miniatura|Mary Schepisi, la bellesa Interrompuda, 2011 Lart feminista és una categoria de l'art associat amb el moviment feminista de finals de la dècada de 1960 i els anys 70. L'art feminista destaca les diferències polítiques i socials que les dones experimenten a les seves vides. L'objectiu esperançador d'aquesta forma d'art és transformar el món, cap a la igualtat i l'alliberament. Els mitjans utilitzats s'estenen en una àmplia gamma: des de pràctiques d'art tradicional com la pintura fins a mètodes menys convencionals com performance, art conceptual, art corporal, craftivisme, vídeo, pel·lícula, i art tèxtil. L'art feminista ha servit com una força innovadora per a expandir la definició d'art a través de la incorporació d'una nova perspectiva i unes noves pràctiques.
Història Històricament parlant, les dones artistes, quan han existit, en gran part s'han mantingut a l'ombra: no hi ha cap Michelangelo o Da Vinci equivalent en dona. A Per Què No Hi Ha Hagut Grans Dones Artistes Linda Nochlin va escriure, "La culpa no rau en les nostres estrelles, les nostres hormones, els nostres cicles menstruals, o els nostres buits espais interns, sinó en les nostres institucions i la nostra educació". A causa de la funció històrica de les dones com a cuidadores, la majoria de dones eren incapaces de dedicar temps a crear art. A més a més, les dones rarament tenien l'entrada permesa a escoles d'art, i gairebé mai se'ls hi permetia assistir a classes de dibuix al natural de cossos nus per por d'indecència. Per això, les dones artistes eren en gran part dones riques amb temps de lleure que van ser educades pels seus pares o oncles i que produïen bodegons, paisatges, o retrats. Els exemples inclouen Anna Claypoole Peale i Mary Cassatt.
L'art feminista pot ser conflictius de definir ja que abraça elements personals i polítics molt diversos, diferents a cada individu. Llavors, és tot l'art fet per una feminista, art feminista? Pot ser art feminista el resultat d'una artista que no es defineix com a tal? Lucy R. Lippard va declarar l'any 1980 que l'art feminista "no era ni un estil ni un moviment sinó un sistema de valor, una estratègia revolucionària, una forma de vida." Emergint a finals de la dècada dels '60, el moviment d'art feminista va ser inspirat per les protes estudiantils de 1960's, el moviment de drets civils, i elFeminisme de la Segona Onada. A través de la crítica a les institucions que promouen el sexisme i el racisme, estudiants, les persones racialitzades i les dones eren capaces d'identificar i intentar arreglar la desigualtat. Les dones artistes van utilitzar les seves obres, protestes, col·lectius, i registres de dones en l'art per ajudar a entendre injustícies en el món de l'art. La primera ona d'art feminista va ser establerta a mitjan . A principis dels 1920s, amb la dona obtenint el dret a vot a Amèrica, l'ona de liberalització s'estén a través del món. El canvi lent i gradual en art feminista va començar obtenir impuls als anys 1960's.
1960s Abans del 1960s la majoria de les obres fetes per dones no contenien contingut feminista, en el sentit que no anaven adreçades ni criticaven les condicions a les que les dones havien de fer front. Les dones eren més sovint els temes de l'art, que artistes d'aquest. Històricament, el cos femení va ser considerat com a objecte de desig que existia per al plaer dels homes. A principis del , obres que presumien de la sexualitat femenina – la pin-up com a principal exemple– va començar a ser produït. A finals dels 1960s hi hi havia un excés d'art femení que trencava la tradició de representar les dones les dones exclusivament en peces de roba sexualitzadores.
