miniatura|Mapa animat de la revolució hispanoamericana (1808 - 1825):
La batalla de Tucumán va ser un enfrontament armat lliurat el 24 i 25 de setembre del 1812 als voltants de la ciutat de San Miguel de Tucumán, durant la Segona expedició auxiliadora a l'Alt Perú en el transcurs de la Guerra de la Independència Argentina. L'Exèrcit del Nord, al comandament del general Manuel Belgrano a qui va secundar el coronel Eustoquio Díaz Vélez en el seu caràcter de major general, va derrotar a les tropes reialistes del brigadier Juan Pío Tristán, que el doblaven en nombre, detenint l'avanç reialista sobre el nord-oest argentí. Juntament amb la batalla de Salta, que va tenir lloc el 20 de febrer del 1813, el triomf de Tucumán va permetre a les Províncies Unides del Riu de la Plata confirmar els límits de la regió sota el seu control.
Antecedents La regió de l'Alt Perú, l'Altiplà de l'actual Bolívia, estava novament en mans dels reialistes (partidaris del rei d'Espanya) des de la derrota de la batalla d'Huaqui, en la qual l'inexpert revolucionari porteny Juan José Castelli no va poder fer front a les tropes del peruà reialista Pío Tristán qui, al comandament d'un exèrcit de 3.000 homes, avançava cap al sud.
Les ordres del Primer Triumvirat havien posat a Manuel Belgrano al capdavant del Exèrcit del Nord el 27 de febrer del 1812. Instal·lat al seu quarter general a San Salvador de Jujuy, Belgrano intentava aixecar la moral de l'exèrcit patriota derrotat a Huaqui. Va ser amb aquest ànim que, el 25 de maig va enarborar a San Salvador de Jujuy la bandera que havia creat mesos enrere, i la va fer beneir a la Catedral jujenya pel canonge Juan Ignacio Gorriti.
Aviat va notar que no estava en condicions de defensar adequadament la plaça, i -per ordre del Triumvirat- el 23 d'agost va ordenar la retirada massiva de tota la població de Jujuy, a la qual es van sumar saltenys i tarijenys, cap al centre de l'actual Argentina, en l'anomenat Èxode Jujeny. Civils i militars es van replegar, arrasant al seu pas i incendiant tot el que pogués donar recer o ser útil als reialistes. Quan els espanyols van entrar, van trobar la ciutat solitària i sense habitants:
Tristán va escriure a Goyeneche:
L'ordre del Triumvirat era que l'Exèrcit del Nord es fes fort a Córdoba. No obstant això, Belgrano es va aturar a Tucumán, on la població va estar disposada a sumar-se a l'exèrcit. La victòria el 3 de setembre a la combat de Las Piedras entre la seva rereguarda, comandada per Díaz Vélez, i dues columnes d'avançada de les tropes de Tristán van confirmar el seu propòsit; Van aconseguir capturar al cap de la columna, el coronel Huici i una vintena de soldats. Va enviar a Juan Ramón Balcarce cap a la ciutat, ordenant-li reclutar i entrenar en la mesura del possible un cos de cavalleria a partir dels milicians locals, amb cartes per a la rica i poderosa família Aráoz, dues integrants de la qual, Eustoquio Díaz Vélez i Gregorio Aráoz de Lamadrid, prestaven serveis sota el seu comandament com a major general o segon cap i tinent respectivament.
La gran decisió: replegar-se o donar batalla La missió de Balcarce, unida als rumors que la tropa es retirava fins a Córdoba, va causar una comprensible alarma a la ciutat de Tucumán. Van sonar les campanes del Cabildo i el cos, en sessió pública, va disposar enviar tres representants -els oficials Bernabé Aráoz i Rudecindo Alvarado i l'eclesiàstic doctor Pedro Miguel Aráoz - davant de Manuel Belgrano, per demanar-li que donés batalla als espanyols a Tucumán. Bernabé Aráoz seria més tard diverses vegades governador de la província de Tucumán, i Pedro Miguel Aráoz, doctor en tots dos drets i cura vicari de la llavors Església Matriz -l'actual Catedral de San Miguel de Tucumán - seria diputat al Congrés de Tucumán.
