Unió Valenciana (UV) fou un partit polític valencià, d'ideologia blavera, regionalista i conservadora.Gregorio Doval, Crónica política de la Transición (1975-1982), pg. 945, La implantació del partit va ser bàsicament la província de València. Només va obtenir cert èxit electoral destacable a la província de Castelló.
Ideologia Unió Valenciana va ser el màxim exponent del blaverisme o regionalisme valencià anticatalanista, moviment políticament, social i ideològica vinculat a la dreta conservadora, i de caràcter populista. Tanmateix, dins d'Unió Valenciana hi conviuran minories nacionalistes a partir de l'evolució que el partit experimente a partir dels anys 90.
El partit es va definir com a nacionalista des del Congrés de Cullera, el 1988.Vicent Flor i Moreno en Cap a una Valencia Lliure, Joventut Valencianista, 1994. pg.36, No obstant això, el partit es tornaria a definir com a regionalista posteriorment, i no tornaria a definir-se com a nacionalista fins poc abans de la seua desaparició. Al Congrés de Cullera, Unió Valenciana es va definir també com a partit demòcrata i progressista.Vegeu text de la declaració a 1982-1997 Unio Valenciana - 15 anys fent valencianisme. Josep Maria Chiquillo, 1997.
Història Naixement Hereu del moviment anticatalanista del període conegut com a batalla de València, Unió Valenciana pren el testimoni del partit Unió Regional Valenciana, formació regionalista que obtindria un regidor a l'Ajuntament de València en les eleccions municipals de 1979. Quan URV esdevé Esquerra Nacionalista Valenciana, els sectors conservadors i regionalistes abandonen el partit, entre ells Miquel Ramon i Izquierdo i Vicent González i Lizondo.
El 1980 es produeixen les primeres reunions entre els qui després serien els fundadors d'Unió Valenciana, que formaria la seua Junta Permanent l'1 de novembre de 1980. Unió Valenciana naix com a partit polític quan és inscrit al Registre de Partits Polítics el 30 d'agost de 1982 fundat, entre d'altres, per Vicent González Lizondo i Miguel Ramón Izquierdo. El 1982 comptava amb 620 militants. En aquest primer moment, Unió Valenciana rep cobertura humana i immobiliària per part del Grup d'Acció Valencianista (GAV), les seus dels quals canviaran els ròtuls pels del nou partit.
La primera participació electoral d'Unió Valenciana va ser a les eleccions generals espanyoles de 1982, on formà part de la Coalición Popular, i on obtindrien un diputat per València, Miquel Ramon i Izquierdo, i un per Alacant, Vicent Ramos Pérez. A les eleccions a les Corts Valencianes de 1983 repetirien la coalició i van obtenir 5 diputats, 46 regidors i un diputat a la Diputació Provincial de València. Les eleccions generals espanyoles de 1986 serien les primeres on Unió Valenciana participà en solitari, on Miquel Ramon i Izquierdo va poder revalidar el seu seient de diputat per la Circumscripció electoral de València, i on el partit va obtenir poc més de 60.000 vots a tot el País Valencià.
Consolidació miniatura|125px|Llista d'UV a les eleccions a les Corts Valencianes de 1991 per la Circumscripció de València. A final dels anys 1980 i principi dels 90 (sota el lideratge de Vicent González Lizondo), i coincidint amb la crisi d'Alianza Popular, Unió Valenciana va tindre un nombre de vots important i va arribar a tindre escons a les Corts Valencianes, i una ressenyable representació municipal (en especial a la Ciutat de València), i algunes alcaldies al País Valencià. Així, en les eleccions municipals i a Corts Valencianes de 1987, UV obté 147.000 vots a les eleccions locals i 183.000 al Parlament Valencià, obtenint sis diputats a les Corts Valencianes, set regidors a l'Ajuntament de València, on serien segona força, i catorze alcaldies. A les eleccions al Parlament Europeu de 1987 van obtenir vora el 8% de vots al País Valencià i 156.000 vots, insuficients per a obtenir representació. A les eleccions europees del 89, tot i concórrer en coalició amb diversos partits regionalistes de l'Estat, van obtenir menys vots, 116.000. Durant este període Unió Valenciana creix gràcies a la incorporació de votants del centredreta espanyol, però també arrapa una xicoteta part de votant de centreesquerra al PSPV-PSOE. El 1987, el nivell de vot a Unió Valenciana en la Ciutat de València vorejava el 20%, superant Alianza Popular, fent que, tot i traure resultats inferiors als del Partit Socialista, la capital valenciana fora un feu del partit regionalista. En 1988 té lloc el IV Congrés d'Unió Valenciana. Al Congrés de Cullera, Unió Valenciana començaria a denominar-se nacionalista, desmarcant-se del discurs de la convervadora Alianza Popular.
