Sant Esteve Sesrovires, sovint només Sesrovires, és un municipi de la comarca del Baix Llobregat i de la comarca natural del Montserratí.
Geografia Llista de topònims de Sant Esteve Sesrovires (Orografia: muntanyes, serres, collades, indrets..; hidrografia: rius, fonts...; edificis: cases, masies, esglésies, etc). El municipi, amb una extensió de 18,47 km², està situada en el sector nord de la comarca del Baix Llobregat, veí de les comarques de l'Alt Penedès i l'Anoia. El territori limita per la part del nord amb Abrera, pel sud amb Castellví de Rosanes i Martorell, per l'est amb Martorell, l'oest amb Sant Llorenç d'Hortons, pel sud-oest amb Gelida i el nord-oest amb Masquefa i els Hostalets de Pierola.
El límit del terme de Sant Esteve amb el de Martorell passa pel turó del Pou del Merli (161 m). L’Anoia, a migdia, és la divisòria natural amb Castellví de Rosanes.
Les terres són planes, amb lleugeres ondulacions, travessades per diversos torrents que desguassen a l'Anoia o al Llobregat. Entre els darrers es destaca el torrent de Llops, que neix sota la Beguda Alta i en el qual desguassa el del Canals, amb el del Torres i el de Can Sitges, i el de Ca n’Estella. El de Can Noguera fa de termenal septentrional amb el municipi d'Abrera. Dels que aboquen a l'Anoia, el de Can Bargalló és divisòria occidental amb el terme de Sant Llorenç d’Hortons. Hi ha, a més, el torrent de Can Margarit i el de la Torrassa.
El municipi és bàsicament pla amb lleugeres ondulacions apte per l'explotació agrícola i ramadera, tot i que aquesta activitat ha anat disminuint a favor de la indústria.
És travessat per diversos torrents que desguassen al Llobregat (com és el cas del torrent de Llops, que neix sota la Beguda Alta i en el qual desguassa el del Canals, amb el del Torres i el de Can Sitges, i el de Ca n’Estella. El de Can Noguera fa de termenal septentrional amb el municipi d'Abrera) i els que ho fan a l'Anoia (el de Can Bargalló és divisòria occidental amb el terme de Sant Llorenç d’Hortons. Hi ha, a més, el torrent de Can Margarit i el de la Torrassa).
El nucli antic es va desenvolupar emplaçat sobre un replà entre el torrent de Llops i el de Canals i el de Ca n’Estella. L'eix longitudinal del poble és el Carrer Nou, anomenat de la guerra civil ençà de Serafí Julià; més a tramuntana aquest carrer, anomenat dels Germans Bach, rebia el nom tradicional de carrer de Dalt o del Raval. Segueix, amb l'avinguda de Montserrat al nord, amb el passeig que porta a l'estació del ferrocarril, i el carrer del Dr. Pau Costas (també dit carrer de Baix i, abans, del Pou) al sud. La configuració del nucli urbà de Sant Esteve començà a produir-se el 1863, any en què es dibuixà definitivament el carrer Major, degut a l'existència per la banda de llevant de Can Golard (avui Can Ferràs, on hi ha l'Ajuntament, construcció de vers el 1925, al lloc de l'antic mas), de Can Canals a l'altra banda del carrer de Martorell, i de l'església i la seva placeta pel cantó de ponent. Aleshores el poble de Sant Esteve Sesrovires era format per unes cent cases.
Topònim El topònim de Sant Esteve Sesrovires deriva de l'existència de boscos de roures, amb la incorporació de l'article definit en la forma arcaica «salada»: ses Rovires → les Rovires.
Demografia
Administració
Història Els primers vestigis de població en temps dels romans haurien pogut concentrar-se en alguna de les rovires enlairades del terme. Anterior al poblament medieval i sense connexió amb aquest, al Pou del Merli hi ha testimonis d'un eremitisme primitiu, relacionat amb la tradició visigòtica anterior. Hi ha tres eremitoris excavats artificialment a la roca, que foren aprofitats posteriorment com a barraques de pagès, per la qual cosa n’hi ha dos de molt transformats. Sobre els eremitoris, al cim del turó, hi ha vestigis d'un poblat que podria ser altmedieval.
