conegut dos anys abans durant el rodatge d'A Hard Day's Night. A finals dels anys seixanta, Clapton i Harrison es van fer molt amics. Clapton va contribuir amb una guitarra sense acreditar (encara que reconeguda obertament) a la cançó de Harrison "While My Guitar Gently Weeps" del doble àlbum homònim dels Beatles (també conegut com l'Àlbum Blanc), i Harrison va coescriure i tocar la guitarra a "Badge" de Cream inclosa a l'àlbum Goodbye. No obstant això, entre els seus períodes a Cream i Blind Faith, Clapton es va enamorar de Boyd.
El títol de "Layla" es va inspirar en la història de Layla i Majnun, que a Clapton li havia explicat el seu amic Ian Dallas, que estava en procés de convertir-se a l'islam. El conte de Nizami, sobre una princesa de la lluna que va ser casada pel seu pare amb un home que no estimava, cosa que va provocar la bogeria de Majnun, va tocar profundament la fibra sensible de Clapton.
Boyd es va divorciar de Harrison el 1977 i es va casar amb Clapton el 1979 durant una parada de concert a Tucson, Arizona. Harrison no estava ressentit pel divorci i va assistir a la festa de casament de Clapton amb els seus antics companys de banda Ringo Starr i Paul McCartney. Durant la seva relació, Clapton va escriure una altra balada d'amor per a Boyd, "Wonderful Tonight" (1977). Clapton i Boyd es van divorciar el 1989.
Escriptura i gravació miniatura|Derek and the Dominos el febrer de 1971 Després de la dissolució de Cream, Clapton va provar sort amb diversos grups, com ara Blind Faith i el duet format pel matrimoni Delaney & Bonnie. A la primavera de 1970, li van dir que alguns membres de la banda de suport de Delaney & Bonnie, incloent-hi el baixista Carl Radle, el bateria Jim Gordon i el teclista Bobby Whitlock, deixaven el grup. Aprofitant l'oportunitat, Clapton va formar un nou grup amb Whitlock, Radle i Gordon. Anomenant-se Derek and the Dominos, la banda "es va fer forta", segons Clapton, mentre donaven suport a Harrison en el seu primer àlbum en solitari després dels Beatles, All Things Must Pass.
Durant l'enregistrament de l'àlbum Layla, Duane Allman es va unir a la nova banda de Clapton com a convidat. Clapton i Allman, que ja eren fans mutus, havien estat presentats per Tom Dowd en un concert dels Allman Brothers al Miami Beach Convention Center el 26 d'agost de 1970. Els dos es van entendre bé i aviat es van fer bons amics. Dowd va dir sobre la seva química a l'hora de tocar la guitarra: "Hi havia d'haver algun tipus de telepatia perquè mai havia vist una inspiració espontània a aquest ritme i nivell. Un d'ells tocava alguna cosa i l'altre reaccionava instantàniament. Cap dels dos va haver de dir en ningun moment: "Podries tornar a tocar això, si us plau?". Eren com dues mans en un guant. I es van entusiasmar molt tocant junts." Dowd ja era famós per una varietat de treballs i havia treballat amb Clapton en els seus dies amb Cream (Clapton el va anomenar una vegada "l'home de gravació ideal"); el seu treball a l'àlbum seria un altre èxit. Per a la realització de la seva pel·lícula biogràfica Tom Dowd & the Language of Music, va remesclar les cintes mestres originals de "Layla", dient: "Aquests són els meus principis, d'una forma o altra".
Clapton va escriure originalment "Layla" com una balada, amb lletres que descrivien el seu amor no correspost per Boyd, però la cançó es va convertir en un tema "rocker" quan, segons Clapton, Allman va compondre el riff característic de la cançó. Amb la banda reunida i Dowd produint, "Layla" es va gravar en la seva versió rock. L'enregistrament de la primera secció constava de setze pistes, de les quals sis eren pistes de guitarra: una part rítmica de Clapton, tres pistes d'harmonies tocades per Clapton (el riff principal de power chord en ambdós canals i dues harmonies contra aquest riff principal, una al canal esquerre i una al canal dret), una pista de solos d'Allman (solos amb trasts i notes bent durant els versos i un solo de slide durant l'outro),Guitar Player Magazine, July 1985, p. 71–72 i una pista amb Allman i Clapton tocant solos duplicats (el riff "de signatura" de 7 notes duplicat en dues octaves i el riff "de signatura" de 12 notes duplicat a l'uníson).Original Criteria studio Track Identification Chart Segons Clapton, Allman va tocar les primeres set notes del riff "de signatura" de 12 notes amb els trasts i les cinc últimes notes en slide amb afinació estàndard. Cada intèrpret utilitzava una entrada del mateix amplificador Fender Champ de dues entrades.ToneQuest Report, January–February 2010, Vol. 11, No. 3.
