Els garífunes, caribs negres o, en llengua garifuna, garinagu són un grup ètnic de l'Amèrica Central i el Carib sorgit de la barreja de la població ameríndia arawak i carib amb afroamericans que es van resistir a la colonització i a l'esclavitud. Viuen a Nicaragua –on comparteixen regió amb els miskitos–, Guatemala, Hondures i Belize. Una gran part dels garinagu viuen en aquests dos darrers països.
La majoria afirmen que són descendents d'esclaus de Nigèria portats a la zona pels espanyols cap al 1635. El vaixell que els transportava es va enfonsar vora Saint Vincent i els esclaus que van arribar a la costa es van barrejar amb els amerindis. El seu nom provindria de Kalipuna, una de les denominacions que els indis carib es donaven a si mateixos.
Història Caribs negres i afrosaintvincentins
Els orígens del poble i les comunitats garífunes Les persones caribenyes, de les quals el seu nom originari era Callinaghuaco, el seu lloc d'origen era Orinoco Delta, (situat a l'actual Veneçuela), el qual van abandonar per conquerir les Antilles Menors. Com ja hem esmenat, quan arribaren a l'actual illa de Saint Vincent, van exterminar els homes arauac però van deixar les dones entre les quals van teixir descendència. La unió d'aquests dos grups indígenes, va donar a la nova societat anomenada Caliponan (també coneguda com a amerindis o caribs rojos).
Més tard, al 1635, dos vaixells de la colònia espanyola que portaven esclaus cap “al nou món”, o la “Índia Occidental”, en aquest cas, persones que provenien del que avui anomenem Nigèria, van naufragar a prop de l'illa on es trobaven els Caliponan, l'illa de Sant Vicente. Els esclaus es refugiaren en aquesta illa. Allà, s'hi trobaren tal poblat originari, entre el qual van formar el poble garinagu, conegut avui dia per garífuna. Aquest nom es deriva de "kalipuna", un dels noms utilitzats pels caribs per referir-se entre ells. A més a més dels nàufrags africans, hem de tenir en compte que els caribs van capturar esclaus a les seves lluites contra els britànics i francesos en illes veïnes i moltes de les persones capturades es van anar integrant a les seves comunitats. Així doncs, la presència d'africans de diverses procedències del Carib va anar augmentant gradualment fins a sobrepassar àmpliament el nombre d'indígenes (pobles caribs i arawaks).
Posteriorment, les Antilles Menors van ser territori de disputa bàsicament entre francesos i anglesos però Sant Vicente va ser durant bona part del període colonial un territori de dominància carib degut a la tenaç resistència exercida per aquests caribs negres i rojos. Tot això, en un context de tractats, acords, i una presència colonial menor amb processos embrionaris de plantacions i intercanvis comercials i laborals amb els natius. Conseqüentment, en la competència anglo-francesa l'illa de Sant Vicente queda sota domini anglès al 1763. Enmig d'aquesta dominació, al 1795 les hostilitats es generalitzen i s'inicia el que es coneix com a Guerra del Carib. A mitjans de 1796 les forces caribenyes es rendeixen davant els anglesos. Els caribs negres són deportats cap a Jamaica i posteriorment a les illes de Roatán, en l'actual Hondures.
En aquest procés de deportació, que començà al 1797, els britànics separaren, distingint entre els que tenien més aparença d' indígenes i els que s' assemblaven més a africans, siguen aquests últims declarats com a reals enemics que havien de ser deportats mentre que els altres se'ls va permetre seguir a l'illa.
Més de 5.000 caribs negres van ser deportats, però només 2.500 van sobreviure al viatge fins a Roatán. Aquesta illa, era molt petita i infèrtil per mantenir la població, els garífunas sol·licitaren a les autoritats hispanes d'Hondures que se'ls permetés romandre a terra ferma. Els espanyols els ho permeteren a canvi de utilitzar-los com soldats i així s'expandiren per la costa caribenya Amèrica Central.
