La batalla de la Vuelta de Obligado es va produir el 20 de novembre de 1845, en aigües del riu Paraná, sobre el seu marge dret i al nord de la província de Buenos Aires (Argentina), en una corba on la llera s'amplia i gira, conegut com Vuelta de Obligado, en el que avui és la localitat d'Obligado.
Va enfrontar a la Província de Buenos Aires, liderada pel brigadier Juan Manuel de Rosas (qui va nomenar comandant de les forces portenyes al general Lucio Norberto Mansilla) i a l'esquadra anglo-francesa, la intervenció de la qual es va realitzar sota el pretext d'aconseguir la pacificació davant els problemes existents entre Buenos Aires i Montevideo. Els europeus pretenien establir relacions comercials directes entre Gran Bretanya i França amb les províncies de Santa Fe, Entre Ríos i Corrientes, sense passar per Buenos Aires ni reconèixer l'autoritat de Rosas com a encarregat de les relacions exteriors de la Confederació.
Context previ
El 1845, el general Juan Manuel de Rosas governava per segona vegada la província de Buenos Aires, mentre que a l'Uruguai es trobava enmig d'una guerra civil entre els cabdills Manuel Oribe i Fructuoso Rivera. Oribe va acudir a Rosas, buscant suport per recuperar el govern que havia perdut davant Rivera qui era ajudat pel Brasil; a allò demandat pel nacional Oribe, Rosas va accedir amb aportació de tropes i armament. Amb aquesta ajuda, Oribe va envair l'Uruguai i va assetjar la ciutat de Montevideo.
La intervenció de forces estrangeres va exaltar els ànims, i va motivar que el Regne Unit i França intervinguessin en el conflicte, recolzant a l'autodenominat «Govern de la Defensa» protegit pel Brasil, el Regne Unit i França, autoconvocant-se com a mediadors en el conflicte. Rosas va ser intimat a retirar les seves tropes, però va rebutjar la intimació. Immediatament, l'esquadra portenya que bloquejava Montevideo va ser capturat per la flota combinada.
Amb el desenvolupament de la navegació a vapor (desenvolupament efectuat principalment al Regne Unit, França i Estats Units d'Amèrica) ocorregut a la tercera dècada del , grans navilis mercants i militars podien remuntar en temps relativament breus els rius en contra del corrent, i amb una bona relació de càrrega útil.
miniatura|El governador Juan Manuel de Rosas Aquest avenç tecnològic va esperonar els governs britànic i francès que, des de llavors, sent les superpotències d'aquella època, pretenien aconseguir garanties que permetessin el comerç i el lliure trànsit de les seves naus per l'estuari del Riu de la Plata i tots els rius interiors pertanyents a la conca del mateix.
L'any 1811, poc després de la Revolució de maig de 1810 (en què Argentina va començar el seu procés d'independència d'Espanya), Hipólito Vieytes va recórrer la costa del riu Paraná buscant un lloc ideal on poder muntar una defensa contra un hipotètic atac de naus espanyoles. Per a aquest propòsit va considerar el racó de la Vuelta de Obligado com el lloc ideal, per les seves alts cingles i la corba pronunciada que obligava les naus a apropar-se per passar-hi. Rosas estava al corrent de les seves anotacions, i és per això que va decidir preparar les defenses en aquest lloc.
En la nota sobre aquest combat, en explicar l'interès que movia Rosas, opina l'historiador Felipe Pigna:
Preparatius El 13 d'agost de 1845 se li van donar instruccions a Lucio Norberto Mansilla (pare del destacat escriptor argentí Lucio V. Mansilla) per construir bateries d'artilleria costaneres. Mansilla va sol·licitar al jutge de pau sampedrí Benito Urraco que l'informés sobre l'armament existent i la població d'entre 15 i 70 anys d'edat, i que posés en estat d'assemblea la milícia activa.