Els orígens medievals de Sant Esteve Sesrovires, cal cercar-los en la baronia de Castellvell de Rosanes. La documentació més antiga que parla de la parròquia de Sant Esteve és del 1082. El 1221 Guillem de Montcada, senyor de la baronia, amb la seva mare Guilleuma de Castellvell, empenyorà als seus creditors, Berenguer Grau, Guillem de Llacera i altres, el Castellví de la Marca i el castell de Sant Esteve Sesrovires. Senyor de la baronia de Castellvell el 1329, Roger Bernat de Foix, essent al Castellví de Rosanes, rebé en presència de diversos nobles i del notari Francesc de Rubí homenatge feudal de Sibil·la, vídua de Ramon Rosanes, pels castells de Rosanes i de Sant Esteve Sesrovires. El 1404 el castell i la parròquia de Sant Esteve Sesrovires foren separats de la baronia pel rei Martí l’Humà, que els vengué a carta de gràcia a Pere Sacalm. El rei Martí vengué, també a Sacalm, la jurisdicció civil i criminal del lloc, amb obligació de fidelitat al monarca. Al cap de pocs anys, el 1426, el rei Alfons IV concedí a Ramon de Calders, la potestat de redimir el castell i la parròquia de Sant Esteve. Sembla, però, que Ramon de Calders, que havia de satisfer 22 000 sous barcelonesos de tern per la dita redempció, no la realitzà, ja que el 1503 el rei Ferran el Catòlic concedí l'esmentat dret al seu conseller i lloctinent del govern general de Catalunya, Lluís de Requesens. Així, Sant Esteve Sesrovires s'integrava, altra volta, en el patrimoni de la baronia de Castellvell, que era en mans dels Requesens.
Aquesta dependència de la baronia de Castellvell durà fins a l'any 1813, que les Corts de Cadis aboliren tots els règims feudals. Tanmateix, fins a l'any 1868 Sant Esteve Sesrovires no assolí una veritable victòria sobre el feudalisme, que després del 1813 havia continuat en la forma de caciquisme.
Comunicacions El municipi està ubicat en una zona que compte amb una important xarxa de transports i comunicacions. La seva proximitat amb la capital de província, Barcelona, a només 20 minuts per l'autovia del Llobregat (N-II) afavoreix aquesta situació. Per ferrocarril, disposa d'una parada dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya, a través de la línia Barcelona-Igualada, també anomenada R6. Una altra opció és anar amb RENFE fins a Martorell i enllaçar amb els ferrocarrils de la Generalitat catalana fins a Sant Esteve Sesrovires.
Per carretera, es pot arribar fins al municipi a partir de l'autovia del Llobregat, la A-2, direcció Lleida sortida Martorell per ca n'Amat. També s'hi pot arribar per l'autopista, per l'AP-2, sortida Martorell direcció Capellades. Incorporar-se a la B-224, a 7 km es troba l'entrada de Sant Esteve Sesrovires. I també hi passa una línia intercomarcal d'autobusos que el comunica amb les poblacions veïnes.
Economia i indústria Gràcies a la seva situació geogràfica propera a Barcelona, el sector industrial ha tingut un gran creixement en el municipi, passant per una fàbrica de mocadors de llana a principis del a més de 150 indústries actualment.
La vila acull els centres penitenciaris de Can Brians 1 i Can Brians 2
Persones il·lustres Rosalia Vila i Tobella, cantant catalana. Isaac Navarro, finalista del programa La Gran Cita, de 3Cat. Núria Pradas Andreu, escriptora. Premi Ramon Llull 2020. Jana Fernández, futbolista FC Barcelona (2002) Beat Pere Tarrés i Claret, vicari de l'Església de Sant Esteve Sesrovires (1943). Ivan Moriana i Betrán, ballarí català de nivell internacional.
Entitats Coral Sant Esteve La Colla de Trabucaires "Els Sesrovirencs" Gegants de Sant Esteve Sesrovires Esbart dansaire Sant Esteve Cofradía del Santo Cristo
Masies Masia Ca n'Amat miniatura|Ca n'Amat|299x299px
Casa senyorial del 1889 actualment transformada en restaurant.
