fou un físic i matemàtic hongarès-estatunidenc, guardonat amb el Premi Nobel de Física l'any 1963 pels seus estudis sobre el nucli atòmic i les partícules elementals.
Durant el Projecte Manhattan, Wigner va dirigir un equip que incloïa J. Ernest Wilkins Jr., Alvin M. Weinberg, Katharine Way, Gale Young i Edward Creutz. La tasca del grup era dissenyar els reactors nuclears de producció que convertirien l'urani en plutoni de qualitat per a armes. Aleshores, els reactors només existien en paper, i cap reactor encara havia estat crític. El juliol de 1942, Wigner va triar un disseny conservador de 100 MW, amb un moderador de neutrons de grafit i refrigeració per aigua. Wigner va estar present en una pista de raquetes reconvertida sota les grades del camp abandonat de Stagg de la Universitat de Chicago el 2 de desembre de 1942, quan el primer reactor atòmic del món, el Chicago Pile One (CP-1) va aconseguir una reacció nuclear en cadena controlada.
Sentint-se inadequat per a un paper directiu en aquest entorn, va abandonar Oak Ridge el 1947 i va tornar a la Universitat de Princeton, encara que va mantenir un paper de consultor a la instal·lació durant molts anys. En el període de postguerra, va servir en diversos organismes governamentals, inclòs el Institut Nacional d'Estàndards i Tecnologia de 1947 a 1951, el panel de matemàtiques del National Research Council de 1951 a 1954, el panel de física de la National Science Foundation i l'influent Comitè Assessor General de la Comissió d'Energia Atòmica de 1952 a 1957 i de nou de 1959 a 1964. També va contribuir a la defensa civil.
Biografia Va néixer el 17 de novembre de 1902 a la ciutat de Budapest, en aquells moments situada en l'Imperi Austrohongarès i avui dia capital d'Hongria, en una família de classe mitjana d'arrels jueves. A onze anys, fou enviat a un sanatori de les muntanyes d'Àustria per a guarir-se de tuberculosi, i fou en aquell moment quan s'inicià el seu interès per les matemàtiques. Després d'estudiar al Fasori Evangélikus Gimnázium de Budapest dirigit pel mestre i matemàtic Lászlo Rátz qui el va entusiasmar per les matemàtiques, la seva família es convertí al luteranisme, la qual cosa li permeté iniciar l'any 1921 els estudis en enginyeria química a l'escola superior tècnica (Technische Hochschule) de Berlín. Participà en uns quants col·loquis organitzats per la Societat Física Alemanya, que tingueren com a conferenciants il·lustres noms com Max Planck, Max von Laue, Rudolf Ladenburg, Werner Heisenberg, Walther Nernst, Wolfgang Pauli i Albert Einstein, i en la qual conegué el seu company d'investigacions Leó Szilárd.
Va dedicar els últims anys de la seva vida a la filosofia hinduista. Morí l'1 de gener de 1995 a la ciutat nord-americana de Princeton, a l'estat de Nova Jersey.
Recerca científica miniatura|esquerra|Werner Heisenberg i Eugene Wigner (1928) Interessat en el camp de la mecànica quàntica, esdevé ajudant de David Hilbert a la Universitat de Göttingen. Durant aquesta estada, va desenvolupar la seva teoria sobre la simetria, i el 1927 formulà la matriu Wigner D.
A principi de la dècada del 1930, es traslladà als Estats Units fugint del règim nazi, entrà a treballar a la Universitat de Princeton i s'hi casa amb la germana del físic anglès Paul Dirac. En aquells moments, inicià els seus treballs al voltant del nucli atòmic, i desenvolupà una teoria general sobre les reaccions nuclears, anomenada teorema de Wigner-Eckart.
El 8 de maig de 1937 obté la nacionalitat estatunidenca, i el 1939 fou convidat a participar en el projecte Manhattan, si bé ell sempre hi participà mogut per un sentiment pacifista i per l'ús civil dels resultats obtinguts. Posteriorment, participà en el projecte defensiu i de seguretat exterior del govern dels Estats Units i esdevingué l'any 1946 director de recerca i desenvolupament de l'Oak Ridge National Laboratory, a l'estat de Tennessee.
