Pèrsida

Persis o Pèrsida (Perside) (; ; ) fou una regió de l'antiga Pèrsia, a l'Iran, considerada el cor de Pèrsia i el districte que dona nom al poble dels perses entre les muntanyes Zagros o el llac Urmia. Era una província muntanyosa amb poques planes però amb valls molt fèrtils, entre les quals destaquen les de la rodalia de Persèpolis, la capital aquemènida.Richard Nelson Frye, The History of Ancient Iran, Part 3, Volume 7, C.H.Beck, 1984, pàg. 9 a 15, accessible a

Geografia La costa era càlida i arenosa i estava molt poc habitada. Les muntanyes principals eren les muntanyes Parachoathras (Elwend) i les muntanyes Ochus (potser Nakhilu). Els rius principals eren lAraxes (Bend-Amír,), el Medus (Pulwán), i el Cyrus (Kúr), a l'interior, i el Bagrada, el Padargus, lHeratemis, el Rhogonis, i lOroatis, a la costa, Les principals ciutats eren Pasàrgada, primera capital, Persèpolis, Gabes (Gabae), residència ocasional dels reis, Taoce i Aspadana.

Satrapia aquemènida Els aris avantpassats dels perses van arribar a la regió el . Sota la dinastia persa dels aquemènides establerta al (i més tard amb els selèucides) formava una gran satrapia, una satrapia i una satrapia menor. La gran satrapia de Persis (Pārsa) tenia capital a Pasàrgada. Sàtrapes coneguts foren:

Sybares, en temps de Cir I el Gran Ariobarzanes, en temps de Darios III. Fou derrotat pels macedonis a la batalla de les Portes Perses l'hivern del 330 aC La gran satrapia estava formada per dues satrapies:

Persis que limitava al nord amb Mèdia, a l'oest amb Susiana; al sud amb el golf Pèrsic Susiana

Al seu torn la satrapia de Persis estava formada per dues satrapies menors:

Persis, equivalent a la regió de Fars Carmània (potser la Yutiva de la inscripció de Bisutun), un sàtrapa de la qual és esmentat en una inscripció: Karkish. Aquesta satrapia la formaven el Kirman i Luristan, i la capital probablement era la ciutat de Kirman. El límit oriental era probablement el llac Hamun i les terres pantanoses situades a l'oest del Sistan.

Domini dels diadocs i els selèucides A la mort d'Alexandre el Gran, els successors coneguts com els "diàdocs", es van repartir l'Imperi a Babilònia el 323 aC i a Triparadisos el 321 aC. Peucestes de Mieza va conservar el govern de la satrapia de la Perside.

Entre 317 aC i 315 aC., les riqueses de la regió (entre les quals Persèpolis) i altres factors van provocar l'enfrontament entre Èumenes de Càrdia i Antígon el Borni. El 316 aC, Peucestes, aliat a Èumenes, fou derrotat per Antígon à la batalla de Gabiene. Antígon es va poder imposar aleshores i va reformar les satrapies de la regió; Nicanor fou nomenat estrateg (stratēgós) de les satrapies orientals inclosa la PersidaErnst Badian, « Nicanor; Strategos under Antigonus, before 312 BC », Brill's New Pauly, Antiquity volumes, 2006.

À partir del 312 aC., Seleuc va conquerir Persida després de derrotar a Nicanor en una batalla a la vora del Tigris.Laurent Capdetrey, Le pouvoir séleucide. Territoire, administration, finances d'un royaume hellénistique (312-129 avant J.-C.), Presses Universitaires de Rennes, 2007 (reimpr. 2008) La conquesta fou facilitada pel suport de l'aristocràcia local persa a la que Antígon havia reprimit el 315 aC i des de llavors s'oposaven als sàtrapes enviats per Antígon.

