miniatura|Buda en Añjali Mudrā procedent de Java (Indonèsia). Mudrā és un terme procedent del sànscrit (मुद्रा, IAST: mudrā; en tibetà: ཕྱག་རྒྱ་, THL: chakgya) que es pot traduir com a segell. En xinès s'anomena yin (en xinès tradicional i simplificat: 印; en pinyin: yìn) o bé yinxiang (en xinès: 印相; en pinyin: yìnxiàng). En japonès es fan servir els mateixos caràcters que en xinès, si bé la pronunciació varia, essent in, inzō o bé insō, respectivament. En context coreà es coneix com insang.
Aquests gestos simbòlics els trobem en context budista, hinduista i jain. Els mudres no són invencions budistes, sinó que venen del substrat cultural indi, i per aquesta raó el seu ús no és exclusiu de les arts plàstiques religioses. Altres disciplines que els fan servir són les arts marcials, el ioga i les danses tradicionals índies (Natyam, Kathakali, Odissi, Bharatanatyam i Mohiniyattam).
Generalment, trobem un ampli repertori de mudres, ja que n'hi ha més de cent. A les cerimònies i la dansa els mudres emprats són nombrosos i complicats, normalment amb una forta càrrega esotèrica, mentre que a les arts plàstiques hi apareixen en menor quantitat, sent Japó el punt final del desenvolupament de la tradició budista amb un art il·lustratiu de mutacions iconogràfiques. A les cerimònies, especialment a les budistes, acostumen a anar acompanyats de mantras, amb l'objectiu de ser segells visuals i auditius que protegeixen dels esperits malignes.
D'altra banda, també cal mencionar el hasta (literalment "mà, avantbraç" en sànscrit), que és considerat el gest menor, per tant menys important i que no veurem en figures principals com la de Buda, però que també és molt utilitzat en la dansa i en l'art budista, hinduista i jain.
Etimologia L'origen del terme és incert. Hommel proposà que mudrā fos una derivació de la paraula assíria musarū, que denomina un segell fet servir en l'escriptura. Segons l'orientalista, el vocable hauria experimentat una evolució des del persa antic, llengua que canvia la z a una d, provocant així que musarū es convertís en muzrā i finalment en mudrā. Aquesta suggerència, però, es manté encara com a hipòtesi. Mudrā apareix per primer cop en la literatura post-vèdica, indicant la idea de "segell" o de la "marca" deixada per un. Arran aquest concepte se li han donat diversos significats a part d'aquests dos, com "anell sigil·lar" o "signe". Un tercer és "tros de moneda" (colpejada amb un segell), i és un significat que encara perviu en dialectes indis.
Una considerable quantitat d'estudiosos han participat en la cerca d'una etimologia i d'un significat. Segons Coomaraswamy, el mudrā és "un llenguatge de signes establert i convencional", però és dels pocs experts que no esmenta els gestos i/o les mans. Per exemple, Woodward li diu "signes dels dits", Tokunou Oda considera que és la creació de diverses formes (katachi) amb els dits i Rao que és una posició de les mans adoptada durant la meditació. També són habituals les descripcions que impliquen màgia i mística, com la que dona Hôryû Toki al Si-do-in-dzou: "gest místic". Getty també li'n diu "posició mística de les mans", i Eitel defineix els mudres com "un sistema de gesticulació màgica que consisteix en col·locar els dits per a imitar caràcters sànscrits d'efecte màgic."
En el pensament esotèric hi ha predominança de "segell" com a significat de mudrā, i és aquest concepte el que viatjà cap a la resta d'Àsia. Així, a la Xina mudrā es va traduir amb l'ideograma yin ("segell"), que es remunta a la dinastia Shang, i al Japó es traduí amb l'ideograma in. Ambdues nacions consideren el segell com a element quasi indispensable d'autenticitat i testimoni d'aquesta en documents i, per tant, el mudrā (el yin, l'in, és a dir, el segell) fa el mateix a un nivell religiós i màgic. De fet, als sūtres del budisme esotèric japonès (Dainichikyô o mikkyo), in es refereix als gestos simbòlics de les mans (vists com a segells que garanteixen l'eficàcia del ritual), als objectes i atributs de Buda i els Bodhisattva (perquè són "marques" d'identitat divina) i a les fórmules místiques (dhāraṇī), que "segellen" la màgia de la cerimònia perquè "mudrā" implica les idees de nom (nama) i de forma (rupa), que segons les teories índies són eminentment productores de força i eficiència.
