Les dones en la música han tingut un paper important al llarg de la història, tant com a intèrprets, compositores, productores i en altres rols professionals relacionats amb la música. A pesar de les desigualtats que han existit i encara existeixen amb relació a les dones en la indústria musical, hi ha moltes artistes femenines que han tingut gran èxit i han contribuït significativament a diferents gèneres i estils musicals.
Des de les cantants de música clàssica fins a les compositores de música popular, les dones han estat una part important de la indústria musical. Molts dels artistes més reconeguts del món, com ara Rosalía, Madonna, Adele i Beyoncé, són dones, i han contribuït de manera significativa a l'èxit de la música moderna. A més, hi ha hagut un gran nombre de dones que han tingut èxit en els gèneres de rock, heavy metal i altres estils que solen estar dominats per homes.
Tot i així, les dones han estat menys presents en posicions d'autoritat en la indústria musical, com ara la direcció orquestral o la producció de música. Això pot ser degut a l'estereotip de gènere que encara existeix en la societat, que veu els homes com a més adequats per a posicions de lideratge i les dones com a més adequades per a posicions d'execució. Això ha portat a una falta de representació de les dones en algunes àrees de la indústria musical, i és una qüestió que ha estat objecte de debat i activisme durant anys.
Sexisme i discriminació de músiques femenines Sigui de música hip-hop, country o popular, músiques i intèrprets femenines de tots els gèneres experimenten discriminació i tractament sexista. El tractament de la dona a la indústria musical es destaca millor per la frase denotada per Megan Jordan, molt acordada en el discurs acadèmic actual: 10X EL TALENT = 1/3 DEL CRÈDIT. Les tres formes destacades de discriminació subtil que experimenten les cantants femenines es confonen amb els no músics, la manca de control artístic en comparació amb els seus homòlegs masculins i la seva sexualitat, edat i feminitat constantment escrutades. En molts casos, les músiques femenines són rebutjades en papers inferiors, com ara un "gimmick", "bo per a una noia" i un "accessori invisible". Els homes dirigeixen la majoria dels projectes musicals i la llibertat artística de les músiques femenines és restringida pels grups de banda masculins o directius. Una altra forma predominant de discriminació cap a les vocalistes i músiques femenines de la indústria musical és la mala conducta sexual. Moltes dones músiques tenen por de descobrir les seves experiències amb agressions sexuals perquè les seves històries són descartades per ser massa sensibles a allò que és "normal" a la indústria musical. Al tombant del segle xx, però, moltes vocalistes femenines com Kesha, Taylor Swift i Lady Gaga es van presentar amb les seves històries, ajudant a donar forma al moviment contra l'assetjament. A més, sota el moviment Me Too, s'estan revisant més històries de mal comportament i discriminació a la indústria musical.
Una altra forma de sexisme a la indústria musical emana de les lletres predominants en la música. Hi ha cinc grans temes en les lletres de tots els gèneres que faciliten la discriminació femenina, assenyalats aquí per la doctora Sarah Neff: "retratat de dones en rols de gènere tradicionals, retratat de dones tan inferiors als homes, retratat de dones com a objectes, retratat de dones com Els estereotips i la representació de la violència contra les dones". Utilitzant una sèrie de marcadors sexistes, els estudis han trobat que innombrables lletres comporten temes masclistes, inclosos" representar a les dones en els rols de gènere tradicionals, descriure les relacions amb les dones de maneres poc realistes i atribuir-li la pena d'una dona estrictament, sobre la base del seu aspecte físic. "El sexisme a la música està ben documentat per a gèneres com el rap i el hip-hop, però, amb una investigació més recent, això val també per a la música country, el rock i altres gèneres.
Compositores i cantautores Una cantautora escriu lletres i cançons, normalment per a un gènere de música popular com el pop, el rock o la música country. Una cantautora també es pot anomenar compositora, tot i que aquest darrer terme sol ser utilitzat principalment dins la música clàssica.
Compositores Molts llibres de text sobre la història de la música encara tracten gairebé exclusivament sobre el paper dels compositors masculins. A més, molt poques obres de compositores formen part del repertori estàndard de música clàssica.
Segons Abbey Philips, "les dones músiques han tingut un moment molt difícil per aconseguir el crèdit que es mereixen". La musicòloga nord-americana Marcia Citron s'ha preguntat per què "hi ha música composta per dones tan marginal al repertori estàndard 'clàssic?" Citron examina les pràctiques i actituds que han provocat l'exclusió de dones compositores del "cànon" que va realitzar obres musicals". Ella argumenta que a la dècada del 1800, les dones compositores solen escriure cançons d'art per actuar en recitals petits en lloc de simfonies destinades a l'orquestra amb una orquestra en una sala gran, mentre que les últimes obres eren vistes com el gènere més important per als compositors; ja que les compositores femenines no escrivien gaires simfonies, es consideraven que no eren notables com a compositores.
Època medieval Durant l'època medieval, a causa de les opinions sobre els papers de les dones que tenien els líders religiosos, poques dones van compondre aquest tipus de música, amb la monja Hildegard von Bingen entre les excepcions, i les trobairitz o trobadores.
