Pius IX (nascut Giovanni Maria Mastai Ferretti; 13 de maig de 1792 - 7 de febrer de 1878) va ser el cap de l'Església catòlica del 1846 al 1878, el regnat papal més longeu. Després de començar com a liberal, va invertir posicions i va condemnar fermament el liberalisme. Va ser notable per convocar el Primer Concili Vaticà el 1868 i per perdre definitivament el control papal dels Estats Pontificis el 1870 contra el Regne d'Itàlia. Es va negar a abandonar la Ciutat del Vaticà, declarant-se "presoner al Vaticà". La seva diplomàcia barreja molts fracassos amb alguns èxits com Àustria-Hongria, Portugal, Espanya, Canadà, Toscana, Equador, Veneçuela, Hondures, El Salvador i Haití.
A la seva encíclica Ubi primum va destacar el paper de Maria en la salvació El 1854, va promulgar el dogma de la Immaculada Concepció, articulant una llarga creença catòlica que Maria, la Mare de Déu, va ser concebuda sense pecat original. El seu Syllabus Errorum de 1864 va ser una forta condemna contra el liberalisme, el modernisme, el relativisme moral, la secularització i la separació entre l'Església i l'Estat. Pius va reafirmar definitivament l'ensenyament catòlic a favor de l'establiment de la fe catòlica com a religió estatal, quan fos possible. La seva crida al suport financer va resultar en la reactivació amb èxit de les donacions conegudes com l'òbol de Sant Pere. Va centralitzar el poder a l'església de la Santa Seu i de la Cúria Romana, alhora que va definir clarament l'autoritat doctrinal del papa. El seu principal llegat és el dogma de la infal·libilitat papal. El papa Joan Pau II el va proclamar venerable el 6 de juliol de 1985 i el va beatificar el 3 de setembre de 2000. Pius IX va rebre el dia festiu litúrgic del 7 de febrer, data de la seva mort.
Primers anys i ministeri Giovanni Maria Mastai Ferretti va néixer el 13 de maig de 1792 a Senigallia. Va ser el novè fill nascut de la família noble de Girolamo dai Conti Ferretti i va ser batejat el mateix dia del seu naixement amb el nom de Giovanni Maria Battista Pietro Pellegrino Isidoro. Es va formar al col·legi escolapi de Volterra i a Roma. Quan era jove, a la Guardia Nobile, el jove comte Mastai es va comprometre a casar-se amb una irlandesa, la senyoreta Foster (la filla del bisbe de Kilmore), i es van fer gestions perquè el casament tingués lloc a l'església de San Luigi Dei Francesi. Els pares de Mastai es van oposar al matrimoni i, en el cas, no va comparèixer a l'església el dia assenyalat.See the account of Edward Craven Hawtrey, recorded by Augustus Hare in The Story of My Life, Volume I (Dodd, Mead and Company, New York, 1896), at pages 593 to 599.
miniatura|170px|esquerra|Il·lustració que mostra Mastai-Ferretti en la seva primera Santa Missa el 1819 El 1814, com a estudiant de teologia a la seva ciutat natal de Sinigaglia, va conèixer el papa Pius VII, que havia tornat de la captivitat francesa. El 1815, va ingressar a la Guàrdia Noble Papal, però aviat va ser acomiadat després d'un atac epilèptic. Es va llançar als peus de Pius VII, que el va elevar i va donar suport als seus continus estudis teològics.
El papa originalment va insistir que un altre sacerdot hauria d'ajudar Mastai durant la Santa Missa, una estipulació que va ser anul·lada després, després que els atacs de confiscació fossin menys freqüents. Mastai va ser ordenat sacerdot el 10 d'abril de 1819. Inicialment va treballar com a rector de l'Institut Tata Giovanni de Roma.
