miniatura|Tomba de Philippe Pot, governador de Borgonya en el regnat de Lluís XI de França miniatura|Tomba coreana en monticle del rei Sejong el Gran, 1450 miniatura|Tomba (Türbe) de Hürrem Sultan (1558), Mesquita de Solimà, Istanbul Lart funerari és qualsevol obra d'art que forme part o siga en un dipòsit de restes de morts. Un terme general per a aquest dipòsit és tomba, mentre que el dipòsit funerari, el formen objectes —diferents de les despulles humanes— que se n'han col·locat a dins.Hammond (1999, pàg. 58–59) defineix les restes humanes d'esquelets esquarterats embolcallats en bosses i desats en una fossa comuna del Preclàssic mesoamericà (junt amb una sèrie de restes primeres) a Cuello, Belice, com a "aixovars funeraris humans". Entre aquests objectes hi ha les pertinences dels difunts, objectes creats per a l'enterrament, o versions en miniatura d'objectes que es creien necessaris en l'altre món.
El coneixement de moltes cultures sense escriptura s'ha basat en gran manera en aquestes fonts. L'art funerari pot tenir moltes funcions culturals, com ara en els ritus de soterrament; servir com un objecte per a ser usat pel difunt en l'altre món i per a celebrar la vida i els èxits del mort, com a part de pràctiques de culte als ancestres centrades en el parentiu o com una exhibició dinàstica exposada al públic. També pot funcionar com un recordatori de la mortalitat humana, com una expressió de valors i rols culturals i ajudar que els esperits dels morts siguen propicis, mantenir-ne la benevolència i prevenir la intrusió no desitjada en els afers dels vius.
El dipòsit d'objectes amb una intenció estètica aparent es podria remuntar als neandertals fa 50.000 anysDepenent de la interpretació de llocs com Shanidar d'Iraq. Bogucki (1999, pàg. 64–66) en resumeix el debat. Gargett (1999, p. 29) hi pren una posició contrària, però accepta que molts o la majoria d'estudiosos no opinen igual. Vegeu també Pettitt (2002). i es troba en quasi totes les cultures posteriors: la cultura hindú n'és una excepció notable."L'eliminació [hindú] dels morts amb la cremació i una creença en la reencarnació tendeix a obviar un interés inherent en els marcadors permanents" (Groseclose (1995), p. 23). Moltes de les creacions artístiques més conegudes de cultures anteriors —des de les Piràmides d'Egipte i el tresor de Tutankamon fins als Guerrers de terracota que envolten la tomba de l'emperador Qin, el Mausoleu d'Halicarnà, el Sutton Hoo i el Taj Mahal— són tombes o objectes trobats a dins o al seu voltant. En la majoria de casos, es va produir art funerari especialitzat per a l'elit política i econòmica, tot i que els soterraments de persones normals podien incloure monuments i dipòsits funeraris senzills, usualment dels seus béns.
Un factor important en l'evolució de les tradicions de l'art funerari és la diferència entre el que estava destinat a ser visible per als visitants o per al públic després d'acabades les cerimònies funeràries, i el que no. El tresor de Tutankamon, posem per cas, tot i que era excepcionalment abundant, no pretenia pas ser vist per persones després d'haver estat dipositat, mentre que l'exterior de les piràmides era una demostració permanent i molt efectiva del poder dels seus creadors.Vegeu-ne, per exemple, el capítol "Tombs for the Living and the Dead". En: Insoll (1999), pàg. 176–187. Una divisió semblant es pot veure en les tombes de l'Extrem Orient. En altres cultures, quasi tot l'art relacionat amb l'enterrament, tret de limitats aixovars funeraris, pretenia fer-se visible al públic o, si més no, als admesos com a custodis. En aquestes cultures culminaren tradicions com ara la dels sarcòfags esculpits i les tombes monumentals dels grecs i romans i, més tard, del món cristià. El mausoleu, destinat a ser visitat, fou el tipus de tomba més freqüent en el món clàssic i, més tard, fou comú en la cultura islàmica.
