Lenduro és una disciplina esportiva motociclista principalment de fora d'asfalt, per bé que pot discórrer en part per carreteres, carrers o circuits asfaltats. Una competició d'enduro inclou diverses proves complementàries que computen per al resultat global, com ara la «crono» o tram cronometrat, la prova d'acceleració sobre asfalt i d'altres, però la prova principal és la de regularitat contra-rellotge, que consisteix a recórrer un llarg itinerari per tota mena de terreny en un temps predefinit, amb estrictes controls d'etapa on cal segellar la targeta de pas just al minut indicat, i on el pilot rep penalització tant si hi arriba tard com abans d'hora.
L'enduro es practica als cinc continents, i és molt popular a Itàlia, Alemanya, Regne Unit, Catalunya, França, Centre Europa i Escandinàvia principalment, tot i que també ho és a Nord-amèrica, Austràlia, Japó i altres països.
Breu història L'origen de l'enduro es remunta a començament del i es confon amb el del trial. Ja el 1913 es disputaren a Carlisle, Anglaterra, els primers ISDT (International Six Days Trial, Sis Dies Internacionals de Trial) a imitació dels Sis Dies d'Escòcia de Trial que se celebraven des de 1909 i dels Sis Dies d'Anglaterra de Trial (prova ja desapareguda). Els ISDT s'han disputat cada any en un país diferent fins als nostres dies i són la competició més important del calendari internacional d'enduro.
Als seus inicis enduro i trial foren doncs la mateixa cosa, una prova d'habilitat i resistència de pilots i motocicletes sobre un llarg recorregut per tota mena de terreny (trial significa judici, prova o assaig en anglès). Amb el temps ambdues disciplines s'anaren diferenciant: el que avui coneixem per trial es va anar especialitzant a valorar l'habilitat del pilot sobre unes zones non-stop repartides pel recorregut, mentre que l'actual enduro passà a prioritzar la regularitat horària del pilot sobre aquest recorregut. (A la vegada, aquells primers trials foren l'origen d'una altra coneguda disciplina motociclista: el motocròs, el primer antecedent del qual cal anar a cercar en l'Scott Trial, històrica prova que data de 1914).
La nova orientació que prenia el trial, prioritzant la regularitat horària, estava relacionada amb l'experiència dels primers ordenances motoritzats dels exèrcits, que havien de circular per terrenys difícils per a lliurar missatges i ordres a les tropes i calia que fossin capaços de pilotar la motocicleta tot mantenint-la circulant ràpidament i segura per tota mena de terrenys. Amb el pas dels anys, les competicions de trial d'aquesta segona modalitat van anar canviant de nom segons el país, anomenant-se Reliability trials ("proves de fiabilitat") en anglès, Tillförlitlighet ("fiabilitat") en suec, Geländesport ("esport tot terreny") en alemany, Régularité en francès, Regolarità en italià o regularitat en català. Ja als anys 60, la disciplina es va començar a anomenar tot terreny en català i todo terreno en castellà, abreujat "TT".
Origen del nom Atès que aquest esport era conegut amb tants noms diferents, a final dels anys 70 la FIM (Fédération Internationale de Motocyclisme) va decidir fixar-ne oficialment el nom a l'actual «enduro», com a evolució de l'anglès Endurance, que a la vegada ve del llatí endurare (endurar).
A partir de 1981 els ISDT passaren doncs a anomenar-se ISDE, International Six Days Enduro. A la vegada, tots els països que mantenien denominacions divergents van adoptar definitivament aquest mot. Val a dir que abans d'aquesta oficialització del nom ja hi havia proves de motociclisme de fora de carretera que es coneixien com a enduro sense tenir gaire a veure amb aquesta modalitat, com per exemple el cèlebre Enduro de Le Touquet que es corre per les platges de Normandia, i que no és més que una cursa de velocitat de llarg recorregut per la sorra com la Baja 1000 que recorre la Baixa Califòrnia.