Els selèucides van manifestar clarament la voluntat d'integrar la satrapia; es van establir colònies macedònies a la regió destacant Antioquia de Persis. No obstant el intent no va reeixir. La ciutat va obtenir una àmplia autonomia envers el rei. A la ciutat no es va emprar el calendari macedoni i la ciutat no es considerava "ciutat reial". No obstant el fracàs no fou absolut; el gran sacerdot d'Antioquia de Pèrsia era el sacerdot dels reis selèucides; la ciutat va mantenir la fidelitat al rei Antíoc III i va emetre un decret reconeixent les festes d'Artemisa Leucofirena d'acord amb la voluntat en aquest sentit manifestada pel rei. Al decret s'esmenten totes les ciutats de la zona del Golf Pèrsic que van adoptar la mateixa decisió, posant de manifest una xarxa de solidaritat prou forta i una cohesió remarcable. Així, si bé la satrapia no va quedar completament unificada al domini central reial, almenys va agafar les senyals de la reialesa selèucida

Es discuteix si la satrapia de Persis va obtenir autonomia ràpidament o fou força més endavant. La qüestió d'una certa autonomia no es discuteix però la data es dubtosa. Una dinastia local, coneguda com els FratarākaJosef (Kiel) Wiesehöfer, « Persis », Brill's New Pauly, Antiquity volumes, 2008 va passar a dominar la regió sota l'autoritat formal selèucida; però mentre alguns historiadors con Josef Wiesehöfer pensen que això va passar aviat, des de vers el 305 aC o poc després (i com a prova hi hauria el fracàs de la colonització macedònia a la zona), altres creuen que el procés fou molt més lent. El anomenats Frataraka serien una influent família de la noblesa local, que van anar guanyant posicions però de moment el rei conservava el control sobre la satrapia. Així apareix sota Seleuc III Ceraune un sàtrapa macedoni de nom Alexandre, esmentat per Polibi;Polibi, Histoires, Llibre V, Cap. X, en línia a encara governava sota Antíoc III, rei selèucida del 223 aC al 187 aC, però el 222 aC va seguir al seu germà Moló, sàtrapa de Mèdia, en la seva revolta contra el rei; la revolta fou derrotada i posteriorment ja no es torna a esmentar Persis com a satrapia, si bé no consta que hagués estat suprimida.Pierfrancesco Callieri, Une borne routière grecque de la région de Persépolis, Comptes rendus des séances de l'Académie des Inscriptions et Belles-Lettres, 1995, en línia a Es pensa que Antíoc va tenir dificultats per dominar la satrapia i alguns suggereixen que fou aleshores quan va buscar l'aliança de la poderosa família local coneguda com els Frataraka<ref>Frataraka (Prtkr''') és un títol antic persa que es podria traduir per “líder, governador, dirigent...”; inicialment el van portar els governadors de districte a la satrapia d'Egipte.</ref>

Sàtrapes selèucides Es d'aquest temps que es coneixen alguns governants: en els primers anys del era sàtrapa Vahbarz I, del qual se sap que va dirigir una revolució contra els selèucides que fou aplanada i la regió va quedar altre cop sotmesa. Posteriorment s'esmenta com a sàtrapa a Baykard. Al final del (o sigui ja prop de l'any 200 aC) governava Baydad, que era fill i possible successor de Baykard, el qual restava fidel al sobirà selèucida. A la primera meitat del s'esmenta a un sàtrapa de nom Ardaxir I al que va succeir Vahbarz II encara abans de la meitat del segle. No és segur en quin moment els arsàcides van imposar la seva sobirania al sàtrapa de Persis arrabassant aquesta zona als selèucides (es dona la data del 162 aC), però el següent nom que apareix, Vadfradad I, que havia de regnar vers la meitat del , ja es reconeixia vassall del rei de reis part i segurament ja no s'anomenava sàtrapa sinó que emprava el títol reial (rei de Persis o Persida, equivalent al Fars). L'estudi de les monedes dels Frataraka aclariran sens subte algunes incògnites.

No es coneix la data exacta, però a la meitat del segle II (vers 162 aC) va caure en mans dels parts. No és clar si els dinastes que la van governar sota autoritat del rei de reis part eren descendents del antic sàtrapa selèucida i eventualment un Frataraka, o aquesta dinastia local (reial o més probablement formada per un magnat amb poder religiós i social que hauria estat subjecte al sàtrapa) fou aleshores quan es va acabar imposant-se com a governant per un moviment intern o amb ajut extern dels parts. Com s'ha vist alguns situen la seva emergència al (be vers l'any 300 aC o be vers el 220 aC) ai altres al (be al moment de la submissió als parts o algun temps després)

