Els antecedents del cinema són tots aquells aparells, materials, fenòmens, tècniques o processos que, mitjançant el seu desenvolupament i perfeccionament han propiciat l'aparició del cinema tal com es coneix en l'actualitat.
Pintures rupestres fílmiques El punt de partida del cinema el trobem a la prehistòria a les denominades pintures "fílmiques", tal com va demostrar el cineasta i arqueòleg Marc Azéman a la dècada dels 90. Segons ell, la primera voluntat de representar imatges en moviment quedà impresa a les pintures rupestres de les parets de les coves del Paleolític. Azéman ho descobrí quan durant una investigacions d'un fris de tres lleons que havia sigut trobat a la gruta de Vache, se li va ocórrer que potser es tractava d'un sol lleó en diferents posicions. Sostingué la seva teoria mitjançant l'estudi de figures d'animals de les coves Lascaux que mantenien unes característiques semblants. Es tractava de figures tosques amb contorns poc definits que aparentaven tenir més caps o potes del que és habitual. Això no responia a una ignorància o negligència sinó al fet que estaven expressament dibuixades d'aquesta manera amb la finalitat de generar una sensació de moviment mitjançant la llum de les torxes.2 A la nit, l'escassa lluminositat que hi havia a l'interior de les coves dificultava la percepció de les imatges. En moure la llum de les torxes, el cervell humà intentava processar les imatges que rebia de l'ull i creava sensació de moviment. Es creu que d''aquesta manera narraven diferents històries com ara esdeveniments específics o oracions de caça. Aquest procediment que pot semblar molt rudimentari, per a Azmàn representa l'ús de tècniques per part dels homes de la prehistòria d'assolir la percepció del moviment. La qual cosa el dugué a la conclusió que, des de l'home prehistòric ja està tot inventat, tal com declarà en una entrevista amb la diputació de València.
Primers antecedents de projecció d'imatge miniatura|Mirall màgic reflectint un feix de llum Els primers aparells que responen a una voluntat projectiva de la imatge se situen a la Xina. Aquests aparells eren unes esferes de metall que tenien perforacions amb figures que evocaven la naturalesa, figures de flors o animals. Aquestes esferes contenien en el seu interior una vela que estava fixada mitjançant un sistema d'anelles, que permetia que l'esfera pogués rotar mantenint la vela en un eix vertical, provocant una projecció en les parets de l'estada, que havia d'estar a les fosques perquè aquesta pogués apreciar-se.
En la societat oriental es va idear també un altre dispositiu, anomenat mirall màgic, que consistia en una superfície polida de tal forma que quan es feia incidir la llum en ella, projectava una imatge. Es tenia la falsa creença que el mirall reflectia la imatge que hi havia darrere d'ell. Això és a causa de la forma de polir el mirall i banyar-ho amb una amalgama de mercuri, que provoca que la superfície del mirall no sigui llisa, però que això sigui imperceptible per a l'ull humà, propiciant les projeccions en la paret quan la llum incideix sobre la seva superfície. miniatura|Teatre d'ombres en Le Chat Noir També poden citar-se les ombres xineses, que consistien en un rudimentari mètode de projecció mitjançant una font de llum enfocada cap a una superfície que, obstaculitzada per algun element opac, projectava l'ombra d'aquest en la superfície. Aquest element que projectava l'ombra en la superfície podia anar des de les pròpies mans a complexes titelles i marionetes. També existeix documentació sobre aquest sistema de projecció d'ombres en Java i l'Índia.
A inicis del aquests espectacles d'ombres van arribar a Europa Occidental. Coincidint amb l'aparició dels Panorames i Diorames, aquests espectacles d'ombres es van tornar molt populars, propiciant l'obertura de diversos teatres d'ombres. Van aconseguir certa notorietat internacional les representacions del teatre d'ombres a París, en el local Le Chat Noir, on Henri Rivière va crear sofisticats sistemes de representació d'escenes a través de buits o superposicions de color.Meakin, Anna «Le Chat Noir: Historic Montmartre Cabaret» (en en-gb). , 19-12-2011 [Consulta: 11 desembre 2017].
