Persèpolis (, ‘la ciutat persa’) era la capital de l'Imperi Persa durant l'època aquemènida. És a uns 70 km de la ciutat iraniana de Siraz (província de Fars), a prop del la desembocadura del riu Pulwar al Kur. En persa antic es deia Pārsa; en , Takht-i Jamshid, ‘el tron de Jamxid'.
El 521 aC Darios I va donar l'ordre de construir-la com a part d'un vast programa de obres monumentals enfocades a emfatitzar la unitat i diversitat de l'imperi persa aquemènida, la legitimitat del poder reial i mostrar la grandesa del seu regne. Les obres de Persèpolis van atreure treballadors i artesans vinguts de totes les satrapies de l'imperi i per això l'estil arquitectural va resultar d'una combinació original de formes d'aquestes províncies que van crear un estil arquitectònic persa ja abans esbossat a Pasargada i també a Susa i Ecbàtana. Aquesta combinació de sabers va marcar igualment la resta de les arts perses, com l'escultura i l'orfebreria. La construcció de Persèpolis va continuar durant dos segles, fins a la conquesta de l'imperi i la destrucció parcial de la ciutat per Alexandre el Gran el 331 aC.
El lloc va ser visitat al llarg dels segles per viatgers occidentals, però no va ser fins al segle XVII que les ruïnes es van certificar com l'antiga capital aquemènida. Nombroses expedicions arqueològiques han permès comprendre millor les estructures, el seu aspecte original i les funcions que van complir.
Persèpolis comprèn un enorme complex palatí sobre una terrassa monumental que suporta múltiples edificis hipòstils que van tenir funcions protocol·làries, rituals, emblemàtiques o administratives: audiències, apartaments reals, administració del tresor o recepció. A prop de la terrassa hi havia altres elements: tombes reials, altars i jardins. També hi havia les cases de la ciutat baixa, de la qual gairebé no en queda res de visible avui en dia. Molts baixos relleus esculpits a les escalinates i portes de palau representen la diversitat dels pobles que componien l'imperi. Altres consagren la imatge d'un poder reial protector, sobirà, legítim i absolut, on es designa Xerxes I com a successor legítim de Darios el Gran. Les múltiples inscripcions reals en escriptura cuneïforme de Persèpolis són redactades en persa antic, babiloni o elamita. Són gravades en diversos llocs de la ciutat, destinades als mateixos fins i especifiquen quins reis van ordenar l'aixecament dels edificis.
La idea que Persèpolis tenia una ocupació únicament anual i ritual dedicada a la recepció pel rei dels tributs oferts per les nacions de l'imperi durant les cerimònies de l'any nou persa ha prevalgut durant molt de temps. Ara sabem amb seguretat que la ciutat era permanentment ocupada i que tenia un paper administratiu i polític central per al govern de l'imperi. Els molts arxius inscrits en tauletes d'argila descoberts en els edificis del tresor i en les fortificacions han permès establir aquestes funcions i proporcionen informació valuosa sobre l'administració imperial aquemènida i la construcció del complex. Persèpolis està inscrita en la llista de Patrimoni de la Humanitat de la Unesco des de 1979.
Història Probable història de les construccionsMarco Prins & Jona Lendering, Persepolis, Livius.org (consultat el 23 de juliol de 2021).Primer període: Darios el Gran (518 al 490 aC) Terrassa Apadana (palau, escala Est) TresorSegon període: Darios el Gran - Xerxes I (490 al 480 aC) Tachara Escala de Persépolis Porta de totes les Nacions Apadana (escala nord)Tercer període: Xerxes I (480 al 470 aC) Hadish Harem Tripylon Palau DQuart període: Artaxerxes I Palau de les 100 columnes Palau d'Artajerjes I GuarnicióCinquè període Tomba d'Artaxerxes II Palau d'Artaxerxes III Sala de les 32 columnes Tomba d'Artaxerxes III Via de les processons Porta inacabada Tomba inacabadaDesconegut Construccions del sur
La primera capital de l'Imperi Aquemènida va ser Pasàrgada, però cap al 512 aC el rei Darios I el Gran va emprendre la construcció d'aquest massiu complex palatí, ampliat posteriorment pel seu fill Xerxes I i el seu net Artaxerxes I. Mentre les capitals administratives dels reis aquemènides van ser Susa, Ecbàtana i Babilònia, la ciutadella de Persèpolis va mantenir la funció de capital cerimonial, on se celebraven les festes de cap d'any. Construïda en una regió remota i muntanyosa, Persèpolis era una residència reial poc convenient, i era visitada principalment a la primavera.
