miniatura|Un didjeridú El didjeridú és un instrument musical de la família dels corns, tradicional dels aborígens australians. Consisteix en un tub recte sense broquet, de fusta, d'un metre de llargària, normalment d'eucaliptus, que els tèrmits han buidat i que pot ser aprofitat per bufar-hi dins. El didjeridú sol estar decorat amb els símbols tradicionals de la pintura aborigen australiana. Com a instrument tradicional que és, no havia tingut una afinació estàndard fins recentment; això no obstant, les afinacions més tradicionals s'aproximaven al do o al re, encara que hi havia didjeridús afinats entre el la i el fa. El didjeridú s'utilitza com a instrument solista, però en realitat no pot fer melodies, ja que és un tub foradat i sols té una única obertura d'eixida del so. Per tant, és més valorat pel so envolvent que produeix.
Origen No hi ha fonts fiables de l'antiguitat exacta del didjeridú. Els estudis arqueològics suggereixen que les persones de la regió al nord del Parc Nacional de Kakadu d'Austràlia han estat utilitzant el didjeridú almenys fa 1.000 anys, basat en la datació de les pintures de l'art rupestre. Una pintura rupestre a Ginga Wardelirrhmeng, a la vora nord de l'altiplà de la Terra d'Arnhem, del període d'aigua dolça (que havia començat fa 1500 anys) mostra un intèrpret de didjeridú i dos cantadors que formen part d'una cerimònia d'Ubarr.George Chaloupka, Journey in Time, p. 189. Es creu, doncs, que va ser desenvolupat per pobles aborígens del nord d'Austràlia, possiblement a la Terra d'Arnhem.
A Narrative of a Voyge Round the World de T.B. Wilson (1835) s'inclou un dibuix d'un home aborigen de la badia de Raffles, a la península de Cobourg, uns 350 quilòmetres a l'est de Darwin, tocant l'instrument. Altres van observar aquest instrument a la mateixa zona, fabricat amb bambú i de 0,91 metres de llarg. El 1893, el paleontòleg anglès Robert Etheridge Junior va observar l'ús de "tres trompetes molt curioses" fetes de bambú al nord d'Austràlia. Hi havia llavors dues espècies natives de bambú que creixen al llarg del riu Adelaida, Territori del Nord.
Segons Un.P. Elkin, el 1938 l'instrument era "només conegut a Kimberley i al terç del nord del Territori Del nord.
Etimologia El nom anglès "didgeridoo" no és d'origen aborigen australià i es considera una paraula onomatopèica. Les primeres aparicions de la paraula a la premsa inclouen una edició de 1908 del Hamilton Spectator, una edició de 1914 del The Northern Territory Times and Gazette i el número de 1919 del Smith's Weekly en el que se l'anomenava "didjerry", que produïa el so (fònic) "didjerry, didjerry, didjerry i així successivament fins l'infinit".
L'explicació rival, que el didjeridú és un canvi lingüístic de la frase del gaèlic irlandès dúdaire dubh o dúidire dúth, és polèmica. Dúdaire/dúidire és un substantiu que, depenent del context, pot significar "trompetista", "hummer", "crooner" o "puffer" mentre que dubh significa "negre" y dúth significa "nadiu".
Altres noms Existeixen nombrosos noms de l'instrument entre els pobles aborígens de l'Austràlia septentrional, cap dels quals s'assembla gaire a la paraula "didgeridoo" (vegeu més endavant). Alguns entusiastes, estudiosos i aborígens del didjeridú aposten per l'ús dels noms dels idiomes locals de l'instrument.
Yiḏaki (transcrit yidaki en anglès, de vegades amb l'ortografia yirdaki) és un dels noms més usats, tot i que, en rigor, es refereix a un tipus específic de l'instrument fet i utilitzat pels pobles yolngu del nord-est de la Terra d'Arnhem. Alguns Yolngu van començar a emprar la paraula mandapul després de 2011, com a mostra de respecte a la mort d'un home Manggalili que tenia un nom que sonava de manera similar al yidaki.
A la part occidental de la Terra d'Arnhem és conegut com a mago, nom que va popularitzar el virtuós intèrpret David Blanasi, un home de Bininj, el llenguatge del qual era Kunwinjku i que va aportar al didjeridú la importància a nivell mundial. Tanmateix, el mago és lleugerament diferent del yiḏaki: sol ser més curt i sona una mica diferent: un so lleugerament més ple i més ric, però sense la nota "per sobre".
