Mentre a Espanya guanyava en Francisco Franco a la Guerra Civil i instaurava una dictadura de 40 anys, Europa s'apropava lentament a la Segona Guerra Mundial. Els tres episodis junts foren traumàtics per al país. Andorra vivia entre un bisbe franquista, un veguer francès pro-nazi, una França mig envaïda, una Espanya franquista, amb andorrans membres de xarxes d'evasió, d'altres que mataven refugiats o d'altres que intentaven sobreviure tan neutralment com podien, amb un Consell General en pànic i finalment amb espionatges de totes bandes: britànics, francesos, espanyols, alemanys i americans. Un còctel complex i gens atractiu contràriament a allò que s'ha narrat a la popular sèrie Entre el Torb i la Gestapo, coproduïda entre Televisió de Catalunya i Andorra Televisió.
La guerra va aturar tots els projectes de represa econòmica que s'havien iniciat a l'entreguerres. L'economia andorrana patia d'ençà de l'arribada de la Revolució Industrial d'una crisi importantíssima que portava els seus nacionals a fugir del país per manca de condicions per a sobreviure-hi. La guerra, doncs, a més d'aturar els projectes va acabar per arruïnar l'economia del microestat. A causa d'això, començà a proliferar-hi el mercat negre. El contraban fou utilitzat més que mai per a sobreviure. Les anades i tornades de refugiats foren aprofitades per moltes famílies. Molts andorrans es proposaren com a passadors a canvi de diners.
El tràfic de tota mena circulà virulentament per Andorra. Políticament el país es trobà en la situació més fràgil. A França s'hi trobà una administració que no reconeixia Andorra com a Estat sobirà i per culpa d'això molt andorrans eren susceptibles d'anar-se'n a fer la guerra contra Alemanya en tant que nacionals francesos. Els andorrans que vivien a França tingueren dificultats afegides per a legalitzar-se i això era un risc evident donat que l'al·legalitat en què nedaven podia conduir-los fàcilment als camps d'extermini nazi.
El representant del copríncep francès era nazi i aprofitava les seves estades a Andorra per convidar-hi feixistes alemanys els quals portaren oficialment tretze andorrans als camps de concentració. No se sap si en foren més perquè la situació jurídica d'Andorra feia que Alemanya afegís els andorrans a les llistes espanyoles de víctimes dels camps d'extermini.
A l'altra banda, el copríncep episcopal era franquista i, per tant, seguia donant suport a les idees pancastellanistes d'Espanya, a més de ser un element col·locat a propòsit pel règim feixista espanyol amb la intenció clara i declarada d'implantar una dictadura a Andorra. A l'interior del país, però, les coses estigueren dividides. Els refugiats de la guerra civil espanyola són els qui donen el panorama.
La primera tongada fou essencialment feixista i per aquest motiu les parròquies baixes d'Andorra foren essencialment partidàries del feixisme. La segona tongada fou essencialment republicana. Per aquest motiu després de la guerra hi hagué molts iniciatives catalanistes a Andorra i de caràcter republicanes. Amb tot això es pot concloure que l'opinió pública devia estar dividida. Una divisió que sembla que no es traslladà a les institucions andorranes.
Una part de l'hemicicle andorrà devia tenir-hi caps de casa de tendència feixista. És així perquè la primera tongada de refugiats aprofità la jurisdicció andorrana per donar suport al règim feixista des de l'exterior. És així com alguns bancs donaren suport al feixisme hispànic o com el mateix director de la central hidroelèctrica de FASHA es posicionà a favor del règim franquista. Oimés, FHASA és amb Ràdio Andorra dues il·lustracions ben clares de l'opinió pública andorrana. Mentre la direcció era feixista, el personal sembla que era republicà.
Ràdio Andorra esdevingué una preocupació per a França qui volia tenir controlades les ràdios del país perquè així podia difondre la informació que li convenia, tot alterant-la i manipulant alhora la població. La presència de les ràdios dites perifèriques no fou gens acceptada per l'administració gala. De resultes, Ràdio Andorra és objecte de persecució però alhora de ressò mediàtic a tot Europa.