Termes comuns Un túmul, monticle, kurgan o túmul allargat van recobrir importants sepultures en moltes cultures; el difunt es podia desar en un sarcòfag, normalment de pedra, o en un taüt de fusta. Un mausoleu és un edifici erigit sobretot com una tomba i pren el nom de Mausol, en l'honor del qual es va construir el Mausoleu d'Halicarnàs. Una estela és un terme designat per a les pedres erectes en la capçalera de les tombes, que solen tenir també una làpida sobre la fossa. Els vaixells funeraris es trobaren majoritàriament a la costa europea, mentre que els soterraments de carros de guerra es troben més àmpliament a Euràsia. Les catacumbes, de les quals els exemples més famosos són les de Roma i d'Alexandria, són cementeris subterranis connectats per galeries. Un gran grup d'enterraments amb restes mantingudes a la superfície es pot anomenar necròpoli; si no n'hi ha estructures visibles, es tracta d'un camp de tombes. Un cenotafi és una tomba commemorativa buida.Vegeu-ne Kleiner, Fred i Christin Mamiya (2004). Gardner's Art Through the Ages. Wadsworth Publishing; 12a edició. ISBN 0-15-505090-7; Fletcher, Banister; Cruickshank, Dan (1996) Sir Banister Fletcher's a History of Architecture, Architectural Press, 20a edició. ISBN 0-7506-2267-9.
Els gèneres d'art commemoratiu per als morts tenen moltes variants, com els moai de l'illa de Pasqua, suposadament un tipus de retrat ancestral esculpit, tot i que a penes individualitzat. Aquests són comuns en cultures tan diverses com l'Antiga Roma i la Xina: en totes dues, els morts es conservaven a les cases dels descendents, abans de ser soterrats.Vegeu Toynbee (1996), pàg. 47–48, sobre Roma Antiga. Mentre que Stuart i Rawski (2001), cap. I) està totalment dedicat als retrats ancestrals xinesos. Moltes cultures tenen figures psicopomps, com ara l'Hermes grec i el Caront etrusc, que ajudaven a dur els esperits dels difunts a l'altre món.
Història Prehistòria
miniatura|El dolmen de Poulnabrone a Irlanda alberga, almenys, 22 cossos del Neolític La majoria de restes arqueològiques més antigues de la humanitat són tombes; la major part dels megàlits, però, els primers casos dels quals daten d'uns quants segles de diferència entre si, mostren una gran diversitat en forma i finalitat.Si bé el propòsit de les estructures megalítiques no sempre és clar; dels més antics, Nevali Çori de Turquia conté enterraments, Göbekli Tepe no. Unes tombes en la península Ibèrica han estat datades amb termoluminescència del c. 4510 abans de la nostra era, i alguns enterraments en els Alineaments de Carnac de Bretanya també són del V mil·lenni ae. El valor commemoratiu d'aquests llocs d'enterrament és notable pel fet que, en algun moment, foren alçats i les construccions, gairebé des de les primeres, tractaren de ser monumentals.Mohen (1990), pàg. 70. Aquest efecte es va aconseguir sovint mitjançant el encapsulament d'un cadàver en un pou de base, envoltat per una rasa i drenatge elaborats. Sembla que la commemoració sobre el terreny estava relacionada amb el concepte de memòria col·lectiva i aquestes tombes primerenques serien concebudes com una forma de culte als ancestres, disponible sols per a les comunitats que havien arribat a l'etapa d'ús de la ramaderia, havien format funcions i relacions socials i activitats en sectors especialitzats.Mohen (1990), pàg. 87.
De les societats del Neolític i de l'edat del bronze, s'ha trobat una gran varietat de tombes, amb monticles de túmuls, megàlits i ceràmica com a elements freqüents. A Euràsia, un dolmen és el marc de pedra visible per a una cambra funerària originàriament coberta amb terra, per a formar un monticle que no se sol mantenir amb el temps. Les pedres es podien tallar amb patrons geomètrics (petròglifs). Es crearen grups de tombes, el context social de les quals és difícil de comprendre hui. Eren molt comuns els enterraments en urnes, en què els ossos es dipositaven en un recipient de ceràmica, en una tomba més elaborada o per si mateixos, i no es van restringir a la Cultura dels camps d'urnes. Els menhirs o "pedres erectes", sovint semblen marcar tombes o servir com a memorials; mentre que les pedres rúniques i les pedres pintades eren sovint cenotafis o memorials diferents de la tomba; aquesta disposició hi continuà fins al període cristià.Kipfer (2000), pàg. 348. Els cercles megalítics de Senegàmbia són una forma tardana de marcadors de tombes emprat a Àfrica.