Representacions immersives Els panorames i diorames poden veure's com una evolució de la pintura, seguint la voluntat dels artistes de superar els límits de l'enquadrament.
Panorama miniatura|729x729px|Panorama de Barker de la ciutat de Londres A la fi de comencen a aparèixer pintures de grans dimensions que representaven escenes com grans batalles. Va ser Robert Barker el primer a concebre la idea d'un quadre continu sobre la superfície interior d'una estructura cilíndrica al que posaria el nom de Panorama.
El primer Panorama de Robert Barker va ser una representació de la ciutat d'Edimburg en una exposició temporal l'èxit de la qual li va portar a inaugurar una exposició permanent a Londres.
Panorama giratori Aquest tipus de Panorama suposa una evolució pel que fa al seu predecessor en el sentit que afegia la sensació de moviment. Es tracta un llenç allargat que mitjançant la rotació de dues bobines, una que el desenrotllava i una altra que l'enrotllava, anava mostrant la imatge de forma fragmentada a l'espectador. John Banvard va ser un cèlebre pintor de panorames giratoris, destacant el panorama que va pintar del Mississipi en 1847. miniatura|Dibuix de com funcionava el Diorama de Daguerre
Diorama
El Diorama és un tipus de maqueta creat a París l'any 1822 per Louis Daguerre. Aquestes maquetes estaven conformades per figures i escenaris que tenien la intenció de representar una realitat. Per mitjà de processos mecànics i d'efectes d'il·luminació, aquestes maquetes podien representar la mateixa escena de dia o de nit, en diverses estacions de l'any o fer aparèixer i desaparèixer personatges.
Eidophusikon
miniatura|Dibuix del Eidophusikon Era un teatre d'efectes que evoluciona de les ombres chinescas portades a Europa, creat per Philip James de Loutherbourg. Combinant la pintura, amb elements mecànics i a través de jocs de llums, podia crear representacions d'escenes animades.
Il·lusió de moviment Joguines òptiques Taumatrop
És una joguina òptica creada per W. H. Fitton i J. A. Paris en 1825 que consisteix en una superfície plana, circular o rectangular, amb un fil en cada extrem. En cadascuna de les cares de la superfície es fa un dibuix diferent i quan es fa girar l'aparell es veu una imatge que és el resultat de la superposició de les dues dibuixades. miniatura|Simulació de la visió d'un fenaquistoscopi girant
Fenaquistoscopi
És una joguina òptica creada per Plateu en 1832 que seguia, segons el seu creador, la teoria de la persistència de la visió. Consisteix en un disc en les vores del qual es fan una sèrie de dibuixos descomponent un moviment. En el disc hi ha també tantes ranures com a dibuixos a través de les quals es mira el disc girar reflectit en una superfície, la qual cosa provoca una il·lusió de moviment. Aquest artefacte ja introdueix el concepte d'obturació i la seva importància a l'hora de percebre el moviment. Sense les ranures a través de les quals mirar la seqüència de dibuixos únicament es venien tots ells girant com una taca borrosa, però a causa que l'espai entre ranures fa que el nostre ull no percebi el canvi entre dibuixos i únicament vegi el dibuix, la successió d'aquests a una velocitat adequada crea la il·lusió de moviment. Va ser el primer aparell que va permetre l'animació d'imatges.
Zoòtrop
miniatura|Zoótrop És un dispositiu que sorgeix del perfeccionament del fenaquistoscopi creat per W.G. Horner en 1834. Consisteix en un cilindre que tènia una sèrie de ranures a través de les quals es mirava l'interior, on havia col·locada una tira de paper amb una sèrie de dibuixos descomponent un moviment. Els avantatges que presentava enfront del fenaquistoscopi és que aquestes tires de paper podien ser substituidas per altres amb diferents dibuixos, així com el fet que en aquest artefacte podien observar la simulació de moviment diverses persones al mateix temps.