Les relacions entre persones espanyoles i caribs negres van estar acompanyades de moltes oscil·lacions. Inicialment, van ser rebuts com guerrers competents i dotats de grans capacitats agràries, comercials i de navegació. Però en pocs anys passaren a ser considerats com una amenaça per les seves idees llibertàries que exercirien una mala influència sobre els negres encara esclavitzats. A Hondures també es mesclaren amb afroamericans provinents de República Dominicana i així es continuà sostenint la transnacionalitat que caracteritza els garífunes.
A partir dels anys 1820 la Independència d'Amèrica central dels espanyols i la posterior delimitació de fronteres nacionals no va afectar de forma substancial aquesta mobilitat. La dinàmica de mobilitat transnacional es recolzava en el feble control dels naixents estats de les seves fronteres marítimes i la continuïtat de cerca de millors oportunitats productives, laborals i de vida. Els llaços familiars dels garifuna ja estaven teixits en la trama transnacional i encara avui continuen vigents bàsicament per a les celebracions rituals i les festes en les quals s'activen els vincles filials doncs les cerimònies rituals convoquen els grups de famílies esteses amb presència als diferents països.
Des de l'arribada dels garífunes a Amèrica Central fins a la consolidació de la seva dispersió transnacional es van presentar variants en la forma de representació i les apel·lacions etno-racials utilitzades. La utilització dels vocables garífuna i garinagu era comú com a forma d'acte apel·lació en l'ús de la seva llengua però en espanyol o en anglès es representen també com a caribs i com a negres, tal qual eren tractats antigament per espanyols i anglesos.
Avui dia la majoria de garífunes s'han assentat a la costa d'Hondures i en particular, al sud de Belize, a la costa de Guatemala (al voltant de Livingston) a l'illa de Roatan, a les ciutats costaneres d'Hondures i Nicaragua així com en diferents ciutats dels Estats Units.
Compten amb una població de 300.000 habitants a Hondures, incloent grups poblacionals assentats en San Pedro Sula i Tegucigalpa. La majoria de les comunitats garífunes estan situades en zones costaneres properes a les àrees urbanes de Puerto Cortés, Tela, La Ceiba i Trujillo. Un gran nombre d'elles estan comunicades per via marítima en petites embarcacions, camins i senderes per les platges. Val destacar, com ja hem dit, que el Poble Garífuna té caràcter transfronterer.
Les estadístiques demogràfiques sobre el nombre de població garífuna a Amèrica Central i els Estats Units presentin oscil·lacions importants. Segons l'Informe de Desenvolupament Humà dels Nacions Unides per Amèrica Central, a 2003 a Hondures hi havia 200.000 garífunes, a Belize 15.000, a Guatemala 5.000 i a Nicaragua 2.000 per a un total aproximat en els 4 països d'unes 222000 persones. No existeixen estadístiques precises sobre les xifres de la població garífuna resident als Estats Units però diferents fonts parlen d'una quantitat igual o superior al dels garífuna que habiten Amèrica Central. Això ens donaria una població total d'uns 400000 individus.
Organització social i política en l'actualitat A Hondures durant els últims anys, l'Estat ha efectuat diverses estratègies d'espoli al poble Garífuna. Per exemple, a finals del , va lliurar la destinació de la costa nord a les companyies bananeres, la majoria del Canadà, pretenent al segle XXI expulsar al poble i les comunitats Garífunes a través de les “ciutats model” (ZEDE) i altres projectes neoliberals d'indústries forasteres.
Tot i els intents per part dels Estats capitalistes i la conseqüent cultura dominant, (posant èmfasis al d'Hondures), la família extensa Garífuna preval, contribuint en certa manera a enfortir la condició matrifocal del poble Garífuna. La seva matrifocalitat ha estat ignorada i fins i tot soterrada per la cultura dominant d'índole patriarcal, la que simplement desconeix la seva existència i intenta desfer les xarxes de dones d'aquestes comunitats, promovent l'organització social de cort occidental, que converteix a les comunitats, en aquest cas als Garífunes, en simples estadístiques i podem dir que fins i tot en mercaderia.
