miniatura|L'Alt Perú, objectiu de l'Exèrcit del Nord enviat des Buenos Aires
La Campanya a l'Alt Perú o Expedicions Auxiliadores a l'Alt Perú són quatre campanyes que l'Exèrcit del Nord de les Províncies Unides del Riu de la Plata va efectuar a l'Alt Perú, durant la Guerra de la Independència Argentina, entre el 1810 i 1816, amb l'objectiu de desallotjar l'exèrcit reialista fidel al Consell de Regència d'Espanya i les Índies i al rei Ferran VII d'Espanya.
Es va intentar també donar suport a les insurreccions i a la guerra de Republiquetes i impedir l'avanç reialista cap al nord-oest de l'actual territori de la República Argentina.
A partir del 1817 l'ofensiva dels patriotes del Riu de la Plata es va traslladar a l'Exèrcit dels Andes, comandats per José de San Martín que va concebre la idea d'arribar per mar fins a Lima, el principal bastió reialista després d'alliberar Xile.
Primera campanya auxiliadora a l'Alt Perú
miniatura|Mapa de la primera campanya a l'Alt Perú (1810-1811). Els triangles assenyalen les batalles; vermells per a les victòries realistes (Cotagaita, Huaqui i Amiraya) i blaves per a les victòries independentistes (Suipacha).
L'exèrcit del nord va tenir el seu origen en les tropes reunides pel vocal morenista Juan José Castelli per ordres donades per la Primera Junta el 14 de juny del 1810, per a combatre l'ex-virrei Santiago de Liniers, que encapçalava la Contrarevolució de Córdoba, un moviment a favor de l'antic règim a la Intendència de Córdoba del Tucumán (l'actual ciutat de Córdoba a Argentina). L'ordre de la Junta responia al compliment de l'acta de formació de la mateixa el 25 de maig del 1810, que l'obligava a enviar una expedició militar a les províncies.
L'execució de Liniers
Es va reunir un exèrcit de 1.150 homes, que va partir de la capital de l'exvirregnat el 6 de juliol del 1810 sota el comandament del coronel Francisco Ortiz de Ocampo, secundat pel tinent coronel Antonio González Balcarce, al qual es va donar una formació precipitada de dos mesos. A semblança dels exèrcits de la revolució francesa, tots dos anaven acompanyats pel representant de la junta (comandament polític), Hipólito Vieytes i per l'auditor Feliciano Antonio Chiclana qui no va viatjar amb l'expedició i més tard va ser nomenat governador intendent de Salta del Tucumán. El comandament militar estava subjecte al polític i aquest a la Junta a través de la Secretaria de Guerra que ocupava Mariano Moreno. Vieytes portava instruccions de deixar que a cada província el poble triés diputats per incorporar-se a la Junta.
El 8 de juliol del 1810, Mariano Moreno va ordenar que els opositors a la revolució fossin enviats a Buenos Aires a mesura que fossin capturats, però el 28 de juliol va impartir una altra ordre. El 31 de juliol del 1810 els caps reialistes de Córdoba van fugir cap a l'Alt Perú al dissoldre's el seu exèrcit. Es va capturar Liniers el 6 d'agost a les serres de Córdoba, i va ser enviat a Buenos Aires en contradicció amb la ordre d'execució. El 26 d'agost va ser atrapat a Cabeza de Tigre per la nova conducció política de l'Exèrcit del Nord enviat per Moreno.
Juan José Castelli va ordenar el fusilament immediat de Liniers junt amb el governador de Córdoba del Tucumán, Juan Gutiérrez de la Concha, el tinent governador Victorio Rodríguez, Santiago Alejo de Alende i Joaquín Moreno. Castelli va graciar el bisbe Rodrigo de Orellana que va ser enviat presoner a la vila de Luján (a 70 km a l'oest de Buenos Aires). El morenista Domingo French va donar el tret de gràcia al militar francès.
Per ordre de la Junta, Antonio González Balcarce, va substituir Ortiz de Ocampo al capdavant de les tropes que van continuar el seu avanç cap al nord, mentre el primer va quedar a Santiago del Estero per a reunir milícies. Juan José Viamonte va passar a ser el segon cap de González Balcarce. En substitució de Vieytes, Juan José Castelli va ocupar el càrrec de delegat i Vernando Monteagudo el d'auditor. Domingo French i Nicolàs Rodríguez Penya integraven també el nou comitè polític.
