miniatura|La prova de Turing El test de Turing va ser proposat el 1950 pel matemàtic Alan Turing per discernir si una màquina mostra o no un comportament intel·ligent en un article, a partir de la qüestió, poden pensar les màquines?.
Encara que l'article original el presenta una mica diferent, avui en dia el test de Turing bàsicament es realitza seguint el procediment explicat a continuació. Una persona, l'avaluadora, fa preguntes a dos subjectes: una computadora dissenyada per generar respostes anàlogues a les dels humans i una altra persona. L'avaluadora no pot accedir directament als subjectes, sinó a través d'una interfície intermèdia. Si després d'analitzar la conversa, l'avaluadora no pot distingir la persona de la màquina o considera que la màquina és una persona, la màquina superaria el test de Turing i es consideraria intel·ligent.
Des del punt de vista filosòfic, John Searle va plantejar una de les principals crítiques al test de Turing, coneguda com el test de l'habitació xinesa. En aquest, proposa un escenari en el qual ell mateix està tancat en una habitació amb una escletxa per la qual entren missatges escrits en forma símbols que Searle no comprèn. Sense ell saber-ho, es tracta de preguntes en xinès, a les quals ell haurà de respondre a través d'una segona escletxa. Per fer-ho, compta amb l'ajuda d'un manual que li indica quins símbols ha de fer servir per contestar. Aquest llibre de regles és un programa xinès de processament de llenguatge natural. A l'altre costat, rep les seves respostes un xinès que està segur d'estar conversant amb algú que sap la llengua xinesa. La pregunta que fa Searle és si, en aquest cas, podem afirmar que ell (que és qui està dins) sap xinès. Searle concloïa que el càlcul formal sol (el que estava fent ell a l'habitació) no pot generar intencionalitat, o el que és el mateix: el fet que un programa faci servir símbols de manera adient no implica que sigui capaç de comprendre de manera genuïna (com ho fa una persona humana). La principal objecció a la prova de Turing, doncs, és que està limitada perquè es refereix només al comportament del que és observable.
Una crítica pràctica sobre el test de Turing és que, actualment, tot i que sovint es cita, és un test que no s'utilitza en el camp de la intel·ligència artificial. D'una banda, aquesta àrea de recerca encara està lluny de generar sistemes que puguen actuar com a persones en el sentit general. A més, la implementació del test és complexa.
Existeixen concursos basats en el test de Turing, com el premi Loebner. Més aviat són un espectacle, poc acceptat pels científics. Hi ha altres tests per a diferenciar persones de robots a la web, anomenats captchas, que es basen en les limitacions actuals de la intel·ligència artificial.
Objeccions L'habitació xinesa Article principal: Habitació xinesa
Es tracta d'una prova semblant, proposada per John Searle i popularitzada per Roger Penrose: la "sala xinesa", per argumentar que la màquina no ha superat la prova de Turing.Roger Penrose. La nova ment del emperador . Barcelona: Grijalbo Mondadori. 1991. Pàgina 42 En essència, és igual en la forma, però es realitza amb persones tancades en una habitació i requereix que aquestes no coneguin l'idioma en què es realitza la conversa. Per a això s'utilitza un diccionari que permet confeccionar una resposta a una pregunta donada, sense entendre els símbols. Com a conseqüència, s'argumenta que per molt que una persona sigui capaç d'enviar una cadena de símbols en xinès relacionada amb una altra cadena rebuda, no significa que sàpiga xinès, sinó que sap aplicar un conjunt de regles que li indiquen el que ha d'enviar. En el procés falta la semàntica. Per això, és molt qüestionada com intel·ligència artificial, ja que equiparà una màquina pensant amb una que sembla que pensa. Ray Kurzweil prediu que l'ordinador passarà la prova de Turing cap al 2029, basat en el concepte de singularitat tecnològica.Raymond Kurzweil. L'era de les màquines espirituals . 1999.
El pensament subarticulat i la superarticulació Una bona quantitat dels processos mentals humans, malgrat ser duts a terme pel cervell de cada individu, no són susceptibles a introspecció i, per tant, tampoc poden ser directament verbalitzats. Aquest tipus de pensament fou denominat subarticulat pel teòric Donald Michie. La incapacitat del test de Turing a l'hora d'incloure activitats mentals que tenen lloc en tota ment humana tot i no tendir a ser expressats verbalment és la causa de part de les crítiques que rep.
D'altra banda, el fenomen que Michie anomena superarticulació es refereix a la habilitat que probablement posseiria una consciència artificial de justificar les seves decisions mitjançant la inducció a un nivell usualment inaccessible per als humans.
La combinació d'ambdós fenòmens explicats és considerada per a Michie com a mostra d'un error en el test ideat per Turing, ja que la màquina o bé seria fàcilment identificada a causa de la seva capacitat de verbalitzar processos inconscients, o bé hauria de fingir que pateix la subarticulació típicament humana. Certs crítics del joc de la imitació veuen de forma negativa la possibilitat que les màquines haguessin de recórrer a la segona opció per a superar la prova, i afirmen que “hom hauria de jutjar un test com a defectuós si forcés els candidats a demostrar la seva intel·ligència amagant-la!”
Aquests arguments, però, resulten fàcils de refutar si un recorda que l'objectiu de la màquina en el test no és demostrar les seves capacitats intel·lectuals, sinó fer-se passar per un humà. Alan Turing, de fet, ja considerà aquest tipus de situació en l'article en què proposà originàriament el joc de la imitació: "S'afirma que l'interrogador podria distingir la màquina de l'home simplement presentant-los un nombre de problemes d'aritmètica. […] La resposta a això és simple. La màquina no intentaria donar les respostes correctes als problemes aritmètics. Introduiria errors deliberadament d'una manera calculada per a confondre l'interrogador."
