Els aromanesos (també dits: arumans, arumanesos o macedoromanesos; en aromanès s'anomenen armãnji o rrãmãnji, en funció del dialecte) són un poble valac que viu al llarg del sud dels Balcans, especialment al nord de Grècia, Albània, Macedònia del Nord i Bulgària, així com en una comunitat emigrant a Romania (Dobrudja). Són el segon grup de valacs més nombrós dels actuals romanesos.
Parlen l'aromanès (o aromà), una llengua romànica relacionada amb el romanès, sovint classificada com a dialecte seu.Segons Encyclopedia Britannica Donat que les dues llengües provenen del llatí, els historiadors creuen que el vincle lingüístic amb Romania es va interrompre entre el i el , quan el protoromanès ja era format.
Noms i classificació El nom aromanès, com el de romanès, deriva directament del llatí (romà) amb els canvis fonètics corresponents. Afegir una a davant de certes paraules que comencen amb una consonant és una característica de l'aromanès. A Albània, la forma més comuna és rãmãnji.
Anomenats segons l'àrea geogràfica, els aromanesos s'agrupen en nombroses branques: pindians (concentrats al voltant de les muntanyes del Pindos al sud-oest de Macedònia del Nord, nord de l'Epir, i oest de Tessàlia), gramustians (de muntanyes Gramos, concentrats a l'oest de la Macedònia grega i l'Epir septentrional), muzaquiars (de Muzàquia) i farserots (de Farsala, concentrats al sud de l'Epir, a Etòlia-Acarnània, àrea coneguda en l'edat mitjana com a Petita Valàquia). Els tres primers grups s'anomenaven armãnji, mentre que els farserots (amb un dialecte diferenciat) s'anomenaven rrãmãnji. Tots tres eren coneguts com a vlahi en grec. Valacs fou un terme usat en els Balcans medievals, com un exònim per a tot els pobles romànics de la regió, però avui dia és usat habitualment només per als aromanesos i meglenites; els romanesos només són anomenats valacs segons el context històric. Val a dir que el terme valac també vol dir 'bandit' o 'rebel' en historiografia medieval.
Els gramustians i pindians són coneguts a Grècia com a kutsovalacs, que vol dir 'valacs coixos'. Un altre nom usat per a referir-se als aromanesos (principalment als països eslaus com Sèrbia i Bulgària) és tsintsar, que deriva de la manera que els aromanesos diuen la paraula cinc: cinci. Hi ha valacs que són anomenats albanitovalacs, que vol dir 'albanesos parlants de valac', referit com a segona llengua, albanès en comptes de grec. Els albanesos també els diuen txobans (del turc Çoban, que vol dir 'pastor'), mot usat per a referir-s'hi en grec ().
Orígens miniatura|esquerra|La línia Jireček miniatura|esquerra|Els orígens dels romanesos Existeixen moltes teories sobre els orígens dels aromanesos. A Grècia, afirmen que són descendents de la població local que fou llatinitzada immediatament després de la conquesta romana de Grècia, o més tard, durant els primers segles de l'Imperi Romà d'Orient quan el llatí encara era la llengua oficial. Contràriament, a Romania es consideren descendents dels colonitzadors dacis llatinitzats que emigraren cap al sud.
En total, les principals teories sobre l'origen dels aromanesos són: Descendents d'antics tracis i/o il·liris. Els descendents de colons i soldats romans, que rebien terres de conreu com a pagament pels seus serveis. Grecs llatinitzats.
Tanmateix, el que és clar és que, fins als segles VII-IX, romanesos i aromanesos parlaven la mateixa variant de llatí vulgar, sovint conegut com a protoromanès, i que descendeixen dels romans que poblaven els Balcans al final de l'Antiguitat i que es dispersaren amb l'arribada de les migracions eslaves. Al seu torn, aquests romans dels balcans segurament eren el resultat de la hibridació dels pobles indígenes amb els colons romans.
Història Els grecs i romans van anomenar il·liris un centenar de tribus entre la regió de l'Epir i la regió d'Ístria i entre els rius Drave i Danubi; a l'est d'aquestos vivien els tracis, al nord del Danubi els getes i a les muntanyes dels Carpats els dacis. La conquesta romana d'aquestos territoris va durar tres segles, fins al 106, amb la conquesta del Regne geta de Dàcia per Trajà. En aquesta regió, i sobretot en la via entre Roma i Bizanci, en gran part en territori de llengua grega, es van establir milers de legionaris que es llicenciaven després de 25 anys de servei i que parlaven llatí i no pas grec. Quan Dàcia fou evacuada al cap de 165 anys, els getes i dacis havien estat llatinitzats superficialment; els romans es van retirar i els elements més llatinitzats o colons romans van passar a l'altre costat del Danubi, però probablement el gruix de la població pagesa va restar a Dàcia (i no obstant això, el daci es va deixar de parlar i fou substituït pel llatí per un misteri sens dubte relacionat amb la seva organització social). El 212, tots els ciutadans de l'imperi van rebre la ciutadania i ja no van existir diferències; els legionaris i colons parlaven llatí i no es van poder barrejar amb la població grega o hel·lenitzada; en algunes zones, l'acció dels legionaris i colons va eliminar l'il·liri () i el traci () a favor del llatí, mentre en d'altres fou el grec el que el va substituir. A la divisió de l'imperi, de fet des de 325 i formalment el 395, el llatí va conservar la seva influència a la part oriental, i molts comandants, jutges i d'altres eren parlants de llatí i no de grec. El llatí va restar com a llengua oficial fins al regnat d'Heracli (601-640).