El 1963, fou guardonat amb el Premi Nobel de Física «per les seves contribucions a la teoria del nucli atòmic i de les partícules elementals, particularment mitjançant el descobriment i l'aplicació de principis fonamentals de simetria», juntament amb Maria Göppert-Mayer i Johannes Hans Jensen «pels seus descobriments sobre l'estructura de capes nuclears».
Després d'això, es va tornar més filosòfic i va publicar La desraonada eficàcia de la Matemàtica en les Ciències Naturals, la seua obra més coneguda fora de les matemàtiques i la física tècniques.
Projecte Manhattan miniatura|Wigner rebent la Medalla al Mèrit pel seu treball en el Projecte Manhattan de Robert P. Patterson (esquerra), 5 de març de 1946 Tot i que era un aficionat polític confés, el 2 d'agost de 1939 va participar en una reunió amb Leó Szilárd i Albert Einstein que va donar lloc a la carta Einstein–Szilárd, que va impulsar el president Franklin D. Roosevelt a iniciar el Projecte Manhattan per desenvolupar bombes atòmiques. Wigner tenia por que el projecte d'armes nuclears d'Alemanya desenvolupés primer una bomba atòmica, i fins i tot es va negar que li prenguessin les empremtes dactilars perquè podrien ser usades per a localitzar-lo si Alemanya guanyava. «El pensament de ser assassinat», va recordar més tard, «centra la teva ment meravellosament».
El 4 de juny de 1941, Wigner es va casar per segona vegada, amb Mary Annette Wheeler, professora de física al Vassar College, que havia completat el seu doctorat a la Universitat Yale el 1932. Després de la guerra, va ensenyar física a la facultat del Douglass College de la Universitat Rutgers a Nova Jersey fins a la seva jubilació el 1964. Van romandre casats fins a la seva mort el novembre de 1977. Van tenir dos fills, David Wigner i Martha Wigner Upton.
Durant el Projecte Manhattan, Wigner va dirigir un equip que incloïa J. Ernest Wilkins Jr., Alvin M. Weinberg, Katharine Way, Gale Young i Edward Creutz. La tasca del grup era dissenyar els reactors nuclears de producció que convertirien l'urani en plutoni de qualitat per a armes. Aleshores, els reactors només existien en paper, i cap reactor encara havia arribat a l'estat crític. El juliol de 1942, Wigner va triar un disseny conservador de 100 MW, amb un moderador de neutrons de grafit i refrigeració per aigua. Wigner va estar present en una pista de raquetes reconvertida sota les grades del camp abandonat de Stagg de la Universitat de Chicago el 2 de desembre de 1942, quan el primer reactor atòmic del món, el Chicago Pile One (CP-1) va aconseguir una reacció nuclear en cadena controlada.
esquerra|miniatura|El fiasco de Chianti comprat per Wigner per ajudar a celebrar la primera reacció en cadena autosostenible i controlada. Va ser signat pels participants. Wigner va quedar decebut perquè a DuPont se'ls encomanés el disseny detallat dels reactors, no només la construcció. Va amenaçar de dimitir el febrer de 1943, però el cap del Laboratori Metal·lúrgic, Arthur Compton, el va enviar de vacances. Com va resultar, una decisió de disseny de DuPont per donar al reactor tubs de càrrega addicionals per a més urani va salvar el projecte quan l'enverinament per neutrons es va convertir en un problema. Sense els tubs addicionals, el reactor podria haver estat en funcionament a un 35% de potència fins que les impureses de bor del grafit s'haguessin cremat i s'hagués produït prou plutoni per fer funcionar el reactor a plena potència; però això hauria endarrerit el projecte un any. Durant la Dècada del 1950, fins i tot treballaria per a DuPont al lloc del riu Savannah. Wigner no es va penedir de treballar en el Projecte Manhattan, i de vegades desitjava que la bomba atòmica estigués preparada un any abans.