Poc abans de la seva mort, Pius VII, després del desig del líder xilè Bernardo O'Higgins de fer que el papa reorganitzés l'església catòlica de la nova república, el va nomenar auditor per ajudar el nunci apostòlic, monsenyor Giovanni Muzi, en la primera missió post-revolucionària Sud Amèrica. La missió tenia l'objectiu de traçar el paper de l'Església catòlica a Xile i la seva relació amb l'Estat, però quan finalment va arribar a Santiago de Xile el març de 1824, O'Higgins havia estat derrocat i substituït pel General Freire, que estava menys disposat a l'Església i que ja havia pres mesures hostils com la confiscació de béns de l'Església. Havent acabat en fracàs, la missió va tornar a Europa.Yves Chiron, Pie IX. Face à la modernité, Éditions Clovis, 2016 (2nd ed.), p. 63-71. No obstant això, Mastai havia estat el primer futur papa a haver estat a Amèrica. Al seu retorn a Roma, el successor de Pius VII, el papa Lleó XII el va nomenar cap de l'hospital de San Michele de Roma (1825-1827) i canonge de Santa Maria a Via Lata.
El papa Lleó XII va nomenar Mastai Ferretti, de 35 anys, arquebisbe de Spoleto el 1827. El 1831, la revolució avortada que havia començat a Parma i Mòdena es va estendre a Spoleto; l'arquebisbe va obtenir un indult general després de ser suprimit, guanyant-li la reputació de ser liberal. Durant un terratrèmol, es va fer una reputació com un organitzador eficient de socors i una gran caritat. L'any següent va ser traslladat a la més prestigiosa diòcesi d'Imola, el 1839 fou nomenat cardenal in pectore i el 1840 fou anunciat públicament com a cardenal prevere de Santi Marcellino e Pietro. Igual que a Spoleto, les seves prioritats episcopals eren la formació de sacerdots mitjançant una educació i organitzacions benèfiques millorades. Es va fer conegut per visitar presos a la presó i per programes per a nens del carrer. El cardenal Mastai Ferretti va ser considerat liberal durant el seu episcopat a Spoleto i Imola perquè donava suport als canvis administratius als Estats Pontificis i simpatitzava amb el moviment nacionalista a Itàlia.
Papat El cardenal Mastai Ferretti va entrar al papat el 1846, enmig de les expectatives generalitzades que seria un defensor de la reforma i la modernització als Estats Pontificis, que governava directament, i a tota l'Església catòlica. Els admiradors volien que liderés la batalla per la independència italiana. El seu darrer gir cap al profund conservadorisme va sorprendre i consternar els seus partidaris originals, tot sorprenent i delectant la vella guàrdia conservadora.David I. Kertzer, The Pope Who Would Be King: The Exile of Pius IX and the Emergence of Modern Europe (2018) p. xx.
Elecció
El conclave de 1846, després de la mort del papa Gregori XVI (1831–46), va tenir lloc en un clima polític inquiet a Itàlia. El conclave estava impregnat d'una divisió fraccionària entre dreta i esquerra. Els conservadors de la dreta van afavorir les postures dures i l'absolutisme papal del pontificat anterior, mentre que els liberals van recolzar reformes moderades. Els conservadors van donar suport a Luigi Lambruschini, el cardenal secretari d'Estat del difunt papa. Els liberals van donar suport a dos candidats: Pasquale Tommaso Gizzi i l'aleshores Mastai Ferretti, de 54 anys.
esquerra|miniatura|Pintura del papa Pius IX, poc després de la seva elecció al papat el 1846 Durant la primera votació, Mastai Ferretti va rebre 15 vots, la resta per Lambruschini i Gizzi. Lambruschini va rebre la majoria dels vots en les primeres votacions, però no va aconseguir la majoria de dos terços requerida. Gizzi va ser afavorit pel govern francès, però no va aconseguir més suport dels cardenals, i el conclave va acabar sent una disputa entre Lambruschini i Mastai Ferretti. Mentrestant, el cardenal Tommaso Bernetti hauria rebut informació que el cardenal Karl Kajetan von Gaisruck, l'arquebisbe austríac de Milà, es dirigia al conclave per veto l'elecció de Mastai Ferretti. El govern de l'Imperi austríac representat pel príncep Metternich en els seus afers exteriors es va oposar fins i tot a la possible elecció de Mastai Ferretti. Segons l'historiador Valèrie Pirie, Bernetti es va adonar que si Lambruschini havia de ser detingut i Mastai Ferretti havia de ser elegit, havia de convèncer els cardenals en poques hores o acceptar l'elecció de Lambruschini. Bernetti va convèncer la majoria dels electors perquè canviessin el seu suport a Mastai Ferretti.