Historiografia andorrana de la Segona Guerra Mundial La Segona Guerra Mundial és un període que s'ha volgut oblidar pràcticament voluntàriament a Andorra. Els protagonistes del conflicte visqueren la guerra com un traumatisme important que justificà no parlar-ne durant molt de temps fins que les generacions següents no pogueren tornar-hi. La consciència d'aquesta realitat va aparèixer a la dècada dels 2000, tot just començar el nou segle, quan arrel d'una publicació traduïda al castellà d'unes llistes de víctimes, s'encengué la primera recerca sobre el període. Els periodistes Jorge Cebrián i Roser Porta encapçalaren la investigació. Cebrián, que treballava per compte d'Andorra Televisió, volgué realitzar un documentari sobre la Segona Guerra Mundial i Andorra. Arrel d'això es pogueren extreure informacions cabdals, fins llavors desconegudes, obtingudes als Arxius Nacionals d'Alemanys i dels Estats Units. Així doncs es pot dir que la recerca majoritària fou realitzada per Roser Porta i Jorge Cebrián. El seu llibre Andorrans als camps de concentració nazi, editat pel Govern d'Andorra i publicat l'any 2009, constitueix l'obra principal i de referència sobre la Segona Guerra Mundial a Andorra.
La investigació portada a terme per aquests dos periodistes fou ràpidament notícia a Andorra i en conseqüència començaren a publicar-se diversos articles de premsa a tots els diaris del país. A fora, L'Avenç va donar-hi un punt de vista més genèric amb el llibre de Josep Calvet, publicat al 2008, Les muntanyes de la Llibertat, el pas dels evadits pels Pirineus durant la Segona Guerra Mundial. A banda, però, altres publicacions complementàries poden ajudar fortament qualsevol tipus de recerca. És el cas del llibre del periodista Gualbert Osorio, antic locutor de Ràdio Andorra, on traça la història de l'emissora andorrana, des que s'albiraren els primers projectes fins al seu tancament definitiu i la seva transformació posterior en Ràdio i Televisió d'Andorra. El llibre, Ràdio Andorra: la història d'un mite que va fer història, publicat al 2013, fou possible gràcies al banc Crèdit Andorrà, que assumí la seva publicació. Dins de la problemàtica de la ràdio a Andorra, també es pot trobar informació en el treball de la Maria Jesús Lluelles Larrosa, Les ràdios andorranes: una qüestió de sobirania, publicat l'any 2018 a càrrec de l'Institut d'Estudis Andorrans. En aquest sentit, paga la pena la lectura de Monsenyor Ramon Iglesias Navarri, copríncep d'Andorra (1943-1969), contingut dins L'Església catalana durant el franquisme (1939-1975), de Nemesi Marquès que escrigué l'any 2005. Sobre el copríncep francès de l'època, també tenim els escrits de Francesc Badia, sota l'Abadia de Montserrat (2008), El copríncep Mons. Justí Guitart i el seu temps (1920-1945). Per acabar, encara es trobaria informació complementària a Guies, fugitius i espeis. Camins de pas per Andorra durant la Segona Guerra Mundial, de Claude Benet (Editorial Andorrana, 2009), o a La batalla del Pirineu: xarxes d'informació i d'evasió aliades al Pallars Sobirà, a l'Alt d'Urgell i Andorra durant la Segona Guerra Mundial, de Garsineu Edicions, l'any 2011 i per J. Calvet Bellera i A. Rieu-Mias.
Quant a la fi de la pena de mort no existeix cap recerca feta al seu voltant. Sí que hi ha recerques sobre les penes imposades pel Tribunal de Corts durant l'Edat Moderna, però, en canvi, no hi ha cap mena de recerca sobre la pena de mort al o XX. Això no vol dir que no existeixi documentació. Simplement no s'ha explotat. Sabem, a través d'articles de premsa, de fotografies conservades a l'Arxiu Nacional d'Andorra i per periodistes com l'Alfred Segalàs (Històries de la nostra història, 2+1 editors, 2012) que la pena de mort era vigent a Andorra fins a la Constitució del 1994. També, que després de la Segona Guerra Mundial, deixa de practicar-se, malgrat que es menté en vigència. Existeixen articles de premsa estrangera que parlen de la pena de mort a Andorra al . I, gràcies a la publicació i donació de fotografies d'època, també se sap que les sentències eren executades en públic, normalment a la manera en com es descriu al Manual Digest i havent-hi prohibit qualsevol tipus d'aparells fotogràfics. Les fotos de què disposa l'Arxiu Nacional foren preses d'amagat.