Com bé diu Nancy González (2008), en el seu llibre “Pelegrins del Carib”, en aquestes comunitats, ressalta la importància que juguen les dones en les cerimònies relacionades amb el culte ancestral, la qual gira al voltant de les àvies (nagoto) a les quals se'ls rendeix tribut en el Dügü, religió animista que fins avui sobreviu entre el poble Garífuna malgrat les influències exògenes, especialment de les sectes evangelistes, que rebutgen la possibilitat de qualsevol tipus de sincretisme.
A més a més, altres antropòlogues com Virginia Kerns (1982) i Keri Brondo (2013) també han fet èmfasi en la matrifocalitat Garífuna. Brondo a més ha escrit sobre el rol que juguen les dones en la defensa del territori ancestral, el que es veu assetjat per una onada d'apropiacions i despulles que compten amb el suport de l'Estat d' Hondures. A més a més, aquestes polítiques d'homogeneïtzació cultural promogudes per l'Estat i organismes financers internacionals que no respecten les costums locals, també invoquen la dissolució de la propietat comunitària com un impediment per al “desenvolupament” de cort occidental, el que promouen amb un enorme afany.
Desafortunadament l'herència matrilineal (alagận) ha estat substituïda pel concepte d'herència patriarcal predominant entre la cultura mestissa. L'aparició de processos de “legalització” i titulació de terres promoguts per l'Estat, han servit per espoliar al poble Garífuna, i desconèixer l'herència matrilineal que considerava les dones com les hereves.
Les xarxes de dones Garífunas en les comunitats compten amb organitzacions centenàries, com són els denominats clubs de dansa, els quals mantenen vives les tradicions orals i materials.
Si bé van poder conservar en certa manera la matrifocalitat, la pèrdua del alagận (espoli de les terres) implica la gradual desaparició del territori el qual s'està venent a empresaris del turisme, extractius, etc; apropiant-se del territori per trossos, comptant amb el suport de municipalitats, l‘Institut de la propietat i la complicitat del Ministeri Públic que com de costum es nega a intervenir en l'espoli.
La supervivència del poble Garífuna és un desafiament davant l'espoli del territori i la pèrdua de l'idioma i la cultura a causa de la hegemonia opressora dels mitjans de comunicació manejats per la cultura dominant, fingint sistemes d'educació bilingües i interculturals.
Actualment, davant de tal opressions degut a les polítiques neoliberals de la globalització, els Garífunes juntament amb altres grups indígenes han format organitzacions per defensar els seus drets com L'OFRANEH (Organització Fraternal Negra Hondurenya). Aquesta mateixa organització, juntament amb unes 50 Entitats hondurenyes més, entre altres denúncies, al 2014 van presentar un recurs en contra de les ZEDE (projectes impulsadors de ciutats model encarregats de l'espoli de les terres indígenes), el qual va ser rebutjat pel Tribunal Suprem. Aquest Tribunal, no té en compte els drets del poble indígena: "Hondures ha eludit de forma sistemàtica l'aplicació del Conveni 169", denuncia la OFRANEH. En resum, ens diu l' OFRANEH "Palma, petroli, ZEDE i narcotràfic, s'han convertit en la raó primordial per a promoure l'expulsió del poble Garífuna del nostre territori ancestral".
El Conveni 169 a què es refereix l'OFRANEH és un instrument de l'Organització Internacional del Treball que garanteix el dret de consulta prèvia als pobles indígenes sobre actuacions que afectin els seus territoris, i Hondures -com la majoria d'estats d'Amèrica Central i del Sud- l'ha ratificat. La seva aplicació pràctica, però, és desigual, i nombroses entitats indígenes americanes denuncien que els governs no el tenen prou en compte.
Esdeveniments