El dia 22 d'agost demanava l'enviament de 30 tirants de fusta per a la construcció de les bateries, i el 12 de novembre va enviar San Pedro al sergent major Julián Bendim, al comandament de «cent setanta i tants» soldats de cavalleria i infanteria, per protegir la ciutat d'un possible desembarcament anglo-francès.
Els fets previs a la batalla Les forces anglo-franceses i argentines En el marc de la Guerra Gran, una flota anglo-francesa (integrada per 22 vaixells de guerra i 92 vaixells mercants) va ser interceptada per tropes argentines, al comandament del general Lucio Norberto Mansilla. Els europeus disposaven de 418 canons i 880 soldats, contra sis vaixells mercants i 60 canons d'escàs calibre que els va oposar Rosas.
Onze vaixells de combat de l'esquadra anglo-francesa navegaven pel riu Paraná des dels primers dies de novembre; aquests navilis posseïen la tecnologia més avançada en maquinària militar de l'època, impulsats tant a vela com amb motors de vapor. Una part estaven parcialment blindats, i tots dotats de grans peces d'artilleria forjades en ferro, i de ràpida recàrrega com els canons de 24 lliures i de canons de 36 lliures, granades d'acció retardada, shrapnels (els primers obusos de fragmentació antipersona) i coets de Congreve.
La principal fortificació argentina es trobava a Vuelta de Obligado, on el riu té 700 m d'amplada, i un racó pronunciat dificultava la navegació a vela.
El general Mansilla va fer estendre tres gruixudes cadenes de costa a costa, sobre 24 barques. L'operació va anar a càrrec principalment d'un italià immigrat a l'Argentina, de cognom Aliverti.
A la ribera dreta del riu va muntar quatre bateries d'artilleria amb 30 canons, molts d'ells de bronze, amb calibres de 8, 10 i 12, sent el més gran de 20, els que eren servits per una dotació de 160 artillers. La primera, anomenada Restaurador Rosas, estava al comandament d'Álvaro José d'Alzogaray;El seu comportament en l'acció contra les potències agressores van moure el comandant Lucio Norberto Mansilla a qualificar-lo a la seva part de «digne de renom d'intrèpid i serè guerrer». la segona, General Brown, al comandament del tinent de marina Eduardo Brown, fill de l'almirall Guillermo Brown; la tercera era la General Mansilla, comandada pel tinent d'artilleria Felipe Palacios; i la quarta, de reserva i aigües amunt de les cadenes, es va denominar Manuelita i va estar al comandament del tinent coronel Juan Bautista Thorne.Va participar de la lluita des de les bateries el tinent coronel Laureano d'Anzoategui, de qui es va dir que es va comportar serenament com en una maniobra, economitzant l'escassa munició i efectuant els trets més encertats sobre els vaixells enemics.
A més, a les trinxeres hi havia 2000 homes, la major part gautxos assignats a la cavalleria, al comandament del coronel Ramón Rodríguez, cap del Regiment de Patricis. També hi van participar tropes del 2n batalló de Patricis. Al riu estava estacionat un bergantí, el Republicano, que (al comandament de Tomás Craig, irlandès nacionalitzat argentí) tenia com a missió cuidar les cadenes que creuaven el riu. Aquest vaixell va ser volat per la seva tripulació durant el combat, quan la seva captura per l'enemic era imminent. El Republicano estava acompanyat per les canoneres Restaurador i Llagos, que van aconseguir escapar indemnes cap al Pas de El Tonelero després de la batalla.Academia Nacional de la Historia: Investigaciones y ensayos, n 43, p. 119, any 1993
A les files argentines havien voluntàriament alguns soldats nascuts a les illes Britàniques; al·legaven no estar cometent cap traïció, ja que el Regne Unit de Gran Bretanya i Irlanda no havia declarat formalment la guerra a la Confederació Argentina.