El 330 aC, Alexandre el Gran, en la seva campanya d'Orient, va ocupar Persèpolis, la va saquejar, i va incendiar el Palau de Xerxes per simbolitzar potser la fi de la Guerra panhel·lènica en revenja contra els perses.
El 316 aC, Persèpolis era encara la capital de Persis, una província del nou Regne de Macedònia. La ciutat va decaure gradualment durant el període selèucida i les èpoques posteriors. Al , la propera ciutat d'Istakhr va esdevenir centre de l'Imperi Sassànida.
Construcció Després d'haver continuat l'obra de Cir II a Pasàrgada i paral·lelament als importants treballs de construcció empresos a Susa, Darios I va decidir establir una nova capital; aquesta decisió és generalment interpretada com una voluntat de distingir-se de la branca principal dels aquemènides, a la qual Pasàrgada estava fortament lligada.
Va triar per això una ciutat que ha estat identificada amb Uvādaicaya (Mattezsi en accadi). Aquesta ciutat havia de tenir ja certa importància política, ja que Darios va fer executar Vahyazdāta, el seu principal opositor persa, en 521 aC. D'altra banda, es testifica la presència de palaus i de portes monumentals que es remunten a Cir i Cambises II, així com una tomba inacabada probablement destinada a Cambises.
Les tauletes babilònies mostren que es tractava d'un centre urbà desenvolupat, actiu i poblat, que tenia relacions comercials amb Babilònia i era capaç d'assegurar els mitjans logístics i alimentaris per a una obra d'aquesta magnitud. Pierre Briant, historiador de la Pèrsia aquemènida, apunta que la posada en pràctica, cronològicament propera, d'obres importants a Susa i Persèpolis va suposar la mobilització de mitjans considerables. De fet, aquestes construccions entren en el marc d'un pla global de reajustament de les residències reials amb vista a ensenyar a tots que «l'adveniment de el nou rei marca una refundació de l'imperi».
miniatura|300px|Capitals aquemènides Darios va triar la part baixa de la formació rocosa de Kuh-i Rahmat com a emplaçament de la nova ciutat que així va esdevenir el símbol de la dinastia aquemènida. Va fer erigir la terrassa, els palaus (Apadana, Ratllés), les sales del tresor, així com les muralles. És difícil determinar amb precisió la data de cada monument. L'única indicació irrefutable és subministrada per les tauletes trobades en el lloc que testifiquen l'existència d'activitat constructiva almenys des de 509 a., quan es van erigir les fortificacions.
Es pot atribuir, en canvi, la majoria de les edificis als períodes corresponents als regnats dels sobirans posteriors.
Les construccions de Darios van ser acabades i completades pels seus successors: el seu fill Xerxes I va afegir al complex la Porta de totes les Nacions, el Hadish, o fins i tot el Tripylon, i sota Artajerjes I el 460 aC, hi havia 1149 artesans actius en les obres. El lloc va romandre en construcció fins, almenys, el 424 aC, i potser fins a la caiguda de l'Imperi persa: una porta va quedar inacabada, així com un palau atribuït a Artaxerxes III.
Al contrari d'altres construccions monumentals antigues, gregues o romanes, Persèpolis no es va construir amb mà d'obra esclava, sinó que hi van treballar obrers provinents de tots els països de l'imperi: Babilònia, Caria, Jonia i Egipte.Cameron, Georges. Persepolis Treasury Tablets, Oriental Institute publications LXV, Chicago, 1948.
Destrucció Protegida per la posició al cor de l'Imperi aquemènida, Persèpolis no tenia defenses sòlides. A més, la posició a peu de Kuh-e Ramât representa un punt flac a causa del feble desnivell a l'est, entre la terrassa i el sòl. Aquest costat era protegit per una muralla i torres.Werner F. Dutz & Sylvia A. Matheson, p. 12.