Aplicacions Una de les aplicacions de la prova de Turing és el control de spam. Atès el gran volum de correus electrònics enviats, en general l'spam és enviat automàticament per una màquina. Així la prova de Turing es pot utilitzar per distingir si el correu electrònic era enviat per una persona o per una màquina (per exemple, per la prova Captcha).
Versions de la prova de Turing Saul Traigner argumenta que hi ha almenys 3 versions primàries de la prova de Turing, proposades en "Computing Machinery and Intelligence", i una altra que descriu com "la interpretació estàndard".
Hi ha controvèrsia sobre si Turing va descriure aquesta "interpretació estàndard" o si es basa en la mala interpretació del text. Però aquestes tres versions no es classifiquen com equivalentsTraiger, Saul (2000), «Making the Right Identification in the Turing Test», Minds and Machines 10 (4): 561, doi:10.1023/A:1011254505902 (reprinted in The Turing Test: The Elusive Standard of Artificial Intelligence edited by James H. Moor, Kluwer Academic 2003) i els seus punts forts i febles són diferents.
Huma Shah senyala que el mateix Turing estava consternat amb la possibilitat que una màquina pogués pensar, i estava proporcionant un mètode simple per distingir-ho, a través de sessions de pregunta-resposta entre una persona i una màquina.Shah, Huma (2011), Turing's Misunderstood Imitation Game and IBM's Watson Success Shah argumenta que existeix un joc d'imitació que Turing potser va posar en pràctica de dues maneres diferents: a) una prova d'un a un entre l'interrogador i la màquina, o b) una comparació simultània entre una persona i una màquina, interrogats paral·lelament per un mateix interrogador., ja que la prova de Turing avalua la indistingibilitat en la seva capacitat de funcionament, la versió verbal naturalment generalitza tota la capacitat humana, verbal i no verbal (robòtica).Oppy, Graham & Dowe, David (2011) The Turing Test. Stanford Encyclopedia of Philosophy.
Joc de la imitació El joc original descrit per Turing proposava un joc de festa que involucrava tres jugadors. El jugador A és un home, el jugador B és una dona i el jugador C (qui té el rol d'interrogador) és de qualsevol sexe. Al joc, el jugador C no té contacte visual amb cap dels altres jugadors i es pot comunicar amb ells mitjançant notes escrites. A l'hora de fer preguntes als jugadors, el jugador C intenta determinar quin dels dos és l'home i quin la dona. El jugador A intentarà enganyar a l'interrogador fent-li escollir erròniament mentre que el jugador B ajudarà a l'interrogador a escollir al jugador correcte.Saygin, A. P.; Cicekli, I.; Akman, V. (2000), «Turing Test: 50 Years Later» , Minds and Machines 10 (4): 463-518, doi:10.1023/A:1011288000451. Reprinted in Moor (2003, pp. 23–78).
Sterret es refereix a aquest joc com "La Prova del Joc Original De La Imitació". Turing va proposar que el rol del jugador A el tingués una computadora perquè aquesta hagués de pretendre ser dona i tractés de guiar a l'interrogador a la resposta incorrecta. L'èxit de la computadora es determinaria comparant el resultat del joc quan el jugador A és la computadora amb el resultat del joc quan el jugador A és un home. Turing afirmà que si la computadora era capaç d'enganyar a l'interrogador tan freqüentment com quan el joc és plantejat per a un home i una dona,Turing, 1950, p. 434. es podrà argumentar que la computadora és intel·ligent.
La segona versió aparegué posteriorment al text de 1950 de Turing. Similar a l'anterior, el paper del jugador A seria realitzat per una computadora. No obstant això, el paper del jugador B seria realitzat per un home i no una dona.
En aquesta versió ambdós jugadors, A (computadora) i B, provaran de guiar a l'interrogador cap a la resposta incorrecta.
Interpretació estàndard Hi ha certa controvèrsia sobre quina és la interpretació a la qual Turing es referia. La comprensió general dicta que el propòsit de la prova de Turing no és determinar específicament si una computadora serà capaç d'enganyar a l'interrogador fent-li creure que és una persona, sinó la seva incapacitat d'imitar la persona. Sterrer creu que era aquestaMoor, James, ed. (2003), The Turing Test: The Elusive Standard of Artificial Intelligence, Dordrecht: Kluwer Academic Publishers, i, per tant, combina la segona versió amb aquesta mentre que altres, com Traiger, no ho fan. Tanmateix, això no ha portat a una interpretació estàndard en realitat. En aquesta versió, el jugador A és una computadora i el sexe del jugador B és indiferent. L'objectiu de l'interrogador no és determinar quin d'ells és home i quina dona, sinó quin és computadora i quin persona. El problema fonamental amb la interpretació estàndard és que l'interrogador no pot diferenciar qui és persona i qui és màquina d'entre aquells que han donat una resposta. Hi ha altres problemes en quant la duració, però la interpretació estàndard generalment considera aquesta limitació com una cosa que hauria de ser raonable.
Fortaleses de la prova Tractabilitat i simplicitat El poder i atractiu de la prova de Turing es deriva de la seva simplicitat. La filosofia de la ment, la psicologia i la neurociència moderna han estat incapaces de proporcionar definicions per a “intel·ligència” i “pensament” que siguin suficientment precises i generals com per ser aplicades a màquines. Sense aquestes definicions, les principals incògnites de la filosofia de la intel·ligència artificial no poden ser respostes. La prova de Turing, encara que imperfecta, almenys proporciona quelcom que pot ser mesurat i com a tal, és una solució pragmàtica a una difícil pregunta filosòfica.
Varietat de temes