La insurrecció de Cochabamba El 14 de setembre del 1810 es va produir la insurrecció de Cochabamba liderada pel coronel Francisco del Rivero, qui amb milícies de la vall de Cliza va enderrocar el governador intendent José González Prada i es va adherir a la Junta de Buenos Aires que el va proclamar cap polític i militar. El secundaven Manuel Esteban Arze i Melchor Guzmán.
Primeres accions en l'Alt Perú En aquestes condicions insurreccionals en què es trobava l'Alt Perú, Balcarce va iniciar la marxa amb 400 homes. Nieto havia portat tropes de Chuquisaca i Potosí a Santiago de Cotagaita, uns quatre cents quilòmetres al nord de San Salvador de Jujuy, on va fer cavar trinxeres. La primera acció armada de l'Exèrcit del Nord a l'Alt Perú va ser el Combat de Cotagaita, el 27 d'octubre. La batalla va ser desfavorable per Balcarce i el seu resultat indecís, en part per la superioritat numèrica dels espanyols. Va obligar les tropes expedicionàries a tornar al sud sense ser perseguides pels reialistes. Balcarce va refer el seu exèrcit l'endemà passat a Tupiza.
El 7 de novembre van tornar a enfrontar-se contra les mateixes tropes amb què s'havien enfrontat abans comandades pel general José de Córdoba i Rojas a la Suipacha, on l'exèrcit argentí va obtenir la seva primera victòria.
Després de la derrota, Córdoba va fugir amb les restes del seu exèrcit cap a Potosí, ciutat que el 10 de novembre es va pronunciar a favor de la revolució. Es va capturar Córdoba, Francisco de Paula Sanz i Nieto quan intentaven fugir cap al desert d'Atacama. El 13 de novembre, mentre s'acostaven les tropes de Cochabamba a Chuquisaca, el poble de la ciutat va exigir un ajuntament obert, el qual va jurar obediència a la Junta de Buenos Aires. Va enviar oficis al virrei del Perú i a Goyeneche, al qual desconeixien la seva autoritat i els instaven d'abstenir-se d'envair els límits de les Províncies Unides del Riu de la Plata.
Va entrar després l'exèrcit auxiliar a Potosí i durant el govern, Castelli va prendre mesures dràstiques que li van fer guanyar l'enemistat de gran part de les classes acomodades, com afusellar el 15 de desembre a la Plaça Major de Potosí al mariscal Vicente Nieto, governador president de la audiència de Charcas, a Francisco de Paula Sanz, intendent de Potosí i el capità de navili José de Córdoba i Rojas, després que es neguessin a jurar obediència a la Junta. En compliment de les ordres de Moreno en represàlia per a les execucions dels líders de la revolució de la Paz a 1809, els bisbes de la Paz i Goyeneche també estaven sentenciats a mort si eren capturats. Va confiscar també els béns dels espanyols. Ho feia en compliment d'ordres emanades de la Primera Junta el 12 de setembre:
Després de deixar Feliciano Antonio Chiclana com a governador intendent de Potosí, Castelli va arribar a Chuquisaca el 27 de desembre del 1810 acompanyat de Gonzàlez Balcarce i de 400 soldats que van ser rebuts de forma triumfal. Castelli es va fer carrec de la presidència de Charcas, que més tard va deixar al general Juan Martín de Pueyrredón.
Al final de febrer Castelli va abandonar Chuquisaca en direcció a La Paz, on va ser rebut triomfalment pel governador intendent Domingo Tristán i el dia 11 de maig va enviar cartes al virrei del Perú i a l'ajuntamede Lima. Al capdavant de la defensa reialista va quedar el brigadier arequipeny José Manuel de Goyeneche, qui amb l'autorització d'Abascal va parlamentar amb Castelli, signant amb ell un armistici per quaranta dies el 16 de maig del 1811, temps sol·licitat per l'ajuntament de Lima per esperar la resposta a un ofici enviat a la Junta de Buenos Aires. L'exèrcit realista va acampar a Zepita, a prop del Desaguadero.
