va ser arquitecte i restaurador català. Entre 1954-1978 va exercir com a director del Servei de Conservació i Catalogació de Monuments (actual SPAL, Servei de Patrimoni Arquitectònic Local). Com a restaurador, va ser influït per Eduard Junyent i Puig i Cadafalch. També va comptar amb el fons documental del Servei. Pel que respecta als criteris, hi ha una manca sobre documentació on s'especifiqui aquests la igual passa amb la metodologia emprada. Entre les seves restauracions més conegudes destaquen: el castell de Sant Martí Sarroca (Alt Penedès), l'església de Sant Antoni (Vilanova i la Geltrú) i el Museu Episcopal de Vic. També va publicar diversos escrits sobre restauració com ara Palais Députation Provinciale de Barcelone o Antecedents, obra i objectius del Servei de Catalogació i Conservació de Monuments. Diputació de Barcelona, 1977 entre d'altres, a més d'articles a la revista San Jorge. Va ser guardonat per diferents premis com per exemple el de Chevalier de l'Ordre des Arts et des Lletres o bé el de la Societé Française d'Archeologie que el va guardonar amb la medalla d'argent.
Biografia Camil Pallàs Arisa va néixer a Sant Julià de Vilatorta (Osona)el 1r de gener de 1918. Va estudiar el batxillerat a Manresa. El 1935, va iniciar els estudis d'arquitectura a l'Escola Tècnica Superior d'Arquitectura de Barcelona, però amb l'esclat de la Guerra Civil (1936) va haver de deixar temporalment els seus estudis. El 1945 va rebre el títol d'arquitecte i el 1963 li va ser concedit el grau de Doctor-Arquitecte. Es va casar el 1956 amb Carmen Arisa Albó amb qui va tenir dos fills, Víctor i Blanca.Lacuesta, Raquel: Restauració monumental a Catalunya (segles XIX i XX): les aportacions de la Diputació de Barcelona. Diputació de Barcelona. Àrea de Cooperació. Servei del Patrimoni Arquitectònic, 2000. pp.131-132.
El 1954 va ser nomenat director del Servei de Catalogació i Conservació de Monuments, tot i que va rebre encàrrecs d'altres institucions.
El 1957, Pallàs es va adscriure al servei de Arquitectura y Planeamineto Urbanístico de la Diputació de Barcelona. Aquest servei era aleshores sota la direcció de l'arquitecte Manuel Baldrich Tibau. A la seva mort (1967) es va convocar un concurs per cobrir la plaça vacant on Camil Pallàs es va presentar. El 1968, van nomenar Pallàs Arquitecte Provincial per assumir el càrrec de la Jefatura de los Servicios de Arquitectura y Planeamiento Urbano, i el 1970 en va esdevenir el director. En aquest càrrec va realitzar obres de nova planta com el parvulari i les escoles de les Llars Mundet a la Vall d'Hebron (Barcelona), el Museu del Tèxtil de Terrassa, el Museu Municipal de Barcelona (actual Museu d'Història de la Ciutat de Barcelona), el Museu del Molí Paperer de Capellades, el Museu Monogràfic d'Empúries i alguns hostals. El càrrec com a cap de la Secció Tècnica d'Esports de la Diputació li va permetre realitzar per primera vegada la construcció d'instal·lacions esportives, a més de refugis de muntanya. També va tenir l'oportunitat de realitzar intervencions en instal·lacions museístiques com la col·lecció Pérez Rosales (edifici Maricel de Sitges), la restauració i adequació del Museu Romàntic també a Sitges i la col·lecció de l'escultor Hugué a la casa Delger de Caldes de Montbui. Redactà alguns projectes amb la col·laboració de l'aparellador Santiago Rius i Erill. Va rebre encàrrecs per part del Ministerio de Educación y Ciencia, on va dirigir els projecte de construcció dels Instituts Laborals Masculí i Femení de la Universitat de Cervera, la restauració de l'Arxiu de la Corona d'Aragó i de l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i l'edifici del Govern Civil de Barcelona. El 1977, Pallàs va patir un accident d'automòbil mentre visitava l'església de Sant Joan de Fàbregues. Aquest fet li va suposar una suspensió del seu treball i sou per decisió del Ple de la Diputació. També cal sumar que, el 1978, a causa d'unes irregularitats en els mètodes a seguir segons el projecte de Pallàs per a la restauració de la mateixa església, va fer que es produís un judici del qual en va quedar lliure de culpa. No fou fins al 1979, moment en què Pallàs es va reincorporar al Servei, però un dies després va demanar una baixa de sis mesos que es va prorrogar en tres més per motius de salut. Va ser el 1981 quan se li concedí la jubilació extraordinària per invalidesa. Va morir a Roda de Ter el 1982.Ídem. Va rebre diferents premis pels seus treballs: el 1959 va rebre la condecoració de Chevalier de l'Ordre des Arts et des Lletres per part del govern francès. També la Societé Française d'Archeologie el va guardonar amb la medalla d'argent. El 1963, la Dirección General de Bellas Artes va guardonar al Servei de Monuments pels seus treballs realitzats entre 1961-1962 realitzats en la façana del Palau de la Generalitat. I el 1975 va rebre el Diploma per part de l'Instituto de Estudios de la Administración Local en el marc del Año Europeo de Patrimonio Arquitectónico. Concurs-oposició: documentació exposada a l'SCCM Per tal de poder optar a la plaça de director del Servei de Catalogació i Conservació de Monuments, Pallàs va haver de presentar una documentació en la qual es mostrava alguns treballs que havia realitzat. Aquesta havia de ser avalada per un tribunal qualificador.