Per tal d'obtenir reconeixement, moltes artistes van lluitar per deslligar la seva feina del gènere per tal de competir en un món d'art masculí dominant. Si una obra no va "semblava" com si hagués estat fet per una dona, llavors l'estigma associat a les dones no s'aferraria a la seva feina, de manera que donaria a la seva obra integritat pròpia. L'any 1963 Yayoi Kusama va crear Oven-Pan – que formava part d'una gran col·lecció d'obres a les que es referia com a escultures d'agregació. Com en altres obres d'aquella col·lecció, Oven-Pan agafa un objecte associat amb la feina de les dones – en aquest cas una cassola de metall – i la cobreix completament amb grumolls bulbosos del mateix material. Aquest és un primerenc exemple feminista de dones artistes trobant maneres de trencar amb la funció tradicional de les dones en la societat. Col·locar els trossos bulbosos del mateix color i material que la cassola de metall treu completament la funcionalitat de la cassola, i – en un sentit metafòric – la seva associació amb la dona. Les protrusions treuen el gènere de l'element no només inutilitzant la funció de cassola per a la cuina, sinó també fent-la lletja. Abans d'aquesta era, una feina comuna per a les dones consistia en fer coses boniques i decoratives com ara paisatges i edredons, mentre que les obres de les artistes més contemporanies estava esdevenint atrevides o fins i tot rebel.
Cap al final de la dècada, les idees progressistes de crítica social van començar a presentar que la ideologia d'idea dominant que havia estat acceptada havia de ser denunciada per no ser neutral. També se suggeria que el món de l'art com a entitat, s'havia dirigit per institucionalitzar dins seu la idea de masclisme. Durant aquest temps, hi va haver un renaixement de diversos suports que havien estat situats al baix de tot de la jerarquia estètica per la història d'art, com ara l'acoltejat (o quilting). Aquesta rebel·lió contra la ideologia socialment construïda del rol d'una dona dins l'art van encendre el naixement d'un nou estàndard del subjecte dona. On feia un temps, el cos femení havia estat vist com un objecte per a la mirada masculina, llavors esdevenia considerada com una arma en contra de les construccions de gènere.
Amb l'obra Cut Piece de Yoko Ono 1964, l'performance va començar a obtenir popularitat en l'obra artística feminista com a forma d'anàlisi crítica en els valors socials del gènere. En aquesta obra, Yoko Ono es mostra agenollada al terra amb un parell de tisores davant del seu. Convida l'audiència a tallar d'un en un, un retall de la seva roba fins que finalment es queda agenollada amb parracs de la seva roba i roba interior. Aquesta relació íntima creada entre el subjecte (Ono) i l'audiència tractava la idea de gènere en el sentit que Ono esdevenia l'objecte sexual. Al restar immòbil mentre se li van retallant peces de la seva roba, es mostra la posició social d'una dona que és considerada com un objecte mentre l'audiència arriba al punt de tallar el seu sostenidor.
1970s Durant la dècada de 1970, l'art feminista va continuar proporcionant un mitjà per desafiar la posició de les dones en la jerarquia social. L'objectiu per a les dones era assolir un estat d'equilibri amb el seu homòleg masculí. L'obra de Judy Chicago, The Dinner Party (1979), àmpliament considerada la primera obra artística feminista èpica, emfatitza aquesta idea d'un recentment descobert empoderament femení a través de l'ús de transformar una taula de sopar – una associació al rol femení tradicional – en un triangle equilàter. Cada costat té un número igual de plats dedicats a una dona específica dins la història. Això servia per trencar la idea que les dones són subjugades per la societat. Mirant al context històric, els 1960s i 1970s van servir com a era destacada on les dones van començar a celebrar noves formes de llibertat. Dones apuntant-se a les forces armades, la legalitació de tècniques de control de natalitat, la lluita cap a la igualtat de salaris, els drets civils, i el cas Roe contra Wade (1973) o la decisió per legalitzar l'avortament, van ser temes que van quedar reflectits en l'obra artística. Tals llibertats, tanmateix, no es van limitar a la política.