Les incursions dels gots i hèruls van desplaçar les poblacions cap a les zones muntanyoses més protegides i cap a les fortaleses. Els huns van devastar els Balcans al ; la línia defensiva del Danubi fou abandonada als finals del . Però poblacions de parla llatina es van mantenir a la Mèsia mediterrània i a Dardània (Il·líria); a les muntanyes del que avui és Albània, van restar poblacions autòctones que no havien estat ni llatinitzades ni hel·lenitzades, que s'hagueren decantat per una o altra llengua, fins que foren eslavitzades al .
A l'edat mitjana, els aromanesos crearen estats semiautònoms al territori de la moderna Grècia, com la Gran Valàquia o Petita Valàquia. Els eslaus van entrar a la zona del Danubi el 679 i, abans de final de segle, ja eren a altres parts dels Balcans. El Regne búlgar es va establir el 679 amb una barreja de poblacions tràcies, eslaves i turques (huns), i absorbint en part els àvars al llarg del . Els grecs van tenir tendència a establir-se des de Macedònia cap a Bulgària i van cristianitzar aquest regne. El kan Boris (tsar Miquel) fou batejat el 865; el 976, el príncep búlgar David fou assassinat per un valac, és a dir, un descendent dels colons de parla llatina. Bulgària va retornar a l'Imperi Romà d'Orient el 1019 i els valacs foren aliats dels romans i van servir l'imperi al en les guerres contra petxenegs (patzinak), hongaresos, uzes (una tribu turca) i cumans o polvtesos ja al . En tot aquest temps, els valacs sempre foren aliats dels romans, mentre petxenegs i uzes ho eren generalment dels búlgars.
El 1185, a causa de l'alta fiscalitat, els valacs es van revoltar dirigits pels germans Pere i Asen, i van tenir el suport de les poblacions de petxenegs, uzes i cumans. Els rebels van establir un imperi vlacobúlgar (1187), però en els següents anys la població valaca va començar a ser absorbida pels búlgars.
El 1204 els llatins van ocupar Constantinoble, i els valacs del centre i sud dels Balcans van crear estats propis, un d'anomenat Gran Valàquia a Tessàlia, una altra Petita Valàquia a Dòrida, part de Lòcrida, Etòlia i Acarnània, i un tercer, Alta Valàquia, a Dolòpia. Però foren efímers i ràpidament sotmesos pel despotat de l'Epir. Ja en aquesta època, s'esmenten comunitats de gent de parla llatina enmig de territori eslau a Sèrbia, Montenegro i Albània al costat de les comunitats sèrbies i albaneses hel·lèniques eslavitzades i que, sens dubte, eren descendents dels colons llatins. També es creu que hi va haver migracions des de la zona del Danubi cap a Sèrbia i la costa de Dalmàcia, on foren coneguts com a morlacs, i van arribar fins a Ístria, on amb el temps es van barrejar amb els morlacs establerts anteriorment i als uskoks, un grup heterogeni format per la barreja de grup d'eslaus llatinitzats i de llatins de diversos orígens, formant el que serien els istroromans. Aquestes emigracions van durar del al , quan la conquesta otomana va aturar el moviment de poblacions.
Durant la dominació otomana, els valacs o aromans van gaudir de certa llibertat i exempció de tributs, podent portar armes. Una milícia aromana (armatoles), dirigida per capitani, va actuar a la frontera amb els territoris dels Habsburg.
El 1820 els aromans van donar suport als grecs en la lluita per la independència. El renaixement cultural va començar tímidament a Albània (Moscopolis/Voskopje) i va portar el 1862 a l'establiment de la primera escola aromana en el que avui és la Macedònia grega. Els otomans els van donar un cert suport i el 1878 van rebre el dret d'ús de la seva pròpia llengua. El Tractat de Berlín (1878) els va reconèixer com a nació separada, però com que Grècia va adquirir molts territoris, part de la població otomana va quedar fora de l'Imperi Otomà, dins de Grècia, especialment a les muntanyes Pindo. El 1888, van rebre el dret d'establir la seva Església nacional. El 1906, foren reconeguts minoria i el 1908 foren admesos al parlament turc. Les dues guerres dels Balcans els van fragmentar novament, quedant dividits entre Grècia, Albània, Sèrbia i Bulgària, a part dels que vivien a Dalmàcia i Ístria sota domini italià. El 1913, havien sol·licitat la seva inclusió dins el nou principat d'Albània com a província autònoma, però Grècia va obtenir els territoris amb la promesa de salvaguardar la identitat aromana, que mai va respectar. A Sèrbia, les escoles aromanes foren tancades el 1918, a Grècia parcialment el 1920 i a Albània el 1938; les darreres escoles a Grècia es van tancar entre 1945 i 1948. A Bulgària, l'única escola fou clausurada el 1948. Els intents de Romania de mantenir escoles aromanes foren interpretats com un intent de convertir els aromans en romanesos i no foren acceptats pels mateixos aromans.
El 1054, en el trencament de les esglésies catòlica i ortodoxa, es van emetre malediccions que foren aixecades el 1961-1965 quan el patriarca ecumènic de l'Església ortodoxa era Atenàgores, d'ètnia aromana.
Els aromanesos jugaren un paper important en les guerres d'independència de diversos països dels Balcans: Bulgària, Albània i Grècia, contra l'Imperi Otomà.
El 1941, després de l'ocupació de Grècia pel Tercer Reich, alguns nacionalistes feixistes aromanesos volien crear el Principat de Pindos, un estat valac autònom sota control de la Itàlia feixista.
Bandera