La batalla Aprofitant el relleu de la costa del riu Paraná en aquest lloc, Mansilla va disposar gran part de la seva tropa a la platja baixa ubicada abans dels cingles que en aquest punt tenen gairebé 20 metres d'alçada; considerant encertadament que els invasors anglo-francesos atacarien amb la seva artilleria primerament a les bateries argentines ubicades dalt d'aquests cingles, d'aquesta manera les tropes argentines ubicades a la part baixa podien fustigar l'aproximació a les costes dels navilis i fer front amb més eficàcia als desembarcaments dels invasors.
El combat es va iniciar a l'alba del dia 20 de novembre, primerament amb una escaramussa uns pocs quilòmetres aigües avall del riu Paraná quan tres barques argentins que patrullaven al riu van ser atacats per l'artilleria de la flota anglo-francesa; a les 08:00h del matí el vapor anglès al comandament de Charles Hotham va començar a canonejar les posicions argentines sense gaire efecte però a les 10:30h, la flota invasora reunida, amb el seu diluvi de projectils va començar a tenir eficàcia, amb un intens canoneig i fortes descàrregues de coets de Congreve. Aquestes van respondre immediatament, però estaven en inferioritat de condicions, ja que comptaven amb canons de molt menor abast, molt menor precisió i notable lentitud de recàrrega, en comparació de les peces que posseïen els invasors.
Les tropes defensores els van rebre amb un «Visca la Pàtria!» i els sons de l'Himne Nacional Argentí. En trobar-se la nau capitana francesa de front a les bateries defensores, aquestes obren foc matant a l'acte a 28 homes d'aquest vaixell i danyant seriosament el seu aparell (es van comptabilitzar 11 trets només al pal major), independentment del gran ímpetu de les forces defensores, l'intercanvi de trets va causar des d'un primer moment múltiples baixes al bàndol argentí
Sense perjudici de la desigualtat de forces, les bateries argentines aconsegueixen deixar fora de combat els bergantins Dolphin i Pandour, obligant a retrocedir al Comus, silenciant el poderós «canó de a 80» del Fulton i tallant l'àncora de la nau capitana (la qual va deixar de lluitar i es va allunyar a la deriva, aigües avall). Era tal el furor amb què les dues forces es batien, que en un moment donat Mansilla (sense perdre la seva acostumada serenitat) li va preguntar al seu amic italià: «Che, Alberti, què és això que tiren a l'aigua, d'aquell vaixell?», a la qual cosa l'italià (després de mirar a través de la seva ullera de llarga vista) va contestar: «Son corpos [cossos], usía!»
Després de més de dues hores de combat, les forces defensores havien esgotat gran part de les seves municions, per la qual cosa la seva capacitat de resposta va disminuir considerablement. Davant el canvi de les circumstàncies, el comandant Sullivan va ordenar el desembarcament de dos batallons que van avançar contra la bateria sud. El general Mansilla va ordenar la càrrega a baioneta. Mentre encapçalava la càrrega, va ser ferit de gravetat al pit per una andanada de metralla. El coronel Juan Bautista Thorne el reemplaça al comandament de l'artilleria, mentre que Rodríguez va assumir el comandament autònom de les seves forces de cavalleria. Thorne va perdre gairebé completament l'audició per una explosió de granada molt propera.
Amb la considerable disminució en els trets de l'equadra defensora, els atacants es dirigeixen cap a les cadenes, encapçalats pel vaixell Firebrand i, a cops de martell sobre una enclusa, aconsegueixen tallar-les. Després de diverses hores de combat, forces d'infanteria (principalment franceses) van desembarcar a la costa, atacant la bateria argentina, que va perdre 21 canons en poder de l'enemic. En no poder transportar-los, els invasors els van inutilitzar. Però quan van pretendre sostenir la seva posició, les forces desembarcades van ser atacades per la cavalleria del coronel Ramón Rodríguez, que les va obligar a reembarcar-se en forma temporal, cedint davant d'un segon atac (aquesta vegada de mariners francesos i infants de marina britànics) que va ser més eficaç.