La informació sobre la conquesta i destrucció de Persèpolis per Alexandre el Gran procedeix principalment dels textos d'historiadors antics, especialment Plutarc,Plutarco, Vida de Alejandro Diodor de Sicília,Diodorus Siculus Library Book 17 Chap 69 to 72 , Perseus Digital Library. i Quint Curci Ruf.Quinte Curce, Livre V, Bibliotheca Classica Selecta – Universidad Católica de Lovaina. Certs elements arqueològics corroboren els seus judicis, però la seva versió de la destrucció de la ciutat és discutida: Duruy la posa en dubte, ja que «veiem que poc temps després de la mort del conqueridor, el sàtrapa Peucestes sacrifica allí a les ànimes de Filipo i d'Alexandre».Victor Duruy, Histoire des Grecs 7ePériode - Suprématie de la Macédoine - Premier asservissement de la Grèce, Chap XXXII: Alexandre (336-323), Méditerranée Antique.
esquerra|miniatura|upright|Alexandre el Gran i Thais van cremar Persèpolis. Pintura de Lodovico Carracci. Segons Plutarc, Diodor i Quint Curci Ruf, la caiguda de Persèpolis va ser seguida de la matança dels seus habitants i del saqueig de les seves riqueses. Tiridatas, guàrdia del tresor, va fer portar davant Alexandre, quan el seu exèrcit s'acostava, una carta de rendició en la qual li oferia entrar a Persèpolis com a vencedor. D'aquesta manera, Alexandre podria fer-se ràpidament amb les riqueses de la ciutat. Els textos, però, no esmenten la seva resposta. Diodor i Quint Curci Ruf es refereixen, així mateix, a la trobada de l'exèrcit macedoni amb un grup de 4.000 presoners grecs mutilats, o que havien patit maltractaments per part dels perses, en camí cap a Persèpolis.
Després d'haver pres la ciutat el 331 aC, Alexandre hi va deixar una part del seu exèrcit i va continuar la marxa. No va tornar a Persèpolis fins a algun temps després. Al final d'un dia de borratxera en honor de la victòria, Persèpolis va ser incendiada per ordre del conqueridor al maig de 330 a C. Les raons que van motivar aquesta destrucció són controvertides. Plutarc i Diodor relaten que un Alexandre borratxo de vi hauria llançat la primera torxa sobre el palau de Xerxes a instigació de Thais, més tard l'esposa de Ptolemeu, va llançar la segona. Thais hauria incitat a Alexandre i els seus companys d'armes a venjar-se així del saqueig d'Atenes per Xerxes I. Aquesta hipòtesi podria ser corroborada per la intensitat de les destruccions del Tripylon i del Hadish, que mostra que aquests edificis construïts per Xerxes van patir en l'incendi més que altres.Werner F. Dutz & Sylvia A. Matheson, p. 73. Alguns autors afirmen que la trobada dels presoners mutilats, que van provocar la còlera i la tristesa del sobirà, va constituir un motiu suplementari de represàlies.
En realitat, els historiadors solen sostenir avui dia que la raó de la destrucció de Persèpolis va ser aparentment d'ordre polític, reflectint una decisió meditada per part d'Alexandre. Quan el vencedor havia ordenat salvar les ciutats preses i especialment Babilònia, no estalviant cap gest per reconciliar-se amb la població persa, va fer en Persèpolis un gest d'alt abast simbòlic dictat pel context persa: el cor ideològic del poder aquemènida es trobava sempre en les capitals perses. Havent fet la població un acte de submissió forçada o voluntària, seguia, però, vinculada ideològicament a Darios III, el sobirà legítim, i estava en males relacions amb els conqueridors. La decisió va ser, doncs, incendiar el santuari dinàstic persa per fer patent a la població el canvi de poder.Pierre Briant, p. 871. Duruy diu que «Alexandre va voler anunciar a tot l'Orient, mitjançant aquesta destrucció del santuari nacional, la fi de el domini persa».