Als ritus esotèrics, mudrā agafa el significat de "manera de subjectar els dits", i és que en l'esoterisme hi ha diversos gestos formats pels dits que són equivalents a un gest místic que, com argumenta el pensament japonès, referma l'autenticitat i l'eficàcia. A més, a banda d'aquestes definicions, és rellevant la que proporcionen el pāḷi i el tantrisme. El pāḷi utilitza el terme muddikā, que prové de muddā ("autoritat"), i els parlants d'aquest idioma atorguen al mudrā una relació equilibrada entre l'ordre i l'autoritat reial, entre l'amulet i la divinitat i, finalment, entre el gest ritual i el poder màgic. Pel que fa al tantrisme, aquesta tècnica va incloure la interpretació de mudrā com a śakti, la contrapart femenina d'un déu. La relació que semblen tenir les tres categories (segell, forma de col·locar/subjectar els dits i śakti) la dona Przyluski. El lingüista considera que el concepte de "matriu" uneix, primerament, les definicions de segell i śakti: compara la matriu amb un motlle on imprimir objectes, i estén aquesta idea a l'úter, que és la matriu on es forma l'embrió, on "s'imprimeix" el nadó, i al segell físic, que imprimeix en un tros d'argila la seva forma. Quant a la forma de subjectar els dits, Przyluski l'afegeix en tant que la posició de les mans constitueix un segell místic, que protegeix de la maldat i imprimeix en la col·locació dels dits una sèrie d'idees màgiques.
Origen Totes les religions s'han esforçat a buscar la millor manera de transmetre als fidels les seves creences i tradicions. Per exemple, a través de paràboles, de narracions èpiques o mitjançant imatges carregades de simbolisme. Aquest últim és el cas dels mudres budistes. L'origen dels mudres no és gaire clar, ja que no només hi ha a Àsia, com molts creuen, sinó a tot el món, però sabem que es refereixen a gestos que utilitzaven els sacerdots, des dels temps dels Vedas (100 a.C.), mentre recitaven mantras. En qualsevol cas, amb tota seguretat els nostres avantpassats ja utilitzaven en els seus rituals determinats gestos amb els que volien subratllar i segellar o rubricar el que pensaven i deien. Durant el període de cristianització dels pobles del nord, molts d'aquests gestos es van prohibir com, per exemple, el d'invocar als déus amb els braços alçats. Més tard, alguns d'aquests gestos van ser recuperats i integrats en la doctrina cristiana.
A l'Índia, els mudres són un component fix de totes les activitats religioses. En les representacions dels déus hinduistes, els diferents mudres i hastini tenen una gran importància, i, a més dels atributs i les actituds del cos, també representen les característiques que identifiquen els diferents déus.
Iconografia Aquests gestos simbòlics es poden dividir, malgrat la multiplicitat i la confusió de les tradicions, en dos grups generals. Un és el "ritual", que entén els mudres com a signes simbòlics de l'aspecte metafísic de les cerimònies esotèriques, com a gestos rituals que formen part de les cerimònies religioses. En aquest primer grup es troba la major quantitat de mudres en el budisme japonès, que compta 29 a la pràctica del Shingon. El segon és "l'iconogràfic", és a dir, els mudres emprats particularment en la iconografia per evocar un episodi específic de la llegenda budista o per identificar divinitats. Són els mudres que apareixen a l'art, sobretot a les representacions gràfiques del cosmos (maṇḍala), i només quinze són realment importants, ja que la resta són de divinitats menors.