A partir d'este moment, Unió Valenciana experimentarà el període de major suport electoral de la seua història: en les eleccions generals espanyoles de 1989 obté 145.000 vots, dels quals 135.000 foren a la Província de València, i per tant, li van valdre dos parlamentaris al Congrés dels Diputats: Vicent González Lizondo i Joan Oliver Chirivella. L'excel·lent campanya de màrqueting va valdre-li al partit un 6,9% de vots al total del País Valencià, amb un 12,7% de vot a València Ciutat.
Amb els lemes «Ningú farà més per la nostra terra« i «València per damunt de tot», Unió Valenciana va presentar 197 candidatures a les eleccions locals de 1991 (la pràctica totalitat a la Província de València, 20 a Castelló i 24 a Alacant). El partit va experimentar un augment relatiu del 25% amb 187.000 vots (9,4%) i 336 regidors.Xifres segons Josep Maria Chiquillo i la pròpia UV. Vicent Flor, a Noves Glòries a Espanya, en dona 335 Unió Valenciana obtingué 16 alcaldies en el període 1991-1995, però no la de la Ciutat de València, ja que si bé el PSPV-PSOE i el seu soci EUPV van perdre la majoria front a la suma del Partit Popular i Unió Valenciana, la candidatura encapçalada per Vicent González i Lizondo es va vore superada per la llista de Rita Barberà. El partit regionalista va passar a ser la tercera força política del seu feu valentí, i Rita Barberà va ser investida alcaldessa amb els vots d'Unió Valenciana. Este fet ha estat vist com un dels primers símptomes del decreixement del partit.
A les eleccions a les Corts Valencianes de 1991 Unió Valenciana va aconseguir el millor resultat de la seua història. La candidatura liderada per Hèctor Villalba va obtenir 208.000 vots a tot el País Valencià, un poc més del 10% de sufragis, que van valdre un total de set diputats per al Grup Parlamentari Nacionaliste d'Unió Valenciana.
Estancament i acostament al Partit Popular A partir d'este moment, els resultats d'Unió Valenciana s'estanquen: a les eleccions generals espanyoles de 1993 només obtenen un diputat. A les eleccions al Parlament Europeu de 1994 participen en la Coalició Nacionalista que va obtindre 500.000 vots a tot l'estat, i dos diputats, si bé al País Valencià sols n'obtindrien 105.000, fet que no va impedir que Alfonso Novo Belenguer fora diputat rotatori dins de l'Aliança Radical Europea entre 1996 i 1998.Fitxa d'Alfonso Novo al web de l'europarlament A les eleccions a les Corts Valencianes i municipals de 1995 Unió Valenciana veu reduït el seu suport. Tot i les expectatives de creixement, i la coalició amb partits centristes i independents, la candidatura encapçalada per Vicent González Lizondo sols obtindria 165.000 vots i cinc diputats a les Corts Valencianes. A nivell municipal, tot i presentar 225 llistes a les eleccions locals, sols es van obtindre 129.000 vots, i es va experimentar una forta caiguda a l'Ajuntament de València, on es passà de huit a tres regidors. Així mateix, el partit regionalista va accedir a 28 alcaldies i obtingué 215 regidors.