La derrota de Huaqui i la retirada de l'Alt Perú
El 20 de juny del 1811 Goyeneche va ordenar atacar l'exèrcit revolucionari el que va resultar en la batalla de Huaqui. Els 5.000 soldats patriotes i els indígenes que els reforçaven no van poder amb els 6.500 reialistes i van provocar la més dura de les seves derrotes. Com a conseqüència d'aquesta batalla, Goyeneche es va apoderar de la Paz i de Cochabamba després de la Batalla d'Amiraya (o primera batalla de Sipe Sipe) el 13 d'agost del 1811, on va ser derrotat Francisco de Rivero. Després va avançar cap a Chuquisaca. Les restes desorganitzades de l'exèrcit es van retirar precipitadamen i refugiar-se primer a Potosí, que va ser abandonada per Pueyrredón, que va portar-se els cabals, després a Jujuy i finalment a territori de Sakta, on rebrien l'auxili de Güemes i on Balcarce seria reemplaçat per Pueyrredón.
El general Eustaquio Díaz Vélez va ser enviat amb 800 soldats per Pueyrredón per donar suport a la nova insurrecció de Cochabamba en un nou intent d'avançar sobre l'Alt Perú, però van ser derrotats a Nazareno el 12 de gener del 1812. Simultàniament, el tinent coronel Martín Miguel de Güemes (segon cap de l'avantguarda) va ser enviat per Díaz Vélez a recuperar Tarija, fet que va aconseguir el 18 de gener. Després es va reunir amb Díaz Vélez a Humahuaca. Cochabamba havia estat alliberada per Esteban Arce el 29 d'octubre del 1811, que va ser rebutjat a Oruro per Socaza. Arce va aconseguir fer que és rendís a Chayanta el cap Astete. Goyeneche va ocupar després Cochabamba el 27 de maig, després que el 24 de maig Esteban Arze fos derrotat en la batalla de Quehuinyal o Pocona. Posteriorment va ser derrotat també a Mollemolle juntament amb Carlos Taboada i es va sumar a les guerrilles d'Álvarez d'Arenales.
Al març del 1812 va acabar oficialment la primera campanya de l'expedició. Pueyrredón va ser reemplaçat pel brigadier general Manuel Belgrano el dia 26. Jutjats responsables del desastre, Balcarce i Castelli van ser sotmesos a sumari. L'últim va morir abans de dictar-se la sentència, però Balcarce va ser absolt i es va reincorporar a la lluita sota el comandament de San Martín.
Segona expedició a l'Alt Perú miniatura|Segunda Campaña al Alto Perú (1812-1813). Els triangles assenyalen les batalles: blaves per a les victòries independentistes (Èxode Jujeny, Tucumán i Salta) i vermells per a les victòries realistes (Vilcapugio i Ayohúma).
El 1812, amb un nou comandant, Manuel Belgrano, la Junta va decidir fer una segona campanya auxiliadora a l'Alt Perú, amb un objectiu clar: Derrotar definitivament els reialistes guanyadors a Huaqui i, per tant, aixecar la moral de la població, decaiguda per l'avanç espanyol.
El 26 de març, el coronel major Belgrano va rebre de Pueyrredón el comandament a la Posta de Yatasto (Salta) i immediatament va avançar cap a Jujuy, on va establir un perímetre de defensa.
Les mesures de les ordres es feien complir rigorosament. Belgrano va dictar un bàndol disposant la pena capital per als que desobeïssin una ordre expressa o difonguessin notícies alarmants. Un dels desertors per la dura disciplina va ser l'oriental Venancio Benavídez, que es va passar a les forces de Goyeneche, que ja havien pres Cochabamba i va informar de la dura situació de l'exèrcit de Belgrano. Amb aquesta intel·ligència, Goyeneche, a qui acabava de reforçar Pío Tristán, va decidir avançar cap al sud i agafar avantatge, per a això comptava amb quatre batallons d'infanteria, 1.000 genets i 10 peces d'artilleria. Belgrano va ordenar la lleva de tots els homes hàbils i en edat, formant un cos de cavalleria irregular, però va rebre del govern central ordre de retrocedir cap a Córdoba.
L'Èxode Jujeny i les batalles de Tucumán i Salta miniatura|Manuel Belgrano, un dels principals líders revolucionaris, era un advocat i economista que va haver d'improvisar-se com a militar per a fer-se càrrec dels exèrcits independentistes enviats al Paraguai i a l'Alt Perú. Estàtua a la Plaça de Maig de Buenos Aires. miniatura|Tucumán al 1812, plaça, cabildo i Església de San Francisco. (Oli actual)