Dins la iconografia, les diferents actituds i gestos de Buda fan referència a moments significatius de la seva vida i dels seus ensenyaments. Són com una mena d'accent sobre allò al que els seus seguidors han d'estar atents. A més, tant amb Buda com amb la resta de déus, els gestos ajuden a què el fidel llegeixi els poders i atributs de la divinitat i l'èxtasi particular que personifica. Quant a les representacions de Buda, cal dir que apareix de quatre maneres: reclinat, dempeus, caminant i assegut. D'aquesta última, les dues posicions més tradicionals són la vīrāsana (la cama dreta doblegada sobre l'esquerra) i la vajrāsana (les cames creuades, amb les soles dels peus visibles, reposant sobre les cuixes contràries).
Mudres En tenir un estatus il·luminat, les deïtats estan més enllà de les meres posicions humanes, i per això en l'art budista i hinduista els gestos de les mans signifiquen un nivell espiritual superior, sent entesos com una gestualitat major o sagrada. A més, aquests mudres són el desenvolupament del Buda meditatiu en la seva cerca per la il·luminació i la responsabilitat que implica.Richie, Cristina "Symbolism in Asian Statues of the Buddha." Intermountain West Journal of Religious Studies 5, no. 1 (2014).
Mudres principals esquerra|miniatura|Escultura de Buda en Dhyana Mudrā
Dhyana mudrā El Dhyana mudrā representa la concentració en la meditació iògica on les mans, que descansen sobre la falda, es disposen en repòs una sobre l'altra amb els palmells cap a dalt. Sovint els polzes es toquen entre si, formant el triangle místic (Triratna), fent circular l'energia com un sistema tancat. Aquest és el gest de la meditació que simbolitza la saviesa. És el gest que utilitza Buda sota l'arbre Bodhi per meditar quan arriba al despertar. Podem trobar ambdues mans en Dhyana mudrā o bé només una, ja que l'altra està en un altre mudrā. Una combinació molt habitual en la figura de Buda és un Abhaya mudrā (absència de temor) amb la mà dreta mentre que l'esquerra resta en Dhyana mudrā (meditació).
Bhumisparsha mudrā miniatura|280x280px|Buda en Bhumisparsha Mudrā Un cop la meditació ha arribat a la il·luminació, passem al Bhumisparsha mudrā, el qual mostra la mà dreta amb el palmell cap a dins per damunt de la cama dirigint-se cap al terra, pel que sempre serà representat assegut, rememorant el moment en què Buda resol el problema d'acabar amb el patiment sota l'arbre Bodhi. La mà està a punt de tocar una flor o el terra (depenent de la figura amb què ens trobem) amb la punta dels dits. Aquest gest representa el moment en què Siddhartha posa a Bhūmi, la devi brahmànica de la terra, com a testimoni del seu despertar. Aquest mudrā també es coneix sota el nom de Māravijaya, ja que en aquest episodi hi intervé el dimoni Mara, que intentarà temptar Buda per tal que no arribi a la Il·luminació. La representació iconogràfica confirma l'assoliment de Buda i la possibilitat de fer-ho per a aquells que busquen l'alliberament del samsara, ja que simbolitza la unió dels mitjans hàbils (upāya, prajñā) i la transformació de la ràbia en saviesa. esquerra|miniatura|Buda en Dharmachakra Mudrā, escola de Sarnath, c.47 dC (Museu de Sarnath, Índia).
Dharmachakra mudrā Aquest és un mudrā de predicació. És quan Buda arriba a la il·luminació que pot ensenyar el Dharma (llei eterna). Això es veu en aquest mudrā, que mostra a Buda girant la roda del Dharma i ens fa referència al seu primer sermó a la muntanya de les gaseles a Sarnath. És a dir, al·ludeix a l'inici de la seva vida pública de prèdica, a quan comença a donar a conèixer la llei budista. El Dharmachakra mudrā presenta les dues mans aixecades a l'alçada del pit, amb el polze i l'índex creant dos cercles tangents. Així, emulen la línia infinita que no té ni principi ni final, i sembla com si una roda girés, donant la il·lusió de continuïtat. La mà esquerra cobreix la dreta, i cada dit té una lectura: de la mà dreta, el dit cor representa els oients, l'anular els realitzadors i el petit el Mahāyāna; de la mà esquerra, aquests tres mateixos dits fan la forma del Triratna.
Vitarka mudrā miniatura|289x289px|Buda en Vitarka mudra. Estil Dvaravati (Phra Pathom Chedi, Tailàndia).