Gregorio Aráoz de Lamadrid va sostenir que la decisió de Belgrano de prosseguir el seu retrocés cap al sud:
En l'exèrcit, 3 oficials van ser decisius per frenar la reculada i donar batalla a Tucumán: Díaz Vélez, Balcarce i Manuel Dorrego.
Belgrano, el 12 de setembre, va oficiar a Buenos Aires:
A l'arribar a Tucumán el 13 de setembre, Belgrano va trobar-se a Balcarce amb 400 homes -sense uniformes i armats només amb llances, però ben organitzats- i a la ciutat disposada a oferir-li suport; Belgrano, segons molts historiadors, no buscava més que aquest pretext per desobeir l'ordre de retirada. Els va dir que es quedaria si la seva força era engreixada amb 1.500 homes de cavalleria, i si el veïnat li aportava 20.000 pesos plata per a la tropa, quantitats que la comissió va oferir duplicar. Va decidir ignorar per tant les intimacions del Triumvirat i fer-se fort allà.
Els principals veïns tucumans van ser els encarregats d'allistar gent per augmentar el nombre de l'exèrcit, també van sumar cavallades i van proporcionar bestiar i aliment per al manteniment dels defensors.
Van arribar contingents reduïts de Catamarca -conduïts per Bernardino Ahumada i Barros-, de Santiago del Estero i també genets des de l'Alt Perú -comandats per Manuel Ascensio Padilla - que van formar l'escorta de Belgrano.
Mentrestant, l'exèrcit reialista avançava amb dificultat, al no trobar en el terreny arrasat mitjans o instal·lacions per acollir-se ni reaprovisionar-se; Partides irregulars organitzades per Díaz Vélez amb els gautxos, jujenys (de Jujuy), saltenys (de Salta) i tarijenys (de Tarija) i l'exèrcit de Belgrano els fustigaven constantment. No va ser fins al 23 de setembre quan, des del paratge de Los Nogales, on va albirar Tucumán, Tristán va rebre la notícia que l'Exèrcit del Nord estava acampat a la plaça i disposat a donar-li batalla.
Batalla Al matí del 24 de setembre del 1812, dia de la batalla, el general Belgrano va estar orant llarga estona davant l'altar de la Verge, i fins i tot la tradició explica que va sol·licitar la realització d'un miracle a través de la seva intercessió. En aquells mateixos moments, Tristán va ordenar la marxa cap a la ciutat. Algunes fonts indiquen que, en lloc de prendre el camí directe, va envoltar la plaça des del sud, intentant prevenir una possible fugida dels patriotes en direcció a Santiago del Estero. Altres afirmen que en el paratge dels Pocitos es van trobar sobtadament amb els camps incendiats per ordre del tinent dels dracs Lamadrid, natural de la zona, que comptava amb la velocitat del foc avivat pel vent del sud per desordenar la columna espanyola. En tot cas, va utilitzar el vell Camí Reial del Perú per posar-se davant de la ciutat a una llegua d'aquesta, en el paratge de la Manantial.
Mentrestant, i aprofitant la confusió provocada pel foc, Belgrano -que havia disposat a l'alba les seves tropes al nord de la ciutat- havia canviat el seu front cap a l'oest, comptant amb una visió clara de les maniobres de Tristán, i va plantar cara a aquest en un terreny escabrós i escarpat, anomenat el Camp de les Carreres. La ràpida envestida sobre el flanc de Tristán tot just va donar temps a aquest de reorganitzar el seu front i va ordenar muntar l'artilleria.
Belgrano havia disposat la cavalleria en dues ales: la dreta, al comandament de Balcarce, era més nombrosa -explicava amb la tropa gautxa recentment reclutada- que l'esquerra, al comandament del coronel Eustoquio Díaz Vélez.