Regne de Persis Els selèucides havien perdut Bactriana el 253 aC i Pàrtia el 247 aC, a la que va seguir Hircània, primer afavorint la independència del poble dels amardis, nòmades dedicats al bandidatge, i després sotmetent a aquest poble; el rei selèucida Seleuc II Cal·línic (246-225 aC) va marxar a la zona, va derrotar els parts i va recuperar part d'Hircània, però a mitja campanya va haver de retornar per fer front a la rebel·lió de son germà Antíoc Hierax i així el rei part (suposadament Tiridates Arsaces II, d'existència dubtosa) va poder derrotar les forces que Antíoc havia deixat a la part nord-oriental del regne (238 aC). No obstant el 222 aC les satrapies de Persis i Mèdia romanien en mans selèucides. El 209 aC el selèucida Antíoc el Gran va fer una brillant campanya militar a Pàrtia, va ocupar la capital Hekatompilos, va derrotar a Artaban a la muntanya Labus, va entrar a Hircània on va ocupar Tambrax i després Syrinx fou ocupada després d'un setge; tot això va obligar a Artaban a demanar la pau i respectar l'autoritat del rei selèucida. Tanmateix, després de la derrota selèucida a Magnèsia del Sipilos (189 aC), Pàrtia va esdevenir independent i poc després, el 178 aC, sotmetien als amardis recuperant Hircànias i al mateix temps es van expandir cap al regne oriental de Bactriana ocupant la part occidental amb Herat (Alexandria d'Aria). El 164 aC Mitridates I de Pàrtia va entrar a la Mèdia Atropatene, i el sàtrapa Bagasis, que s'havia proclamat rei, fou derrotat, i va haver de reconèixer la sobirania del rei dels parts (després, vers el 149 aC, el rei d'Armènia hi va imposar la seva pròpia sobirania). Vers l'140 aC Mitridates I de Pàrtia es va apoderar de Persis, Susiana i Elimaida i va envair Mesopotàmia cap a Babilònia.

L'expansió no va parar en els següents anys: el 148 aC van dominar bona part de Bactriàna menys la conca del Indo i el Kabulistan i poc després la seva frontera ja era al Tigris i Eufrates i van entrar a la província de Babilònia ocupant Selèucia del Tigris (141 aC) i Babel (juliol de 141 aC). El contraatac del rei Demetri II Nicàtor (147 aC - 138 aC) li va permetre recuperar Babel i mantenir subjecte el territori de la Caracene (també anomenat Mesene en la seva part nord), però l'any següent els parts van recuperar Babel (encara que probablement per poc temps) i van arribar a Dura Europos. Demetri II fou apressat en les lluites i fou tractat amb gran correcció i se li va oferir de casar amb la princesa parta Rodegundis. Vers aquest any van fundar Ctesifont. En aquest moment (vers 139 aC) alguns territoris es van independitzar de l'Imperi Selèucida, en concret el territori dels jueus (Judea) i Osroene. Persis va emetre les seves monedes.The Cambridge History of Iran, Vol. 3 (1), pàg. 299

El 130 aC Antíoc VII Sidetes va organitzar una expedició contra els parts als quals va derrotar el riu Lycos (el Zab). Armènia, Mèdia Atropatene i la Pèrsis o Persida es van revoltar contra la sobirania dels parts. El rei part va alliberar llavors a Demetri II amb la idea que en reclamar el tron causaria disturbis a l'Imperi Selèucida, com així va passar, podent recuperar les zones revoltades. El 129 aC els parts van iniciar una ofensiva a Mesopotàmia i Antíoc VII fou derrotat i va morir a la lluita i el seu fill Seleuc fou fet presoner. Babel fou ocupada poc després (vers 126 aC) al sàtrapa de Caracene que s'havia fet independent, junt amb tot el país al nord d'aquest regne. Fou nomenat governador de la part nord de Caracene un tal Himeros (nomenat sàtrapa de Mesene) que era un funcionari part, però Hyspaosines es va poder mantenir uns anys al sud amb el títol de rei de Caracene. El 127 aC Fraates II va morir en la lluita contra la devastadora invasió dels Saces (escites). La invasió escita (que va provocar també la mort del següent rei part) va estabilitzar la situació, però Persis romania en mans dels parts sota la dinastia local.