Tradicionalment, ser capaç de capturar de manera experta el nu damunt tela o en escultura representava haver adquirit un alt nivell artístic. Per tal d'assolir aquell nivell, es requeria tenir accés a models al natural. Mentre que als homes artistes se'ls va donar aquest privilegi, es considerava impropi per una dona de veure un cos despullat. Com a resultat, les dones van ser forçades a enfocar la seva atenció a l'anomenat art "decoratiu", essent aquest darrer professionalment menys valorat. Als 1970s, però, la lluita cap a la igualtat s'estenia a les arts. Cada vegada més i més dones van començar a inscriure's a les acadèmies d'art. Per la majoria d'aquests artistes, l'objectiu no era pintar com els mestres tradicionals, sinó aprendre les seves tècniques i manipular-les de manera que va desafiés les visions tradicionals de les dones.
Mary Beth Edelson en l'obra "Some Living American Women Artists / Last Supper (1972)" es va apropiar de l'obra L'Últim Sopar de Leonardo da Vinci amb els caps de notables dones artistes encolades sobre els caps de Jesucrist i els seus apòstols. Aquesta imatge, adreçant-se al rol de subordinació de les dones en la històrica iconografia religiosa i l'artística, esdevenia "una de les imatges més icòniques del moviment d'art feminista."
La fotografia esdevenia un medi comú utilitzat per artistes feministes. Va ser utilitzat, de moltes maneres, per mostrar la dona "real". Per exemple, l'any 1979 Judith Black va fer-se un autoretrat representant el seu cos. Va mostrar el cos d'envellint de l'artista i tots els seus defectes en un intent de retratar-se com a ésser humà en comptes d'un símbol sexual idealitzat. Hannah Wilke també va utilitzar la fotografia com a mode d'expressar una representació no tradicional del cos femení. En la seva col·lecció de 1974 que va anomenar S.O.S - Stratification Object Series, Wilke es va utilitzar com a subjecte. Es va retratar en topless amb diverses peces de xiclet en forma de vulves per tot el seu cos, en una demostració metafòrica de com s'utilitzen les dones en la societat: mastegades i escopides. L'any 1975 a Hongria, Budapest Orshi Drozdik amb nom de naixement Drozdik Orsolya mentre estudiava a l'Acadèmia Hongaresa de Belles Arts, va examinar documents historics de models nus del S.XIX i inicis del S.XX que pertanyien a la biblioteca de l'acadèmia. Els va refotografiar i va exhibir les fotos com a obra pròpia. Aquell mateix any va projectar les imatges dels models al natural al seu propi cos nu, ho va fotografiar i va fer performances titulades NudeModel en el qual es va exhibir com a dona artista dibuixant una model nua.
En aquests moments, hi hi havia un gran focus rebel·lant-se contra la "dona tradicional". Amb això, va arribar una reacció violenta tan d'homes com de dones que sentien que la seva tradició quedava amenaçada. De mostrar dones com a icones glamouroses a mostrar destorbadores siluetes de dones (una manifestació artística de l'empremta que es deixa en les víctimes de violació) en el cas d'Ana Mendieta, remarcaven certes formes de degradació que la cultura popular havia fallat en reconèixer plenament.
Mentre l'obra d'Ana Mendieta estava enfocada en temàtiques serioses, altres artistes, com Lynda Benglis, va agafar una postura més satírica en la lluita cap a igualtat. En una de les seves fotografies publicade en Artforum, és representada despullada amb un tallat de cabells curt, ulleres de sol, i un dildo col·locat en la zona púbica. Alguns van trobar aquesta radical foto "vulgar" i "pertorbadora" i d'altres, tanmateix, van veure una expressió desigual balança entre els gèneres en el sentit que la seva foto va ser criticada més durament que l'homòleg masculí, Robert Morris, qui va posar sense samarreta amb cadenes al voltant del coll com a signe de submissió. En aquell moment, la representació d'una dona dominant era altament criticada i, en alguns casos, qualsevol art femení representant la sexualitat es percebia com a pornogràfic.