La infanteria estava dividida en tres columnes, comandades pel coronel José Superí l'esquerra, el capità Ignacio Warnes la central pel capità Carlos Forest la dreta, al costat de la qual una secció de dracs recolzava la cavalleria. Una quarta columna de reserva estava al comandament del tinent coronel Manuel Dorrego; El baró Eduardo Kaunitz de Holmberg comandava l'artilleria, situada entre les columnes de peu -massa dividida entre les mateixes per a ser efecitva - sent el seu ajudant de camp el tinent José María Paz.
Va ser l'artilleria revolucionària la que va iniciar el combat, bombardejant els batallons reialistes de Cotabambas i Abancay, que van respondre carregant a la baioneta. Belgrano va ordenar respondre amb la càrrega de la infanteria de Warnes, acompanyada de la reserva de cavalleria del capità Antonio Rodríguez, mentre que la cavalleria de Balcarce carregava sobre el flanc esquerre de Tristán; La càrrega va tenir un efecte formidable. Llança en mà, van avançar fent sonar els seus guardaboscos i amb tal ímpetu que la cavalleria de Tarija es va desbandar al seu pas, retrocedint sobre la seva pròpia infanteria i desorganizant-la fins al punt que sense trobar gairebé resistència la cavalleria tucumana va aconseguir la rereguarda de l'exèrcit enemic.
És impossible saber quin efecte haguessin pogut tenir de carregar des d'aquell lloc, en un moviment de pinces; Formada en general per homes de camp i ignorants de la disciplina militar, bona part de la cavalleria gautxa va trencar la formació per a apoderar-se de les mules carregades amb els preparatius, incloent fortes sumes en metalls preciosos, de l'exèrcit reialista. Amb això van privar també de les seves reserves de munició i de provisions, amb les que es van retirar del camp de batalla. Només la secció de Dracs que li donava suport i la cavalleria regular al comandament de Balcarce van mantenir el front, però juntament amb la pèrdua del seu equipatge això va ser suficient per confondre i desorganitzar aquesta ala.
Mentrestant, a l'altre costat del front el resultat era molt diferent: Tot i la presència del mateix Belgrano, l'avanç de cavalleria i infanteria dels reialistes va ser imparable, prenent presoner al coronel José Superí. No obstant això, la fermesa de la columna central va permetre als patriotes recuperar terreny i recobrar a Superí, però els avenços desiguals van fraccionar el front, fent la batalla confusa, incomprensible per als seus comandants i deixant en bona part les accions a càrrec dels oficials que encapçalaven cada unitat.
La providencial aparició d'un enorme estol de llagostes, que es van abatre sobre els paratges boscosos, va confondre als soldats i va enfosquir la visió, acabant de descompondre el front. Les versions tradicionals refereixen que va ser tal la confusió sembrada per aquell eixam de llagostes que va fer semblar als ulls de les forces espanyoles, un nombre molt superior a les tropes patriotes, el que hauria provocat la seva retirada en la confusió.
Si bé Belgrano havia estat arrossegat per la desbandada d'un sector de la seva tropa fora de l'escenari de les accions, el camp de batalla va quedar en mans de la infanteria patriota. En observar que s'havia quedat sol i sense les tropes de la cavalleria, Díaz Vélez va aconseguir prendre -juntament amb un grup d'infanteria de Manuel Dorrego- el parc d'artilleria de Tristán, amb trenta-nou carretes carregades d'armes, municions, part dels canons i centenars de presoners. Van prendre, a més, les banderes dels regiments de Cotabambas, Abancay i Real de Lima. Després, amb l'ajuda de les tropes de la reserva i portant-se també als ferits, Díaz Vélez va fer replegar ordenadament la infanteria cap a la ciutat de San Miguel de Tucumán, col·locant-la en les fosses i trinxeres que s'havien obert allà. També va reorganitzar l'artilleria i va apostar tiradors en els sostres i cantonades, convertint a la ciutat en una plaça inexpugnable. Tancat en aquesta, protegit per les fosses, Díaz Vélez va esperar expectant el resultat de les accions de Belgrano i Tristán.