Hi ha almenys 45 noms per al didjeridú, alguns dels quals suggereixen que originalment era fet de bambú, com bambu, bombo, kambu i pampu, que encara són utilitzats en la llengua vehicular per alguns aborígens. A continuació es mostren alguns dels noms regionals més comuns. PersonesRegióNom localAnindilyakwaGroote EylandtngarrriralkpwinaArrernteAlice SpringsilpirraDjinang (Yolngu)Terra d'ArnhemyiḏakiGagudjuTerra d'Arnhem / KakadugarnbakGupapuyguTerra d'ArnhemyirakaIwaidjaPenínsula de CobourgartawirrJawoynKatherine / Nitmiluk / KakadugunbarrkKunwinjkuTerra d'Arnhem / KakadumakoMayaliRius de caimanmartbaNgarlumaRoebourne, W.Un.kurmurNyul NyulKimberleyngaribiPintupiAustràlia centralpaampuWarrayAdelaide RiverbambuYolnguTerra d'Arnhemmandapul (yiḏaki)
Descripció i construcció Un didjeridú sol ser cilíndric o cònic i pot mesurar des de l'1 als 3 metres de llarg. La majoria té al voltant d'1,2 metres de llarg. Generalment, com més llarg sigui l'instrument, més greu serà la seva tonalitat.Fletcher, N.H. (1996) The didjeridu (didgeridoo). Acoustics Australia 24, 11-15.
El didjeridú està classificat com un instrument de vent i és similar per la forma a una trompeta recta, però fet de fusta. També ha estat anomenat dronepipe.
Tradicional miniatura|Una embocadura de cera que suavitza la fusta per tocar més còmodament Els didjeridús tradicionals se solen fer de fusta dura, especialment amb les diverses espècies d'eucaliptus que són endèmiques del nord i centre d'Austràlia.Taylor R., Cloake J, and Forner J. (2002) Harvesting rates of a Yolgnu harvester and comparison of selection of didjeridu by the Yolngu and Jawoyn, Harvesting of didjeridu by Aboriginal people and their participation in the industry in the Northern Territory (ed. R. Taylor) p. 25–31. Report to AFFA Australia. Northern Territory Parks and Wildlife Service, Department of Infrastructure, Planning and Environment, Palmerston, NT. Generalment es recol·lecta el tronc principal de l'arbre, encara que es pot utilitzar una branca més grossa. Els fabricants tradicionals de didjeridú busquen arbres vius buits adequadament en zones amb òbvia activitat de tèrmits. Els tèrmits ataquen a aquests eucaliptus vius, eliminant només el duramen mort de l'arbre, ja que l'albura visqui conté una substància química que repel·leix els insectes.McMahon, Charlie. (2004) The Ecology of Termites and Didjeridus, The Didgeridoo: From Ancient Times to the Modern Age (ed. David Lindner) Schönau: Traumzeit-Verlag S'utilitzen diverses tècniques per trobar arbres amb un buit adequat, incloent el coneixement dels patrons d'activitat del paisatge i del tèrmit, i una espècie de prova de punyet o punxa, en què es pela l'escorça de l'arbre i amb una ungla o l'extrem contundent d'una eina, com una destral, es colpeja la fusta per determinar si el buit produeix la ressonància adequada. Un cop trobat un arbre buit idoni, es talla i es neteja, es pela l'escorça, es tallen els extrems i es forma la part exterior; això acaba sent un instrument acabat. Es pot aplicar una vora de cera d'abella a l'embocadura.
Modern Els didjeridús moderns es poden fer a partir de fustes dures autòctones o no autòctones (normalment es divideixen, buiden i s'acoblen), vidre, fibra de vidre, metall, agave, argila, cànem (en forma de bioplàstic anomenat zelfo), canonades de PVC i fibra de carboni. Aquests solen tenir un diàmetre interior superior al voltant d'1,25" un extrem de campana d'entre dos i vuit polzades i tenen una llargada que correspon al to desitjat. A l'extrem se li pot donar forma per crear un broquet còmode o s'hi pot afegir qualsevol material de cautzú, tap de cautxú o cera d'abella.