Hildegard von Bingen (1098–1179) fou una abadessa benedictina alemanya, compositora, escriptora, filòsofa i visionària. La seva música és monofònica, amb melodies creixents que van superar els límits del cant més tradicional gregorià. Sobreviuen seixanta-nou composicions musicals, cadascuna amb el seu propi text poètic original: es tracta d'un dels majors repertoris medievals de compositor conegut. Va compondre moltes cançons litúrgiques que es van recopilar en un cicle anomenat Symphonia armoniae celestium revelationum. Les cançons de les Symphonia estan configurades amb el mateix text de Hildegard i van des d'antífones, himnes i seqüències, fins a respostes. Una altra de les seves obres, l'Ordo Virtutum, és un exemple primerenc de drama litúrgic.
Època renaixentista Maddalena Casulana (1544-1590) fou una compositora, lutenista i cantant italiana. La seva primera obra data del 1566: quatre madrigals d'una col·lecció, Il Desiderio, que va produir a Florència. Dos anys després, va publicar a Venècia el seu primer llibre de madrigals a quatre veus, Il primo libro di madrigali, que és el primer treball imprès, publicat per una dona de la història de la música occidental. Era propera a Isabella de 'Medici i li va dedicar part de la seva música. El 1570, 1583 i 1586 va publicar altres llibres de madrigals. En la dedicació al seu primer llibre de madrigals, mostra els seus sentiments per ser una compositora femenina en un moment en què això era rar: "Vull mostrar al món, tant com puc en aquesta professió de la música, la vana errar dels homes que ells mateixos posseeixen els regals de l'intel·lecte i l'artista i que aquests regals mai no es donen a les dones". El seu estil és contrapuntal i cromàtic i les seves línies melòdiques són singulars i atentes al text. Altres compositors de l'època, com Philippe de Monte, pensaven molt en ella.
Caterina Assandra (1590-1618) fou una compositora italiana i monja benedictina. Es va fer famosa com a organista i va publicar diverses obres. Assandra va compondre una sèrie de motets i peces d'orgue. Va estudiar contrapunt amb Benedetto Re, un dels principals professors de la catedral de Pavia. Va compondre una col·lecció de motets al nou estil concertato de Milà el 1609, una Salve Regina de vuit veus imitatives el 1611, i un motet, Audite verbum Dominum, per a quatre veus el 1618. Va compondre peces tradicionals i obres més innovadores. Entre aquests últims hi ha els Duo Seraphim. El seu motet Hodie salutaris, inclòs a Motetti op. 2, va ser una de les primeres peces que va incloure el violó, un instrument de corda arquejat.
Època barroca Francesca Caccini (1587-1641) fou una compositora, cantant, lutenista, poeta i professora italiana. La seva cantant a les noces d'Enrique IV de França i Maria de Mèdici el 1600 va ser lloada per Henry, que la va anomenar "la millor cantant de tota França". Va treballar a la cort de Medici com a professora, cantant de cambra, entrenadora d'assajos i compositora de música de cambra i escènica fins al 1627. El 1614 era la música més ben pagada de la cort, perquè el seu virtuosisme musical tan ben exemplificava la idea d'excel·lència femenina projectada. Pel regent de facto de la Toscana, la Granduchess Christina de Lorena. La major part de la seva música escènica va ser composta per a una interpretació en comèdies. El 1618 va publicar una col·lecció de trenta-sis cançons solistes i duets de soprano / baix. El 1625 va compondre un "ballet de comèdia" de 75 minuts. En total va escriure setze treballs en escena. Va ser una mestra de la sorpresa harmònica dramàtica: en la seva música, els canvis d'harmonia són més que contrapunts els que comuniquen amb més intensitat l'afecte emocional.
Barbara Strozzi (1619-1677) fou una compositora i cantant barroca italiana. De petita, el seu considerable talent vocal es va mostrar a un públic ampli. Ella també era dotada de composició i el pare va preparar-la per estudiar amb el compositor Francesco Cavalli. Es va dir que Strozzi era "el compositor més prolífic - home o dona - de música vocal secular impresa a Venècia a mitjan segle". La seva producció també és única, ja que només conté música vocal secular, a excepció d'un volum de cançons sagrades. Va ser reconeguda per la seva capacitat poètica i pel seu talent compositiu. Les seves lletres sovint eren poètiques i ben articulades. Gairebé les tres quartes parts de les seves obres impreses van ser escrites per a soprano, però també va publicar obres per a altres veus. Les seves composicions estan molt arrelades a la tradició de la segona pratica. La música de Strozzi evoca l'esperit de Cavalli, hereu de Monteverdi. Tot i això, el seu estil és més líric i depèn més del so vocal. Molts dels textos de les seves primeres peces van ser escrits pel seu pare Giulio. Els textos posteriors van ser escrits pels companys del seu pare, i per a moltes composicions pot haver escrit textos propis.
Élisabeth Jacquet de La Guerre (1665-1729) va ser una compositora, música i clavicordista francesa. Va néixer en una família de músics i mestres fabricants d'instruments. Una nena prodigi va actuar al clavicèmbal abans del rei Lluís XIV. Es va convertir en música a la Cort Reial i va ensenyar, compondre i fer concerts a casa i arreu de París, amb gran aclamació. Va ser una de les poques compositores femenines molt conegudes del seu temps, i a diferència de moltes de les seves contemporànies, va compondre en una gran varietat de formes. El seu talent i els seus èxits van ser reconeguts per Titon du Tillet, que li va concedir un lloc al seu Mont Parnassus quan només tenia 26 anys, al costat de Lalande i Marais i directament per sota de Lully. Les seves obres inclouen un ballet, una òpera (Céphale et Procris), sonates de trio, peces de clavicèmbal, Sonates pour le viollon et pour le clavecin i obres vocals com les seves Cantates françoises sur des sujets tirez de l'Ecriture.
Època clàssica