Residència senyorívola de planta baixa i dos pisos separats per frisos. Les obertures, finestres a la planta baixa i balcons als pisos superiors, estan emmarcades per motllures. A la part posterior hi ha una tribuna que agafa tota l'alçada de l'edifici; a les laterals hi ha dues galeries: una adossada i formada per un seguit d'arcs i l'altra, pertanyent a la mateixa construcció, té un seguit de columnes i està acabada per un fris de ceràmica modernista. La coberta és a dues aigües, paral·leles a la façana principal; a la part central s'aixeca una torratxa. Originàriament aquesta masia estava tancada per un barri, actualment modificat. Al seu interior es conserven pintures, en part restaurades. Tant l'exterior com l'interior presenten la seva estructura originària, encara que s'han fet obres de conservació. Aquesta estructura, si bé és de caràcter neoclàssic, ja presenta influències modernistes en l'ornamentació.
Hi destaca la torre mirador, amb finestres i coberta piramidal, i la galeria porxada que s'uneix perpendicularment a la façana principal descrivint l'espai del jardí.
Masia Bach
L'antiga masia del coneguda com a Can Estrada va ser adquirida pels germans Pere i Ramon Bach i Escopet l'any 1915. Al seu lloc van alçar un edifici senyorial amb la doble funció de residència i bodega. L'edifici és una obra del 1918 construïda en un estil eclèctic amb elements d'inspiració renaixentista amb notes derivades del barroc espanyol. El projecte arquitectònic contemplava residència i bodegues de producció.
La família Bach provenia del sector tèxtil amb la fàbrica Comtals o Comdals de Manresa. El projecte va ser encarregat a l'arquitecte Josep Sala, el qual realitzà un viatge a Itàlia i França per prendre model del que volien els germans Bach. La producció de la Masia Bach va tenir una bona presència a l'Exposició Internacional de Barcelona, el 1929, sobretot a través del vi envellit que denominaren "extríssim", nom que provenia del cotó de primera qualitat portat d'Egipte i l'Índia.
L'any 1942 la família Bach ven la finca. El 1975 va ser adquirit per la família Raventós integrant-se al grup Codorniu.
És un gran casal de planta baixa, pis, golfes amb dues ales laterals, una torratxa en un dels costats i un cos en el costat esquerre dedicat a capella. La composició de buits i plens posa en relleu la simetria del conjunt tot i que les obertures la majoria amb llinda i d'altres, com la galeria correguda de les golfes, sigui en arc de punt rodó. La porta d'accés és en dovelles sobre la qual es troba una balconada de brèndoles de ferro forjat. En el capcer figura esgrafiat un rellotge de sol i la forma ondulant del coronament mostra cert parentiu barroquitzant amb hídries de terracota en els extrems. Tot el parament està arrebossat i estucat, que en planta baixa imita l'encoixinat, amb relació a la resta que és llis. En la façana del pis principal figuren dos plafons esgrafiats amb el motiu d'unes copes i sanefes. En el conjunt es pot trobar relació amb l'arquitectura vernacular i toscana, sobretot en el cos d'edifici destinat a capella amb els arcs ritmats i els òculs amb els que s'alterna.
Les construccions dedicades a la producció vinatera estan situades, bàsicament, a la part lateral i posterior de la casa.
Masia Can Julià de la Riera
Masia de mitjan , restaurada i transformada en un espai de trobada per a persones i grups per a fer activitats culturals. La casa té la façana principal d'època moderna on s'obren els balcons amb la barana de ferro.
La masia està formada per un edifici central de planta rectangular i tres plantes. A la part de davant hi ha un ampli pati tancat per un mur que l'envolta i que té entrada per una porta modernista. Al costat de la tanca, adossat, hi ha una petita casa del .
La casa és documentada des del 1692. Ha sofert moltes transformacions, entre les quals destaca la darrera, feta amb estil modernista.
El mas va ser una important propietat de la família Bach, iniciadors dels vins del mateix nom.
Masia Can Canals Nubiola