Tot i la pèrdua de suport, Unió Valenciana esdevé la clau de la governabilitat a molts municipis i a les Corts Valencianes gràcies al creixement del Partit Popular i a l'enfonsament del PSPV-PSOE. Unió Valenciana, qui ja donava suport als populars a l'Ajuntament de València va facilitar la investidura d'Eduardo Zaplana com a president de la Generalitat amb un acord de legislatura conegut com a Pacte del Pollastre.
miniatura|Hèctor Villalba va intentar, sense èxit, mantenir allunyada Unió Valenciana del Partit Popular, que acabaria absorbint el partit el 2011
Amb l'assoliment de la Presidència de les Corts Valencianes per part d'UV i Vicent González Lizondo arran el Pacte del pollastre, la situació de Lizondo al si del partit es va veure afeblida, segurament a causa del seu estat de salut, com evidencià el desmai que va patir a les Corts. Obligat per les circumstàncies, Vicent González Lizondo, qui poc abans havia expulsat al sector de les joventuts del partit vinculats a l'associació Joventut Valencianista per ser massa nacionalistes als seus ulls, va cedir la presidència del partit a Hèctor Villalba, qui no tenia la seua visió furibundament anticatalana i fins i tot compartia certes idees amb el valencianisme polític dins del context de la tercera via del nacionalisme valencià. La disputa s'explica per la divisió interna entre el sector contrari als pactes amb el Partit Popular i partidari de convertir a Unió Valenciana en una formació centrista i nacionalista moderada per una banda, i el sector regionalista i anticatalanista per l'altra, que era partidari de pactar amb el PP. L'acostament al PP acabaria amb l'expulsió del partit de Lizondo, en novembre de 1996.Unió Valenciana expulsa al seu fundador elmundo.es Amb la mort de Lizondo, que ocorreria un mes després de la seua expulsió es produeix un constant degoteig de fuges de militants i càrrecs cap al Partit Popular,Consellera del govern Zaplana abandona UV elpaís.com que alimentaria la imatge que Lizondo fou un «màrtir» traït per la mateixa Unió Valenciana, iniciant una reeixida estratègia mitjançant la qual el partit conservador acabaria fent seu l'espai d'Unió Valenciana. A les eleccions generals espanyoles de 1996, les primeres on el Partit Popular obtindria majoria, Unió Valenciana obté un diputat, en la figura de Josep Maria Chiquillo. Tanmateix, obté el que fins aleshores va ser el pitjor resultat a cap convocatòria electoral a la Ciutat de València: un 5,9%.
Extraparlamentarisme i integració en el PP La Unió Valenciana de 1997 estava liderada pel nacionalista Hèctor Villalba, el regidor de València Társilo Piles, i el centrista Fermín Artagoitia, qui intentaren, sense èxit, una estratègia per a marcar distàncies i exercir d'oposició al PP sense trencar el pacte. Mentre militants i regidors lizondistes abandonen el partit, creant-se escissions com Iniciativa de Progrés de la Comunitat Valenciana pg. 147-148 i altres que acabarien integrant-se al PP, la direcció d'Unió Valenciana inicià un procés per tal de situar-se en un punt equidistant entre el PP i el PSPV-PSOE, arribant a abandonar el govern municipal de València a la fi de l'any 1997. En 1998, Unió celebra un important congrés on se situa en posicions més centristes, menys conservadores i menys populistes que les que havia mantingut fins aleshores. Reforçà la seua vessant valencianista, i també suavitza el seu anticatalanisme, pg. 149-150 sense abandonar-lo del tot. Estos esforços per crear un espai propi per a Unió Valenciana com a partit de centre es produïren en mig d'una ofensiva per part del Partit Popular per atraure's el vot regionalista, realitzant homenatges a la figura de Vicent González Lizondo i promocionant escissions en UV i el transvasament de càrrecs públic d'UV cap al PP, com la consellera Maria-Àngels Ramon-Llin, que junt a diferents regidors d'UV en diferents localitats, protagonitzà un degoteig continu d'incorporacions al PP entre gener i abril de 1999. També el diari Las Provincias, suport habitual d'Unió Valenciana, començà a donar suport al PP, alhora que començà a atacar a UV pel seu gir nacionalista.