Les institucions El Consell General davant la guerra
El Consell General es va comportar davant la guerra com un agent controlador, a vegades exageradament. Deia fer-ho perquè volia estabilitat al país i evitar que entre la població hi hagués delinqüents o assassins. Amb aquesta fi va ordenar als comuns la presentació de registres de població. A través dels “fulls de racionament” va intentar controlar els il·legals, ja que el full només s'atorgava a gent registrada. El control fou exagerat en el sentit que va incidir en els casaments, negocis i patrimoni adquirit a Andorra pels estrangers. Moltes famílies andorranes, però, van despreocupar-se dels controls i amagaven refugiats a casa seva. El parlament també va reestructurar la policia andorrana. Per estar-se al país calia tenir una targeta de residència que s'obtenia després d'haver provat que s'estava en plena legalitat amb el país d'origen. Quan França és de ser envaïda, Pétain rep moltes cartes del Consell General. Per al parlament calia garantir la inviolabilitat de les fronteres. Els propis francesos residents al país van preparar d'amagat el viatge de la delegació andorrana que s'havia d'encarregar de portar la quèstia al copríncep. Pétain va prometre mitjançant una carta que Andorra no passaria fam.
Entre un veguer nazi i un bisbe franquista L'acció dels representants dels coprínceps fou la pròpia de delegacions favorables al feixisme. Acostumaven a expulsar els estrangers del país i el Consell General, tal com l'expressa el mateix síndic de l'època, es veia impotent davant d'aquestes actuacions.
En morir el bisbe Justí Guirtat, que va servir el bàndol franquista durant la guerra civil espanyola, el país va estar-se dos anys sense copríncep episcopal. L'any 1943 el nou copríncep, Ramon Iglesias Navarri, franquista i molt proper a la dictadura, va visitar Andorra per jurar el seu càrrec. La visita va ser molt tensa perquè el veguer francès s'hi va presentar sense permís. És a dir, l'any 1940 s'escull a Emile Lasmartes com a veguer del copríncep francès. Lasmartes era nazi i les relacions amb els habitants no sempre van ser bones. Hi havia andorrans que el qualificaven de violent, agressiu i d'utilitzar el poder que tenia per abusar. Per exemple, l'any 1942 quan els síndics i el secretari general del Consell General es preparaven per viatjar a Perpinyà per rebre el nou delegat francès del copríncep, Lasmartes va decidir ordenar als gendarmes la confiscació dels passaports de les autoritats al Pas de la Casa. Aquest fet va provocar la ruptura total i absoluta de les relacions diplomàtiques entre els veguers i parlament. Feia contraban i convidava els seus amics nazis a fer passejades i sopars per Andorra. El poble l'odiava, segons varen constatar la Roser Portar i en Jorge Cebirán, tot i que hi tenia amics. Aquests el van avisar, un cop acabada la guerra, perquè fugís a Espanya. Lamastres va ser el responsable de l'intent d'invasió d'Andorra pels nazis. Ràdio Andorra, els telègrafs instal·lats al país i la frontera mateixa era eines per fer passar informació lliure. Els alemanys van donar un ultimàtum al país. Lamastre hi estava implicat. S'obligava el tancament de la frontera i del telègraf si Andorra no volia ser envaïda pels nazis. Andorra va cedir, llavors, les amenaces o l'intent de bloqueig s'intentà per la vida de FHASA. Miquel Mateu, responsable de la centra i pro-franquista, va fer intervenir el bisbe perquè això no passés.
La intervenció de la gendarmeria