Davant d'un punt mort i persuadit per Bernetti per impedir l'elecció de Lambruschini, liberals i moderats van decidir votar per Mastai Ferretti en una mesura que contradeia l'estat d'ànim general a tot Europa. El segon dia del conclave, el 16 de juny de 1846, durant una votació nocturna, Mastai Ferretti va ser elegit papa. "Era un candidat glamurós, ardent, emocionat, amb un do per a l'amistat i un historial de generositat fins i tot cap als anticlericals i Carbonari. Era un patriota, conegut per ser crític amb Gregori XVI." Com que era de nit, no es va donar cap anunci formal, només el senyal de fum blanc.
L'endemà al matí, el cardenal protodiaca, Tommaso Riario Sforza, va anunciar l'elecció de Mastai-Ferretti davant una multitud de fidels catòlics. Quan Mastai Ferretti va aparèixer al balcó, l'estat d'ànim es va alegrar. Mastai Ferretti va triar el nom de Pius IX en honor del papa Pius VII (1800–23), que havia animat la seva vocació al sacerdoci malgrat la seva epilepsia infantil. Tanmateix, Mastai Ferretti, ara papa Pius IX, tenia poca experiència diplomàtica i cap experiència curial, fet que va causar certa controvèrsia. Pius IX va ser coronat el 21 de juny de 1846.
L'elecció del liberal Pius IX va crear molt entusiasme a Europa i a altres llocs. "Durant els propers vint mesos després de les eleccions, Pius IX va ser l'home més popular de la península Itàlica, on sovint es va sentir l'exclamació" Llarga vida a Pius IX! ".In den nächsten zwanzig Monaten war Pius IX. der populärste Mann der Halbinsel; des Rufes "Evviva Pio nono!" war kein Ende mehr. (Seppelt –Löffler: Papstgeschichte, München 1933, p. 408). See archive.org (download) Els protestants anglesos el van celebrar com un "amic de la llum". "i un reformador d'Europa cap a la llibertat i el progrés. Va ser elegit sense influències polítiques des de fora i en els millors anys de la seva vida. Va ser pietós, progressista, intel·lectual, decent, amable i obert a tothom.
El govern de l'Església Pius IX tenia fama de ser un home culte: en ser triat va proclamar una amnistia per als presos amb delictes polítics i va instituir La Consulta, una càmera deliberativa de representació popular (però triada no per sufragi universal, sinó censatari) que va propiciar una major participació ciutadana en el govern dels Estats pontificis. També va abolir l'antic gueto jueu de Roma. Per als seus propòsits liberalitzadors va haver de pugnar àrduament amb la pròpia cúria romana, fins al punt que en dos anys va tenir no menys de set secretaris d'Estat.
Centralització miniatura|Pius IX i alguns cardenals el 1862 El final dels Estats Pontificis enmig de la "bota italiana" al voltant de la zona central de Roma no va ser l'únic esdeveniment important del llarg pontificat de Pius. El seu lideratge de l'Església va contribuir a una centralització i consolidació del poder a Roma i al papat cada vegada més grans. Tot i que es debatien intensament sobre les seves opinions i polítiques, el seu estil de vida personal estava per sobre de qualsevol crítica; era considerat un model de simplicitat i pobresa en els seus assumptes quotidians. Més que els seus predecessors, Pius va utilitzar el púlpit papal per dirigir-se als bisbes del món. El Concili Vaticà I (1869-1870), que va convocar per consolidar encara més l'autoritat papal, es va considerar una fita no només en el seu pontificat, sinó també en la història eclesiàstica mitjançant la definició del dogma de la infal·libilitat papal.
Disputa amb l'església catòlica grega melkita