Antic Egipte i Núbia
miniatura|Màscara de ceràmica egípcia d'un taüt L'art funerari egipci es relacionava amb la creença religiosa que la vida continuava després de la mort, encara més, expressava una creença que la "mort és una simple fase de la vida".Groenewegen-Frankfort (1987), pàg. 80. Els objectes i imatges estètiques relacionades amb aquesta creença pretenien com a objectiu parcial preservar els béns materials, la riquesa i l'estatus per al viatge d'aquesta vida a la propera, així com per a "commemorar la vida del difunt de la tomba […] i, a grans trets, presentar un ambient que fos favorable per al seu renaixement".Stone (2003), pàg. 37Kampen et al. (1996), pàg. 31. En aquest context, són famoses les mòmies egípcies, tancades en un o més taüts decorats, amb els vasos canopis com a recipients per a preservar-los els òrgans interns. Una categoria especial de textos funeraris de l'antic Egipte aclareixen la finalitat dels costums sepulcrals. La mena de tomba prèvia, la mastaba, tenia una sala d'enterrament subterrània segellada, tot i que també hi havia una sala per a ofrenes a la superfície, que podia ser visitada pels vius, un patró que es repetí en posteriors tipus de tombes. Una efígie del mort es podia aparedar en un serdab, connectat a la sala de les ofrenes per respiradors que permetien que l'olor de l'encens arribàs a l'efígie.Maspero (1887), pàg. 111—127; amb serdabs, pàg. 124-125. Les parets de les sales de la tomba i de les sales d'ofrenes importants estaven ornades amb baixos relleus de pedra o a vegades de fusta, o amb pintures amb escenes religioses, retrats del difunt i, en algunes èpoques, imatges vívides de la vida quotidiana que representaven la vida en l'altre món. La decoració de la sala solia centrar-se en una "falsa porta", i a través d'aquesta només podia passar l'ànima del mort per a rebre les ofrenes deixades pels vius.Robins (2000), pàg. 51–55, 66–71, 218–219; vegeu-ne l'índex per a altres períodes. Els estils de les tombes canviaren molt al llarg de la història de l'antic Egipte.
L'art representatiu, com ara el retrat dels morts, s'ha trobat extremament primerenc, i es mantingué fins al període romà en els retrats funeraris del Faium en encàustica, aplicats a les tombes; es debat molt encara, però, si va existir o no el retrat realista en l'antic Egipte.Spanel (1988), pàg. 23. La finalitat dels caps de grandària real trobats en sepultures de nobles de la Dinastia IV no està del tot determinada; poden haver estat un mitjà discret d'eludir un edicte emés pel faraó Quèops, amb què prohibia als nobles crear estàtues d'ells mateixos, o poden haver servit per a protegir l'esperit del mort del perill o eliminar màgicament qualsevol maldat en ell, o potser serviren de contenidors alternatius per a l'esperit si el cos resultava danyat per alguna raó.Atiya i El-Shahawy (2005), p. 73.
La reialesa i l'elit construïren obres arquitectòniques, com la Gran Piràmide de Quèops i les dues menors de l'Imperi Antic de la Necròpoli de Guiza i (molt més tard, al voltant del 1500 abans de la nostra era) les tombes de la Vall dels Reis. La Necròpolis tebana fou, més endavant, un indret important per al Temple del milió d'anys i les mastabes. Els reis de Cuix que conquistaren Egipte i governaren com a faraons durant la Dinastia XXV estaven molt influïts pels costums fúnebres egipcis. Així, utilitzaren la momificació, els vasos canopis i les estatuetes funeràries uixebti. També construïren les piràmides núbies, que tant en grandària com en disseny s'assemblen més a les més petites piràmides de la Dinastia XVII de Tebes que a les de l'Imperi Antic de prop de Memfis.Boardman et al. (1992), pàg. 688–689.