Praxinoscopi
Fou creat per Émile Reynaud en el 1877 com a forma de perfeccionament del zoótrop. En lloc de les ranures del tambor, es col·loquen miralls a l'interior del cilindre que reflecteixen les imatges que hi ha a l'interior, el canvi entre miralls farà la funció de l'obturador en el paper que jugava abans la ranura a través de la qual es mirava, aconseguint una sensació de moviment més fluida. Al 1879 Reynaud perfecciona el seu invent afegint un dispositiu per contemplar el moviment a través d'un espiell on es veia un fons envoltant a les figures en moviment. Això va ser cridat el praxinoscopio-teatre, que suposaria el pas anterior a la creació del seu teatre òptic. miniatura|Animació de Pauvre Pierrot! del teatre òptic de Reynaud
Émile Reynaud i el teatre òptic
Émile Reynaud es considera una figura molt important en la invenció del cinema, ja que va arribar a perfeccionar un sistema al 1892, el teatre òptic, que seria l'immediat predecessor d'aquest.
El teatre òptic consisteix en un espectacle de projecció amb dues llanternes màgiques utilitzant la tècnica de la sobreimpressió d'imatges, una per al fons i una altra per a les animacions.
La innovació principal que va aportar Reynaud i que suposaria tan important per al cinema és la incorporació d'un tipus de pel·lícula rudimentari, de cinta transparent, amb perforacions per facilitar l'arrossegament d'aquesta, i amb un sistema de dues bobines, una de la qual sortia la pel·lícula i una altra en la qual s'enrotllava. L'ús d'aquestes perforacions va ser clau posteriorment en la concepció del cinema. Aquest dispositiu creat per Reynaud configura un sistema molt similar al de la projecció cinematogràfica, amb la diferència que al cinema les imatges estan impreses en la pel·lícula, no dibuixades. Aquest detalli va ser el que va acabar comportant que el teatre òptic de Reynaud quedés desfasat quan va aparèixer el cinema, ja que era molt més difícil confeccionar les seves animacions pintant la cinta que no prendre-les de forma fotogràfica.
Projeccions alt=Dibujo de cómo funciona la cámara oscura|miniatura|Dibuix de com funciona la cambra obscura
Projecció interior: la cambra obscura
La cambra obscura és un instrument òptic que ha contribuït punt a la invenció de la fotografia com a la concepció de la projecció d'imatges del cinema a través d'un dels principis bàsics de l'òptica. És un dispositiu que permet obtenir la projecció d'una imatge en una superfície. Això es fa en un espai tancat i totalment a les fosques amb un únic orifici per on entra la llum, d'aquesta manera s'obté una projecció d'una imatge de l'exterior. Els seus usos han estat molt diversos, des d'un suport a través del qual pintar amb major exactitud la imatge projectada, passant per una sort d'espectacle projectiu, així com ha originat els mecanismes que actualment conformen la base de la fotografia. miniatura|Imatges que es projectaven amb la llanterna màgica en suport de vidre
Projecció cap a fora: la llanterna màgica
És un aparell òptic precursor del cinematògraf. Basat en el disseny de la cambra obscura, la llanterna màgica fa el procés oposat, amb una llum projectada des d'en interior de l'aparell es podrien projectar imatges pintades sobre plaques de vidre en una superfície exterior. Es desconeix amb exactitud la data de la creació de l'aparell, però la primera referència a un artilugio que projecta imatges és un manuscrit de Cristiaan Huygens en 1959. Les fonts de llum de la llanterna màgica han anat variant al llarg dels anys, conforme s'inventava un sistema millor, més segur i que permetia una projecció de més qualitat, des de les veles o lums d'oli fins al llum elèctric incandescent, passant per la llum de calci i la llum d'arc. miniatura|Triunial