A banda d'això, hi havia hagut també models de Tot Terreny els anys 70 que duien aquesta denominació, com ara les OSSA Enduro i Super Pioneer Enduro, o les Montesa Enduro.
Descripció miniatura|esquerra|David Frétigné en un tram cronometrat Malgrat que el terme enduro sovint s'aplica a qualsevol tipus de cursa de fora carretera de llarga distància, la seva veritable naturalesa es defineix generalment com un conjunt de normes que especifiquen exactament quan ha d'arribar un pilot a certs llocs predefinits al llarg d'un itinerari determinat. L'objectiu de la competició és arribar a aquests llocs exactament al minut prefixat, i en cas de fer-ho abans o després d'aquest minut el pilot rep penalització en la seva puntuació global. Així doncs l'enduro no és pròpiament una cursa, sinó una prova de regularitat horària.
L'itinerari (o circuit) a recórrer pot ser de poques desenes o de centenars de quilòmetres, i segons la longitud caldrà fer-hi una o més voltes. Per tal d'evitar que els pilots s'hi perdin acostuma a estar marcat amb fletxes o altres senyals cada pocs quilòmetres o a les cruïlles que poden causar desorientació. Normalment el circuit es marca per camins solitaris o pistes forestals de muntanya, tot i que de vegades pot travessar poblacions o carreteres obertes al trànsit. Una cursa del campionat del món ha de tenir un recorregut mínim de 200 km i com a màxim el 30% del trajecte pot ser per carretera d'asfalt.
Una prova d'enduro acostuma a durar dos dies, tret de la competició més emblemàtica d'aquest esport, els Sis Dies Internacionals d'Enduro (International Six Days Enduro, ISDE), que se celebren cada any a finals d'estiu en un país diferent.
En una cursa d'enduro els pilots surten en grups (anomenats rows, files, als EUA) i cada grup comença en un moment determinat. Per exemple, si en un enduro la primera fila surt a les 8 del matí i el grup d'un determinat pilot s'ha programat per a sortir a les 08:20, aleshores l'hora clau de la prova són les 08:00 i cada pilot del grup 20 (generalment 4 pilots per grup) té el minut 20, ja que la seva hora de sortida serà a les 08:20. Per arribar "en el seu minut" un pilot del grup 20 ha d'arribar a determinats controls de pas (coneguts com o a checkpoint o "control") escampats per la ruta a l'hora prescrita, que és l'establerta pel grup 0 més 20 minuts en aquest exemple.
Punts de control miniatura|Dos pilots al control de sortida Les diferents menes de checkpoints o controls que es poden establir són aquestes:
Control conegut Control secret Control d'emergència Control de sortida Control d'arribada
Aquests punts de control són calculats de forma diferent depenent de com arribi d'aviat o tard el pilot a cada punt. Per exemple, un control d'emergència es fa servir per a desempatar puntuacions i els punts es calculen en funció dels segons d'endarreriment o avançament d'un pilot, mentre que en un control secret els punts es calculen en funció dels minuts d'endarreriment o avançament.
Hi ha regles molt detallades que especifiquen on es poden posar els controls, i de quins tipus. Generalment es regula la distància mínima entre controls o les distàncies mínimes per a determinades parades tècniques, com ara re-càrrega de combustible. La col·locació acurada dels controls per tal de confondre els pilots és part de l'atractiu per als entusiastes d'enduro. Un pilot d'enduro experimentat té un coneixement tal de les normes i possibilitats que pot predir amb seguretat on poden o no ser els controls i, per tant, fa per manera d'arribar a les verificacions horàries el més ajustat possible al seu minut.
Al llarg d'una cursa s'assignen també els períodes de re-càrrega de combustible i manteniment de la motocicleta. En cas de no respectar-se aquests horaris, o si el pilot rep ajuda externa quan no és permesa, s'apliquen penalitzacions.
Proves especials
Les proves especials són seccions que cal recórrer en el menor espai de temps possible. Per norma general n'hi ha de dues menes: Acceleració i Cronometrada. En algunes competicions com ara els ISDE hi pot haver una prova final consistent en una cursa de velocitat sobre circuit d'asfalt, però no és habitual.