Un descobriment important que va fer Wigner durant el projecte va ser l'efecte Wigner. Es tracta d'una inflació del moderador de grafit causada pel desplaçament dels àtoms per radiació de neutrons. L'efecte Wigner va ser un problema greu per als reactors del lloc de Hanford en la immediata postguerra, i va provocar retallades de producció i un reactor que es va tancar completament. Finalment, es va descobrir que es podia superar mitjançant la calefacció i el recuit controlats.
A través del finançament del projecte Manhattan, Wigner i Leonard Eisenbud també van desenvolupar un enfocament general important de les reaccions nuclears, la teoria de la matriu R de Wigner-Eisenbud, que es va publicar el 1947.
Anys posteriors Wigner va ser elegit membre de la American Philosophical Society el 1944 i de l'Acadèmia Nacional de Ciències dels Estats Units el 1945. Va acceptar una posició com a director d'investigació i desenvolupament del Clinton Laboratory (ara Oak Ridge National Laboratory) a Oak Ridge, Tennessee a principis de 1946. Com que no volia dedicar-se a tasques administratives, es va convertir en codirector del laboratori, amb James Lum encarregant-se de les tasques administratives com a director executiu. Quan la recentment creada Comissió d'Energia Atòmica (AEC) es va fer càrrec de les operacions del laboratori a principis de 1947, Wigner va temer que moltes de les decisions tècniques es prenguessin a Washington. També va veure la continuació de l'exèrcit de les polítiques de seguretat en temps de guerra al laboratori com un descuit entremès, interferint amb la investigació. Un d'aquests incidents va tenir lloc el març de 1947, quan l'AEC va descobrir que els científics de Wigner duien a terme experiments amb una massa crítica d'urani-235 quan el director del Projecte Manhattan, el major general Leslie R. Groves, Jr., havia prohibit aquests experiments a l'agost. 1946 després de la mort de Louis Slotin al Laboratori de Los Alamos. Wigner va argumentar que l'ordre de Groves havia estat substituïda, però es va veure obligat a finalitzar els experiments, que eren completament diferents del que va matar a Slotin.
Sentint-se inadequat per a un paper directiu en aquest entorn, va abandonar Oak Ridge el 1947 i va tornar a la Universitat de Princeton, encara que va mantenir un paper de consultor a la instal·lació durant molts anys. En el període de postguerra, va servir en diversos organismes governamentals, inclòs el National Bureau of Standards de 1947 a 1951, el panel de matemàtiques del National Research Council de 1951 a 1954, el panel de física de la National Science Foundation i l'influent Comitè Assessor General de la Comissió d'Energia Atòmica de 1952 a 1957 i de nou de 1959 a 1964. També va contribuir a la defensa civil.
Wigner va ser elegit membre de l'Acadèmia Americana de les Arts i les Ciències el 1950.
Cap al final de la seva vida, els pensaments de Wigner es van tornar més filosòfics. El 1960, va publicar un article ja clàssic sobre la filosofia de les matemàtiques i de la física, que és l'obra més coneguda fora de les matemàtiques tècniques i la física, The Unreasonable Effectiveness of Mathematics in the Natural Sciences. Va argumentar que la biologia i la cognició podrien ser l'origen dels conceptes físics, tal com els percebem els humans, i que la feliç coincidència que les matemàtiques i la física estaven tan ben combinades semblava «irraonable» i difícil d'explicar. El seu article original ha provocat i inspirat moltes respostes en una àmplia gamma de disciplines. Aquests inclouen Richard Hamming en informàtica, Arthur Lesk en biologia molecular, Peter Norvig en mineria de dades, Max Tegmark en física, Ivor Grattan-Guinness en matemàtiques i Vela Velupillai en economia.
Passant a qüestions filosòfiques sobre la teoria de la mecànica quàntica, Wigner va desenvolupar un experiment mental (més tard anomenat paradoxa de l'amic de Wigner) per il·lustrar la seva convicció que la consciència és fonamental per al procés de mesura de la mecànica quàntica. Per tant, va seguir un enfocament ontològic que situa la consciència humana al centre: «Tot el que la mecànica quàntica pretén proporcionar són connexions de probabilitat entre impressions posteriors (també anomenades 'apercepcions') de la consciència».