L'any 1951, Pallàs va presentar l'expedient a candidat per a obtenir la plaça d'arquitecte cap de l'SCCM. Però una part del tribunal qualificador es va oposar al treball que el mateix Pallàs havia presentat i del qual es desconeixen per què s'hi van oposar. El 1954 en va ser nomenat director pel Ple de la Corporació Provincial. Així que, per obtenir la plaça va haver de presentar una sèrie de documents que descrivissin la seva activitat com arquitecte-restaurador. Per tant, un dels documents que va presentar va ser cedit pel canonge del Museu Episcopal de Vic, Eduard Junyent i Subirà, on constava que era vocal de la Junta de Govern del Real Círculo Artístico en la Secció d'Arquitectura. A més, va presentar un altre document aprovat pel bisbat de Vic, on se certifica l'excel·lent treball que va realitzar i la metodologia que hi va desenvolupar.Ídem. pp.128-129.
La documentació, es va presentar en el concurs-oposició que va proposar el mateix SCCM, on l'arquitecte va exposar uns exercicis en els quals s'esmentaven unes pràctiques i uns treballs distribuïts en quatre apartats: a, b, c, d. En el primer, va redactar un avantprojecte per reconstruir un edifici amb un valor històric-artístic, que corresponia a l'església de Sant Llorenç del Munt en el qual es descriu el procediment a seguir de la restauració d'aquesta. En el segon apartat, es mostra la redacció d'unes Ordenazas de Carácter que van ser aplicades al nucli antic de Manresa. En el tercer, explica en un informe la descripció de quins passos s'han de dur a terme en la restauració de l'església de Sant Feliu de Canovelles. I en el darrer, va escriure una memòria sobre les característiques que defineixen l'arquitectura romànica i que van ser adaptades a la zona d'Osona, lloc on la seva activitat restauradora va ser més intensa i també per què és la que ell en tenia més coneixement.
miniatura|Monestir de Sant Llorenç del Munt Els quatre apartats de la documentació exposada al concurs-oposció eren: Quant a l'apartat a, per poder complir amb les exigències del treball, Pallàs va elaborar un avantprojecte del monestir de Sant Llorenç del Munt. Aquest va incloure una ressenya que va englobar els següents aspectes: l'exposició del tema a tractar (l'església abans esmentada) que va anar acompanyada d'un informe històric i una descripció de l'edifici i del seu estat de conservació. El criteri que va seguir l'arquitecte alhora de procedir a la restauració del monestir va ser semblant a les restauracions que s'havien realitzat en edificis pròxims al mateix amb la finalitat de crear: (…) una restauració del conjunt com a obra contemporània a aquesta. També en el projecte s'esmentava la reconstrucció de la part nord-oest del temple fent èmfasi a la part de l'absis. Junt amb això, en el projecte hi constava (previ enderroc d'algunes dependències) la construcció d'un claustre de tres costats tenint com a referent el monestir de la Portella, ja que era un edifici contemporani. Quant a les dependències monacals, Pallàs va plantejar reconstruir els següents espais: el refectori, la sala capitular, l'arxiu, la biblioteca, la infermeria, els dormitoris dels monjos i la torre de l'abat creant una volta que comuniqués amb totes les dependències. Totes les propostes esmentades anteriorment, no estaven certificades per un estudi científic (o almenys Pallàs no en fa referència en l'exercici) ni tampoc havien estat comparades amb altres teories relacionades amb la restauració monumental que s'estaven redactant en aquell moment, ja que es podien localitzar en qualsevol lloc. A més, en l'avantprojecte omet les instruccions establertes per la Carta d'Atenes, vigent en el moment. El seu criteri va estar marcat principalment per les indicacions establertes per Eduard Junyent (bisbe de Vic), que entenia la restauració prenent com a model l'arquitectura medieval: (…) en una medievalització de l'arquitectura sense tenir en compte les construccions d'èpoques posteriors a la romànica que es destrueixen sense cap recel) ni tampoc les restauracions llunyanes o recents. Quant a lapartat b, l'arquitecte el que suggereix són unes ordenances que s'adaptessin a la ciutat de Manresa. El que pretenia Pallàs era unir per mitjà d'un entramat urbanístic dues parts de la ciutat que eren el nucli antic i el barri de les Escondines. Però aquest objectiu no era fàcil alhora de realitzar, ja que les ordenances generals del 1954 ho impedien, a més a més, un dels elements claus del seu projecte era conservar la part històrica i tradicional de la ciutat. Així doncs, el que va proposar va ser conservar façanes i alguns detalls dels edificis més emblemàtics. En lapartat c, Pallàs va exposar una proposta de restauració de l'església de Sant Feliu de Canovelles on hi consta una descripció de l'edifici. A més, també fa menció sobre els ornaments de construcció que van aparèixer en una exploració del subsòl que són similars als que apareixen en els temples contemporanis a aquest. Pel que respecta a l'entorn, l'arquitecte el que pretén és eliminar totes les construccions sense valor, és a dir, les que no afavoreixin a la visió i harmonia del paisatge i que puguin afectar el monument en qüestió. Per tant, en aquest projecte hi preval l'entorn que correspon la localització d'altres edificis propers a aquest i que puguin afectar directament de forma negativa sobre la restauració de l'església en si mateixa.
En lapartat d, l'arquitecte va escriure una memòria que tracta sobre les característiques principals dels edificis romànics i que s'anomena La arquitectura románica en los dominios espirituales d'Oliba, Obispo de Vich y Abad de Ripoll y Cuixà, durante el siglo XI. En aquest escrit, Pallàs ressalta la influència de l'arquitectura llombarda sobre la Catalunya romànica en el qual va examinar les particularitats d'aquesta. A més, en aquest document l'arquitecte hi contempla alguns exemples d'esglésies de la zona d'Osona.
Camil Pallàs: director Servei de Catalogació Monumental