Prova d'acceleració Històricament, des d'un bon començament fins a mitjan dècada de 1990, en què fou suprimida, va existir una prova anomenada "d'acceleració". Aquesta prova consistia a recórrer uns 200 metres sobre asfalt en el menor espai de temps possible. S'acostumava a fer en rectes de circuits de velocitat, carreteres tallades per a aquesta finalitat, o fins i tot en pistes d'aterratge d'aeroport. Els pilots arrencaven de la línia de sortida (d'un en un, per parelles o de tres en tres segons estigués estipulat) i se'ls comptabilitzava el temps que trigaven a arribar a la línia de meta.
Durant aquesta prova, aprofitant que el motor anava al límit de revolucions, es feia un control sonomètric per tal de confirmar que la motocicleta no ultrapassava el límit de decibels estipulat al reglament.
Cronometrada Aquesta prova s'anomena popularment "crono" i generalment és un recorregut per un circuit a camp obert semblant als de motocròs, delimitat especialment per a la cursa amb estaques i cintes de plàstic (tot i que de vegades s'aprofiten circuits o parts de circuits permanents). Les "cronos" es poden inspeccionar a peu fins al dia abans que comenci la cursa, per tal d'avaluar-ne les dificultats i el millor traçat possible un cop s'hagin de superar.
Es fa servir cronometratge electrònic per a anotar els temps dels corredors, i en cas d'empat es resol considerant-ne les mil·lèsimes de segon.
Aquesta és la part d'un enduro que sovint atreu a la majoria dels espectadors, ja que els pilots van tan ràpid com poden i el recorregut accidentat fa que el pilotatge sigui espectacular, amb derrapades i salts.
Trialeres Altres punts d'un enduro que acostumen a ser espectaculars i atrauen força públic són els trams de l'itinerari que travessen rius, zones pantanoses o enfangades, tarteres, corriols, pujades fortes amb obstacles com ara roques, arrels o pedres, etc. Aquests trams s'anomenen popularment "trialeres" per la semblança que tenen amb les zones o seccions controlades d'una prova de trial, i segons el seu grau de dificultat poden fer perdre un temps valuós als pilots.
El circuit L'orientació pel circuit o "navegació" (anomenada també "ral·li") és bàsica per a tot pilot d'enduro. L'error de direcció en una cruïlla o un camí mal senyalitzat pot comportar la pèrdua de minuts valuosos que penalitzen seriosament el participant.
Inicialment, els participants disposaven només de l'anomenat "full de ruta", on es consignava el recorregut que calia fer, però actualment es fan servir "roll-charts" (gràfics giratoris) que són proporcionats pels organitzadors de la cursa per tal de guiar els pilots al llarg del circuit. Un gràfic giratori és un rotlle de paper petit, de 5–8 cm d'ample, que indica tots els torns i els llocs de control coneguts. A mesura que el conductor recorre la ruta, va desplegant el gràfic fent-lo girar en relació amb el quilometratge que li marca el comptaquilòmetres, i fa servir les marques del gràfic i del camí per tal de seguir l'itinerari i "mantenir-se en el seu minut". No tots els controls consten al gràfic, però. Per exemple, els control secrets són les que ajuden a marcar distància de punts entre els pilots, afegint imprevisibilitat a la ruta. Se'ls anomena "secret" perquè són desconeguts per als pilots fins que no hi arriben.
Ordinadors d'enduro Pilot durant la fase de navegació o "ral·li"|miniatura|esquerra Darrerament s'han fet populars entre alguns pilots els enduro computers o ordinadors d'enduro. Es tracta de petits aparells electrònics que es collen al manillar i per mitjà d'uns sensors magnètics calculen les revolucions de la roda davantera i envien les dades al petit ordinador. Un cop se li han entrat les dades del "roll-chart", l'ordinador proporciona al pilot una gran quantitat d'informació que evita en gran manera els errors de navegació que es poden produir amb el sistema tradicional d'interpretació humana.