Els dissenys moderns dels didjeridús es diferencien dels models australians tradicionals i tenen innovacions reconegudes pels musicòlegs.Wade-Matthews, M., Thompson, W., The Encyclopedia of Music, 2011, pp184–185. La innovació en el disseny del didjeridú va començar a finals del , utilitzant materials no tradicionals i formes no tradicionals. La pràctica ha despertat, però, un bon debat (estètic, ètic i legal) entre els practicants indígenes i els no indígenes, des d'un ventall d'apropiacions dels aficionats fins a l'experiència més respectuosa i sofisticada.Brian Fitzgerald and Susan Hedge, "Traditional Cultural Expression and the Internet World," in Christoph Antons, ed., Traditional Knowledge, Traditional Cultural Expressions, and Intellectual Property Law in the Asia-Pacific Region (Aalphen an den Rijn, Netherlands: 2009), 264-65. Hannah Edgar and Elias Gross, "Earth Sounds: The Didgeridoo Stirs Controversy at the Bang on a Can Summer Festival" (8/8/2019). Available at https://www.newsounds.org/story/earth-sounds-didgeridoo-stirs-controversy-bang-can-summer-festival/
Decoració Els didjeridús poden ser pintats pel seu fabricant o per un artista dedicat, utilitzant pintures tradicionals o modernes, mentre que d'altres conserven el gra de fusta natural amb una decoració mínima o nul·la.
Tècnica miniatura|Un home aborigen que toca el didgeridú El didjeridú es toca amb els llavis al broquet en vibració contínua per produir la característica remor sonora mentre s'utilitza una tècnica especial de respiració circular. Això requereix respirar pel nas alhora que amb la llengua i les galtes s'expulsa l'aire emmagatzemat a la boca. Mitjançant aquesta tècnica, un intèrpret especialitzat pot reomplir l'aire als pulmons i, amb la pràctica, pot mantenir una nota durant el temps que desitgi. Existeixen enregistraments de músics actuals que poden arribar a tocar durant 40 minuts seguits gràcies a la respiració circular. Mark Atkins a Didgeridoo Concerto (1994) toca continuadament més de 50 minuts.
El didjeridú funciona "... com un calidoscopi aural de timbres"A Baines, The Oxford Companion to Musical Instruments OUP 1992 i "les tècniques virtuoses extremadament difícils desenvolupades per intèrprets experts no es troben en cap altre lloc".
Física i operació miniatura|Músic tocant un didgeridú en un carrer d'Espanya Un didjeridú rossegat per tèrmits té una forma irregular que, en general, augmenta de diàmetre cap a l'extrem inferior. Aquesta forma significa que les seves ressonàncies es produeixen en freqüències que no estan espaiades harmònicament. Això contrasta amb l'espaiat harmònic de les ressonàncies en un tub de plàstic cilíndric, les freqüències de ressonància de les quals coincideixen en la relació 1:3:5 etc. La segona ressonància d'un didjeridú (la nota sonava per sobrebuf) sol estar al voltant d'una 11a superior a la freqüència fonamental (una relació de freqüència una mica inferior a 3:1).
La vibració produïda pels llavis del músic provoca harmònics, és a dir, té components de freqüència que coincideixen exactament amb la proporció 1: 2:3 etc. Tanmateix, l'espaiat no harmònic de les ressonàncies de l'instrument fa que els harmònics de la nota fonamental no estiguin suportats sistemàticament per ressonàncies de l'instrument, com sol passar en els instruments de vent occidental (per exemple, a la gamma baixa del clarinet, la 1a, el 3r i el 5è harmònic de la llengüeta està ajudada per ressonàncies de l'obertura del clarinet).
Ressonàncies prou fortes del tracte vocal poden influir fortament en el timbre de l'instrument. En algunes freqüències, els valors depenen de la posició de la llengua del músic, les ressonàncies del tracte vocal inhibeixen el flux d'aire cap a l'instrument. Les bandes de freqüències que no queden inhibides produeixen formants singulars al so de sortida. Aquests formants, i sobretot la variació durant les fases d'inhalació i exhalació de la respiració circular, donen a l'instrument un so fàcilment recognoscible.