Poc després, Clapton va tornar a l'estudi, on va sentir Jim Gordon tocant una peça per a piano. Impressionat per la peça, Clapton va convèncer Gordon que permetés que s'utilitzés com a part de la cançó. Tot i que només Gordon ha estat acreditat amb aquesta part, segons Whitlock, "Jim va prendre aquesta melodia de piano de la seva exnòvia Rita Coolidge. Ho sé perquè en l'època del D&B vivia a l'antiga casa de John Garfield a Hollywood Hills i hi havia una casa d'hostes amb un piano vertical. La Rita i en Jim eren allà dalt a la casa d'hostes i em van convidar a unir-me a escriure aquesta cançó amb ells anomenada 'Time'... La seva germana Priscilla va acabar gravant-la amb Booker T. Jones ... Jim va prendre la melodia de la cançó de la Rita i no li va donar el mèrit d'haver-la escrit. El seu xicot la va robar." "Time" va acabar a l'àlbum Chronicles de 1973 de Booker T. i Priscilla Jones. La història de Whitlock va ser repetida per la mateixa Coolidge a la seva autobiografia del 2016. L'afirmació també es repeteix a l'autobiografia de Graham Nash del 2014, Wild Tales.
El segon moviment de "Layla" (la "Piano Exit") es va gravar aproximadament una setmana després del primer, amb Gordon tocant la seva part de piano, Clapton tocant la guitarra acústica i la slide guitar, i Allman tocant la guitarra elèctrica i la slide guitar.Original Criteria studio Track Identification Chart Després que Dowd unís els dos moviments, "Layla" estava completa.
Pattie Boyd va reflexionar més tard: "Crec que era increïblement cru en aquell moment... És un músic tan increïble que és capaç de plasmar les seves emocions en la música de tal manera que el públic les pot sentir instintivament. Et travessa a través teu."
Personal Musics Eric Clapton-veu principal, guitarra rítmica, guitarra principal, guitarra acústica Duane Allman– guitarra slide Bobby Whitlock– piano, orgue Hammond, veus harmonioses Jim Gordon– piano, bateria, percussió Carl Radle– baix
Producció Tom Dowd– productor Ron Albert, Howard Albert, Mack Emerman, Chuck Kirkpatrick, Karl Richardson– enginyer de gravació
Més enllà de l'àlbum original Layla and Other Assorted Love Songs va tenir unes vendes mediocres, ja que l'àlbum Derek and the Dominos mai va arribar a les llistes musicals del Regne Unit, possiblement en part perquè el nom de Clapton només apareixia a la contraportada. A més, la durada de la cançó es va considerar prohibitiva per a la difusió a la ràdio. Com a resultat, una versió escurçada de la cançó, que consistia en els primers 2:43 de la Part I, va ser publicada com a senzill el març de 1971 per Atco Records als Estats Units. La versió va arribar al número 51 de la llista de senzills Billboard Hot 100. Quan "Layla" es va reeditar a les recopilacions de 1972 The History of Eric Clapton i An Anthology de Duane Allman i, després, es va publicar la versió completa de 7:10 (inclosa la cançó "Piano Exit" que formava la Part II) com a senzill, va arribar al número set de les llistes del Regne Unit i al número deu als Estats Units. Amb bones xifres de vendes, la revista Billboard va poder classificar el senzill de Rock com la 60a cançó més venuda el 1972.
El 1982, "Layla" va ser reeditada com a senzill al Regne Unit i va arribar al número quatre. Aquesta vegada, el senzill sencer de set minuts va entrar a les llistes d'èxits, que contenia els dos terços finals, que només són instrumentals. L'opinió crítica des de llavors ha estat aclaparadorament positiva. Dave Marsh, a The Rolling Stone Illustrated History of Rock and Roll, va escriure que «hi ha pocs moments en el repertori de rock gravat on un cantant o escriptor hagi arribat tan profundament a ell mateix que l'efecte d'escoltar-los sigui similar a presenciar un assassinat o un suïcidi... per a mi, 'Layla' és el més gran d'ells». Marsh va classificar «Layla» al número 156 del seu llibre The Heart of Rock & Soul: The 1001 Greatest Singles Ever Made.
El maig de 1980, "Layla" va ser versionada per l'Orquestra Simfònica de Londres, però sense la lletra, i va ser gravada a l'EMI Studio One, Abbey Road, Londres. Una versió similar ha estat interpretada per la Royal Philharmonic Orchestra. El 20 de setembre de 1983, un espectacle benèfic anomenat ARMS Charity Concert for Multiple Sclerosis al Royal Albert Hall de Londres va incloure una jam session amb Eric Clapton, Jeff Beck i Jimmy Page interpretant "Layla". Clapton, Beck i Page van ser els successius guitarristes principals de The Yardbirds del 1963 al 1968.
El 2003, l'Allman Brothers Band va començar a tocar la cançó en concert. Warren Haynes va cantar la veu, Gregg Allman va tocar la part del piano i Derek Trucks va tocar les parts de guitarra de Duane Allman durant la coda. Les actuacions es van veure com un homenatge no només a Allman, sinó també al productor Tom Dowd, mort l'any anterior. Eric Clapton va gravar una tercera versió. «Layla» apareix com a setena pista a Play the Blues: Live from Jazz at Lincoln Center."Wynton Marsalis & Eric Clapton play the blues" [sic] (LIVE FROM JAZZ AT LINCOLN CENTER). (2011, Rhino Entertainment Company, a Warner Music Group Company). El personal d'aquesta versió inclou Wynton Marsalis (veu, trompeta), Eric Clapton (veu, guitarra), Victor Goines (clarinet), Marcus Printup (trompeta), Chris Crenshaw (trombó, veu), Don Vappie (banjo), Chris Stainton (teclats), Dan Nimmer (piano), Carlos Henriquez (baix) i Ali Jackson (bateria).
Versió Unplugged Enregistrament